Club de
futbol Badalona – Unió Esportiva Sant Andreu
La curiositat em va portar
a visionar per TV3 el partit final entre els clubs esmentats. Un d’ells
militans a Segona B Nacional i l’altre a Tercera. M’agradava visionar el
partit, però m’agradava més perquè era una memòria històrica de la veritat del
futbol català. És veritat que Catalunya és terra d’acollida però en l’esport
també està empaltada del joc del diner i encara siguin benvinguts els jugadors
d’arreu, no és just que la presència catalana en surti perjudicada. I ho dic
per què durant el cant dels Segadors, Himne de Catalunya, dels jugadors que
vaig veure durant la interpretació del cant, cap el cantava. I em va doldre
perquè significa que la integració no és per solidaritat sinò per interés,
legítim, però molt significatiu. La igualtat de forces feu que decidís el
campió la tanda de penals, tanda a la que s’arribà més pels mèrits de les
errades que no pas del bon joc. Certament m’esperava més qualitat en els
històrics catalans. En la primera part vaig tenir uns moments d’il·lusió
esportivament parlant però al llarg del partit aparexeiren accions que es donen
per normals però que jo penso que són antideportives. Pèrdues de temps en jugar
la pilota, marcatges perillosos que poden provocar lesions greus, controls de
pilota que són un descontrol i una sèrie de jugades amb la pilota als peus amb
el xut corresponent que palesen una manca considerable en els automatismes
indespensables per no cometre errades, com aquelles que es diuen era més
difícil enviar la pilota fora que fer gol, quan la realitat demostra manca
d’entrenament adequat, respectant, òbviament, les errades psicològiques. No
saber controlar el moment psicològic palesa també manca d’entrenament adequat.
Quan al començament de la segona part es produí l’empat em vaig imaginar que el
futbol guanyaria en vistositat, però des de la meva talaia vaig veure un futbol
més fluix i menys intens. No sóc
infalible, però ho vaig veure així. Manaven els nervis? Potser sí, i fan males
jugades. Ho palesa l’empat final i la nessecitat dels penaltys. Senzillament
m’hauria plagut més un partit més brillant i un model de deportivitat màxima.
La realitat humana demana amb la seva llibertat, cada dia un nou pas endavant
de millora. A vegades l’ambició de ser
més porta males jugades. Però en aquest partit del torneig esmentat hi fluia
una jugada molt bona. Un acte de justícia història al futbol català. No debades
el primer club de futbol a la pell de brau fou català, el Palamós, que sense
jugar a primera divisió té la copa més important del futbol: ser el primer club
de futbol de l’estat. Independentment del fet opinable d’un partit, enhorabona
pel torneig, homenatge als històrics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada