La visita de l’exposició fou per a mi un descobriment d’un
missatge artístic sorprenent. Sorprenent per l’obra presentada, sorprenent per
la forma de entendre el missatge i sorpenent de com la natura té cura dels
genis per què la seva obra enriqueixi la cultura i palesi el per què de l’existència.
Sembla ser que els orígens no
presagiaven el futur d’una de les millors artístes plàstiques mundials. I Lita
Cabellut, d’orígen humil i d’una infantesa difícil, l’adopció de molt nena
encara per una familia benestant catalana li obrí el camí del seu futur, l’art.
Actualment és una de les artistes més famoses del món i entre els cinc cents
artistes mundials més famosos ocupe el número 333. M’impressionà el format de l’obra
i d’una manera molt especial com el cromatisme definia la psicologia de la
figura emmarcant la cara, per a mi la centralitat de l’obra. Per altra banda el
cromatisme em traslladava a recordar els colors de la natura que donen vida al
paisatge i com la pintora afincada a Holanda resaltava el missatge dels rostres
amb els colors del quadre, indistintament de l’espai. Una magnificència del
llenguatge cromàtic que desvetllava la lírica de la mística del ser humà.
Agombolada la figura per un cromatisme de contrast, s’intuia un missatge
integrador mitjançant la matèria entre l’esperit humà i l’esperit de la natura,
formant un tot amb projecció il·lusionada d’un destí d’immensitat. Un dels
colors més presents i més impactants és el “negre” del que ella afirma el “negre
és el contrast entre la vida i la mort. Com t’ho explicaria. El negre és el
pinzell de la meva ànima”. Senzillament manifesta que les seves obres neixen en
el seu interior i per aquesta raó, independentment de la materialitat expressiva, les seves pintures
respiren aquell alè místic que sublima l’ésser humà independentment de la seva situació
física i psíquica. Els colors esdevenen l’ànima visible de la figura humana amb
la força expressiva del seu moment. Indiscutiblement l’exposició esdevé una
caminada marcada pel dolor i per la joia, alenant, independentment del moment
psicològic un camí de futur que el cromatisme de cada pintura fa intuir. La
visita a l’exposició produeix el goig de gaudir d’un art immens però a la
vegada convida a profundes reflexions del procès vital en el que la mort és germana
de la vida. Ambdues de la mà, condueixen l’existència. L’expressivitat cromàtica
embolcalla passionalment la veritat del ser. Una pintura, que reprodueixo en
aquest escrit em va afectar profundament i m’obligà a pensar. Una de Frida
Kalo, en un moment molt dramàtic de la seva intensa vida, una gran pintora
mexicana.
El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada