ajagut sobre pinassa seca.
Un cistell de bolets als peus
li recorda un pensament malastrug.
Suor freda presagia rodaments de cap,
és lluny de casa.
Palpa, no troba el bastó.
Rodola per la galta una llàgrima,
la por no el deixa moure’s.
Intenta aixecar-se, és mitja tarda,
les cames no responen.
No vol morir perdut al bosc,
no creu en Déu.
El cant d’un ocell li obre els ulls,
batega fort el cor.
Passos lents trepìtgen fulles seques,
de memòria una llenterna enfoca
el pi de l’avi.
Obre els ulls, somriu,
el fill ha trobat el bastó,
de bracet l’ajuda a sortir del bosc.
Aquella nit sopà bolets.
L’avi, mentre, pensava
potser sí que existeix Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada