El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dijous, 1 d’octubre de 2020

RAFEL SALA OLLÉ, MÚSIC EN EL NOU JARDÍ

 


La primera estrofa de la cançó espiritual negra LA VALL DEL RIU VERMELL  ens recorda que la teva anada, Rafel, no és una separació i ens ho diu cantant com també la teva vida. “Trobarem a faltar el teu somriure / dius que ens deixes, te’n vas lluny d’aquí / però el record de la vall on vas viure / no l’esborra la pols del camí”. Amic Rafel, jo no t’he dit a déu, ans fins sempre. La nostra no és una separació, és un passeig pels jardins de la humanitat, el passeig del jardí terrenal que porta al jardí celestial. La teva vida ha estat musical, en la nova ets música. La cultura ha estat l’aire que hem respirat, primer a l’escola on l’alumne fou alliçonador del professor, en la vida social, la música i la poesia ens tornaren a agermanar. Els temps de relació ha estat curt però intens. Tu vas posar música en la presentació de poemaris meus. La teva anada a l’eternitat ha prohibit “a la pols del camí” esborrar els records. El teu pas pel jardí terrenal ha complert un objectiu, que la música embolcalli la història. Et plaïa la companyia de la poesia. El so i la paraula modelen la imatge mística de la persona. La paraula es va fer carn, diu la Bíblia, i jo hi afegeixo, la música esdevingué l’esperit. La teva pedagogia, amic Rafel, ha divulgat a casa i arreu on has viatjat, l’esperit musical de la vida. La teva vida no hauria tingut sentit sense la docència  musical. Mestre de música a La Garriga i a Caldes de Montbui i a Granollers profeta d’una cultura que sublima la humanitat. Les notes musicals de les teves guitarres el vent de Catalunya les feia escoltar arreu. Amic, la intensitat del record escoltant els teus concerts és preludi de la infinita felicitat que viurem quan ens retrobem en el jardí celestial. La segona estrofa de LA VALL DELM RIU VERMELL retrata la teva veritat que espero compartir: ”El teu front du la llum de l’albada / ja no el solquen dolors ni treballs,/i el vestit amarat de rosada / és  vermell  com el riu de la vall”. El riu de la vall té un nom: amor, vermell com la sang que vivifica el cos humà. Rafel, la propera abraçada en la vall del riu vermell del jardí celestial.

dijous, 10 de setembre de 2020

VESPRES, de Francesc Circuns Margarit

 


La seva lectura m’ha portat a una interiorització de la veritat de l’ésser humà donant-se la mà amb la natura. La nit com a protagonista ha esdevingut el teatre de les variades i enriquidores relacions integradores. La nit com a protagonista amb el dia com a receptor de les bondats viscudes. I com és lògic no hi podia faltar la pedagogia del silenci amb la col·laboració de la llum. La foscor és al silenci, el que la llum és a la veritat. Un poemari que esdevé una veritable filosofia de la vida amb les conseqüents diferències. La divisió del poemari en tres parts palesa el protagonisme del sentiment donant la mà a l’enteniment. El 3 el nombre perfecte. 1.- TOTES LES NITS. 2.- TOTES LES OMBRES. 3.-TOTS ELS SOMNIS. Les nits, totes sense excepció, són l’escenari, siguin tranquil·les o revoltades, acullen els desitjos amb els seus fruits. Les ombres, la metàfora de les idees i de les passions per acabar amb els somnis que són la simbologia de la veritat personal. “Mort quotidiana de cada dia / et recordarà un nou despertar”. Una expressiva metàfora del que significa el temps en les dues manifestacions de foscor i llum, totes dues hàbils i necessàries per crear la veritat humana. Quan el dia mort, s’acaba, la nit es fa poesia. L’ésser humà no perd la seva capacitat creativa. I amb les ombres, totes les nits, “vesteixo paraules noves amb el retorn a la vida”. El dia, símbol de la vida, i la nit, símbol  de la mort, però dia i nit, vida i mort són indispensables per existir. I aquest moviments d’ombres en totes i cadascuna de les nits és propicia l’arribada a l’infinit. I els versos finals del poemari són no una declaració sinó una filosofia: ”Tots aquests materials /-nobles i mesquins-/ amb els que està feta la vida /amb els que està fet l’amor”. La vida és vida si l’amor és amor.

dimecres, 9 de setembre de 2020

M’EXPLICO (De la investidura a l’exili).

 


En ACTE DE SOBIRANIA, comiat de Lluis M. Xirinacs hi va escriure: ”Una nació mai no serà lliure/ si els seus fills no volen arriscar / llur vida en el seu alliberament i defensa.” Carles Puigdemont ha arriscat i arrisca. Només cal llegir, per saber com, el llibre, títol d’aquest comentari. I llegint-lo m’he convençut de la il·legalitat del procés per no haver complert abans els articles 9 i 14 de la Constitució espanyola. L’article 9 amb els verbs PROMOURE, REMOURE i FACILITAR explica el procés que s’havia de seguir abans de fer cap denúncia i començar un judici. I l’article 14 afirma que no hi pot haver “cap discriminació per raó d’opinió, opinió que s’ha falsejat. Carles Puigdemont amb la col·laboració de Xevi Virgo, periodista, explica el calvari que li va tocar viure els anys 2016 i 2017, calvari que l’aconsellà exiliar-se. El comportament de l’estat i de la justícia espanyoles obviaren el diàleg decidint-se per la persecució, creant l’estat d’alarma que volien a Catalunya. És un llibre que haurien de llegir els membres del jurat del procés i molt més, quan testimonis com el President del Govern Sr. Rajoy les seves respostes eren un no sé, quan és el primer que ha d’assabentar-se abans de donar les ordres d’envair policialment Catalunya, culpable dels desordres que necessitava per donar fe de la seva democràcia. Rajoy no ha estat mai amic de Catalunya com ho palesà ja essent ministre demanant-ne signatures contra la política i productes catalans. I aquesta norma de credibilitat el Tribunal la va donar per bona. Llegint el llibre i recordant fets me n’adono de la vulnerabilitat del judici quan les forces d’ordre enviades amb força temps d’antelació, foren incapaces de trobar les urnes i incapaces de saber la taula on es va depositar el  vot. Dissortadament el president no va patir problemes només per part de l’estat sinó també per culpa de catalans i partits aliens al sentit democràtic que s`ha de defensar en un judici. El Tribunal no va tenir en compte els drets constitucionals dels ciutadans menystenint les lesions patides, algunes greus com a resultat de l’incompliment per part de les forces de l’ordre de l’article 15 que diu: ”Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, SENSE QUE, EN CAP CAS, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants”. La pèrdua d’un ull no fou tinguda en compte, més aviat, valorada positivament; els avis i àvies llençades a terra, no tenen importància i entren a formar part de la normalitat justiciera. I podem allargar els greuges que amb tota seguretat seran amb el temps la vergonya internacional de l’estat i l’assoliment de la independència. Llegint el llibre de Carles Puigdemont hom s’adona de la pobresa democràtica de l’estat espanyol. I molt més quan tot els esforços de la justícia espanyola reclamant els sigui lliurat, han estat un fracàs. Soc dels convençuts que Catalunya serà independent perquè la democràcia imposarà la seva llei. Li agradi o no a la política espanyola, la política de l’independentisme català no li negarà mai la mà estesa d’exercir els seus democràtics. El NO puedo i NO quiero del Sr. Rajoy serà la vergonya política d’un estat que volia ser respectat sense respectar ell als altres, com ho palesen declaracions de polítics espanyols. De la investidura a l’exili i de l’exili a la independència de Catalunya i personalment m’agradaria que continués sent-ne el president, Carles Puigdemont.

VIURE AMB MENYS PER A VIURE MILLOR

 


El quadern 214 de Cristianisme i Justícia desenvolupa el tema de la següent pregunta: El sistema econòmic capitalista actual és compatible amb els valors ecol·lògics? La resposta es fonamenta en unes paraules del Papa Francesc a Bolivia, dient que cal reconèixer la necessitat d’un canvi. Canvi basat en les tres reflexions següents: 1.- Van bé les coses quan tanta gent no té feina, no té drets i veuen ferida la seva dignitat? 2.- Van bé les coses amb tanta guerra i tant fratricidis? 3.- Van bé les coses quan no es respecta la terra i el medi ambient? Tres preguntes que acusen directament al creixement sense límits del capitalisme. Respecte al tema aquest, és molt aclaridora la injustícia  que les següent.s paraules denuncien: “El PIB i la renda disponible s’estan desplomant. Tanmateix, i com ha passat en altres crisis, la pèrdua no és la mateixa per a tothom. El 10% de la població més pobra veurà com la seva renda cau més d’un 20%, mentre que el decil més ric tot just si ho farà un 2%, deu vegades menys. Una bretxa que s’accentua si ens fixem en els milmilionaris espanyols. Es tracta de 23 persones, 18 homes, la fortuna dels quals va créixer en 19.200 milions d’euros els primers 79 dies de la pandèmia”. La injustícia històrica és prou evident, si bé, la filosofia econòmica ho embolcalla amb el consum, consum sovint provocat per elements innecessaris que es presenten com bons pel progrés del benestar. I la situació actual de la humanitat és prou evident de la injustícia social provocada per l’enriquiment d’uns pocs. Hi ha solucions? La revolució ve del sud, diu el quadern. Una porta per nom UBUNTU, és una filosofia de l’Àfrica austral que difon i promou la idea d’interdependència i vincle universal de tota la humanitat. El lema és: ”jo sóc perquè tu ets”, i el propagador fou l’arquebisbe i Nobel de la Pau Desmond Tutu. L’altre moviment porta per nom SUMAK KAWSAY, que significa “bon viure”. Es basa en tres fets: 1.- moviments indigenistes, 2.-descrèdit de l’estat nació i 3.- reforma de la Constitució de l’Equador i Bolívia. Es tracta d’una filosofia de vida basada en l’harmonia amb la comunitat, els altres éssers vius i la naturalesa”. Moviments que concorden amb les paraules del Papa Francesc. ”Si realment volem un canvi positiu, hem d’assumir humilment la nostra interdependència, és a dir, la nostra sana interdependència. Però interacció no és sinònim d’imposició, no és subordinació dels uns en funció dels interessos dels altres”. En una paraula el món necessita una filosofia netament humana en la persona digna com protagonista. Certament com diu l’adagi castellà molta gent dirà, “que largo me lo fiais” i per tant no hi ha res a fer. Urgència d’una nova cultura truca a la porta. La obrirem tots?

dijous, 3 de setembre de 2020

PER QUÈ VAIG TORNAR A LA FE

 


Quatre testimonis testifiquen la seva tornada a la fe en el quadren 159 de Cristianisme i Justícia. Són quatre testimonis en els que la seva dignitat personal hi juga un paper molt important malgrat el seu allunyament per motius massa sovint avalats per comportaments difícils d’entendre de la mateixa Església. Que Déu no abandona mai a les persones ho palesen els testimonis dels quatre que malgrat l’apartament viscut voluntàriament perquè creien que era la veritat de la seva vida, esdevingué el canal que portà l’aigua al seu propi mar. Saber llegir la pròpia vida en el bé i el mal és una condició per retrobat la verdadera veritat personal de cadascú. Un dels testimonis afirma  va arribar al convenciment que Déu el buscava i ell va respondre i es va deixar trobar, essent la salvació també de la seva vida humana esdevinguda transcendent en el camí de Déu. Els camins que retornen a la fe són inimaginables, com el del testimoni que el missatge el va rebre en un viatge a Russia visitant el mausoleu de Lenin i un altre a la presó on l’havien portat les drogues. La lectura dels quatre testimonis m’ha demostrat que quan la persona esgarriada no perd el sentit de la dignitat, l’apartament de Déu acaba amb el seu retrobament. La intel·ligència i la racionalitat si no perden l’equilibri per culpa de les passions egoistes sempre porten al bon camí de l’existència humana. És la victòria de la mort de Crist que porta les persones a estimar, a obeir la llei de l’amor.

dimecres, 2 de setembre de 2020

FLAIROSA, LA BRUIXA DELS SABONS, de Carles Sala Vila

 


La bruixeria fou un moviment social principalment en els segles XVI i XVII força extens a Catalunya atribuint forces sobrenaturals a dones i també a homes, bruixes i bruixots que amb poders demoníacs causaven mals considerables a la societat. El llibre de   Carles Sala Vila ens narra una relació que em porta a pensar ser una denúncia molt  amagada dels mals que l’economia i la política causen a la humanitat. M’ho fa pensar el fet que la bruixa Flairosa defensa el be natural i el bruixot Nastapat vol destruir el paisatge del poble on es mou. Una història molt ben tramada que els lectors infantils poden passar-s’ho molt bé i els que no són tant nens poden aprendre la lliçó. Nastapat només pensa com neutralitzar la Flairosa que els seus sabons allò que busca és defensar els drets de la terra i dels pobles. Un enfrontament entre el bé i el mal, que porta a valorar  les injustícies que es van cometre a Catalunya en la seva persecució que als vols dels anys 1616 i 1622 es van ajusticiar més de quatre centes dones, essent algunes d’elles remeieres i llevadores. El llibre que comento esdevé des de la seva senzillesa i naturalitat una lliçó de com s’ha de perseguir el mal, donant la bruixa Flairosa un exemple de constància en la recerca de mitjans, com ho demostra en el pitjor moment quan el bruixot l’ha desarmada dels seus sabons, circumstància que ella tenia prevista molt femeninament amb el seu collaret, que fou l’arma del seu èxit i de la salvació de la natura del poble que ella estimava. Una narrativa infantil que ensenya el valor de la intel·ligència i el raonament per descobrir camins i maneres  de solucionar problemes per molt difícils que semblin. Que els infants no se n’adonin, és possible, però no m’ho crec per experiència personal en les classes de literatura als  infants. Les historietes queden encara que només sigui en el subconscient i al seu moment suren amb els efectes conseqüents.

dimarts, 11 d’agost de 2020

EIXAMPLANT L’ESQUERDA, de Josep Costa

  La lectura d’aquest llibre, amb  una exposició del procés que no amaga les errades, els desacords i fins i tot algunes mal dissimulades traïcions, ha reforçat el meu convenciment que el camí cap a la independència és esperançador i segur, com ho manifesta amb un insinuador sots títol: HI GUANYARÀ LA INDEPENDÈNCIA. I l’argument d’aquesta certesa no es fonamenta en la capacitat dels polítics sinó en el voler de la gent. No ignora la força amb que l’estat espanyol amenaça i actua sembrant la por a la ciutadania però la resposta a cada atac de l’estat creix l‘independentisme. No es cap secret que l’estat té por a Catalunya, por basada en un desconeixement de la seva veritat que durant els tres cents anys d’un veritable esclavatge no ha entès mai la resposta democràtica de l’independentisme. La  política desenvolupada en el procés es fonamenta en un odi que prioritza l’espai a les persones. Sincerament una política de descrèdit del ser humà, duta a terme embolicats amb el seu ADN que creuen infal·lible i es permeten ironitzar els avisos que reben d’Europa. I és precisament aquesta política de la seva prioritat davant dels altres que soscava la credibilitat de l’estat espanyol i porta a la seva Espanya al descrèdit i al fracàs. El treball dels polítics catalans refugiats a Europa, molt ben assessorats pels seus advocats, han fet i continuen desenvolupant una campanya de la credibilitat democràtica d’una nació que vol recuperar el seu status polític tan o més antic que l’espanyol. I Josep Costa, ciutadà de les Illes Balears, independentista i defensor d’una Catalunya formada pel Principat, les Illes i el País Valencià acaba el seu llibre convençut que Catalunya serà un nou estat europeu. Un llibre que haurien de llegir tots els catalans demòcrates.