El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimarts, 6 d’agost de 2019

INOPORTUNA LESIÓ DE MESSI?


No sóc profeta però m’agrada ser previsor. No negarè la qualitat esportiva del jugador argentí que considero un fora de sèrie i un geni del futbol. Però quan sento parlar del déu Messi penso que s’estan oblidant que és un ésser humà amb unes carcterístiques físiques i psíquiques que de petit van necessitar l’ajuda mèdica i pedagògica perquè el seu geni poguès see admirat per tot el món. I aquest pas de la seva infantesa i el seu procès m’ha fet aplaudir-lo en el meu interior però, a la vegada, em preocupa la reacció davant la devallada física, que tota persona pateix, i l’obligarà a deixar la competició d’èlit. I en el curs dels meus pensaments, una observació, quan el veig per tele i no massa sovint, els moviments dels seus peus quan corre. Uns moviments que no desitjo siguin promonitoris, però la manera com ataquen el terra em fan pensar en un futur que els aficionats no voldrien. I la història del dia a dia no deixa d’enviar-nos missatges. Es reincorpora al club, acabades les vacances, i en el primer entrenament es lesiona. No pot acompanyar l’equip als Estats Units. El primer pensament, ha estat preguntar-me quants anys té, el jugador. Les sensacions que el cos humà rep en els seus moviments deixen avisos importants a la musculatura i als ossos. I no oblidem, que les consequències d’una lesió, com la que comento, afecta també al psíquic, deixant seqüeles. Físicament i psíquicament el jugador s’ha fet gran arrossegant impactes que incideixen en els futurs resultats. La resposta psíquica i física es veu condicionada per les diferents circumstàncies de la vida i la genialitat en surt afectada. La genialitat la tindrà psíquicament però físicament demarà un altre tractament. Messi psíquicament pot ser més ric en il·lusions i esperances però aquestes es poden veure condicionades pel físic. És veritat que una bona educació física i psíquica són primordials per poder donar aquella imatge que tant agrada. Però també és veritat que l’edat condiciona els moviments i alló que es perd en condició física és guanya psíquicament en el saber fer i estar. Pensant en aquest seguiment que sense proposar-m’ho he fet del geni del futbol he pensat que si de veritat és un geni li ha arribat el moment en el que amb el físic minvat pot continuar demostrant la seva vàlua futbolística que sense necessitat de corre massa esdevé el verdader pedagog que porta el seu equip als èxits que el públic li exigeix. Crec que ha arribat el moment de descobrir un altre Messi genial que  sense massa exhibicionismes continúa sent amb la seva centralitat tèccnica el jugador que el barcelonisme espera. Un geni de la técnica d’equip. Però el barcelonisme amb el seu comportament d’exigència  pot provocar el final de la seva cursa esportiva. La genialitat també es pot demostrar sense fer gols i a Messi li ha arribat l’hora de no fer-ne però també l’hora mestre de fer-ne fer. Veurem com és el futur geni del futbol? El públic, el club, i la prensa tenen la paraula. Personalment li desitjo que el seu ego sigui la imatge de l’esportista d’èxit i de la persona digna.

dissabte, 3 d’agost de 2019

CURTMETRATGE “NI OBLIT, NI PERDÓ”


Hi ha situacions a la vida que no permeten oblidar i perdonar. Al poble valencià de Burjassot, uns joves que no mereixen altre qualificatiu que el de criminals, van matar el jove de 18 anys Guillem Agulló, per diferència d’idees. Demanar que la família oblidi i perdoni no és n’hi humà, ni cristià. Els pares i germans no oblidaran mai la mort del Guillem, seria inhumà. I per perdonar, se’ls hi ha demanat perdó amb penediment i amb propòsits de pagar la deguda penitència? Els signes externs demostren tot el contrari. Els amics del Guillem van palesar-ho pintant a la paret NI OBLIT, NI PERDÓ. La bona intenció hi és per la demanda de justícia però a la vegada tenia un altra intenció, el dolor dels familiars sempre que hi passaven davant i el llegien. I és precisament denunciar el sofriment dels familiars l’objectiu del curtmetratge produit per ESCAC FILMS. El curt metratge em va fer viure  sentiments però, a la vegada, em va emocionà la joventut dels ideòlegs, tècnics, artistes i productors. El futur del país no és anar a la deriva però la cultura en mans de joves, com els que presentaren el curmetratge li donaran la direcció correcta i les autoritats per la seva dignitat es veuran obligades a complir els deures democràtics a que la llei els obliga. La presentació del treball cinematogràfic de fi de curs fou un cant a l’esperança. L’artista, Betlemn germana del Guillem, quan passava davant de l’escrit, plorosa exclamà: Han passat tretze anys i tot continúa igual. Qué era alló que continuava igual? L’odi d’una part dels veïns contra la família de la víctima. Només calia llegir els escrits insultants sobreposats mofant-se del GUILLEM i dels seus. És perfectament comprensible i lloable l’escena final en la que la germana, juntament amb el pare, comencen a borrar el cartell. Si de veritat volem assolir una societat en pau, comencem donant exemple. No és cobardia, ni por, és respecte, coratge i dignitat. Així vaig entendre el missatge. La protagonista fou la imatge del dolor provocat per l’odi i a la vegada la imatge que no necessita perdonar, ni oblidar però sí borrar els records que per culpa d’una societat egoísta vol el perdó sense deixar d’insultar. Un documental d’un fet històric que ensenya a bastir la convivència lluitant contra l’odi dels culpables. Una lluita intel·ligent, solidària començant per corregir els amics que no acaben d’entre i obrir els ulls dels cecs que l’orgull no els deixa veure. I el missatge protagonista, la qualitat cultural i humana dels productors, el guionista, els tècnics, els i les artistes, joves ells i elles, un missatge de futur de la dignitat dels pobles. És impossible fer història en una convivència desestructurada.

dimarts, 23 de juliol de 2019

UN LATIDO EN LA TUMBA, D’Antonio Macaya Pascual


L’autor del llibre és metge i llicenciat en ciències religioses. La lectura del llibre m’ha demostrat la profunda fe religiosa del seu autor, practicant exemplar de la doctrina cristiana. En síntesi el llibre és una defensa convençuda a tots nivells de la divinitat de Jesucrist i de la veritat histórica de la seva ressurrecció que data en el 5 d’abril de l’any 33 de la nostra era. Aquesta diada és la data més important de la història de la humanitat pel que representa de l’infinit amor de Déu que amb la mort i ressurrecció del seu fill obrí les portes de l’eternitat. El Dr. Macaya amb una convicció infinita ha remogut cel i terra per convèncer als seus lectors que la ressurrecció de Jesús al tercer dia de la seva mort és un fet històric i verdader. I en la seva exposició argumenta la importància de la tomba buida trobada per les dones que anaven a ungir el cos del sacrificat. Para esment en tots els detalls i en els moviments que aquest fet promoguè entre els sacerdots de la llei i els soldats romans que custodiaven la sepultura per evitar-ne la substracció, robatori per minimitzar el missatge i la realitat del Mesies profetitzat en les escriptures. UN LATIDO EN LA TUMBA, que es refereix al fet de recuperar Jesucrist els moviments del cor per presentar-se ressucistat als seus deixebles, és per el Doctor Macaya fonamental entendre’l i demostrar en la literatura de l’época el sentit que tot plegat tenia. La importància de la tomba buida i amb el llençol mortuari plegat sobra la llosa que cobria el níxol era un argument evident davant el poble i les seves autoritats i molt més quan aquestes havien pres totes les mesures per impedir el robatori del cos. El Dr. Macaya estudia tots els documents que la historiografia de l’època fa alguna referència directa o indirecta al fet de la crucificció i perquè els romans castigaven als malfactors amb aquest suplici. I són moltes les referències de diferents autors del primer segle de la nostra época que donen pautes d’historicitat a la ressurrecció de Jesucrist. Òbviament que en aquest tema són imprescindibles els testimonis directes i aquells altres que havien sentit parlar-ne o rebut les ensenyances bíbliques directes dels apóstols i dels primers deixebles. Personalment penso que és un llibre d’un enamorat intensament de Jesuscrist, que sap llegir els missatges de la història amb la particularitat que els sap transmetre. Un llibre que s’ha de començar a llegir amb la ment en blanc i sense prejudicis i que el coneixement més o menys real dels temps té la seva relativa importància però que la seva gran transcendència està en el fet del missatge tramés a la humanitat. En el coneixement d’aquesta transcendència el Doctor Macaya és un company de viatge que generosament allarga la mà a creients i a no creients. Un llibre que s’ha de llegir sense preses, amb paciència si es vol entendre el sentit profund del missatge de la resurrecció de Crist.

dissabte, 29 de juny de 2019

Conèixer les nostres poetes


REVERSO, de Neus Gili Masagué
Un poemari que demana una atenció molt acurada fins el punt que la lectura d’un poema sembla que l’exprems amb les dues mans per extreure-li tot el suc. Força la sintaxis i l’etimologia de les paraules amb un esforç considerable per poder gaudir la plenitud de la poesia. La primera estrofa del poema LOMAS alliçona sobra la intencionalitat dialogant de la poeta. Llegim: “desde lo alto de una loma / al límite del vacío siento / un aire rasgar el viento, / como paloma blanca / rompiendo sus alas, / por una paz que no encuentro.” És la veu de la poesia, companya de l’existència dels humans, en la recerca dels objectius de la pròpia existència. L’ésser humà, colom metafòric, empren el vol per la immensitat del buit, perseguint la seva felicitat. L’univers, el cosmos, la terra, l’aigua i el vent li desperten desitjos de tota mena que van desde la foscor més desconcertant a la llum més encegadora. I en les experiències del vol ens parla d’un descobriment dient-nos: “lluvia de tarde, / huele a tierra mojada,/ en verdes campos.” I gràcies a les seves volades i caminades ens introdueix en una poesia alambicada que excava les interioritats de les idees i de les passions convidant-nos a compartir amb la terra els misteris comuns. Endinsar-se en els silencis i converses comporta descobriments impensats que menen la humanitat per camins de muntanya per fer el cim de la vida, superant la escalada-lectura assegurant la continuitat de l’ascensió. Llegint els poemes, el ressó profund humà es fa sentir i escoltar per ser la poeta creadora d’una nova cançó musicada pel vent. Ens ho fa viure així:” Pidió clemencia al mar i la tierra lloró lluvia, y sus ojos se nublaron de niebla”. Tot el poemari és un compartir l’esperit de la terra amb l’esperit humà, per difícil que sembli. La similitud d’actuar de l’ésser humà i de la naturalea, com si de germans es tractès ens ho manifesta amb aquests versos: “ Tan fàcil como aflora un buen amar, / del mal perece, si le sucede un odiar./ Talmente crece la furia del fuego; fenecen siembras sin tener sosiego”. La poesia de Neus Gili és una constant invitació a profunditzar les intencionalitats de la paraula i de la seva equiparació amb endevinalles naturals. Un joc on el sentiment humà i el sentiment de la terra arriben a adonar-se que són u en l’univers.

dijous, 20 de juny de 2019

LA CAUSA DELS POBRES, CAUSA DE DÉU


El quadern de Cristianiisme i Justícia  n.194 és una síntesi  del llibre del teòleg José L.González Faus, LOS POBRES EN LA TEOLOGIA Y LA ESPIRITUALIDAD CRISTIANAS. Parteix de la base que “la humanitat gairebé no ha creat riquesa fins a l’aparició de l’era industrial”. En l’evolució de l’economia distingeix la dualitat amo i esclau i de com l’esclavitat incideix positivament o negativa en l’ordre econòmic fins desaparèixer. Fa referència que en el Renaixement apareix un capitalisme incipient amb una evaluació de l’individu, amb la idea de “culpabilitzar als pobres” de la seva sort. Afirmant que la voluntat de Déu no és que hi hagi pobres confirma que l’Esglèsia és l’esglèsia dels pobres, perquè d’altra manera no seria l’Esglèsia de Crist i parteix del principi que “l’ésser humà és mer administrador, mai propietari últim, dels bens de la terra,  el propietar dels quals és només Déu”. I continúa amb cites de personalitats teològiques a partir del segle I fins l’actual. En citarè algunes.
Sant Agustí: Les riqueses són injustes o perquè les vas adquirir injustament o perquè són injustes en si mateixes, ja que tu tens i un altre no té, tu posseeixes en abundància i un altre viu en la misèria.
Concili d’Aquisgran(any 836): Convé que els bisbes sàpiguen que els bens de l’Esglèsia els han estat confiats no com a bens propis sinó pel Senyor per a satisfer les necessitats dels altres.
Santa Caterina de Siena: Hi ha tants pobres perquè els rics, a causa de l’afecte desordenat, posseirien tot el món si els fos possible.
Santa Teresa de Jesús: Digueu a una persona opulenta i rica que és voluntat de Déu que vigili de moderar el seu plat perqué altres que moren de fam puguim menjar ni que sigui pa.
Fra Bartolomé de las Casas: És un gran mal i un pecat inexpiable i digne de condemnació eterna voler matar els infidels amb el pretext de salvar-los, o matar uns per salvar uns altres. No vol Déu tal guany amb tanta pérdua.
Erasme de Rotterdam: Tu una nit perds en el joc mil escuts d’or i aquella mateixa nit una pobra nena es prostitueix empesa per la necessitat… I penses que amb aquests criteris et pots fer cristià quan ni tan sols mereixes que et diguin home?
Monsenyor Romero: L’encontre amb els pobres ens fa recobrar la veritat central de l’evangeli, amb que la paraula de Déu ens urgeix a la conversió.
Papa Francesc: El missatge cristià té un contingut ineludiblement social… Existeix un vincle inseparable entre la nostra fe i els pobres… Fer el desentès a aquest clam, quan nosaltres som els instruments de Déu per escoltar el pobre, ens situa fora de la voluntat del Pare.
Des d’el primer missatge evangèlic fins als nostres dies la defensa dels drets de les persones ha estat central per la veritat de la fe, tenint prioritat l’atenció al pobres. La responsabilitat en la distribució de la riquesa és el baròmetre de la dignitat humana.


           

divendres, 14 de juny de 2019

CONÈIXER LA POESIA DE CASA


“QUAN ES BADIN LES PONCELLES” de Narcís Mundó
Poemari amarat de sentiments compartits per dos amors programats curosament per la natura. Paula, esposa d’una fidelitat intensa que el dolor va fer més estimada encara i per la Carme, que viu l’amor del marit amb el respecte a la traspassada. I aquest llibre és l’homenatge de l’espós. El poeta se sent immers en la veritat de la vida gaudida intensament amb la Paula i continuada amb la mateixa intensitat amb Carme la Molinera, que el destí va posar en el seu camí. La Paula, ahir, i la Carme, avui, li donen a la poètica de Narcís aquell escalf que fa viure la veritat de l’amor fisic, psíquic en la globalitat. Perquè l’entorn de la gobalitat de l’existència individual adoctrina amb els  missatges de la fauna, de la flora i dels moviments climàtics i geogràfics. “QUAN ES BADIN LES PONCELLES” és un llibre metàfora dialogant amb el llenguatge de la poesia i de la fotografia, la paraula i la imatge. La poesia i l fotohgrafia són per a Narcís una llum com la de “la lluna del quart minvant / és plena de lluentor./ No perqué siguem gent gran / hem de perdre la iul·lusió”. I és aquesta llum que li fa expresar “t’estimo, oh natura, de força sobrada./ Ningú no t’atura / quan vens desfrenada.” El gran amor que sent per la natura en totes es seves modalitats demana respecte a la seva llibertat demanant: “no volgueu pensar per mi / ni dir-me com he de viure./ No em volgueu marcar el camí / ni priuvar-me de ser lliure”. Quan en aquest passeig l’acompanyava la Paula se sentia tan felic que exclamava:”Qu´bonica n’és la Paula./ La més dolça d’aquest món./ És la fada de la faula / que de nit ronda la font”. I quan la companya de la vida és Carme, la Molinera, confessa, “per camins replets d’aspror / tots dos junts anem fent via / venim de punyent dolor / i cerquem nova alegria”. El conjunt de poemes i narracions descriuen una mateixa concepció de la vida que amb la creativitat s’aconsegueix que totes les petjades esdevinguin poncelles que es baden i escampen el seu perfum de felicitat. I el vent “nostra llengua és un tresor / que ha nascut en terra ufana / i s’ha fet llengua d’amor / des dels cims fins a la plana”. Narcís Mundó esdevé el poeta artista de la vida que convida a estimar la humanitat en l’avui, el demà i l’ahir.         

divendres, 7 de juny de 2019

CONÈIXER ELS POETES DE CASA


POST-ITS, de Jordi Julià
La lectura del poemari de Jordi Julià m’ha portat a una reflexió retroactiva d’una pedagogia de la vida. Una lliçó filosòfica d’interpretar la història a partir del fet consumat analitzant el procès en sentit contrari. Si es tracta d’un bé físic o psíquic, valorar-lo a partir de l’efecte produit reflexionant en sentit invers. Quan observes el producte en les teves mans l’interès et porta a reflexionar com ha arribat fins a tu i quins has estat els moviments fins valorar el perquè de la seva elaboració. M’ha cridat l’atenció que el receptor busca el perquè per “trobar algún us / per aquesta cola tan lleu / que m’ha sortit.” Posant-se en el lloc del descobridor. I el procès li fa veure que el descobridor se sent content perquè “hi ha trobat un servei”. I les reflexions se succeixen i la il·lusió creix perquè “ja tenim la comanda” i tot seguit se n’adona que ”la campanya està feta”. I en la realització de la campanya, un intermidiari que és el venedor dient que “ens ha arribat aquest producte nou” escolta les paraulees del viatjant que li adverteix que “ja el van vendre fa temps / però l’hem millorat” i el següent i definitiu pas és l’acceptació del comprador consumidor que pot dubtar de la seva eficàcia. Des de la idea inicial al comsum del producte, un seguit d’emocions i sentiments que teixeixen una sèrie de relacions humanes que creen des de la il·lusió a la consecució un procès poètic vital que basteixen el benestar de la història. La poesia present, conscient o inconsceintment, dóna a la vida sentit als éssers humans que se senten humanitat. Una anàlisi POST que en cada nou IT s’hi visqui el missatge de la idea, el sentiment, l’objecte o l’amistat amb un altre subjecte. El POST i els ITS, armonitzats poèticament, fan del procès vital el poema del’existència de cada consumidor que troba en el “gest creatiu” un excel·lent conseller del devenir històric personal. POST-ITS, poemari de Jordi Julià, és una pedagogia que passejant ens explica la història, com Sócrates als seus deixebles, perquè la vida és un passeig per l’escola del món que continuamnent desperta il·lussions, desitjos i amb els desitjos, fets i amb els fets relacions humanes i amb les relacions convivència. El poema SALDOS A L’APARADOR D’UN LLIBRETER DE VELL és molt alliçonador. Molts dels descobriments dels humans acaben sent un saldo que trobat en un llibreter de vell pot desvetllar quina és la veritat dels teus poemes, de la teva vida. Alló important és el missatge que algún il·lusionat pot descobrir-hi. Totes les accions humanes tenen capacitat creativa. Sovint el no saber-les llegit fa pensar al seu autor ser un fracassat. Crear relacions humanes positives és el treball del poeta. Ser-ho o no ser-ho depen de tu.