demanaven perdó a les fulles dels arbres,
acaronades per un brisa de mar silenciosa.
El vent
robà petons dels núvols,
el desig.
Músties,
les fulles,
no tenien llàgrimes.
Els cotxes, plens d’orgull,
passaven de llarg,
sense desitjar el bon dia.
Una margarida dubtava,
si?, no?
Matí i tarda, aquell dia,
amagaven sota llençols nocturns del llit
l’enyor del bany.
Remors d’aigua
murmuraven paraules ocultes
a les oídes de l’insomni
maleïnt instants perduts d’una esperança traída.
Aquell dia,
les pesigolles absents de les carícies de l’aigua
ploraven recloses dins la cova d’un ratpenat.
Ulls tristos
resaven al déu de la llum
gaudir del joc de la lluna
sobre les ones del mar
embadalits pel llençol blau crivillat d’estrelles.
Els sol i la lluna,
rei i reina de les clarors de dia i nit,
dibuixaven el temps,
compàs de l’ascensió al cim del somni
on només hi viu la llum.
Aquella nit,
un petó calladet cavalcava
les ones.
Les estrelles envejaven la gemma brillant,
barqueta gronxant-se en el mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada