L’infant de sorra, de Tahar Ben Jelloun

Lectura intensa per la tragèdia que s’intueix al transformar la identitat d’un ésser humà obligant al físic a acceptar un altre psíquic. Tragèdia per obligar a viure l’essència del sexe contrari. Viure en masculí, sacrificant el femení. I tot pel concepte religiós que una filla és una desgràcia i un càstig i un fill una benedicció. La dona sacrificada sense miraments fent de la filla un fill per via psicològica i física parodiant la llei de la circumcissió, aconseguint una imatge masculina però sense perdre els atributs femenins. El pare, orgullòs davant el seus, fa creure que el darrer fill és un mascle, quan en realitat era una nena, i que amb ella la benedicció de Déu havia entrat a casa seva. Destroçar la vida d’una filla, no significava res dolent per a ell, malgrat la mentida. Però la tragèdia es complica amb la mort del pare. La psicologia femenina exigia al suposat mascle el reconeixement públic de la seva veritat però les circumstàncies el posaven davant la paret de la possible comunicació i la conseqüent acceptació. La vida fou un calvari  en el procès de poder viure d’acord amb la seva realitat femenina i com desfer l’entrellat. L’infant de sorra, perquè es considerava talment com la sorra sense vida del desert, es movia en el seu desert vital per amagar la culpa de la perversió i assolir el dret que per naturalesa li pertanyia. Una dura lluita sentimental per palesar la veritat femenina i fer oblidar la mentida masculina. Una novel·la que convida a pensar en profunditat com poden pervertir la natura els finamentalismes religiosos. La lluita per defensar la veritat natural enfrontada a una suposada veritat sobrenatural es desenvolupava en el terreny d’una superioritat masculina sobre la femenina. Aquesta lluita genera un estat psicológic tan cruel que l’afectada nomès trova en la mort la seva segura possible victòria. La vida i la mort es donen la mà en aquest procès on es fa palesa la crueltat del fonamentalisme atribuint-se veritats que no ho són. La destrucció de la naturalesa d’un ésser humà és sempre fruit de la supèrbia de qui es creu superior als seus iguals. L’humanisne no és nomès mascle, és, a la vegada, masculí i femení. Una extraordinària novel·la que s’ha de llegir amb molta atenció portant-nos al concepte de la verdadera igualtat entre homes i dones.

Trens rigorosament vigilats, de Bohumil Hrabal

La novel·la de l’escriptor Txec, ambientada en la II Guerra mundial, m’ha portat intensitat en la filosofia de la guerra amb les imatges de trens rigorosament vigilats per raons de la seva càrrega bèl·lica que palesava els horrors perpretats contra el vençuts o tal vegada per la voluntat de venjar-se eliminant-ne un que esdevè l’ambient de la mort de dos dels seus protagonistes. L’estació i els seus empleats protagonitzen una narració en la que els horrors compaginen amb les ganes de viure. No ha estat per a  mi una lectura fàcil per l’estructura que l’autor li ha donat al seu llibre i també perquè el diàleg em distreia del pensament que m’havia copsat. Una novel·la de la guerra que resumeix en la retirada els efectes negatius i les voluntats positives però que per raons contràries estronquen l’existència. Les darreres ratlles del llibre palesen obertament la voluntat de l’escriptor. “Fins al darrer moment, fins que vaig començar a perdre’m de vista a mi mateix, vaig estar agafat de la mà d’aquell mort, i per a les seves orelles, que ja no hi sentien, vaig repetir les paraules del cap d’aquell tren exprés que havia portat aquells desgraciats alemanys des de Dresden. –Us haurieu d’haver quedat a casa, sense moure el cul de la cadira”. Una expressió definidora dels horrors de la guerra davant el desig de viure.

Ómnium Cultural de Parets del Vallès

La Sala Basart de la Cooperativa, amb un significatiu ple, palesava la voluntat de la  població vallesana de treballar pel país fent més visible i enriquidora la cultura de Parets del Vallès. Ple extraordinari i significatiu amb un projecte globalitzador per solidari i d’agermanament entre cultures. La presència del President d’Òmnium del Païs i del President del Vallès Oriental oficialitzaven la trobada que significava la creació d’un nou grup de treball a la Comarca del Vallès Oriental. Dels seus inicis els anys seixanta del segle passat a la realitat dels nostres dies, l’entitat ha experimentat un creixement il·lusionador esdevenint capdavantera a nivell cultural i social. El grup de treball, organitzador de l’acte, palesà voluntat de treball com a factor de convivència ciutadana i promotor de la cultura catalana donant-se la mà amb totes les cultures, d’una manera especial i més directe amb les que conviuen a Parets del Vallès. Els parlaments dels respresentants del Grup de Treball de Parets i els dels dos Presidents, el nacional i el comarcal, palesaren amb molta claretat saber conjugar la defensa i promoció de la cultura catalana, especialment l’idioma, en una convivència solidària amb totes les altres que conviuen a casa nostra. Òmnium Cultural a Catalunya compta amb 60.000 associats, i al Vallès Oriental amb 6000. Realitat esperançadora a tots nivells i també en el polític per a una Catalunya lliure i plena, donant la mà a tothom sense excloure ningú però sense renunciar a cap dels seus drets, també el de la independència. La presència de regidors de l’Ajuntament evidenciava la benvinguda de la població, que com manifestà el regidor de cultura era una població oberta, citant la tasca del Niu d’Art Poètic en les escoles promocionant la poesia. Referència que des d’el Niu d’art s’agraeix, com també la voluntat manifestada en les converses durant el brindis, de col·laboració de les dues entitats en el foment de la cultura literària de la població. Un acte de posada en marxa d’un grup de treball d’una entitat que al Vallès Oriental hi existeix des d’el primer dia de la seva fundació als anys seixanta del segle XX i que gaudeix des de les darreries dels vuitanta d’una Festa Literària de les lletres catalanes, que enguany se celeebrarà el mes de novembre, coincidint amb el centenari del naixement de dos dels seus introductors a la comarca, Ramon Casanovas i Jaume Camp. Des d’el Niu d’art donem la benvinguda al Grup de Treball d’Òmnium Cultural de Parets i serà un plaer celebrar amb ells el nou impuls cultural i social que rebrà la població vallesana.

“Un pa com unes hósties”, de Duran i Lleida

No l’he llegit, ni tinc cap intenció de llegir-lo perquè nomès el títol, venint de qui ve, ja em desagrada. No sé de qué tracta però pel curt comentari, que he llegit a la premsa amb manifestacions de l’autor, i pel coneixement directe que tinc de la persona, suposo cap a on van els trets i m’és molt difícil acceptar la seva suposada autoritat. El conec perquè ell em va lliurar el carnet de militant d’UDC, militància molt curta en el temps per decepcions de base. El títol del llibre i amb la voluntat de respectar el pensament de tothom democràticament, per les lectures que se’n poden fer, el trobo molt poc respectuós pel sentit polític i religiós que és possible treure’n. I molt més, escrit per una persona molt significada en la política i pel partit que presidia. Em vaig donar de baixa del partit per una experiència que vaig viure i el Sr. Duran i Lleida presidia. Vaig deduir que la democràcia era un trempolí  per assolir poder. Fou una verdadera manipulació. L’experiència gens democràtica que vaig viure pertany a l’Assemblea Constituent del grup de la gent gran dintre la UDC. En ella vaig obrir els ulls i fou la primera empenta per donar-me de baixa, essent la segona comprovar com es feia el llit al President Comarcal d’UDC del Vallès. No m’extranya gens que el partit es disolgui. És inconcebible la poca coherència que té amb el seu comportament, viscut per mi, quan “acusa al govern de la Generalitat de violentar les formes democràtiques”. Davant d’aquest posicionament entenc perfectament perquè la família de Manuel Carrasco i Formiguera li prohibís recolzar-se en el nom del polític, mártir del franquisme, per demostrar la força de les seves opinions. Mai hauria imaginat que un alt responsable d’UDC  fes afirmacions tan crues contra la independència de Catalunya  com en la que afirma,”quan vas fora amb plantejaments independentistes, no et rep ningú”. Sortosament la realitat contradiu aquesta opinió.

No vull mal pensar del significat d”un pa com unes hòsties”. Si les hósties i el pa tenen un símil religiós, esdevé una afirmació molt poc respectuosa envers els qui combreguen amb la independència de Catalunya, que és un dret natural i molt poc respectuós encara pel sentit religiós i evangèlic de les paraules “pa” i “hosties”. Si per ell el pa és la independència, l’acabament de l’expressió és una immoralitat que ratlla la blasfèmia. Si el pa significa el tractament que rebrà la independència per part de l’estat, unes hósties defineixen el nivell de la venjança que caurà sobre Catalunya. Seguint el raonament i el comportament polític del seu autor, tal vegada hauria de reflexionar com será el pa que haurà de menjar una vegada s’assoleixi la independència i amb quina contundència li caurà la sanció de la història. El llibre no el penso llegir perquè l’experiència que tinc i el seguiment que he fet de la seva política no em demostren tenir dret a la confiança. Una darrera afirmació: espero que esdevindrà un argument nou per la independència. I sortosament la religió, on sembla escudar-se Durant i Lleida, defensa el dret a decidir i la llibertat dels pobles. 

PATRIA, de Fernando Aramburu

Novel·la amb el fons d’ETA ambientada especialment en l’etapa de la democràcia fins a la declaració del final de l’activitat armada. L’argument es basa primordialment en la realitat d’una família i el seu entorn amb una difícil convivència per la raó de compartir espai familiar i cívic les dues tendències enfrontades amb accions mortals. Un tractament narratiu en el que el protagonisme de l’anomenat terrorisme, defensor de la llibertat d’Euskadi, conviu amb partidaris de la unitat d’Espanya. Per a mi el mèrit de la novel·la rau en el fet de narrar i no opinar sobre el bé i el mal. Una narració de fets creïbles, tant per part d’uns com dels altres que tampoc són tan immaculats en particular en el tema de les presons i els tractes que reben els etarres empresonats. En aquesta narració de la destrucció de la convivència ciutadana i familiar hi juga un paper primordial l’empresonament d’un etarra convençut de la legitimitat dels seus actes i la conveniència de les seves accions, inclosa la mort, si s’escau. El bé nacional d’Euskadi i la seva independència és superior al bé personal, opina l’etarra. Un llarg recorregut que insinua una possible recuperació de la convivència de base malgrat les diferències protagonitza el nucli de la novel·la, viscut per dos germans amb pèrdua de llibertat per raons diferents, però víctimes de les sensacions de ser presoners. El germà, l’etarra, empresonat i torturat, i la germana, víctima d’una malaltia que la paraltza i la deixa sense parla. Una sèrie d’accions i recomenacions i tractaments incideixen en les dues víctimes sense llibertat, que donen a entendre una recuperació que a la llarga les conduirà a una conivència pacífica, com ho palesa la tornada al seu poble natal abandonat per la mort del seu marit i una carta de qui es pensaven que era l’executor retorna la pau i la serenor a l’esposa de la víctima. Un llarg procès ple de dificultats provocades per les diferències irreconciliables entre les dues parts, però que la paraula adient en el seu moment i analítica de les veritats porta a una reconcialiació i recobrament de la pau. Una exposició novel·lada amb fons històric de com els extremismes i la negació de diàleg són trencadors i generadors d’odis i fins i tot morts i de com els apropaments difícils d’acceptar, però constants i clars, a la fi, esdevenen convergens i es fa la llum. Una gran novel·la i una aposta que ajuda a entendre cap a on ha de dirigir-se el dialeg si de veritat alló que es desitja és conviure en pau.