REFER LA VIDA. Divorci, acollida i comunió

 

Un problema teològic però molt humà desenvolupat pel quadern 192 de Cristianisme i Justícia. La centralitat gira a l’entorn de la doctrina del Papa Francesc sobre el matrimoni i les conseqüències del casament dels divorciats. Un tema que contrasta amb el de la riquesa en l’evangeli perquè Jesús pràcticament no va parlar del matrimoni i sí va valorar els problemes de la riquesa de cara al regne del cel. El quadern fa un estudi documentat provocat per la postura de cinc cardenals contraris al pensament del Papa Francesc, amb la publicació d’un llibre en el que palesen que ells tenen la veritat davant la feblesa teològica del Papa. Una postura, la dels cardenals, que personalment penso contrària a la fe sense llegir els missatges del temps. Malauradament aquest enfrontament es base en l’apartament de la doctrina del Concili Vaticà II que obrí la porta a una apertura de  l’ Església al món. El problema es deu a una defensa de la veritat sense tenir present la misericòrdia i el perdó. És el problema que la llei és intocable i les persones que no la compleixen pequen. Francament hi he trobat una manca de respecte a la llibertat, quan el comportament de Crist es basava en el perdó i la recuperació dels pecadors. El problema del matrimoni dels divorciats no era tal problema per l’església ortodoxa que el reconeix amb el subsegüent dret de rebre els sagraments del perdó i l’Eucaristia. La lectura d’aquest quadern m’ha portat a considerar la urgència que té l’Església d’estar a l’alçada dels temps actuals. Adaptar-s’hi no vol dir renunciar, tot el contrari, vol dir conèixer amb més profunditat la importància de la veu de la gent davant els problemes que els nous temps li plantegen i la religió no és cap excepció. Pensant en el Papa Francesc m’he convençut que és un missatge de Déu perquè l’Església pensi més en les persones i no tant en la llei perquè quan hi ha amor, la llei hi sobra. Més  caritat, més solidaritat i la llei que estigui al seu servei.

ENTRE LS SOMBRAS DE OTOÑO, de Elena Peralta

 

Quan començo la lectura d’un llibre, la interpretació del títol és la meva primera reflexió. Convençut com estic de la íntima relació natura ser humà i la incidència que d’ella en rep, la interpretació del títol esdevé la síntesi indicadora del tema. Al tractar-se d’un poemari, la metàfora dona pas a la idea i feta una primera lectura he descobert que el títol ens porta a una part de la vida o al que em sembla més raonable a situacions passionals que l´ésser humà pateix. El primer poema n’és una demostració: “Llueve tristeza / los martes en mi alcoba,/ cuando enebro las dudas/ arrastrándome /hacia el polvo magnético / donde la soledad vence de nuevo.” Són moltes les situacions creades en el poemari on les emocions fosques dominen i el pensament de la mort sembra ombres en el temps que resta de vida. ”No tengo cobertura en el infierno;/se me agotó hace tiempo, /me acuna el oleaje de la muerte”. La vida esdevé un continuat sentiment de temor que porta a pensar en la feblesa de les accions humanes buides de sentit: “bailo sobre cristal / mientras voy precintando fisures del invierno”. Buscant la raó de l’existència troba poèticament la raó positiva de l’existència en el record i la nuesa al llarg dels remordiments acompanyen la vida.”Baldea los recuerdos,/después la lentitud,/desnudará al miedo; /dueño absoluto de los huracanes./ Acepta mi locura / y sin dudar.../ámame como soy.”  La veritat de l’existència es resumeix en l’amor respectant la veritat de la pròpia vida. El darrer poema revifa l’esperança perquè de les pors i sentiments i emocions n’ha après el que de veritat significa viure, vida a la que renaixem en cada instant quan entenem el perquè dels nostres dubtes. “Al otro lado de mis miedos / ya no llueve tristeza,/ ni duelen los instantes / que se murieron en mi vida;/ el viento que los mece / aleja qualquier duda. / Renazco una vez más.” La força poètica acompanya tots els moments de l’existència humana i de totes es situacions patides se’n dedueix la raó íntima del perquè de la vida. Cada moment es pot tornar a néixer.

PER QUÈ HAITÍ?

 

El Quadern de Cristianisme i Justícia n.220 denuncia la situació política i social d’Haití en base al terratrèmol patit el 12 de gener de 2010, que provocà la pregunta de Hillary Clinton. La política patida ha esdevingut més devastadora que el fenomen sísmic. I l’autor acusa com un responsable directe els EEUU d’América i concretament a Bill Clinton. La independència d’Haití assolida per la revolta dels esclaus, que palesà la capacitat productiva dels seus habitants, obrí els ulls de les grans potències que hi veien una possibilitat de domini si assolien controlar la producció de sucre, com havien controlat els productes d’altres països sud-americans. I flou precisament Bill Clinton culpable de la pobresa resultat de la seva intervenció presentada com un aliat fiable. I l’altre botxí de la  riquesa d’Haití fou la república francesa arrel  de la revolució amb el lema “llibertat, fraternitat, igualtat” que esperonà els esclaus i convertí l’esperança en una renovada esclavitud, no només en el tema econòmic sinó també en el polític. I Haití a partir de la seva independència de signe treballador i  creatiu, gràcies a la suposada ma estesa estrangera ha esdevingut un estat en fallida. El quadern 220 el considero una denúncia de la política mundial amb el lema tot si val encara que amb el domini esclavitzi al dominat. La situació actual d’Haití és una advertència de a necessitat que té la convivència humana de respectar i entendre els altres des de la verdadera amistat i no com va fer Bill Clinton reconeixent la seva errada sense fer res per reciclar-la. M’ha cridat l’atenció que una publicació de doctrina religiosa hagi denunciat amb la força de la història l’egoisme per dominar-la. Les relacions amistoses de les grans potències no són una assegurança de benestar. I la història d’Haití es repeteix. Què fa Espanya amb Catalunya? És molt alliçonador el paràgraf que dona entrada al capítol de COM SORTIR ENDAVANT. Meditem-lo: “Un passat colonial com a herència i una guerra com a ferida; un deute amb França com a llast i l’ocupació estatunidenca de càstig. Els Duvalier i els seus seixanta mil morts. Les ingerències contra Aristide. Una corrupció i una desigualtat encara vigents, que se sumen als colossals fraus en l’ajuda desprès del terratrèmol. Incultura, epidèmies com el VIH, infraestructures eficients, ja no per comunicar la gent, sinó per procurar aigua potable. Un avís des del pensament religiós contra el fenomen polític que controla el món en l’actualitat.   

GUILLEM, de Núria Cadenes

 

“Guillem ha esdevingut un símbol de llibertat”, frase amb que l’escriptora sintetitza la idea central de la seva novel·la, novel·la més en la forma que no en el fons que és història real. La mort de Guillem, un crim que es va pretendre revertir acusant la víctima de criminal. Les  paraules del comentari de la presentació del llibre en la pàgina promocional de la Llibreria la Casa del llibre ho donen a entendre: ”L’assassinat de Guillem Agulló és una esgarrifa exemplar de la impunitat amb que actua el feixisme sota la protecció de les forces policíaques i del sistema judicial i amb la vergonyosa complicitat d’una premsa capaç de manipular la realitat fins a l’extrem de presentar la víctima com a botxí”. La lectura de la novel·la de Núria Cadenes m’ha confirmat encara més en la meva idea de la feble credibilitat que em mereix la justícia espanyola. I en el procés de la mort de Guillem s’ha confirmat perquè s’ha demostrat amb arguments la mentida i s’ha proclamat la veritat. Dissortadament aquesta poca credibilitat cada dia té més força perquè els acusats demostren la seva veritat. Guillem és el gran defensor de la democràcia perquè amb la seva mort a la  democràcia de l’estat espanyol hi aporta una argument basat en la dignitat de les persones. Ell morint és un clam de dignitat i llibertat, els criminals alliberats són una vergonya per a la humanitat. És trist i molt que fets com l’esmentat tinguin carta de legalitat en estats democràtics. Dissortadament Guillem no és l’única víctima d’una democràcia continuadora del franquisme. Morir per la llibertat dels pobles és una heroïcitat humana i un sacrifici religiós recolzat per l’evangeli. Un llibre que totes les persones amigues de la llibertat haurien de llegir. La Núria es mereix matrícula d’honor per la seva valenta defensa dels drets, una acusació als manipuladors. És una sort que la humanitat es vegi dignificada per persones com Guillem, els seus pares i l’autora del llibre. És la base de l’esperança d’un món millor.

CREURE EN LA SOSTENIBILITAT

Les religions davant el repte mediambiental

El quadern 212 de Cristianisme i Justícia palesa la necessitat que les religions no es poden desentendre dels problemes del medi ambient. L’any 2015 a París es va estudiar l’agenda fins el 2030 en relació amb els OBJECTIUS DE DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE davant la problemàtica del canvi climàtic. En aquesta trobada no es va convidar cap institució religiosa. No es va creure que s’hi havia de barrejar la religió amb la política. I el quadern 212 raona detalladament que en aquest tema no es pot prescindir de les religions perquè afecta directament a la dignitat humana. El diàleg terra naturalesa humana condiciona l’ésser humà en totes les seves vessants. I el quadern en qüestió, seguint la directrius del Papa Francesc raona la necessitat des de diferents dimensions que afecten íntimament a la naturalesa humana i són: profètica, ascètica, penitencial, apocalíptica, sagramental, soteriològica, mística, comunitària, sapiencial i escatològica. Precisament les religions més importants del planeta començant per l’hinduisme i el judaisme continuant pel cristianisme, protestantisme, islamisme, han manifestat el seu interès i les seves aportacions en el tema. Com exemple se cita quatre tasques que la teòloga Mary Evelyn Tucker en el diàleg interreligiós planteja: 1-La necessitat de cada tradició de fer una revisió crítica de les actituds envers la creació. 2.-L’obertura a les visions d’altres religions sobre la interacció entre l´ésser humà i la natura. 3.-La disposició a un “diàleg vulnerable” capaç de transformar la pròpia percepció. 4.-La reapropiació constructiva de la pròpia  tradició com a proposta als reptes contemporanis a la sostenibilitat. Referent al tema s’aconsella la lectura LAUDATO SI (Lloat sigueu) del Papa Francesc.

DÉU EN TEMPS LÍQUIDS (Propostes per a una espiritualitat de fraternitat)

 

El Quadern 215 de Cristianisme i Justícia és un tractat de teologia sobre l’espiritualitat amb un cop d’ull a la història i als temps actuals. La teologia cristiana de l’actualitat és una doctrina des de l’òptica que tots som fills de Déu. El concepte ser cristià palesa una evolució que retorna a les ensenyances de Jesucrist en les que tots som fills de Déu Pare en el camí vers el regne de Déu. “Proposta per a una espiritualitat de la fraternitat” és la síntesi que explica com s’ha d’entendre la fraternitat humana des de la filiació divina en la que Jesucrist és fill i els humans també però amb la diferència que el mateix Crist manifesta quan diu el meu Pare i el vostre Pare. La filiació divina dels humans està sotmesa a la fraternitat entre els humans que pateixen unes diferències que no es compleixen en la persona de Jesucrist. El camí vers el Regne de Déu es fa gràcies a la redempció que dona fe dels comportaments humans que fan del seu jo un seguidor que no és pels seus mèrits personals sinó perquè Déu dona veritat als actes meritoris. Els humans no són dignes perquè ells són importants, sinó que són importants perquè el Pare ho vol, el Fill els ha redimit i l’Esperit Sant és amb ells. L’home està en Déu però no és Déu, com algunes espiritualitats humanes han defensat i encara defensen. En aquest caminar vers Déu, models diferents del Cristianisme hi han aportat la seva doctrina que no s’ha de menystenir, com per exemple el protestantisme, l’hinduisme, el budisme i el taoisme i cal considerar el judaisme i l’islamisme. El Papa Francesc en l’encíclica FRATELLI TUTTI ens parla de la seva relació a Abu Dhabi amb l’imam Ahmad Al-Tayyeb recordant que Déu ha creat tots els éssers humans en igualtat de drets. “En la praxi espiritual cristiana cal decidir amb quins esperits construir el Regne: amb els del poder o amb els del servei”. Una síntesi que fa pensar, que l’ésser humà no és el poder, sinó el servei. I el servei és el dels humils. L’evangeli de Sant Mateu ho deixa molt clar quan recorda: ”Senyor, quan et van veure afamat, i et donarem menjar: o tenies set, i et donarem beure? Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat i et vam vestir? Quan et van veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t?  I Jesús respongué: ”Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi”. En una paraula sense verdadera fraternitat humana no hi ha espiritualitat verdadera.

PÀTRIA, de Fernando Aramburu

 

Novel·la històrica per la centralitat de l’argument dels drets del pobles a ser lliures, centralitzada en la mort d’un industrial basc per ETA. Una història, que al marge de la seva veritat i dels fets històrics, ha despertat en mi la idea de la injustícia política de diferent sentit segons la victòria sigui d’una banda o de l’altre. En el món la justícia es mou d’acord amb les vel·leïtats de la política. Al País basc, les morts d’ETA eren un crim i a l’Espanya de Franco les morts causades pels vencedors eren legals. En els dos models polítics, les víctimes sempre eren persones amb dret a la vida i la seva culpa depenia del bàndol a que pertanyia. Acabada la guerra en el País Basc  el règim franquista va executar molta gent justa només perquè defensaven els drets del seu poble, eren els perdedors i la sentència era la mort. Com si la victòria en una guerra creés un model de convivència modèlic per la seva justícia i benestar social. Recordo que fa uns quants anys, vaig llegir un llibre que denunciava les morts de capellans dictades per Franco, en una Espanya dita catòlica. El llibre de Fernando Aramburu palesa l’esperit del poble basc que tenia dos enemics, l’estat i els partidaris del règim. No comento el llibre, em baso en la seva narració, argumentant les meves idees. ETA, als ulls de la història va cometre un error, matar a l’enemic i en particular l’enemic o no que es negava a pagar l’impost revolucionari. Però la defensa de la Pàtria Basca era delicte? Els que l’acusaven eren els hereus del dictador que es va revoltar contra la República havent jurat la Constitució republicana. Suposo que es delicte. I el que comet aquest delicte és un criminal responsable d’un milió de morts. Francament és descoratjador patir aquesta filosofia de la justícia contrària a dret. Indirectament o directament la novel·la PÀTRIA denuncia la injustícia, que vuitanta anys desprès de la victòria franquista, encara continúa. Llegida la novel·la, la manipulació que a la pell de brau es fa de la història encara és, diuen, veritat. És incomprensible des de la llibertat humana haver de comprovar amb quina facilitat es passa del crim a defensor del dret a la vida. I aquesta manipulació del procés històric continúa amb el greuge de criminalitzar l’exercici del dret a la llibertat i la paraula. Llibres com PÀTRIA són molt importants perquè ajuden i conviden a pensar en les diferències. La llibertat és la seva garantia sempre que el seu exercici sigui intel·ligent, racional, solidari i passional des del verdader amor. 

PÀJAROS EN LA PIEL, de Laura Pallarès

Quan tinc a les mans un nou llibre, el primer que valoro és el títol. Acabat de llegir el llibre PÀJAROS EN LA PIEL he tingut la sensació de la dita catalana “fer volar coloms”. El tatuatge del títol en el cos dels dos protagonistes és la síntesi i la raó de la idea central del llibre, si podem parlar d’idea o més aviat de passió. Els personatges que actuen en el desenvolupament de les relacions són circumstàncies que s’afegeixen en el relat i el confirmen. La Júlia i el Joseph esdevenen actors protagonistes d’una obra, no sé si dramàtica o còmica  d’una relació molt passional i apassionada, al menys per una de les dues parts. El procés novel·lístic de la protagonista, actriu primera, palesa un desenvolupament del sentiments amb una mena explosió volcànica quan a la seva vida apareix la figura d’un home, que per l’edat podria ser el pare o l’avi, no em queda prou clar. Els tatuatges en els cossos dels dos protagonistes del títol de la novel·la sintetitzen i centralitzen el perquè de l’argument. L’escriptora amb la tècnica de deixar entendre  ha convidat al lector a esdevenir en certa manera col·laborador de la creació novel·lística. La qualitat humana dels segons personatges ha esdevingut narració de situacions no citades per poder treure conclusions força importants i compromeses. Com també la tendència sexual d’alguns actors de l’obra explicant amb paraules indirectes el verdader sentit de les frases, sistema que obliga al lector a esdevenir autor amb l’escriptora. El greu conflicte que es  feu present amb un amor de la protagonista no acceptat per la societat per la possible, diria que segura, paternitat incestuosa que provocà amb la voluntat d’eliminar -se el tatuatge la protagonista al descobrir que Joseph era el seu pare, fet que la feu ingressar molt greu a l’hospital. La base argumental, molt estudiada i ben tractada, presenta un amor lliure de responsabilitat personal al marge de causar situacions de cert menys preu a altres pretendents. La llibertat sexual, he deduït, que és el tema central tractat des d’una vessant merament egoista. Una cosa no descarta la qualitat narrativa, donant pas a la llibertat de pensament. La meva valoració va en aquest sentit. No és la meva línia d’argument, però sí de diàleg.

RAFEL SALA OLLÉ, MÚSIC EN EL NOU JARDÍ

 

La primera estrofa de la cançó espiritual negra LA VALL DEL RIU VERMELL  ens recorda que la teva anada, Rafel, no és una separació i ens ho diu cantant com també la teva vida. “Trobarem a faltar el teu somriure / dius que ens deixes, te’n vas lluny d’aquí / però el record de la vall on vas viure / no l’esborra la pols del camí”. Amic Rafel, jo no t’he dit a déu, ans fins sempre. La nostra no és una separació, és un passeig pels jardins de la humanitat, el passeig del jardí terrenal que porta al jardí celestial. La teva vida ha estat musical, en la nova ets música. La cultura ha estat l’aire que hem respirat, primer a l’escola on l’alumne fou alliçonador del professor, en la vida social, la música i la poesia ens tornaren a agermanar. Els temps de relació ha estat curt però intens. Tu vas posar música en la presentació de poemaris meus. La teva anada a l’eternitat ha prohibit “a la pols del camí” esborrar els records. El teu pas pel jardí terrenal ha complert un objectiu, que la música embolcalli la història. Et plaïa la companyia de la poesia. El so i la paraula modelen la imatge mística de la persona. La paraula es va fer carn, diu la Bíblia, i jo hi afegeixo, la música esdevingué l’esperit. La teva pedagogia, amic Rafel, ha divulgat a casa i arreu on has viatjat, l’esperit musical de la vida. La teva vida no hauria tingut sentit sense la docència  musical. Mestre de música a La Garriga i a Caldes de Montbui i a Granollers profeta d’una cultura que sublima la humanitat. Les notes musicals de les teves guitarres el vent de Catalunya les feia escoltar arreu. Amic, la intensitat del record escoltant els teus concerts és preludi de la infinita felicitat que viurem quan ens retrobem en el jardí celestial. La segona estrofa de LA VALL DELM RIU VERMELL retrata la teva veritat que espero compartir: ”El teu front du la llum de l’albada / ja no el solquen dolors ni treballs,/i el vestit amarat de rosada / és  vermell  com el riu de la vall”. El riu de la vall té un nom: amor, vermell com la sang que vivifica el cos humà. Rafel, la propera abraçada en la vall del riu vermell del jardí celestial.

VESPRES, de Francesc Circuns Margarit

 

La seva lectura m’ha portat a una interiorització de la veritat de l’ésser humà donant-se la mà amb la natura. La nit com a protagonista ha esdevingut el teatre de les variades i enriquidores relacions integradores. La nit com a protagonista amb el dia com a receptor de les bondats viscudes. I com és lògic no hi podia faltar la pedagogia del silenci amb la col·laboració de la llum. La foscor és al silenci, el que la llum és a la veritat. Un poemari que esdevé una veritable filosofia de la vida amb les conseqüents diferències. La divisió del poemari en tres parts palesa el protagonisme del sentiment donant la mà a l’enteniment. El 3 el nombre perfecte. 1.- TOTES LES NITS. 2.- TOTES LES OMBRES. 3.-TOTS ELS SOMNIS. Les nits, totes sense excepció, són l’escenari, siguin tranquil·les o revoltades, acullen els desitjos amb els seus fruits. Les ombres, la metàfora de les idees i de les passions per acabar amb els somnis que són la simbologia de la veritat personal. “Mort quotidiana de cada dia / et recordarà un nou despertar”. Una expressiva metàfora del que significa el temps en les dues manifestacions de foscor i llum, totes dues hàbils i necessàries per crear la veritat humana. Quan el dia mort, s’acaba, la nit es fa poesia. L’ésser humà no perd la seva capacitat creativa. I amb les ombres, totes les nits, “vesteixo paraules noves amb el retorn a la vida”. El dia, símbol de la vida, i la nit, símbol  de la mort, però dia i nit, vida i mort són indispensables per existir. I aquest moviments d’ombres en totes i cadascuna de les nits és propicia l’arribada a l’infinit. I els versos finals del poemari són no una declaració sinó una filosofia: ”Tots aquests materials /-nobles i mesquins-/ amb els que està feta la vida /amb els que està fet l’amor”. La vida és vida si l’amor és amor.

M’EXPLICO (De la investidura a l’exili).

 

En ACTE DE SOBIRANIA, comiat de Lluis M. Xirinacs hi va escriure: ”Una nació mai no serà lliure/ si els seus fills no volen arriscar / llur vida en el seu alliberament i defensa.” Carles Puigdemont ha arriscat i arrisca. Només cal llegir, per saber com, el llibre, títol d’aquest comentari. I llegint-lo m’he convençut de la il·legalitat del procés per no haver complert abans els articles 9 i 14 de la Constitució espanyola. L’article 9 amb els verbs PROMOURE, REMOURE i FACILITAR explica el procés que s’havia de seguir abans de fer cap denúncia i començar un judici. I l’article 14 afirma que no hi pot haver “cap discriminació per raó d’opinió, opinió que s’ha falsejat. Carles Puigdemont amb la col·laboració de Xevi Virgo, periodista, explica el calvari que li va tocar viure els anys 2016 i 2017, calvari que l’aconsellà exiliar-se. El comportament de l’estat i de la justícia espanyoles obviaren el diàleg decidint-se per la persecució, creant l’estat d’alarma que volien a Catalunya. És un llibre que haurien de llegir els membres del jurat del procés i molt més, quan testimonis com el President del Govern Sr. Rajoy les seves respostes eren un no sé, quan és el primer que ha d’assabentar-se abans de donar les ordres d’envair policialment Catalunya, culpable dels desordres que necessitava per donar fe de la seva democràcia. Rajoy no ha estat mai amic de Catalunya com ho palesà ja essent ministre demanant-ne signatures contra la política i productes catalans. I aquesta norma de credibilitat el Tribunal la va donar per bona. Llegint el llibre i recordant fets me n’adono de la vulnerabilitat del judici quan les forces d’ordre enviades amb força temps d’antelació, foren incapaces de trobar les urnes i incapaces de saber la taula on es va depositar el  vot. Dissortadament el president no va patir problemes només per part de l’estat sinó també per culpa de catalans i partits aliens al sentit democràtic que s`ha de defensar en un judici. El Tribunal no va tenir en compte els drets constitucionals dels ciutadans menystenint les lesions patides, algunes greus com a resultat de l’incompliment per part de les forces de l’ordre de l’article 15 que diu: ”Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, SENSE QUE, EN CAP CAS, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants”. La pèrdua d’un ull no fou tinguda en compte, més aviat, valorada positivament; els avis i àvies llençades a terra, no tenen importància i entren a formar part de la normalitat justiciera. I podem allargar els greuges que amb tota seguretat seran amb el temps la vergonya internacional de l’estat i l’assoliment de la independència. Llegint el llibre de Carles Puigdemont hom s’adona de la pobresa democràtica de l’estat espanyol. I molt més quan tot els esforços de la justícia espanyola reclamant els sigui lliurat, han estat un fracàs. Soc dels convençuts que Catalunya serà independent perquè la democràcia imposarà la seva llei. Li agradi o no a la política espanyola, la política de l’independentisme català no li negarà mai la mà estesa d’exercir els seus democràtics. El NO puedo i NO quiero del Sr. Rajoy serà la vergonya política d’un estat que volia ser respectat sense respectar ell als altres, com ho palesen declaracions de polítics espanyols. De la investidura a l’exili i de l’exili a la independència de Catalunya i personalment m’agradaria que continués sent-ne el president, Carles Puigdemont.

VIURE AMB MENYS PER A VIURE MILLOR

 

El quadern 214 de Cristianisme i Justícia desenvolupa el tema de la següent pregunta: El sistema econòmic capitalista actual és compatible amb els valors ecol·lògics? La resposta es fonamenta en unes paraules del Papa Francesc a Bolivia, dient que cal reconèixer la necessitat d’un canvi. Canvi basat en les tres reflexions següents: 1.- Van bé les coses quan tanta gent no té feina, no té drets i veuen ferida la seva dignitat? 2.- Van bé les coses amb tanta guerra i tant fratricidis? 3.- Van bé les coses quan no es respecta la terra i el medi ambient? Tres preguntes que acusen directament al creixement sense límits del capitalisme. Respecte al tema aquest, és molt aclaridora la injustícia  que les següent.s paraules denuncien: “El PIB i la renda disponible s’estan desplomant. Tanmateix, i com ha passat en altres crisis, la pèrdua no és la mateixa per a tothom. El 10% de la població més pobra veurà com la seva renda cau més d’un 20%, mentre que el decil més ric tot just si ho farà un 2%, deu vegades menys. Una bretxa que s’accentua si ens fixem en els milmilionaris espanyols. Es tracta de 23 persones, 18 homes, la fortuna dels quals va créixer en 19.200 milions d’euros els primers 79 dies de la pandèmia”. La injustícia històrica és prou evident, si bé, la filosofia econòmica ho embolcalla amb el consum, consum sovint provocat per elements innecessaris que es presenten com bons pel progrés del benestar. I la situació actual de la humanitat és prou evident de la injustícia social provocada per l’enriquiment d’uns pocs. Hi ha solucions? La revolució ve del sud, diu el quadern. Una porta per nom UBUNTU, és una filosofia de l’Àfrica austral que difon i promou la idea d’interdependència i vincle universal de tota la humanitat. El lema és: ”jo sóc perquè tu ets”, i el propagador fou l’arquebisbe i Nobel de la Pau Desmond Tutu. L’altre moviment porta per nom SUMAK KAWSAY, que significa “bon viure”. Es basa en tres fets: 1.- moviments indigenistes, 2.-descrèdit de l’estat nació i 3.- reforma de la Constitució de l’Equador i Bolívia. Es tracta d’una filosofia de vida basada en l’harmonia amb la comunitat, els altres éssers vius i la naturalesa”. Moviments que concorden amb les paraules del Papa Francesc. ”Si realment volem un canvi positiu, hem d’assumir humilment la nostra interdependència, és a dir, la nostra sana interdependència. Però interacció no és sinònim d’imposició, no és subordinació dels uns en funció dels interessos dels altres”. En una paraula el món necessita una filosofia netament humana en la persona digna com protagonista. Certament com diu l’adagi castellà molta gent dirà, “que largo me lo fiais” i per tant no hi ha res a fer. Urgència d’una nova cultura truca a la porta. La obrirem tots?

PER QUÈ VAIG TORNAR A LA FE

 

Quatre testimonis testifiquen la seva tornada a la fe en el quadren 159 de Cristianisme i Justícia. Són quatre testimonis en els que la seva dignitat personal hi juga un paper molt important malgrat el seu allunyament per motius massa sovint avalats per comportaments difícils d’entendre de la mateixa Església. Que Déu no abandona mai a les persones ho palesen els testimonis dels quatre que malgrat l’apartament viscut voluntàriament perquè creien que era la veritat de la seva vida, esdevingué el canal que portà l’aigua al seu propi mar. Saber llegir la pròpia vida en el bé i el mal és una condició per retrobat la verdadera veritat personal de cadascú. Un dels testimonis afirma  va arribar al convenciment que Déu el buscava i ell va respondre i es va deixar trobar, essent la salvació també de la seva vida humana esdevinguda transcendent en el camí de Déu. Els camins que retornen a la fe són inimaginables, com el del testimoni que el missatge el va rebre en un viatge a Russia visitant el mausoleu de Lenin i un altre a la presó on l’havien portat les drogues. La lectura dels quatre testimonis m’ha demostrat que quan la persona esgarriada no perd el sentit de la dignitat, l’apartament de Déu acaba amb el seu retrobament. La intel·ligència i la racionalitat si no perden l’equilibri per culpa de les passions egoistes sempre porten al bon camí de l’existència humana. És la victòria de la mort de Crist que porta les persones a estimar, a obeir la llei de l’amor.

FLAIROSA, LA BRUIXA DELS SABONS, de Carles Sala Vila

 

La bruixeria fou un moviment social principalment en els segles XVI i XVII força extens a Catalunya atribuint forces sobrenaturals a dones i també a homes, bruixes i bruixots que amb poders demoníacs causaven mals considerables a la societat. El llibre de   Carles Sala Vila ens narra una relació que em porta a pensar ser una denúncia molt  amagada dels mals que l’economia i la política causen a la humanitat. M’ho fa pensar el fet que la bruixa Flairosa defensa el be natural i el bruixot Nastapat vol destruir el paisatge del poble on es mou. Una història molt ben tramada que els lectors infantils poden passar-s’ho molt bé i els que no són tant nens poden aprendre la lliçó. Nastapat només pensa com neutralitzar la Flairosa que els seus sabons allò que busca és defensar els drets de la terra i dels pobles. Un enfrontament entre el bé i el mal, que porta a valorar  les injustícies que es van cometre a Catalunya en la seva persecució que als vols dels anys 1616 i 1622 es van ajusticiar més de quatre centes dones, essent algunes d’elles remeieres i llevadores. El llibre que comento esdevé des de la seva senzillesa i naturalitat una lliçó de com s’ha de perseguir el mal, donant la bruixa Flairosa un exemple de constància en la recerca de mitjans, com ho demostra en el pitjor moment quan el bruixot l’ha desarmada dels seus sabons, circumstància que ella tenia prevista molt femeninament amb el seu collaret, que fou l’arma del seu èxit i de la salvació de la natura del poble que ella estimava. Una narrativa infantil que ensenya el valor de la intel·ligència i el raonament per descobrir camins i maneres  de solucionar problemes per molt difícils que semblin. Que els infants no se n’adonin, és possible, però no m’ho crec per experiència personal en les classes de literatura als  infants. Les historietes queden encara que només sigui en el subconscient i al seu moment suren amb els efectes conseqüents.

EIXAMPLANT L’ESQUERDA, de Josep Costa

  La lectura d’aquest llibre, amb  una exposició del procés que no amaga les errades, els desacords i fins i tot algunes mal dissimulades traïcions, ha reforçat el meu convenciment que el camí cap a la independència és esperançador i segur, com ho manifesta amb un insinuador sots títol: HI GUANYARÀ LA INDEPENDÈNCIA. I l’argument d’aquesta certesa no es fonamenta en la capacitat dels polítics sinó en el voler de la gent. No ignora la força amb que l’estat espanyol amenaça i actua sembrant la por a la ciutadania però la resposta a cada atac de l’estat creix l‘independentisme. No es cap secret que l’estat té por a Catalunya, por basada en un desconeixement de la seva veritat que durant els tres cents anys d’un veritable esclavatge no ha entès mai la resposta democràtica de l’independentisme. La  política desenvolupada en el procés es fonamenta en un odi que prioritza l’espai a les persones. Sincerament una política de descrèdit del ser humà, duta a terme embolicats amb el seu ADN que creuen infal·lible i es permeten ironitzar els avisos que reben d’Europa. I és precisament aquesta política de la seva prioritat davant dels altres que soscava la credibilitat de l’estat espanyol i porta a la seva Espanya al descrèdit i al fracàs. El treball dels polítics catalans refugiats a Europa, molt ben assessorats pels seus advocats, han fet i continuen desenvolupant una campanya de la credibilitat democràtica d’una nació que vol recuperar el seu status polític tan o més antic que l’espanyol. I Josep Costa, ciutadà de les Illes Balears, independentista i defensor d’una Catalunya formada pel Principat, les Illes i el País Valencià acaba el seu llibre convençut que Catalunya serà un nou estat europeu. Un llibre que haurien de llegir tots els catalans demòcrates.

ELS NUS I ELS MORTS, de Norman Mailer

  Novel·la de tema bèl·lic en la que l’autor palesa una gran capacitat d’anàlisi i valoració de les persones i dels problemes que una guerra genera. Una temàtica humanista en el marc d’una ideologia protestant en que la valoració dels fets esdevé un conseqüència lògica de les circumstàncies que validen la veritat o mentida dels moments. De la seva lectura, sense estar d’acord sovint en la ideologia, n’he deduït el valor de saber estar. Òbviament que no validaré mai les morts d’una guerra sigui qui sigui el combatent, perquè per a mi les guerres sempre són injustes. La bondat d’una personalitat, però, pot valorar-se positivament en el marc bèl·lic quan la seva presència l’ha forçada, suposadament, el deure de defensar la pàtria. Independentment de l’ètica allò que m’ha impactat de la seva lectura ha estat la forma com ha presentat la formació dels diferents protagonistes, amb capítols dedicats a conèixer els seus orígens i les raons que els havia portat a la guerra. Els retrats dels diferents protagonistes presenten situacions humanament interessants que obliguen a cadascú a tractat les relacions mútues d’acord amb la manera de ser contrària a l’autoritat del superior que pensa diferent, no li agrada la persona, però no pot prescindir-ne per raons negatives en el manteniment del respecte que t’envolta. Una circumstància que ensenya a palesar la qualitat humana davant l’adversitat. Una gran guerra esdevé una petita guerra entre els protagonistes d’un mateix exèrcit. Una lliçó de la història que no sempre es valora. Una de les circumstàncies importants en el de la narrativa gira a l’entorn de les relacions humanes sexuals en les que el masclisme sorgeix com a triomfador sobre el feminisme. Les relacions sexuals motiven situacions que defineixen la veritat d’un sexe enfront de l’altre amb matisos indiferents de realització humana que en una guerra esdevenen contraproduents pels comportaments militars. Una novel·la en el que el marc d’una guerra palesa com els entorns socials modelen les personalitats i com els individus responent en les diferents situacions. La injustícia d’un moment pot esdevenir el leimotiv per descobrir la veritat del futur.

SER CRISTIÀ A EUROPA?

És el títol del quadern 218 de Cristianisme i justícia escrit pel jesuïta Víctor Codina, arribat d‘Amèrica llatina on havia escrit sobre el mateix tema SER CRISTIÀ A L’AMÈRICA LLATINA. A l’hora de fer comparacions Europa ha perdut protagonisme per una orientació de la convivència dominada pel progrés tecnològic amb pèrdua de credibilitat ideològica. Un fet palesa la presència del sentiment religiós amb l’arribada d’altres religions amb una incidència molt marcada del pensament asiàtic hinduista i budista. No és negatiu aquest fet, més aviat una invitació a reflexionar i a agermanar. El retrocés del sentit cristià de la vida en la convivència europea té un fonament força remarcat en el procés científic al mateix temps que el pensament ideològic cristià perd considerable espai. En aquesta pèrdua hi té molta força la negació de l’existència de Déu i la manipulació de la figura d Jesucrist. Curiosament aquest circumstància comparteix espai amb el concepte que va prenent força de la dignitat humana en l’ateisme, en l’agnosticisme i la indiferència, circumstància que dona un xic d’esperança. Però dissortadament en la pèrdua de fe cristiana s’hi descobreixen causes culpables dintre de l’Església catòlica per moviments, massa en el poder, en el que el respecte a la persona no compleix com cal la doctrina evangèlica. Una esperança fundada rau en el fet de les bones relacions que es van establint entre models religiosos, el cristianisme, el protestantisme, el mahometisme, el judaisme i els moviments religiosos asiàtics. En la necessitat de recuperar la fe cristiana, la figura del Papa Francesc esdevé el timoner de l’esperança del missatge evangèlic de Crist  crucificat. Coordinar el missatge evangèlic amb la força d’una economia que li dona l’esquena és una tasca de cristians modèlics en el respecte a la persona perquè totes les persones cristianes o no, són filles de Déu i des de la creu Jesús ho va dir prou clar: Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan. Víctor Codina en l’opuscle de Cristianisme i Justícia ha desenvolupat una verdadera filosofia de com ha de ser l’humanisme evangèlic. Penso que és una treball que hauria de llegir com més gent millor. Ajuda a pensar i pensar significa avançar. I encara que no es vegi prou clar, el missatge evangèlic avança. El Papa Francesc és el gran argument dels nostres dies.

LA LLETRA ESCARLATA, de Nathaniel Hawthorne

   

La novel·la més important de l’escriptor d’un dels més creatius de la literatura nord-americana del segle XIX. La temàtica presenta una reflexió sobre un tema conflictiu com és l’adulteri enfocat des de la vessant del càstig etern i de la possible salvació. Plantejament des de la doctrina protestant amb una considerable incidència de la sanció per apedragament segons la llei de Moisés. Però  aquesta norma que semblava inviolable i obligada, Jesús en la nova llei contesta als homes de la llei amb les paraules que obren la porta de l’esperança del perdó, qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. I tots, un rere l’altre desapareixen i aleshores Jesús pronuncia les paraules del perdó. La lletra escarlata, que la castigada separada del poble, havia de portar sobre el seu pit era l’avís als ciutadans que aquella persona era una condemnada. És molt alliçonadora la controvèrsia social que s’entaula a l’entorn del problema, definint-nos una societat interpel·lada per la conducta que cal tenir envers l’adulteri. El problema és molt complicat, no només per les persones implicades sinó també per la llei política que condemna a mort l’adúltera o a una separació de la convivència. El problema es complica molt pel paper de l’ex-marit que al conèixer el fet se’n separa i comença una cursa persecutòria de l’adúlter, que només coneixen ell i ella, i al poble el tenen com un personatge íntegre. I és precisament el procés, que condueix a la solució, la lliçó de com s’ha respectar al culpable des d’una visió religiosa de la vida. Francament al llarg de la seva lectura vaig introduir-me en la filosofia de la llibertat i del perquè al suposat culpable se l’ha d’ajudar a reconciliar-se amb la societat i amb Déu. Val la pena llegir la novel·la per entendre millor com des de diferents vessants ideològiques sempre s’ha de respectar l’ésser humà. I un punt molt significatiu de la novel·la rau en el fet que fou la adúltera qui marcà el camí de la reconciliació quan l’adúlter havia estat un pastor protestant, un ministre de Déu. I  aquest joc en el camí de la reconciliació hi va jugar un paper molt important per infantil la filla, fruit de l’adulteri. Una novel·la que enfronta el pensament polític del càstig sense perdó al pensament evangèlic de qui estigui sense culpa que tiri la primera pedra. Una novel·la que recomano, pel tema, per la forma de tractar-lo i per la imatge que dona de la humanitat en la vessant humana, política i religiosa.

PER UNA (CONTRA) CULTURA DE LA RECONCILIACIÓ

El quadern 217 de Cristianisme i Justícia ens fa una exposició molt pensada sobre la urgència de la reconciliació a la pell de brau, raonant els problemes socials, polítics, legals i religiosos que en plena democràcia encara són vigents. Al llarg de la seva lectura no acabava d’acceptar el curs de la tesi bàsicament centrada en les persones víctimes i victimàris, trobant-hi en falta una ullada a l’orígen franquista de la criminalització dels país basc. Orígen que personalment penso és el culpable del procés, diguem-ne criminal, de la resistència. Una frase sintetitza la filosofia de la possible cultura de la reconciliació:” Tots plegats hem de contemplar les víctimes i els seus agressors com a éssers humans dotats d’una dignitat inviolable, que no procedeix de la bondat o maldat dels seus actes, sinó que es correspon amb la seva condició humana.” Amb aquest plantejament hi estic totalment d’acord però recordem que de víctimes n’hi hagué a una banda i a l’altre sense oblidar que abans de l’actuació d’ETA, Euskadi havia patit víctimes de la repressió franquista no oblidant que entre elles també hi havia capellans. Estic totalment d’acord a donar tot el protagonisme a les víctimes perquè defenso que matar, sigui qui sigui l’executor, és un crim contra la humanitat. I aquest crim el va cometre una banda i l’altra. Crec que el gran problema per assolir una reconciliació pacífica es troba en el concepte que es té de les persones. Entenc que per part dels familiars de les víctimes es fa molt difícil allargar la mà a l’assessí però perquè es matava?. Totes els familiars de totes les víctimes eren, per casualitat, contràries als enemics del poble basc? La verdadera reconciliació és impossible sense el perdó d’uns i altres, és una postura tremendament difícil i que remou les entranyes. Una pau política no es  mai una convivència verdadera d’amistat. Estic d’acord amb les dificultats amb que es trobaven els redactors del quadern i molt més quan l’objectiu que defensen, que és el meu, és de base religiosa basada en el perdó. Allargar la mà a l’enemic és un gest d’un gran humanisme, que és el gran problema de la reconciliació que pateix Espanya i l’Estat espanyol el que fa amb la seva política als pobles d’Espanya és agreujar-lo. Tenen raó els autors del quadern 217 de reconèixer els grans problemes sense solució. Només la dignitat de la gent ho pot solucionar. Hi crec i ho espero.

DESARMAR ELS INFERNS, de Joan Morera Perich

Llibret 207 de la col·lecció de Cristianisme i Justícia amb el subtítol de PRCTICAR LA NOVIOLÈNCIA DE JESÚS AVUI. Un estudi molt dens de com en les ensenyances de la bíblia, tant en el nou com en l’antic testament, la no violència era una pràctica social al servei de la humanitat per frenar els egoismes del poder. L’autor distingeix tres comportaments davant l’exercici de la violència. 1.- lluitar amb la força, és a dir, amb la llei del talió, que en el fons justifica la violència per solucionar problemes. I on rau la justícia. 2.- el famós no hi ha res a fer, i fugir per desentendre-se’n. 3.-la no violència activa que allò que pretén és recuperar l’injust. El n.3 desenvolupa la doctrina evangèlica i bíblica amb una mirada especial al profeta Isaïes. Ens recorda tres textos dels evangèlics molt explícits i entenedors. “Aquell de vosaltres que no tingui pecat que tiri la primera pedra”. Als que acusaven la dona adúltera. I un a un es retiren, reconeixen que ells no són innocents. Fi assolit: reconèixer la culpabilitat del acusador. Al soldat que el va pegar, quan se l’acusava davant del gran sacerdot: ”Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, perquè em pegues?” Una expressió que manifesta saber raonar els fets de cadascú. El jo no violent fa pensar al violent. I darrerament, ja clavat en creu, perdona als seus botxins: ”Pare, perdona’ls, no saben el que fan”. En una paraula les accions, del signe que siguin, totes han de tenir una raó que responsabilitza i les persones que raonen saben entendre la bondat o no dels seus actes. En síntesi és una defensa de l’exercici correcte de la llibertat que respecte el dret a equivocar-se i una vegada descobert l’error la intel·ligència li fa demanar perdó. La no violència sempre vol recuperar la persona. Rebutja qualsevol maldat. Davant la maldat de l’opressor el no violent està preparat pel sacrifici de la seva vida. Tal vegada la gran dificultat del no violent està en la llei que busca en la violència la raó de la pau. L’objectiu del no violent és desarmar al violent.

TOTA LA VIDA PER RECORDAR, de Núria Pradas

Novel·la que es llegeix amb  força fruïció i sap greu haver de deixar la seva lectura perquè altres obligacions ho exigeixen. Les relacions humanes esdevenen la centralitat narrativa a tots nivells familiars, laborals, socials i fins i tot polítics. A mesura que avançava en la lectura intuïa una narrativa defensora dels drets de la dona per ocupar en la història l’espai que li pertoca respectant les seves il·lusions i objectius. Bàsicament la centralitat rau en la vocació i intenció de la protagonista a fer realitat la seva capacitat artística i de relació social malgrat els seus orígens no ser massa favorables a assolir un espai digne, humà i femení en les relacions socials de família, treball i desitjos. Òbviament que l’amor hi juga un paper preponderant en les relacions home dona en la formació d’una família, relacions que per diferents motius es veuen trencades i tornades a començar en base a una doctrina que personalment no comparteixo però dintre la suposada dignitat personal respecto perquè té un comportament d’humanisme natural racional i intel·ligent i tolerat segons la religió practicada. La protagonista és una lluitadora nata d’una capacitat intel·lectual i artística que només egoismes personals de poders absorbents la fan trontollar. Però en la lluita per assolir l’espai que desitja en el desenvolupament del seu art l’enforteix la intel·ligència i la dignitat. Assolir els seus objectius socials artístics no és obstacle per saber ser mare, malgrat la mort de la filla nascuda no feia massa dies. Estimar la filla, retrobar-se, refer la serva vida en un món immers en una degradació social i política per culpa d’una guerra la tornen als seu orígens on recupera el seu jo personal i un espai en el món que li fa justícia. Òbviament que no penso igual en les idees de base social i religiosa, però aplaudeixo la dignitat de les persones, dones i homes que en els seus objectius hi col·loquen l’amor i la dignitat. La protagonista és una lluitadora a tots nivells d’aquests objectius. Una novel·la que revela una escriptora, que fa pensar que la protagonista de la novel·la és el seu retrat, defensora dels drets de les dones amb personalitat, intel·ligència i coneixement desenvolupant la filosofia del lloc on es desenvolupa la seva narració. És un plaer la seva lectura i ha estat un alliçonament per entendre millor les necessitats de la humanitat.

TOTA LA VERITAT

La cónica definitiva dels dies decisius del Procès

ARA LLIBRES amb la publicació de TOTA LA VERITAT, fruit d’un treball intel·ligent, que he llegit amb atenció i molt d’interès, ha reforçat el meu pensament que resumeixo en dos temes: a) la democràcia espanyola no és una verdadera democràcia i b) els pitjors enemics Catalunya, els tè a casa seva. La democràcia espanyola no és una democràtica per una raó molt senzilla, la llei no és democràcia, és servidora de la convivència en democràcia.La llei no es manipula, com s’ha fet i s’està fent. Una llei no pot mai declarar inviolable una persona pel càrrec que desenvolupa i a l’estat espanyol és exercici de legalitat i per més inri amb guardó. La llei és una creació humana i per tant finita i limitada com la vida de les persones. Són massa els arguments que es poden aportar per demostrar-ho. I precisament m’ha cridat l’atenció que el tema de la Constitució no s’ha argumentat com base fonamental de la defensa del procès. Penso senzillament que una democràcia que ha obviat el “no puedo i no quiero” no és democràcia, continúa sent dictadura. La Constitució està també al servei dels catalans que defensen el dret a decidir i la llibertat. I amb tots els respectes a la Constitució, penso que el procès contra Catalunya és una il·legalitat. I el llibre en questió m’ho ha confirmat. Alló que agraeixo als seus autors rau en el fet que m’han fet llum sobre errades de l’independentisme. I en aquest tema també hi té joc la Constitució. En aquestes errades crec que hi juga un paper important la política de partit, oblidant la política de convivència. I a mesura que llegia, ho veia més clar. Penso que tot es fonamenta en el concepte persona i en el concepte unitat. I aquesta idea tant es reflexa en el procès, diguem-ne independentista, com en l’unionista i també en el legal. I des de la meva filosofia, aquesta diferència ideológica és crucial en l’actuació política i legal. Francament és un mal de fons, que l’he vist denunciat en el llibre en questió. Les irregularitats comeses per la política espanyola les considero de campionat i les de la política catalana fruit d’una desestabilització provocada per una mancança clara d’esperit democràtic per part del poder estatal, polític, judicial i policial. En síntesi un llibre que cal llegir perquè ajuda a centralitzar les idees i a entendre millor el sentit democràtic de la convivència.

EL FILL DE L'ITALIÀ, Rafel Nadal

Una novel·la de base histórica de credibilitat creativa. El desenvolupament de la narració palesa un treball de recerca histórica, que veritablement hi fou, sense perdre mai el carácter novel·lístic. El temps de la narració és doble, el corresponent a la guerra europea i el corresponent a la postguerra on es genera la veritat. La personalitat dels protagonistes es perfila al llarg de la novel·la fins al punt que el desllorigador del problema rau en la igualtat de comportaments dels dos protagonistes centrals. Personalment m’ha interessat el rerefons formatiu o defermotiu de les carácterístiques dels temps en particular com la guerra i els models politics incideixen en els comportaments de les persones i per altra banda com les persones palesen la seva identitat. La centralitat de la novel·la se centra en la recerca post bellum, del pare per part del fill. Alló curiós del cas rau en el fet que el fill, ja casat, decideix buscar el seu pare desprès de la mort de la seva mare. I l’espai d’aquesta recerca dóna cos a la novel·la perquè el suposat pare era un soldat de marina italiana, salvat de l’enfonsament del vaixell de guerra per l’aviació alemanya. Cal recordar que Itàlia havia estat aliada dels alemanys i aquesta aliança dóna un toc especial a la novel·la perquè els marins italians en aigües espanyoles visqueren refugiats en l’Espanya franquista amiga d’Alemanya, circumstància que afegia nous problemes al repatriament dels italians,quan Itàlia s’havia trencat l’aliança. El convenciment de la veritat de la filiació   per part de les dues famílies, malgrat la mare del fill italià com també el pare, es deguè a la capacitat psicològia de relacionar fets i circumstàncies perquè les anàlisis mèdiques foren negatives. I en aquesta circumstància s’hi afegeix el fet que en la  primera trobada el pare no reconeix el seu fill. Peró neix una forta amistat entre les dues famílies, convençudes que la realitat del fill de l’Italía era veritat. La novel·la es llegeix molt bé, encara que, a vegades, t’obliga de demostrar que s’és un bon lector.

LA TRAMA CONTRA CATALUNYA

LA TRAMA CONTRA CATALUNYA, Hèctor López Bofill

Sotstítol: Poders catalans que frenen la independència.

Llibre publicat l’any 2013 i que set anys desprès el considero un llibre d’actualitat. La seva lectura m’ha confirmat la idea que els enemics més poderosos viuen a Catalunya, essent la majoria catalans. Un dels enemics que considero és aquella persona que reconeix que no hi ha res a fer. Davant dels enemics intel·ligens i públics amb molt poder és una postura comprensible però no ho accepto. Llegint el llibre he comprobat que vaig actuar correctament quan em vaig donar de Baixa de La Caixa de Pensions i fer el boicot a La Vanguàrdia. Quan veig l’anunci de la Caixa a la Tv amb el logo “escoltar, parlar, fer” em pregunto per marxar de Catalunya va escoltar i va parlar amb els ciutadans?  Héctor López dóna molta importància a un sopar celebrat a Barcelona el 17  de gener de 2006. El convidat fou Artur Mas i els altres presents, crèm de la crèm dels empresaris catalans, Leopoldo Rodès, (president de Media Plannin), Antoni Brufau (president de Repsol), Javier de Godó (La Vanguàrdia), Juan Roig (Mercadona) Fernando Casado (president de l’Escuela de Administración de Empresas), Jordi Mercader (president d’Agbar), José Manuel Lara (Grup Planeta), Lluis Bonet (Freixenet) i Lluis Carulla (Agroaliment). El tema girava a l’entorn del nou Estatut de Catalunya, que marcava una clara intencionalitat de llibertat amb la finalitat que Artur Mas aturès aquesta tendència. En el llibre l’autor defineix clarament la posició dels empresaris,alguns d’ells patrocinats pel franquisme. I la lluita ben tramada va desembocar en el procès Contra Catalunya, segons les meves deduccions de la lectura. La intervenció de la Caixa amb el seu desembarcar a tota Espanya omplint-la d’oficines fou determinant. L’autor explica molt bé aquesta política contra la llibertat de Catalunya que a mi personalment se m’ha fet més clara i intel·ligible. Acaba el llibre amb aquestes paraules:”A Catalunya vivim un conflicte que cal que emergeixi i es visualitzi; aquesta és la primera condició per culminar un procès sobiranista, i en tot conflicte hi ha perdedors i vencedors. Els que han viscut de la Catalunya autonómica i de la unitat d’Espanya perdran, i els altres probablement guanyaran més quotes de benestar i la satisfacció de presentar-se al món des de la seva identitat. Però sobre tot hauran guanyat ser plenament responsables del seu destí”. Recomano la seva lectura perquè ens adonarem que els problemes tenen solució i la independència és un dret.