La novel·la de l’escriptor Txec, ambientada en la II Guerra
mundial, m’ha portat intensitat en la filosofia de la guerra amb les imatges de
trens rigorosament vigilats per raons de la seva càrrega bèl·lica que palesava
els horrors perpretats contra el vençuts o tal vegada per la voluntat de
venjar-se eliminant-ne un que esdevè l’ambient de la mort de dos dels seus
protagonistes. L’estació i els seus empleats protagonitzen una narració en la
que els horrors compaginen amb les ganes de viure. No ha estat per a mi una lectura fàcil per l’estructura que l’autor
li ha donat al seu llibre i també perquè el diàleg em distreia del pensament
que m’havia copsat. Una novel·la de la guerra que resumeix en la retirada els
efectes negatius i les voluntats positives però que per raons contràries
estronquen l’existència. Les darreres ratlles del llibre palesen obertament la
voluntat de l’escriptor. “Fins al darrer
moment, fins que vaig començar a perdre’m de vista a mi mateix, vaig estar
agafat de la mà d’aquell mort, i per a les seves orelles, que ja no hi sentien,
vaig repetir les paraules del cap d’aquell tren exprés que havia portat aquells
desgraciats alemanys des de Dresden. –Us haurieu d’haver quedat a casa, sense
moure el cul de la cadira”. Una expressió definidora dels horrors de la
guerra davant el desig de viure.
El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada