El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimecres, 21 de febrer de 2018

Art i llengua, arguments democràtics.


El portaveu del Congrès, Sr. Casado ha afirmat que a “Catalunya no s’estudia el castellà”. Els castellans diuen “por la boca muere el pez”. Ifema, entitat responsable d’Arco, la fira espanyola més important d’art, va decidir treure de la mostra la pintura de l’artista madrileny Santiago Sierra, valorada amb 80.000 € i venuda abans d’inaugurar, amb el tema PRESOS POLÍTICS, per “evitar polémicas” i pèrquè “perjudica la visibilitat del conjunt dels continguts d’Arcomadrid 2018”. Si fem una ullada sobre les entitats que configuren IFEM ho entendrem ràpidament. Són: Comunidad de Madrid, Ajuntament de Madrid, Càmera de Comerç, Fundació Obra Social y Monte Pío de Madrid. La resposta i la configuració d’Ifema són prou convincents per entendre el nivell polític de la decissió. Entre els 24 polítics empressonats, de Catalunya només hi havia Jordi Sánchez i Oriol Junqueras, els altres eren del País Basc i de Madrid. Una demostració més de la por que té la política a l’art i a la cultura. La decissió ha estat una bofetada a la Galeria Madrilenya que presentava l’obra d’un pintor reconegut internacionalment i, a la vegada, una demostració de la feble democràcia que no sap dialogar amb la cultura. Una vegada més, culturalment, Espanya a la cua d’Europa i aquesta vegada rebutjant un pintor madrileny perquè la seva obra feia olor d’estar al costat dels empressonats catalans. Aquesta és la feblesa de mires del Govern d’Espanya que ni tan sols sap llegir els missatges de l’art. Dissortadament en el Govern de l’Espanya actual s’hi intueix un pànic, que passa de mida, a la cultura que defineix la veritat dels pobles., I al costat d’aquest fet ens surt Pablo Casado, portaveu del PP al Congrès dels Diputats i ens diu que a “Catalunya no s’ensenya el castellà”. Demostració d’una greu incultura a nivell internacional. Em pot portar el Sr. Casado un català que no sàpiga parlar castellà? Sr. Casado, he estat professor de llengua castellana i alló que feia era pràctica i sobre la pràctica gramática. I els resultats eren excel·lents i gosaria dir, i no s’ofengui si de veritat és demócrata, que alguns dels i les alumnes amb tota seguretat escribien millor que vos.  Sr. Casado les paraules i els fets no enganyen i amb les vostres paraules i la decissió d’Arco s’ha donat al món una  demostració d’un nivell cultural que la cultura dels grans artistes i escriptors espanyols no es mereixen. Atacant Catalunuya, Vos i Arco heu demostrat un molt ratíc servei a la cultura espanyola de Calderon de la Barca, Lope de Vega, El Greco, Quevedo, Espronceda, Antonio Macchada, Antonio López i un etc, molt llarg i digne que com Cervantes era amic de Catalunya i Garcia Lorca que se sentía un català més. Amics, en el meu lèxic no hi té espai la paraula enemic. A Catalunya tenim una frase molt popular i no per popular és menys sàbia, sinò que dóna a conèixer qui ho és o no de sabi i la frase sembla de pagès, però el pagès a Catalunya, com “el labrador” a Castella, poden ser incults, però són sabis i la frase en relació al comportament d’Ifema i les paraules vostres Sr. Casado s’en diu “pixar fora de test”.

Un llibre que no ha de faltar a cap biblioteca: MUJERES LIBRES


El títol complert és: Lucharon contra la hidra del patriarcado:Mujeres libres. L’Anónims, de Granollers, espai d’una base cultural històrica, amb l’acompanyament de la gastronomia, i d’una exposició de pintura de Hans Moller, davant d’un públic molt interessat en el tema, va presentar el llibre esmentat i fou la seva autora Nekane Jurado, la que amb una paraula fàcil i convençuda explicà el tema i el perquè. Nascuda a Pont de Suert (Lleida) però amb seu a Euskadi, palesà amb molta claretat el rol de la dona en la història dels tres darrers segles amb una dedicació especial a la lluita de la dona a Espanya i Catalunya en el segle XX, remarcant el protagonisme femení en la república i en la guerra civil. Personalment m’interssava molt el llbre per comprovar si la seva història confirmava i aportava novetats a la meva filosofia sobre “la història ha traït el protagonisme de la dona en la convivència”. Francament la meva idea va sortir-ne reforçada per la gran varietat i quantitat de coneixements que mancaven en el treball que estic desenvolupant. Hi ha una idea que ha reforçat la meva filosofia i és la incidència de la dona en la història malgrat el rebuig i manipulació masclista que ha patit i continúa patint. La base de la meva argumentació parteix sempre de la llibertat inherent a l’ésser humà i com és de suposar respectant moltíssim les idees exposades, no totes les puc aceptar com verdaderes però sí com idees que ajuden al progrès. I és precisament aquesta diferència del famós arbre del bé i del mal del Paradís Terrenal, segons la Bíblia, que ens porta al diàleg en la diferència i la disconformitat per arribar a una conclusió de convivència pacífica. I és precisament aquesta idea la que he vist reflexada en el llibre amb l’extraordinària lluita de la dona en el seu camí cap a la verdadera llibertat. Sobre el camí, moltes morts i màrtiris, i gràcies a elles es progressa però no amb la rapidesa que caldria, precisament pel concepte manipulat d’una democràcia que el diner controla i on la política flaqueja. Un llibre que cal llegir, sobre tot els homes i dones que lluiten per la igualtat de gènere perquè el dia que s’assoleixi de veritat s’haurà arribat a l’instrument capaç de portar la pau al món. L’autora fou molt aplaudida pels assistents, un signe més de com es camina cap a l’assoliment del verdader dret a la llibertat.

divendres, 16 de febrer de 2018

Pere Casaldàliga, 90 anys d’humanisme cristià

“Sigueu lúcids. Sigueu ferms. Estigueu units. Responeu a la persecució amb esperança. Responeu a la por amb unió”. Són paraules del bisbe català de Sáo Felix do Araguaia (Brasil) molt adients també per els catalans d’avui en la lluita per la llibertat. La frase que transcric a continuació ens encoratja:”El fet de ser català m’ha tornat més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis i m’ha ajudat a no caure en l’imperialisme culrural”. El bisbe català tot un exemple de servei als pobres seguint exemplarment la doctrina de l’evangeli ha demostrat una gran fortalesa humana i cristiana davant els terratinents brasilers desafiant les amenaces de mort que cinc vegades ha patit en la seva vida. Una d’elles acompanyat d’una altre sacerdot va patir el risc de mort quan un policia per error va matar el seu company. La lluita en defensa de la vida ha estat una constant desafiant la mort. El primer dia de la seva estada a l’indret assignat, el matí a l’obrir la porta, es va trobar amb quatre nens morts, els seus pares  no tenien mitjans, fet que es repetir. En una altra ocasió el sicari contractat pels terratinents al passar pel seu costat va veure com el  bisbe el somreia i desarmat no va tenir valor per matar-lo, com va explicar el mateix sicari.. La mort fou la gran  defensora de la seva vida. Ara el parkinsong el té abatut al llit amb dificultats d’expressió i coneixement, l’amic com deia ell. Avui celebra 90 anys, molt d’ells de lluita humana i de fe, perquè també fou un gran defensor de la teología de l’alliberament, teología que era l’evangeli de la defensa dels pobres. L’atenció als més necessitats fou un deure no abandonat mai desde la seva arribada al Brasil  perquè els necessitats són prioritaris fins i tot a les obligades visites  dels bisbes cada cinc anys al Papa. Llegint la seva biografia i els escrits que es publiquen a la premsa, el meu pensament vola pel cel de casa meva i només trobo pleitesía dels bisbes envers el govern i l’economia i penso tan difícil és dir-li al govern que primer són les persones senzilles i més necessitades. Necessitades, moltes de mitjans, necessitades altres de respecte a la seva llengua, necessitades altres de comprensió en les seves idees i necessitades massa de defensa de la seva vida, sovint en risc de mort per la pobresa. La gran lliçó de Pere Casaldàliga, la del respecte a la vida íntegra de les persones. Els drets de la religió a exigir a la política i a l’economia el compliment dels seus deures. De l’economia va dir: “El capitalisme per definició és lucre acumulat, és privilegi del capital, és l’excclusió de la majoria”. Política i economia han estat els seus enemics, que per raons d’imatge humana i religiosa, no l’han pogut vèncer. Casaldàliga un vida modélica de com ha de viure l’èsser humà.

dimecres, 7 de febrer de 2018

Raimon Panikkar i Lluis M. Xirinacs



La lectura de la biografia d’questes dues personalitats ha impactat molt fort en la meva ment i empès a fer una valoració de la meva vida. Els lllibres són: PANIKKAR, una biografia, de Maciej Bielaewki i XIRINACS, el profetisme radical i no violent, de Lluis Busquet i Grabulosa. Dues personalitats rellevants en la història cultural i cívica de Catalunya amb projeccions convergents malgrat les diferències. Tinc una remota idea que durant l’estada de Panikkar a Tavertet es van trobar però no em consta el motiu i la repercussió de la trobada. La creativitat filosòfica i teològica de Panikkar va tenir una dimensió més universal en la forma i en els fons i la de Xirinacs es desenvolupà més a Catalunya i a Espanya amb alguna sortida a França. Però independentment de la quantitat, la qualitat de les teories dels dos savis és de projecció mundial. Panikkar m’ha impactat amb el concepte cosmoteàndric de la realitat mundial amb una visió interioritzada trinitària del futur de l’ésser humà i Xirinacs m’han portat a reflexionar sobre la importància de la individualitat en la condició global de la història. Panikkar i Xirinacs amb les seves creacionns literàries han aportat lliçons magistrals des d’enfocaments diferents però amb objectius convergents a favor de la qualitat humana i la seva projecció divina. En els fons Panikkar i Xirinacs ens ensenyen a culturitzar-nos en base al que significa ser amb la possibilitat de fer en una oferta trinitària de Dèu, persona i natura. Els dos posen l’accent en la persona com protagonista de la creació en la seva condició trinitària en quan és el centre d’un objectiu infinit. Curiosament, un i altre, posen l’accent en la paraula en la seva necessitat del diàleg per arribar a un consens, consens que no significa renunciar sinò trobar la forma de conviure. Segurament Panikkar és més filosòfic i Xirinacs sense deixar la filosofia més humà. La lectura dels dos llibres i la immersió en la vida i obra dels dos personatges m’ha portat a pensar com he de valorar la meva vida amb actuacions diferents però amb objectius de benestar de l’altre. La meva vida comporta tres espais diferenciats, el religiós en el camp de l’ensenyament, l’esportiu en l’àmbit de base i formatiu i el literari bàsicament poètic i de pensament filosòfic amb  ramificacions polítiques. I em pregunto, quins han estat els missatges i el beneficis de la meva acció per a la societat i la seva projecció de futur? I a l’hora que em faig aquestes preguntes penso que l’edat no és obstacle per continuar aportant el teu granet de sorra al benestar de la humanitat, essent el primer objectiu ser jo veritablement persona. Els dos van lluitar fins el darrer respir de la seva vida i són un exemple i una invitació a no defallir perquè mentre hi ha vida hi ha esperança i possibilitat de fer el bé i una humanitat més digna. La lectura de biografies de persones que han donat la vida per els altres ha de portar al lector a reflexionar quina és la seva aportació al benestar de la humanitat. La dignitat de la persona es valora pels seus fruits. En un temps com viu Espanya, és molt necessari influir amb el treball personal en l’assoliment d’una societat digna i solidària per desterrar l’ambient de corrupció política que es palpa i es pateix. Necessitem savis com Panikkar i Xirinacs que ens marquen el camí. És la lliçó que he après i espero complir independentment dels meus més de vuitanta anys. Com ells tinc fe en Déu i la meva consciènia.

dimarts, 6 de febrer de 2018

PANIKKAR, una biografia, de Maciej Bielawski

La vida té cops amagats i el fet d’haver conegut a Raimon Pannikkar, assistint a conferències al seu VIVARIUM, de Tavertet, la lectura d’aquesta biografia ha estat un relax espiritual místic a l’haver profundit en el sentit de la seva paraula central “cosmoteandrisme”. Una biografia important perquè dóna a conèixer la inquieta personalitat de Pannikkar però alló més important la seva filosofia i teologia. Tavertet fou el refugi dels darrers anys de la seva vida, on la seva creativitat cultural assolí el súmmum. M’ha sorprès la seva pertenença a l’Opus Dei amb els seus estudis de teologia i l’ordenació sacerdotal i la forma com la seva activitat, gairebé frenètica, superava els problemes que la seva pertenença a l’obra d’ Escrivà le suposaven, fins al trencament definitiu i l’alliberament de la institució. Considerat una de les ments més brillants del segle XX i XXI, amb una extenssísima obra de sentit religiós, encara que ell provenia d’una família de la indústria química per a la qual també estava preparat. La seva concepció de la natura i de la història crítica amb el catolicisme el feu un oblidat de facto per la cúpula de l’Esglèsia sense haver renunciat mai al seu caràcter sacerdotal, si bé la seva interpretació de la relació amb Déu li permetè contraure matrimoni als darrers anys de la vida, causant-li greus problemes, que  el seu saber trobar la manera de la reconciliació però sense abandonar l’esposa i la criatura que havien adptat, recuperà la normalitat sacerdotal. Raimon Panikkar es movia entre Europa, la India i Amèrica del Nord, essent a Amèrica on desenvolupà la docència i reciclar la seva filosofia i teologia. La interelació Déu, Home i Natura, causa del seu cosmotendrisme fou l’orígen d’una teología en la que el diàleg intercultural era el vehicle per desenvolupar els seus descobriments filosòfics i teològics, que li donaren un protagonisme capdavanter en la cultura mundial. La interculturalitat esdevingué una exigència de coneixement que a la vegada incidia en la veritat de la persona definint la seva identitat. El diàleg intercultural partia de la base del respecte a la persona per trobar la forma de convivència sense renunciar a les idees pròpies i viure en pau. El pensament filosòfic de Raimon Panikkar ha fet una aportació de relacions humanes que pot donar a la convivència una nova orientació basada en el respecte a la triologia Déu, home, natura.Va morir a la seva casa de Tavertet el 26 d’agost de 2010.

dissabte, 3 de febrer de 2018

La veu del poble català, de Joan Navarro Montoliu

Llegat poètic de Joan Navarro i Montoliu, membre del Niu d’art poètic de Parets  del Vallès, que ha estat cridat a la casa del pare, del que en el poema La mà de Déu, va escriure:”quan veig sortir el sol naixent / esclata de fe el meu pit./ Tinc Déu en el pensament,/ple d’amor clarivident”. Una gran part de la seva producció poètica l’inclou el seu llibre LA VEU DEL POBLLE CATALÀ, PUBLICAT L’ANY 2006. Una poesia molt emotiva i sentimental en la que l’amor i la solidaritat humana hi tenen un protagonisme de centralitat temàtica. Amb un llenguatge popular, molt expressiu, i amb una versificació molt clàssica amb estrofes i rimes molt marcades. Els poemes estan catalogats en quatre parts molt expressives com són: la primera el títol del poemari, LA VEU DEL POBLE CATALÀ, segueix SOMNIS D’AMOR, PENES D’OBLIT, en el que predoiminen les emocions i sentiments, continúa amb un espai bàsicament religiós  FE, VIDA I MORT i acaba amb un cant al seu poble PARETS, ENCÍS DEL VALLÈS. La seva poesia és la de la força del poble humil que sense pretensions proclama senzill i ferm l’amor a la seva terra catalana. En el poema LA SENYERA, ens diu “la senyera és el cor que batega /tot regant l’ànima i el cor, / és la força que omple la vida,/la llum de la terra, el sol de l’amor” I en la defena de la terra proclama ANEM PER FEINA, amb una versificació de vers curt i lleuger, invitació a fer crèixer el país animosa i clara. “Anem per feina,/sempre endavant./Anem per feina / bons catalans/…../Nostres arrels han de florir”. I ens posa per exemple Gaudí:”El geni i el talent/ són la clau de l’harmonia,/ i l’obra Gaudinianes,/ ens ho demostra sempre viva.” I una altra veu, la de Verdaguer: “La veu de la llengua catalana /floreix amb vers al pas del temps./ Bells poemes que floreixen / tot fent niu en els pensaments”. La pàtria es fa gran amb el treball de la gent però  les mares hi juguen un paper primordial:”Els cors de les mares / són nius de neguits./Pateixen angoixades,/ quan creixen els fills”. Entre els afers de la vida en la seva imatge sempre figura Déu com centre i futur. En NAU DEL SILENCI, el silenci és sempre un ambient de contemplació, medita:”Emprenc el viatge etern,/ tot cercant oratge de pau/ on el ritme és arpa de goig / i l’amor és el rostre de Déu”. L’humanisme de la poesia de Joan Navarro, ja siguin les passions humanes, ja sigui la fe i la religiositat en els diferents actes, ja sigui la defensa de la terra, sempre acaba en un ressó d’eternitat. No podía ser d’altra manera, que dedicar un espai al Poble de Parets on amb la seva poesia realitzava els amors de la seva vida. I qué significava Parets? Amb  senzilleza confessa:” Van fent poble les persones /que són justes i sensibles, / i Parets és el mirall / on es mira aquesta Vall”. Honestament serà la poesia de Joan Navarro una estrella de la cultura vallesana i catalana? El que sí serà per a l’amic lector que medita els seus poemes una invitació poètica a ser persona en la projecció infinita de l’amor. Joan Navarro, ara no escrius poemes, no n’escrius perquè tu en Déu ets poesia eterna.

Exposició de Josep M. Botey a Can Rajoler de Parets

Una exposició sorpresa i gratament desconcertant. Missatge pictòric d’un arquitecte. Un autèntic diàleg amb el llenguatge del color, la paraula i l’espai cultural. L’exposició de pintura presentada en un espai dissenyat pel pintor ens convida a una reflexió profunda de la veritat de la vida. Només conec dues obres arquitectòniques de l’arquiitecte Botey, el Teatre de Can Rajoler de Parets i el Teatre-Auditori de Granollers. Quin sentit i tenen en l’exposició? Profund, perquè els espais de convivència humana són espais de relació creativa. La Sala d’Exposicions de Can Rajoler representa la centralitat entre el teatre i la biblioteca, és l’espai de la paraula esdevinguda obra d’art.
Curiosament el Teatre-Auditori de Granollers palesa clares formes d’un vaixell, vehicle en el que navega la paraula en la immensitat del mar de l’existència humana. I Josep M. Botey amb la seva exposició ens demostra com n’és de solidàri l’art. La ceramista Neus Segrià en la presentació invitació ens parla d’una “pintura gens amenarada, forta, sincera, fruit d’una exquisida i gran sensibilitat”. I és precisament la sensibilitat esdevinguda solidària en un diàleg directe i sincer, la qualitat més apreciada per mi independentment del valor artístic de les obres, que el tenen. Sensibilitat en el diàleg que no vol dir de cap manera amagar amargures de la veritat. És sincer i valent perquè des de la pròpia sensibilitat compren la dels altres. I és aquesta qualitat la veritat del missatge amb un cromatisme model de suavitats en algunes pintures i gosadia de la força expressiva en altres. I és precisament el tractament del color, la mà extesa a la conversa amb sinceritat i respecte.
La mostra de Josep M. Botey és un diàleg molt interessant per la forma i el fons entre l’ésser humà i el seu entorn. Un ventall d’emocions en les tonalitats dels colors i en les formes de l’expressió en el protagonisme humà gaudint del paisatge natural i de l’urbà. Una de les característiques rau en el poder de la mirada, donant importància més al com que no pas el què. Sintetitzant, Josep M. Botey ens convida a dialogar amb la paraula del color perquè la paraula de la conversa modeli la imatge artístística de la persona. Una exposició que ha de contemplar-se amb uns ulls curulls d’humanitat i de desig artístic.