El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimarts, 30 de març de 2021

MÚSICA DELS TEMPS

 La creativitat de l’ésser humà respira l’esperit trinitari de l’art de l’existència amb música, imatge i paraula. Son els sons de la mística del desig, germans dels sons de la terra. És l’espiritualitat de la matèria alenant la transcendència dels humans. La persona, esperit i matèria, imatge còsmica del futur dialoga amb el temps amb el llenguatge també trinitari de la matèria, el so i la imatge. Una germanor universal. L’exposició MÚSICA DEL TEMPS de cinc artistes amb cinc instruments musicals representant la universalitat humana és una invitació a escoltar el concert còsmic del missatge més sublim de germanor. La trompeta desperta el desig; el violí alena la mística de l’univers; el trombó dona vida a la interioritat del ser; la gaita fa pensar en la bondat de les diferències i el piano reclama l’atenció a la germanor en el diàleg creatiu. La música de l’esperit de la terra aplaudint el cant dels ocells, les fragàncies de les flors, la resistència de la matèria, la immensitat de la llar de l’aigua, i els missatges del vent, fidel intèrpret de tot moment. MÚSICA DEL TEMPS és un concert que es viu i s’escolta a través de la mirada que desperta l’oïda i accelera les emocions i sentiments del cor. Una exposició que desitja figurar en el museu d’art de la veritat dels humans. Escoltar música convida la presència de la paraula fotografiant la història per exposar-la en la memòria de la gent. MÚSICA DEL TEMPS, agermana les persones amb l’art de Galicia, Andalusia i Àfrica celebrant la trobada a Catalunya simbolitzant la germanor universal humana. MÚSICA DEL TEMPS simbolitza el concert de la història d’ahir, d’avui i de demà, escoltat i llegit en cada moment de l’existència, interpretat en l’escenari de la vida de cada persona humana. La trilogia música, imatge i paraula, veritat de l’art de la transcendència, palesa la mística de l’existència de cada instant, projectada vers el desig de felicitat saludant amb les mans de l’amistat l’escenari infinit. Música del temps és el concert de les dones i els homes en les vivències de la universalitat de l’amor.

dimecres, 24 de març de 2021

BOULDER

 

Títol d’una novel·la d’una escriptora que viu a Cardedeu que recorda el nom d’una ciutat de Colorado dels EE UU. Per altra banda la seva pronunciació fa referència a una modalitat d’escalada d’un bloc rocós o d’una petita paret. La seva lectura m’ha fet pensar en problemes humans femenins de viure en llibertat, fruits de l’arbre sexual. La sexualitat com filosofia de conducta femenina respectat els homes però no necessitant la seva col·laboració. En una paraula ser lesbiana fins i tot en la maternitat. El desenvolupament de la novel·la converteix viatges i desplaçaments en elements bàsics de la narració en la que la protagonista, curiosament una cuinera, es mou en una realitat de la vida en la que la urgència de l’amor sexual li causa els millors moments coordinats amb els pitjors. Ser i viure lesbiana esdevé un projecte de vida que omple al marge dels diners que no abunden però que no basa en ells la felicitat humana. Sap viure pobra treballant en l’ofici que millor sap, el de cuinera. Coneix en un viatge una lesbiana que l’omple de satisfacció sexual com si fos la gran raó de la seva existència. Però la seva nova companya sent en la seva satisfacció sexual la necessitat de ser mare. I aquesta urgència comportarà tebieses i moments de malentesos que torbaran les relacions de convivència. L’amiga amb voluntat de ferro assoleix la inseminació assistida. L’amiga ja “no té sexe, és una drassana obstruïda per una sola nau i dedica cada segon del dia a la labor que la reclama”.  La protagonista confessa “soc una flor d’hivern que s’obre per error i es tanca. Cada orgasme és un petit funeral”. El que havia de ser el gran argument de relació esdevé la raó d’una amistat forçada. El naixement de la filla preservarà la separació de fet i continuarà la vida en família. Ara tindrà cura de la nena. Però la passió lesbiana arriba per un altre camí, camí que no serà ni tan intens, ni continuació perquè el viatge de la vida en la realitat segueix. I les relacions de les dues amants lesbianes és d’amistat i col·laboració en el treball i la formació de la filla. Una lliçó femenina en la convivència de respecte amb el mascle sense dependències. Personalment el tema sexual em fa pensar en la natura en la lliçó que ens dona per les relacions humanes. Un tema molt ben tractat per l’escriptora Eva Baltassar en aquest llibre recomanat per Òmnium Cultural. Conèixer les diferents relacions humanes obre les portes a descobrir els camins de la veritat individual de les persones. Escoltar la veu de la natura és l’aprenentatge de saber estimar. La lliçó final de la cuinera de continuar l’amistat afrontant les interferències de possibles errors.

dijous, 4 de març de 2021

PASCAL COMELADE, L’ARGOT DEL SOROLL, de Donat Putx

 Conèixer Pascal Comelade era un desig de temps enrere. Al veure el llibre a La Gralla no m’hi vaig pensar ni un segon, compro. La seva lectura m’ha produït el goig d’una cursa guanyada. En tenia un senzilla idea de la seva literatura. No coneixia la seva vessant musical. El llibre de Donat Putx, amic i conegut en els seus anys escolars, m’ha dibuixat una biografia en el que el dibuixant de la imatge cultural era bàsicament el dibuixat. Una narrativa que m’ha fet entendre els camins i la forma de caminar del protagonista que deixa el protagonisme a la cuneta i se l’emporta a manifestar-se un igual entre els iguals, amb la peculiaritat que a aquest igual l’embolcalla una llum amb colors de poble. Es tracta, segons el meu entendre, d’una biografia amb un rere fons més de personalitat que d’activitat, perquè l’activitat es ell. Donat Putx fa el retrat del músic que la música és ell endinsant-se en les músiques de temps i de la història. I crea una música pròpia gaudint a la vegada amb la veritat de l’altre que s’identifica. Comelade esdevé un artista amb personalitat d’un artista oníric, la música és somni que somia despert. ”L’argot del soroll” s’ha convertit en la meva lectura en una metàfora de la riquesa artística de la cultura dels pobles amb dimensió de transcendència i amb una mística humana que d’una encaixada en fa una melodia entre els problemes del ser o no ser. I és. És amb els companys del caminar artístic que col·laboren amb la veu del dibuix, de la pintura, de l’escultura i de la creativitat narrativa. El resultat una música molt personal que s’escolta arreu del món. És l’empenta de la veritat i dignitat humana que es mou com una papallona entre les flors i les abelles que dels pètals de les flors en fan taller de la seva composició musical, la mel. La lectura del llibre de Donat Puig biografiant Pascal Comelade ha estat l’aprenentatge de saber llegir el programa de somnis movent-se en la senzillesa de la realitat que et converteix en artista en el temps company dels altres artistes que creen la imatge de la humanitat. El músic desvetlla les veritats de totes les arts de la història que dibuixen, pinten o modelen la imatge de la humanitat. Donat Puig, amb “l’argot del soroll” ha fet veure el significat de ser, fer i estar de cada persona.

dijous, 25 de febrer de 2021

ÀNGELS DEL QUITRÀ, d’Arian Botey i Prat

Llegir la novel·la de l’amic Arian ha omplert els meus espais culturals d’un gran plaer literari però també emocional amb un gran respecte a les idees, sensacions i emocions, també en el desacord, que m’ha fet avançar en la filosofia i poesia de la llibertat. El darrer capítol ha obert la finestra de la comprensió que m’ha fet entendre, penso, el títol en la relació d’àngels i quitrà. Ha estat el darrer capítol, la clau, penso, de la idea  central de l’escriptor que amb el seu plantejament ha dibuixat el significat de la globalitat humana. Globalitat i diferències en un procés d’intel·ligència que defineix la individualitat, famílies (col·lectivitats) i el món (globalitat). Una sèrie de capítols estan dedicats a tres models de família; a continuació, els tres models és mouen ordenadament en una altre sèrie i el darrer capítol és la unitat de les famílies (la globalitat). I parant esment en la lectura vaig endinsar-me en un mon d’emocions, idees i sentiments que donen fe del camp immens de la llibertat per fer un esforç en l’exercici d’una convivència en pau. Els capítols dedicats a les famílies dissenyaven diferents formes de vida individual; en els capítols en els que hi figuraven les famílies, sorgien emocions, sentiments i relacions de tota mena per desembocar en el darrer on les diferències donaven pas a la unitat de l’amistat. Arian Botey ha demostrat un domini emocional de l’idioma en el que hi caminava un misticisme humà agombolat per la poesia i la música que li donen a la novel·la una globalització de l’ésser humà en les diferències. Diferències que es mouen en un quitrà original que defineix l’espai vital d’una història de la humanitat que transita per camins desconcertants en la forma i en el fons. Però aquests camins de quitrà són vençuts per uns àngels que en l’inici del passejar dominen dones que al final del trajecte allarguen la mà també als homes. Endevinava, conforme avançava en la lectura, la singularitat del paper de la dona en la vida que fa lluir els seus dons al marge de la bondat o no, dels camins, espais on es desenvolupa la vida. No he llegit la novel·la buscant una crítica dels errors, sinó una entesa de les diferències. En una paraula, una narració poètica-musical de la visió humana del ser, fer i estar que pot desembocar en la felicitat d’una humanitat que vol entendre el significat d’estimar.

dimarts, 9 de febrer de 2021

L’HANDOL COSTA, de Pere Costa Pagès

No és un llibre d’història sinó un llibre que de fets i persones relacionats amb l’esport de l’handbol se’n pot bastir una filosofia de vida. Un llibre basat en relacions directes moltes d’elles i altres viscudes a través d’informacions rebudes d’altres persones, de la premsa i algunes de la sort. La quantitat de noms que figuren en l’obra de Pere Costa defineixen relacions de convivència que en certa manera són definidores de la humanitat. Pere Costa, com es dedueix del seu llibre, des del moment que va tenir informació de l’handbol esdevingué un factor molt important en la seva vida, com a jugador, entrenador i directiu. La seva lectura ha estat un revulsiu que ha millorat el meu coneixement d’aquest esport perquè la meva relació fou més una relació de pedagogia que d’història. I en aquest sentit m’ha obert els ulls a l’espai geogràfic més ampli perquè el coneixement que en tenia de l’handbol a Girona no m’explicava la seva realitat. Un altre factor que m’ha interessat molt és la dedicació a la modernització i avenços de l’handbol com una activitat humana de progrés. Millorar és objectiu de base. Òbviament, i el Pere Costa ho viu, no sempre el progrés satisfà a tothom, com per exemple jugar sense porter en cas de quedar-se l’atac amb un jugador menys per sanció de dos minuts. Personalment no l’acabo d’entendre. L’Handbol Costa és un llibre en el que la persona (jugador, entrenador, tècnic, directiu, aficionat) hi té un protagonisme que va més enllà de l’activitat esportiva perquè és un servei a la persona a tots nivells físic, psíquic, cultural i sobre tot humà. És un llibre que no és història en el sentit estricte, no és tècnic, no és filosòfic, no és pedagògic però beu de totes aquestes fonts. Una mirada a l’handbol diferent però, una vegada observada, necessària. Recomanable a tots els aficionats a l’handbol i a l’esport en general.

divendres, 5 de febrer de 2021

HISTÒRIA D’UN CRIT, de Joan BonaNit

La seva lectura ha desvetllat en la meva ànima un seguit d’emocions que els meus ulls regaven amb les seves llàgrimes. És una lectura obligada, penso, de les persones contràries i enemigues de la independència de Catalunya per descobrir la veritat dels sentiments de poble i de germanor, també, universal. Soc conscient que no totes les persones que es diuen catalanes són independentistes i els hi aconsellaria la lectura d’aquest llibre que els hi obreria els ulls del que significa la paraula llibertat. I llibertat és corona d’independència. Però a qui aconsellaria la seva lectura amb la meditació corresponent és als components del Tribunal Suprem, que com autoritat que són tenen el deure segons la constitució de PROMOURE, REMOURE I FACILITAR els drets de les persones i un d’ells és pertànyer a un poble, i aquest és Catalunya. Segons la Constitució que han de PROMOURE? L’anàlisi de les opinions que fan desitjable la independència d’una manera pacífica que fou manipulada pel president del govern envaint Catalunya de policia sense la qual no hi hauria hagut incidents, que era el que desitjava el govern, sinó perquè tanta policia. I va dir NO desobeint la Constitució. I el Tribunal no tingué en compte aquesta desobediència. REMOURE, amb aquesta paraula la Constitució exigia a uns i altres valorar les diferències, que no es feu i no per culpa dels independentistes que acceptaven el resultat democràtic del vot, resultat que el president no va acceptar havent organitzat ell les votacions. Aquesta és la democràcia i la veritat del govern del PP en aquells dies. Tampoc van facilitar cap moviment democràtic per arribar a un consens. Davant d’aquestes consideracions, què significa el crit BONANIT?  La fe d’un poble que respecta i defensa els seus líders que sí el van escoltar, cosa que el govern de l’estat no va fer i la Constitució en l’article comentat li demanava. HISTÒRIA D’UN CRIT és un llibre que continua la filosofia de llibertat dels llibres escrits pels polítics empresonats i que estic convençut que davant del món són argument de la seva innocència. Només hi faltava la resposta del ministre rus d’exteriors, Sergi Lavrov, al ministre Borrell demostrant-li la seva hipocresia d’exigir-li en nom d’Europa la llibertat de l’opositor rus, quan Europa no ha fet res per alliberar els presos polítics catalans.

dijous, 26 de novembre de 2020

REFER LA VIDA. Divorci, acollida i comunió

 


Un problema teològic però molt humà desenvolupat pel quadern 192 de Cristianisme i Justícia. La centralitat gira a l’entorn de la doctrina del Papa Francesc sobre el matrimoni i les conseqüències del casament dels divorciats. Un tema que contrasta amb el de la riquesa en l’evangeli perquè Jesús pràcticament no va parlar del matrimoni i sí va valorar els problemes de la riquesa de cara al regne del cel. El quadern fa un estudi documentat provocat per la postura de cinc cardenals contraris al pensament del Papa Francesc, amb la publicació d’un llibre en el que palesen que ells tenen la veritat davant la feblesa teològica del Papa. Una postura, la dels cardenals, que personalment penso contrària a la fe sense llegir els missatges del temps. Malauradament aquest enfrontament es base en l’apartament de la doctrina del Concili Vaticà II que obrí la porta a una apertura de  l’ Església al món. El problema es deu a una defensa de la veritat sense tenir present la misericòrdia i el perdó. És el problema que la llei és intocable i les persones que no la compleixen pequen. Francament hi he trobat una manca de respecte a la llibertat, quan el comportament de Crist es basava en el perdó i la recuperació dels pecadors. El problema del matrimoni dels divorciats no era tal problema per l’església ortodoxa que el reconeix amb el subsegüent dret de rebre els sagraments del perdó i l’Eucaristia. La lectura d’aquest quadern m’ha portat a considerar la urgència que té l’Església d’estar a l’alçada dels temps actuals. Adaptar-s’hi no vol dir renunciar, tot el contrari, vol dir conèixer amb més profunditat la importància de la veu de la gent davant els problemes que els nous temps li plantegen i la religió no és cap excepció. Pensant en el Papa Francesc m’he convençut que és un missatge de Déu perquè l’Església pensi més en les persones i no tant en la llei perquè quan hi ha amor, la llei hi sobra. Més  caritat, més solidaritat i la llei que estigui al seu servei.