El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

divendres, 12 d’octubre de 2012

CATALUNYA,ESTAT EUROPEU

PARAULA I SILENCI
La meva ment i el meu cor defineixen el meu país amb la plenitud de la paraula i la profunditat del silenci. El nom Catalunya és un  conjunt de lletres que expressen un territori, peró jo vull que sigui per la mateixa paraula amb tot el seu missatge que flueix d’una identitat i es concreta en un concepte. Aquell concepte i aquella imatge que escoltant-la i mirant-la convenç, et fa seu i t’omple d’orgull de ser català. M’agrada endinsar-me en la profunditat del silenci per sentir en la meva pell les fiblades de la terra, les parles dels primers pobladors, els remors dels moviments humans que hi han deixat marcades les petjades dels seus peus i com des de la profunditat silenciosa es gaudeix de la sortida del sol. Vull fer meus els patiments de la seva gestació i compartir la seva història.
Vull conèixer com s’ha produit aquest mateix procès en el meu interior perquè em senti català. Totes les persones del món han patit el procès de gestació i païment de la identitat del seu país gravant en el seu esperit la paraula identificadora. La llegenda del naixement de Catalunya rau en la grandesa del sofriment, sang vessada per donar-li vida. Guifrè el Pilós, sobre el llit greument ferit, esdevé el sembrador de la llavor, llavor que és ell mateix, que una vegada enterrada i morta, germina i dóna vida a un gran arbre. Catalunya en el seu naixement i creixement segueix les lleis naturals de la vida que  no només li donen el ser sinò tambés les facultats i capacitats del fer i l’estar. El naixement de Catalunya no és un  naixement contranatura, tot el contrari, i la presència de les armes no té el sentit d’eliminar sinó el de crear. No fou l’arma la inspiradora sinò la sang que brollava de la ferida que l’engendrà. El procès històric de Catalunya confirma la seva essència i presència, acabada de personalitzar en la farga del treball i del sofriment. La imatge actual és la denúncia de com s’ha intentat i s’intenta anul·lar la seva identitat i personalitat, mentre, a la vegada, presenta un munt de situacions difícils superades i una imatge identitària d’una força natural, demostradora de com és possible resistir per continuar sent. I aquest continuar ser es respira amb intensitat arreu del país. Catalunya demostra que la supervivència radica en la salut dels seus pulmons i els pulmons de Catalunya els configura la cultura amb un atribut potent i determinant, la seva parla. El valor i la qualitat d’un llenguatge no es mesura pel nombre dels seus parlants sinò pel fruit dels seus conreus i la personalitat dels conreadors, siguin pocs o molts. Cal que ens adonem d’una circumstància, la definició que el llenguatge fa de la persona que el parla. Poden emprar altres formes de llenguatge i aleshores la seva presència enriqueix la cultura. Parlar altres idiomes podem considerar-ho una forma d’agermanament. Quan no s’hi produeix enriquiment personal, la presència d’un enemic destructor és inconfusible. La identitat no és monopoli sinò diferència i pluralitat. La diferència i la pluralitat són elements configuradors de la convivència universal i quan el fruit no ho és s’hi denuncia una voluntat contrària enemiga que comporta odis i persecucions.
La paraula i el silenci esdevenen armes culturals de resistència en moments difícils. La paraula, portadora de la veritat d’una existència, i el silenci, ambient de meditació i pensament per traçar un futur model de vida basat en els orígens i en la voluntat de ser, recobrats els drets arrebassats. I en aquesta situació, una realitat és definidora i executora.Catalunya té la seva  pròpia parla, que amb les seves peculiars paraules proclama la seva realitat histórica, independentment dels tractaments rebuts per egoïsmes aliens.La llengua catalana és la gran avaladora histórica i cultural dels drets de ser de Catalunya.

GLOBALITAT I UNITAT
Dos conceptes que s’empren argumentalment per combatre el dret de la independència, quan  en realitat són dos defensors bàsics. Es comenta que en un món global i amant de la unitat no hi tenen cabuda noves independències perquè és menester que tothom s’hi impliqui en la configuració histórica i en la solucions de les crisis. S’afirma que les individualitats són una   rèmora i compliquen, encara més, els problemes. Però, quin és el significat de les paraules globalitat i unitat? Unitat és el conjunt de molts “un” amb un objectiu determinat sense perdre la seva identitat perquè per el contrari deixarien de ser grup o conjunt, tindriem un altre “un”. Però la paraula unitat fa també referència a un element de mesura que determina el nombre d’unitats existent en un tot. Per exemple un sac de cinquanta quilos. Anul·lar les individualitats suposa la destrucció de la unitat. Alló que veritablement importa és la bondat de cada individualitat per què la seva aportació a la unitat sigui fructífera i positiva i ho será si la individualitat és íntegrament ella. La força i la imatge de la unitat depen de la qualitat de cadascuna de les individulitats que la configuren.
Aquesta mateixa argumentació és vàlida per el concepte globalitat.  La globalització és el procès històric per assolir la globalitat. La imatge global de la humanitat no es pot valorar nomès des de la mesura d’un sol valor, l’económic com es preten en l’actualitat. Sense negar la importància de l’economia no es poden deixar de banda factors com la política,la religió, la cultura, la ciència, l’art, el civisme, tots ells necessaris i imprescindibles per a una imatge perfecta i total. I no s’hi poden deixar per què tots ells s’interelacionen i donar el protagonisme només a un suposa la implantació d’un sistema social desequilibrat i conseqüentment injust. El paper de la història és prou aclaridor del tema dels procesos globalitzadors que han existit. El món actual posa l’accent en l’economia per dominar. En altres temps es posava en el poder de les armes. Però cap d’ells ha reexit i sempre l’alternança ha estat la norma establerta per la natura. El problema de la globalització actual rau, segons el meu simple criteri, en el fet de l’existència de diferents fronts que es creuen facultats per imposar el seu criteri. Però sortosament el  moviment evolucionador continua i mentre per un sector trobem potències en declivi, en un altre, potències emergents. Penso que al món actual li falten pensadors que trobin la lectura d’aquest singular signe del temps per deduir-ne unes possibles bases reguladores d’una verdadera globalització. Si aturessim un instant la història actual, la fotografía de la seva imatge no podría ser més pessimista i desoladora. La imatge d’un  món injust amb l’agravant que  ningú vol reconèixer la seva part de culpa i tots es creuen posseïdors de les verdaderes solucions. La naturalesa és sàbia i denuncia els resultats. Si aquesta foto la fessim d’Espanya la decepció per les injustícies seria dominant. S’ens dirà que no hi ha guerres però  ningú és capaç d’amagar els odis i les injustícies. Les disset individualitats que configuren l’estat Espanya conviuen amargades per un orgull que corseca i  no vol entendre les diferents sigularitats, ni conèixer el seu per què. Existeix una animadversió descarada contra unes poques autonomies, principalment contra Catalunya. La democràcia que Espanya viu des de l’any 1978 ha estat  incapaç de saber llegir el llegat de la història desembocant en la crisi dels anys 2000 amb un horitzó paupèrrim i alló que és pitjor amb una mancança desil·lusionant de líders. I en aquest mar de la història, Catalunya ofegada per l’enveja, navega segura de les seves possibilitats amb un futur alliberador i la independència la converteix en un  nou estat europeu. Si vol fer l’aportació que li pertoca a la globalitat no té altra camí que independitzar-se. Anar per altres vies dibuixa un horitzó de mort i la vida és el dret més preuat també per als pobles en benefici dels seus ciutadans i ciutadanes.

INDEPENDÈCIA, SÍ, INDEPENDÈNCIA,NO.
La independència és un atribut a nivell col·lectiu i una condició indispensable a nivell individual. La persona humana té en la independència una de les raons de ser de la seva  vida. Basada en aquesta condició pot decidir com vol que sigui la seva col·lectivitat. La independència de les col·lectivitats la defineixen els seus components. Una col·lectivitat que no es regeix per normes i lleis promulgades pels seus individuus és una col·lectivitat irregular i antinatura. La història ens explica com han estat constituits els diferents pobles i quines són les relacions entre ells. Una col·lectivitat que impideix l’exercici de la llibertat encara que nomès sigui a un dels seus   membres, és una col·lectivitat anòmala. Les circumstàncies que al llarg dels anys modelen els pobles poden canviar les raons de la seva dependència o independència. És una llei del procès evolutiu. I conseqüentment en aquella col·lectivitat poden conviure-hi defensors de la independència i contraris. Els arguments humans són fonamentalment relatius i possibiliten les diferències de pensament que la llibertat individual precisa. En aquesta situació el que cal és un diàleg civilitzat, racional i democràtic entrant en el joc de les majories i minories. Joc que pot desnaturalitzar-se amb posicionaments totalitaris. Es comença amb la idea, es continua amb legalitats autoritàries i s’acaba amb l’esclavitud del més feble. Però la naturalesa  produeix reaccions insospitades i el feble es converteix, sovint, en ideòleg de nous plantejaments que, pas a pas, condueixen a un model col·lectiu més acord amb les lleis naturals. Tornem a una dicotomía racional i humana de la independència,sí, independència,no. Triomfa la democràcia sobre la dictadura. Però s’albiren noves possibilitats i nous plantejaments.

CATALUNYA DEMANA LA INDEPENDÈNCIA
La imatge política d’Espanya és una obra mal acabada amb imperfeccions preocupants. La política majoritària s’enroca en la unitat com principal medi de cohesió, quan en realitat aquesta unitat és la culpable del desgavell. Es vol assolir un tot, que esdevé impossible perquè la unitat no s’aconsegueix unificant. El dogma polític de la unitat en realitat esdevé un miratge perquè es tracta d’una unitat falsificada. No es produirà mai una veritable unió destruint el concepte d’unitat individual de la part que es vol unir, fent-la renunciar als seus trets identitaris. És un esforç inútil que la història s’encarrega de reconduir. Aquest concepte d’unitat de la pàtria que es recolza en la força militar de les armes per salvaguardar-la, és el principi de tots els mals.
Amb l’arribada de la democràcia, la política espanyola va fer el gran descobriment del “café para todos” amb la institució de les autonomies. Un autèntic desgavell polític i social que ha servit per posar encara més en relleu el mal anomenat concepte “unitat”. Dividir el país en disset autonomies ha resultat l’instrument ideal per crear un ambient irrespirable sobre tot des d’el punt de vista econòmic. La crisi que s’ha manifestat en el primer deceni del segle XXI és un dels arguments que demostren com un mal concepte de la unitat empobreix un país i en el cas d’Espanya fa pobres als que eren rics pel seu treball i sentit social i no ha reduit la pobresa a d’altres que malgrat els diners rebuts no els han fet productius perquè no han desenvolupat els sistema que deien tenir per rebre subvenció, si és que veritablement hi havia projecte. I el gran remei pensat pel PP en el govern, empobrit pels partis majoritaris, consisteix en fer més pobres els ciutadans sense trobar la manera de producció de riquesa. Si la salvació económica de l’estat ha de trobar-se en l’empobriment cada vegada més significat dels ciutadans, el futur del país no pot presentar-se més desolador. No és estrany, que una economía com la catalana, escanyada cada dia més econòmicament pel sistema, revifi el foc de la independència i vulgui esdevenir un estat independent i lliure dintre de la Unió Europea.
No és només l’economia un argument independentista. També la cultura , la història, la religió i sobre tot el dret natural. I Espanya té por. Una por provocada per ella, señal irrefutable de la pèrdua del tren de la història. Peces Barba (q.e.p.r.) bromejava sobre qué hauria succeït si haguèssin preferit Portugal a Catalunya. Senzillament el que estem vivint en l’actualitat i, tal vegada, amb la particularitat que Portugal s’hauria desmembrat més ràpidament de l’estat espanyol. És realment trista, per no dir esperpèntica, la imatge internacional d’Espanya per lo que no és d’estranyar que nacions com Catalunya i Euskadi se’n vulguin separar. Separació que topa amb la força desesperant d’una Espanya imperialista esdevinguda a menys. És incomprensible llegir declaracions com la de José Manuel Barreiro, portaveu del PP al Senat, dient:”Espanya és una i totes les autonomies han de complir”, quan les que més compleixen són les que ell ataca i les que menys les que aplaudeix. El concepte d’unitat enfrontat a les disset autonomies que han de complir amb la unitat, quan la unitat no compleix igualment amb totes les autonomies. Un trencament de conveniències de la unitat, unitat cada dia més feble, per què no és la unitat alló que es defensa sinò la “unificació” que comporta la pèrdua dels valors propis de les autonomies. Destruint, no es construeix, es derroca, es mata, i les autonomies com les persones tenen tot el dret i el deure de defensar la seva vida i la manera més viable és esdevenint independents.
La independència de Catalunya provocaria la ruina económica d’Espanya?  No, necessàriament. Més aviat, penso, podría provocar un moviment favorable a la productivitat pròpia com una mena de resposta de qué us penseu que vosaltres sou imprescindibles. Espanya gaudeix d’uns cervells prou claravidents per comprendre els motius de Catalunya i posar-se davant del país malgrat l’arreconament a que han estat sotmesos  pel sistema. Aquests  tenen prou intel·ligència i capacitat per restaurar unes noves relacions de tu a tu, favorables a les dues nacions. La diferència ben entesa i respectada és una extraordinària base de relacions amistoses i econòmicament d’una rendibilitat mútua. Alló que Espanya necessita és un  revulsiu que la fassi baixar de l’orgullós pedestal per adonar-se de quina és la seva realitat, quin el seu poder i quin el veritable camí històric que li pertoca. Tal vegada si en el seu moment s’haguèssin  creat els estats units ibèrics, actualment la realitat histórica seria una altra força més favorable. Però ho podría permetre l’orgull castellà?

DEFINIDORS D’UNA CATALUNYA INDEPENDENT
Els primers grans definidors són ciutadans i ciutadanes, catalans i catalanes de socarrel. El  que el sentiment independentista es manifesti amb tanta intensitat i extensió defineix la força d’aquest poble que ha resistit tota mena d’humiliacions, ultratges i persecucions, d’una manera especial a partir de l’any 1714. Un poble, que ha sobreviscut tant de temps i que la dictadura franquista no aconseguí eliminar i la democràcia, amagada sota pell d’ovella, no ha tingut cap rubor de continuar l’anorreament, és un poble ple de vida i de confiança en ell mateix. Aquesta situació predica la presència d’un poble mesiànic destinat a formar un  nou estat europeu. En la persistència d’aquest sentiment i voluntat de ser, hi ha jugat en profunditat el sentiment religiós, que malgrat les aparences d’haver-lo desplaçat, té força educativa perquè posa en primer terme la felicitat de la persona. No em refereixo a les institucions sinò al poble, que encara que no ho sembli, combrega amb la filosofia de l’evangeli. La secularització de capellans ha estat i és un signe del temps, que sense soroll, denuncia la necessitat urgent d’un reciclatge. El tractament que l’esglèsia institucional espanyola està atorgant a Catalunya és un tractament contrari a la dignitat humana i goso afirmar que antievangèlic. Aconsellaria a la jerarquía episcopal espanyola i universal que meditès el sentit de les dues espases en l’hort de Getsamaní i la resposta de Crist. Jesús mai va treure del pensament dels seus deixebles la idea de que el Mesies seria l’alliberador del poble jueu del domini dels ocupadors romans, fins el punt que el document clavat a la creu diu taxativament: Rei dels jueus.  Anunciant la implantació del Regne de Déu no va contradir el dret a la llibertat del poble d’Israel. Un dret que tenia de ser lliure per la missió assignada de ser el poble del Mesies, i perquè els pobles són l’avant-sala del Regne de Déu. L’avant-sala de la globalitat. Catalunya té en Montserrat el gran centre de l’espiritualitat i, a la vegada, gran defensor dels drets que li pertoquen com a nació. No podem oblidat tampoc Poblet, Santes Creus i Ripoll. La política i la jerarquía eclesiástica del poble espanyol, agafadets de la mà, han estat i són enemics de Catalunya independent.Un exemple els exilis decretats pel General Franco contra l’arquebisbe de Tarragona i l’Abat de Montaserrat. L’esglèsia institucional espanyola tampoc ha estat respectuosa amb bisbes catalans, com el Dr.Deig, de Solsona i el Dr.Carreras, auxiliar de Barcelona. El periodista i filósof, Eugeni Casanova, en una entrevista a la revista Presència explica que el bisbe Deig “va ser una anomalía i des del Vaticà es van jurar que un cas així no es tornaria a repetir. Quan va  morir li van negar el funeral. Li volien fer un funeral i un homenatge a Solsona i va ser prohibit. Tota traça seva havia de ser esborrada…” L’Esglèsia no havia d’haver acceptat mai els exilis de bisbes i capellans com tampoc la presó concordatària (quin tuf) de Salamanca on complien condemna capellans catalans, vascos i altres, essent un dels més coneguts Lluis M.Xirinacs. Que l’Esglèsia acceptès les condemnes dels defensors dels drets del pobles és obertament antievangèlic i políticament una demostració del poc respecte que es tenia envers les persones i que aquest comportament continui en plena democràcia és una vergonya. Aquest resorgiment de l’esperit independentista català ha tingut un conreu i un saonament en el món de la religió de base. És veritat que no totes les persones que es creuen religioses han recolzat el  moviment d’alliberament. Vaig conèixer un  sacerdot franquista fins el moll de l’os que els anys 60 del segle passat portava una pistola sota la sotana. Inconcebible, però en la vinya del Senyor hi ha de tot, blat i jull.
En el camp de la política no hi han faltat personalitats de talla com Carles Riba, Francesc Macià i Lluis Companys, vilment assessinat pel franquisme. Força polítics catalans han mantingut viu el caliu de l’independentisme. Però també n’existeixen de contraris. Dissortadament l’actuació dels polítics de la democràcia ha estat decebedora com denuncia Lluis M.Xirinacs en la trilogía LA TRAICIÓ DELS POLÍTICS. No vull treure mèrits als partits que tenen en el seu programa la independència de Catalunya, ERC, Reagrupament, Solidaritat i les CUP.
En el camp de la cultura és on el foc ha continuat més viu amb una llarga llista d’escriptors, poetes, músics, artistes plàstics, científics i artesans. Una demostració de la capacitat científica ens la proporciona la Universitat Politècnica de Barcelona amb el desenvolupament d’uns xips que serveixen per mesurar la direcció i la velocitat del ven al Curiosity. Una contribució que serveix per remarcar la importància de la recerca per a la internacionalització de Catalunya. (PuntAvui,7-8-012 pàg.3)
Els treballs tecnològics de petites empreses ratifiquen la capacitat creativa dels industrials catalans per posar-se al dia, com, per exemple, l’armilla fluorescent creada per l’empresa familiar EAB (Eugeni Aldana Brunet) que amb la incorporació de la senyera es fa més visible com explica Lluis Aldana:”Una de les coses que obsessionaven (al pare) era la seguretat a l’hora d’anar a la muntanya, la visibilitat, i va veure que si incorporava la senyera a les armilles es feien encara més visibles amb la distància”. Empreses que treballen bé per Catalunya n’hi ha força i es mereixen el màxim recolzament ciutadà perquè d’aquesta manera avançarem més depressa en la solució de la crisi.
Cultura i economía són exponents prou fiables i palesen que un estat català es desenvoluparia amb normalitat i  credibilitat gràcies a la seva creativitat i productivitat i també per la seva solidaritat.
No podem oblidar el gran valor de l’esport en el moviment independentista començant per reclamar el dret a tenir Seleccions Esportives Catalanes. Només cal reflexionar seriosament sobre el clam viscut en el camp del Club de Futbol Barcelona en el partit del diumenge 7 d’ctubre de 2012. El moviment esportiu a favor d’una Catalunya lliure no és d’avui, ve de lluny i l’existència d’entitats com l’UFEC i la Plataforma pro Seleccions Catalanes alenen  l’esperança. Actualment existeixen a Catalunya més de vint federacions esportives reconegudes internacionalment, malgrat l’oposició d’Espanya. Diuen els italians que “piano,piano si va lontano”.L’esport també és un configurador de la independència.
LA RELIGIÓ A FAVOR DE LA INDEPENDÈNCIA
Des d’un punt de vista teològic pot semblar utòpic defensar la llibertat dels pobles i més segons s’interpreti la frase de Jesús,”doneu a Déu alló que és de Déu i al Cèsar alló que és del Cèsar”. Però què és alló que s’ha de donar a Déu i al Cèsar? La llibertat no és de Déu, ni dels governants, és de les persones per saber complir la seva doble obligació civil i religiosa. I Déu

respecta la llibertat personal, circumstància que no sempre ho practiquen les autoritats civils. A nivell religiós els arguments independentistes els trobo en l’evangeli i en l’Antic Testament. Em sap greu no conèixer millor altres religions. No he llegit l’Alcorà però penso que en el fons és un defensor de la llibertat.
Al llarg de la seva vida Jesús parlava del Regne de Déu, però els seus seguidors, també els apóstols, estaven convençuts que alliberaria el poble d’Israel del poder dels romans. No he trobat cap cita contrària i per altra banda aquest convenciment estava molt arrelat en temps de Crist. Jesús no va parlar mai contra el poble d’Israel, sí contra els seus dirigents, perquè bíblicament era un poble que tenia una missió molt important: nèixer d’ell el Mesies, el redemptor.
A l’hort de Getsamaní els apóstols portaven dues espases per defensar-lo si era menester, són suficients, els diguè. No els hi va treure la il·lusió perquè portant el Regne de Déu celestial introduia el Regne de Déu terrenal, que havia de ser imatge del celestial amb els factors terrenals. La pedagogía de Jesús els va ensenyar a defensar el seu país, que esdevindria com tots els paísos del món, avant-sala del Regne de Déu definitiu i etern. No els hi obligà a desfer-se de les espases però amb fets els hi demostrà que és amb altres arguments que es construeix el regne, no amb les armes.
Quan Ponç Pîlat li pregunta si és rei, i Pilat feia la pregunta en sentit polític de l’imperi, no ho negà, ni va fer distincions i la resposta la va entendre en el sentit de la pregunta com ho demostra el rètol de la creu que deia:”Rei dels jueus”, el veritable argument polític de la condemna. Roma només cruciificava els enemics de l’imperi i com a tal el va tractar el governador. Desprès de mort i ressuscitat entre els seus deixebles hi regnava un cert desencís per no haver alliberat Israel del poder romà. Els deixebles, camí d’Emaús, amb els que Jesús s’hi feu company ho deixaren prou clar: nosaltres esperaven l’alliberament del poble d’Israel. Jesús no els recrimina la idea, els hi obre els ulls i comencen a entendre l’autèntic missatge evangèlic, que no és enemic dels pobles, tot el contrari, defensor perquè ha estat enviat a tots no només a un. La referència a tots els pobles em recorda el fet de la Torre de Babel. Foren dispersats amb divisió de llengües perquè amb la diferència havien de conviure i  no amb una unitat absoluta com pretenien perquè no era la seva, ells no eren, ni podien  ser absoluts i la seva obligació era desenvolupar la seva relativitat i apropar-la cada vegada més a l’absolut sense deixar de ser ells.
Des de l’alliçonament bíblic i evangèlic se’m fa impossible l’acceptació d’un centralisme polític o religiós, com el de la Conferència Episcopal Espanyola amb una actuació que anul·la la personalitat dels individus. I molt més quan en les seves celebracions multitudinàries busca la col·laboració del diner en institucions que no tenen escrúpols a l’hora de deixar sense casa persones que han perdut el seu poder adquisitiu per culpa de la seva política financera. L’evangeli no defensa les institucions polítiques, les respecta, però sí defensa els drets naturals de les persones, independentment del color de l’estat en el que viuen. I el primer dret natural és la llibertat que és el principi que donarà forma a les col·lectivitats, als pobles i a les nacions amb estat o sense.
JO, INDPENDÈNCIA,SÍ.
A les acaballes de la guerra civil, tenia jo 8 anys, una avioneta sobrevolava la casa de pagès on jo vivía amb els avis i llençava sobre els camps unes paperetes que deien “España, una, grande y libre”. Un matrimoni refugiat a casa va fer els següent comentari: Pobre, Catalunya, ja ens podem preparar els catalans”. I una altra anécdota. A casa jo havia llegit una història de Catalunya en català. A l’acabar-se la guerra i apropar-se els soldats de Franco, l’oncle va amagar aquest llibre per evitar represàlies.Les dues anècdotes em van quedar molt gravades i suposo, que malgrat el rentat de cervell que vaig patí, el subconscient meu sempre va ser català. Quan estudiava al centre que els Escolapis tenien a Albelda de Iregua (Logroñol) se’m va obligar a demanar perdó, agenollat i amb braços en creu, per haver parlat català amb un altre company català. I podría afegir altres anècdotes, que suposo han estat la llavor enterrada que ha fruitat amb la defensa d’una Catalunya lliure. Jo la vull independent perquè és un dret natural dels pobles que altres circumstàcies polítiques, religioses, econòmique, culturals, esportives i ciutadanes poden avalar i de fet avalen. I sobre tot la base de la democràcia que rau en la voluntat dels pobles. Jo, independència, sí, perquè Catalunya ha dit sí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada