El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dissabte, 16 de juny de 2018

Campionat mundial de futbol que no atura la guerra


La celebració d’un Campionat Mundial de Futbol a Russia esdevé una pàgina contradictòria en la història de la humanitat. I és contradictòria perquè és la contraimatge d’una revolució que volia canviar el món i ha estat tot el contrari. I la culpa no és del ideòlegs sinò dels polítics dominats sempre pel diner. I el Campionat Mundial de Futbol 2018 és una demostració d’alló que no havia de ser una societat comunista. I per a més inri aquesta competició es desenvolupa en el marc d’una guerra económica mundial declarada pels EEUU d’Amèrica que esportivament la Fifa ho endolceix amb l’atorgament d’un futur campionat del món a EEUU, Canadà i Mèxic connjuntament. Un difícil missatge d’entendre precisament per les tensions existents de  Canada i Mèxic amb EEUU. I aquest panorama em fa pensar en els Jocs Olímpics de Grècia que aturaven les guerres i el futbol que preten ser l’abanderat mundial esportiu, què hi aporta? La força del diner que el comunisme volia regularitzar. Se’m contestarà dient que els temps canvien. Certament, però les persones continùen. Francament, quan reflexiono sobre el missatge de l’esport que en els seus orígens era una voluntat de pau, se’m regira l’estòmac al comprovar que l’esport d’un futbol dominador té en el diner la formació dels protragonistes que haurien de ser de la convivència. I ja em direu quin és el seu protagonisme. En la celebració d’enguany s’hi intueix una contradicció i rau en el fet que els països més rics del món futbolísticament no són els protagonistes. Vol dir que la història fa un gir cap a la centralitat de l’ésser humà en el procès de la història? No ho crec, més aviat que aquests paísos es volen fer els amos d’aquest esport. Peró la contradicció hi és. Com actuarà? Rússia, centralitat del futbol l’any 2018, EEUU també ho vol ser en un futur? Qué es pot esperar? Em pregunto quina orientació futura ens oferirà el campionat del 2018? De moment existeixen indicis d’una guerra esportiva entre clubs i també entre seleccions. Un escàndol que essent d’una selecció ha esdevingut mundial, amb la dissort que els culpables es presenten com la solució. Uns campionats amb petites guerres per motius diferents que la deportivitat és incapaç de reconvertir. Seria un missatge excepcional si el seu desenvolupament fos un mirall de deprtivitat. Però la tecnologia que havia de ser la solució de problemes ha demostrat que també en crea. No és el futbol el culpable, són els seus manipuladors, persones que se’n beneficien a diferents nivells per assolir protagonismes socials. Espero i desitjo que el futbol a tots nivells demostri que és un verdader configurador social. Serà capaç l’actual campionat del món de donar-li aquesta orientació?.

dimarts, 12 de juny de 2018

República pagesa, de Montserrat Tura


El sotstítol: “vindicació del catalanisme rabassaire” si l’enllacem amb un text cap al final de llibre ens adonarem de la pèrdua d’identitat, que la república creava, i el franquisme va intentar eliminar. Diu el paràgraf:”Abans que el 20 de novembre de 1975 morís el dictador, a més de Jordi Solé Tura, dos renebots i una neta ( Montserrat Tura) del líder rabassaire (Feliu Tura) militaven clandestinament en organitzacions polítiques d’esquerres. No, el feixisme no havia vençut. I els pinyonaires no es van rendir mai”. La base dels pinyonaires era la familia Tura que vivien a Can Pinyonaire. La darrera frase d’aquest llibre resumeix magistralment la seva filosofia. “Quan el fred talla la cara però el dia s’allarga, cerquem mimoses”. La lectura d’aquest llibre ha estat molt més que un plaer, ha enriquit la meva consciència de la riquesa que el poble senzill creava a Catalunya a tots nivells i del genocidi d’una Catalunya que caminava segura cap a una democràcia global. La Montserrat Tura m’ha fet, amb aquest llibre,  conèixer millor el futur de llibertat destruit per una guerra injusta i negativa per a la història de Catalunya i d’Espanya. La narració centralitzada en una família de Mollet, capdavantera en el Sindicat Unió de Rabassaires, la familia de l’escriptora,  no s’atura en un individualisme negatiu, sinó que a partir d`’un individualisme cent per cent creatiu ens fa conèixer la història que una guerra va criminalitzar. La voluntat creativa de famílies humils i senzilles, però molt respectuoses amb les persones, fou aniquilada pel feixisme de l’exèrcit espanyol comandat per Franco, i sentint-ho molt i m’esgarrifo, beneït per l’episcopat signant el manifest de la guerra com una creuada. Sortosament l’arquebisbe de Tarragona es negà a signar-lo i Franco el va desterrar. El llibre molt treballat, i l’argument extraordinàriament viscut, mereuix multiplicar les edicions i que el seu missatge arribi als  demòcrates. La meva vida, jo tenia set anys quan va esclatar la guerra incivil, es va moure durant els anys de lluita en un ambient de pagès més tranquil, sense persecucions entre la gent del poble i defensant-se mútuament contra els que pretenien sembrar el terror. Vaig tenir una idea del que respirava la guerra i les persecucions de la post-guerra, i aquest llibre m’ha obert els ulls per saber distingir que és la verdadera Catalunya, el que no és i ara vol ser i dissortadament els símptomes de persecució es donen la mà. Ara no hi ha morts, però hi ha empressonats. La Masia de Can Pinyonaire és el mirall de la Catalunya que volia ser i en certa manera és una metáfora de la Catalunya actual.

dilluns, 4 de juny de 2018

El que no et mata et fa més fort, de David Lagercrantz


Novel·la de l’escriptor suec publicada per la sèrie Mil·lenium i en la reapareix Lisbeth Salander, figura de ficció popularitzada per Mil·lenium. Entendre el títol de la narració ha estat una de les meves obsessions i no l’he entès del tot fins la darrera línea de la novel·la. Certament és una narració que esdevé un joc en el temps, però un joc apassionant per la centralitat de l’argument basada en la transcendència d’un descobrimet sobre la intel·ligència artificial i la presència d’un nen “savant”, malaltia psíquica desconcertant perquè sense parla aporta dibuixant solucions inversemblants. Precisament l’argument de la novel·la es mou en la problemàtica generada per la mort del científic i per la voluntat d’assessinar el nen i la seva salvadora, la jove Lisbeth. La història verosímil es mou en l’entorn del crim organitzat i precisament és la tecnologia, l’arma emprada per perseguir i per descobrir-se mútuament. Cal reconèixer que el periodisme i les relacions entre protagonistes han estat bases molt importants per a l’escriptor que ha teixit una història que no deixa caure el llibre de les mans i el lector hi posa el seu ingeni per descobrir el final. I el final es precisamentun un cara a cara inesperat entre qui volia assessinar la jove hacker i la protagonista que el va posar en evidència. La noia en fa sortir més reforçada. En el transcurs de la narrativa una sèrie de personatges reclamen l’atenció perquè palesen la realitat del temps que es viu i com la investigació no és aliena al crim per aconseguir descobriments que poden incidir en la història i ser font de diners. Una sèrie de relacions, algunes d’elles poden semblar inversemblants, perquè posen cara a cara perseguidors i perseguits amb solucions que fan pensar. La mort hi és protagonista, com també relacions familiars, essent una d’elles fonamentral en el desenvolupament de l’argument, la família del nen “savant”. Una novel·la de denúncia social i a la vegada de la realitat humana existent, que malgrat la maldat, també hi ha bondat que fa avançar la història.

dimarts, 22 de maig de 2018

Trens rigurosament vigilats, de Bohumil Hrabal


L’acabament de la guerra en la que Alemanya dominava Europa fa viure com la gent senzilla d’una estació d’un petit poble txec viu la seva defensa contra l’invasor. La vigilància dels trens alemanys, molt vigilats pels responsables de la petita estació aporta la veritat dels sentiments de les persones que han de desenvolupar un treball que no els hi agrada i volen defensar la seva identitat. La vida d’un jove aprenent de treballador en una estació de tren, porta a entendre com són les relacions humanes i sobre tot com es viuen els sentiments quan et sents atret per l’altre sexe. Controlar i vigilar els trens de l’enemic que es retiraven era una oportunitat de venjança contra el domini alemany que no tenia compasió dels altres i actuava criminalment contra les persones. La lectura d’aquesta novel·la no és una lliçó d’història sinò una lliçó d’humanisme defensant el dret a l’autodefensa quan la teva vida està amenaçada, com era el cas dels alemanys en la darrera guerra mundial. Curiosament el protagonista de la novel·la viu els darrers dies de la seva existència compadinsa d’un alemany que ell havia ferit en el pas del tren rigurosament vigilat i que acaba de matar amb un tret al cor quan està vivint els darrers moments al seu costat. Una deducció humana que possiblement amb aquell enemic en una oportunitat de pau, haurien estat amics. Simplement és una demostració que les guerres no porten la pau per qui les guanya sinò que són continuitat de relacions adverses. Una novel·la d’una gran profunditat ideológica des de la visió d’un txec que va viure la guerra. Les ensenyances sempre són possitives si som capaços d’entendre el seu missatge. Un txec i un alemany, enemics en el moment de la mort.

dilluns, 21 de maig de 2018

POESIES, de So Jong-Ju


Poemari del poeta Coreà, reconegut com el pare de la poesia coreana moderna i aspirant en cinc edicions al Premi Nobel de Literatura, és la ptimera traducció catalana i en el pròleg, Hermínia Mas ens diu d’ell:”Els poemes de So Jong-Ju són profundament coreans i ens donen informació completa i detallada sobre la vida, el món i tot l’imaginari mític coreà, però alhora ens parlen d’emocions, sentiments, reflexions i sensacions universals”. Senzillament està considerat el poeta més universal de Corea. Va entrar en el món de la cultura occidental amb la lectura dels llibres Aixì parlà Zaratustra, de Nietzsche i Les Flors del mal, de Baudelaire. La lectura d’aquest poemari m’ha fet trobar intensament i íntima essent vida amb les plantes, els éssers vius , l’aire i l’agua. Els dies ens recorden com hem estimat per la seva lluminositat. “Els dies blaus i brillants / recordem els que hem estimat”.
Els poemes de So Jong-Ju m’han endinsat en la intimitat de les sensacions de la natura caminant de la mà de les meves. L’emoció que em desperta una flor és germana del perfum que em regala. El curt poema FLOR SERENA és molt integrador. “Ànima,/ no cal que volis com un ocell./ Ànima, /no cal que arribis com un núvol / i te’n vagis com la pluja. / Serè un pou quiet que ni ve, ni se’n va? / O serè una flor serena?”. Hi ha sensacions que t’acompanyen tota la vida i no els hi dones importància fins que el temps te’n parli.”Una tarda esplèndida i lluminosa,/ la llibertat d’un nen de cinc anys / camina a quatre grapes fins a la bassa de davant de casa seva./ Sobre la bassa voltada de flors / hi sura una flor de núvol blanc,/ que surt a rebre’m /i s’asseu damunt del meu cap./ Des d’aquell moment sempre vaig viure / amb el núvol enganxat al cap / i així, sense adonar-me’n, vaig arribar a fer-ne vuitanta”. La norma de l’esperit infantil controlant el temps. Sentiments, emocions universals amb moments de la vida de casa teixeixen un poemari que en paraules de la professora Hwang Seung-Ok “ la poesia a Corea és l’essència de la vida”.

dilluns, 7 de maig de 2018

JO SÓC AQUELL QUE VA MATAR FRANCO, de Joan-Lluis Lluis


Una novel·la sorprenent d’una història que hauria pogut ser. La veritat de Catalunya valorada des d’una visió internacional que no ha estat capaç d’entendre la identitat d’unn poble. La centralitat del que fou el moviment dels maquis i del que hauria pogut esdevenir, basada en la història d’un poble, ha permès teixir una narració creïble, malgrat que la realitat ha estat una altra. La novel·la guanyadora del Premi Sant Jordi 2017, es mou en un ambient de llibertat, independentment de la realitat històrica. La independència de Catalunya tractada des d’una visió d’una dictadura vençuda en la il·lusió però present en la ment de molts catalans. Óbviament que la violència no és el métode dels  independentistes però que el procès de la realitat no és aquell que es desitjaria peró s’imposa per les circumstàncies del moment i en defensa de la vida. La novel·la de Joan Lluis-Lluis és una reflexió des de la il·lusió d’uns esdeveniments històrics que es deriven d’una realitat certa dels maquis, que amb una complicitat internacional hauria fet possible la idea d’una Catalunya Independent. El plantejament del moviment que tenia la seva seu entre França i Catalunya amb una altra política europea i dels Estats Units, tenia una visibilitat de probabilitat i el desenvolupament de la novel·la ho dóna com un fet, quan veritablement fou un altre i Catalunya no es va poder separar d’Espanya com era l’ideal dels maquis. I en aquest procès hi va tenir força incidència el fet del moviment a França i a Catalunya. Joan-Lluia Lluis ha bastit un argument creïble amb uns personatges que podrien haver estat verdaderament reals i amb una mort del dictador obligada per les circumstàncies no totes favorables al moviment independentista. La mort del dictador, malgrat els problmes del moment, és el compliment d’un desig de matar feixistes. Què suposava la mort del dictador? Una via oberta a una Catalunya independent palesada per la presència en la narració de personatges com el President Irla, el del Conseller Ventura Gassol i a l’hora de presentar a la ciutadania l’èxit del moviment la necessitat de que la Generalitat fes presència protagonista, amb la intervención del President Terradellas. Una novel·la francament de lectura obligada per entendre un xic més el sentit de la llibertat dels pobles i el seu perquè.

dilluns, 30 d’abril de 2018

La copa daurada, d’Henry James (1843-1916)


La idea que m’he format de la lectura de la novel·la rau en el fet que és  una novel·la de relacions humanes analitzades des de la psicologia. El títol de la novela ens porta a un fet d’una copa que es trenca i és en certa manera la culpabale de la trama psicològica. És curiós que la base la donen un pare i una filla que semblen inseparables però que les circumstàncies els porten a contraure matrimoni quins comportaments molt humans teixeixen la història i escriuen la filosofia. Les diferències hin juguen un paper important en quant el pare, viduu i molt ric contrau matrimoni amb un dona intel·ligent i molt hàbil en les relacions però amb un passat que crea dubtes a la filla. La filla contrau matrimoni amb un prìncep italià arruinat però molt dominat per les raons socials. La lectura ens porta per un extens recorregut de relacions sota la sospita d’infidelitats i dificultats per qué els dos matrimonis assoleixin els objectius de formar dues famílies en pau i raonables.  Les converses creuades entre els quatre protagonistes del problema és un veritable passeig psicològic que omple la realitat de dubtes però, a la vegada, mantenir el compromís matrimonial esdevé un deure. Alló veritablement interessant és la manera com l’escriptor dotat d’unes consisderables dots psicològiques i narratives va despullant els personatges per conduir-los a la veritat de la seva vida, recobrant el passat o prescindint del present. Però el raonament psicològic en la descripció i desenvolupament de l’argument li dóna a la novel·la un valor afegit de coneixement de les persones i el perquè de les seves relacions que enriqueix a la vegada el lector a favor del seu auto-coneixement i en el fet de saber valorar els comportaments dels altres. No és debades que aquesta novel·la està considerada entre les millors dels segle XX.