No l’he llegit, ni tinc cap intenció de llegir-lo perquè
nomès el títol, venint de qui ve, ja em desagrada. No sé de qué tracta però pel
curt comentari, que he llegit a la premsa amb manifestacions de l’autor, i pel
coneixement directe que tinc de la persona, suposo cap a on van els trets i
m’és molt difícil acceptar la seva suposada autoritat. El conec perquè ell em va
lliurar el carnet de militant d’UDC, militància molt curta en el temps per
decepcions de base. El títol del llibre i amb la voluntat de respectar el
pensament de tothom democràticament, per les lectures que se’n poden fer, el
trobo molt poc respectuós pel sentit polític i religiós que és possible
treure’n. I molt més, escrit per una persona molt significada en la política i
pel partit que presidia. Em vaig donar de baixa del partit per una experiència
que vaig viure i el Sr. Duran i Lleida presidia. Vaig deduir que la democràcia
era un trempolí per
assolir poder. Fou una verdadera manipulació. L’experiència gens democràtica que vaig viure pertany a
l’Assemblea Constituent del grup de la gent gran dintre la UDC. En ella vaig
obrir els ulls i fou la primera empenta per donar-me de baixa, essent la segona
comprovar com es feia el llit al President Comarcal d’UDC del Vallès. No m’extranya
gens que el partit es disolgui. És inconcebible la poca coherència que té amb
el seu comportament, viscut per mi, quan “acusa al govern de la Generalitat de
violentar les formes democràtiques”. Davant d’aquest posicionament entenc
perfectament perquè la família de Manuel Carrasco i Formiguera li prohibís
recolzar-se en el nom del polític, mártir del franquisme, per demostrar la
força de les seves opinions. Mai hauria imaginat que un alt responsable
d’UDC fes afirmacions tan crues contra
la independència de Catalunya com en la
que afirma,”quan vas fora amb plantejaments independentistes, no et rep ningú”.
Sortosament la realitat contradiu aquesta opinió.
No vull mal pensar del
significat d”un pa com unes hòsties”. Si les hósties i el pa tenen un símil
religiós, esdevé una afirmació molt poc respectuosa envers els qui combreguen
amb la independència de Catalunya, que és un dret natural i molt poc respectuós
encara pel sentit religiós i evangèlic de les paraules “pa” i “hosties”. Si per
ell el pa és la independència, l’acabament de l’expressió és una immoralitat
que ratlla la blasfèmia. Si el pa significa el tractament que rebrà la
independència per part de l’estat, unes hósties defineixen el nivell de la
venjança que caurà sobre Catalunya. Seguint el raonament i el comportament
polític del seu autor, tal vegada hauria de reflexionar com será el pa que
haurà de menjar una vegada s’assoleixi la independència i amb quina
contundència li caurà la sanció de la història. El llibre no el penso llegir
perquè l’experiència que tinc i el seguiment que he fet de la seva política no
em demostren tenir dret a la confiança. Una darrera afirmació: espero que
esdevindrà un argument nou per la independència. I sortosament la religió, on
sembla escudar-se Durant i Lleida, defensa el dret a decidir i la llibertat
dels pobles.
El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.
divendres, 31 de març del 2017
dilluns, 27 de març del 2017
PATRIA, de Fernando Aramburu
Novel·la amb el fons d’ETA ambientada especialment en l’etapa
de la democràcia fins a la declaració del final de l’activitat armada. L’argument
es basa primordialment en la realitat d’una família i el seu entorn amb una
difícil convivència per la raó de compartir espai familiar i cívic les dues
tendències enfrontades amb accions mortals. Un tractament narratiu en el que el
protagonisme de l’anomenat terrorisme, defensor de la llibertat d’Euskadi,
conviu amb partidaris de la unitat d’Espanya. Per a mi el mèrit de la novel·la
rau en el fet de narrar i no opinar sobre el bé i el mal. Una narració de fets
creïbles, tant per part d’uns com dels altres que tampoc són tan immaculats en particular
en el tema de les presons i els tractes que reben els etarres empresonats. En
aquesta narració de la destrucció de la convivència ciutadana i familiar hi juga
un paper primordial l’empresonament d’un etarra convençut de la legitimitat
dels seus actes i la conveniència de les seves accions, inclosa la mort, si s’escau.
El bé nacional d’Euskadi i la seva independència és superior al bé personal,
opina l’etarra. Un llarg recorregut que insinua una possible recuperació de la
convivència de base malgrat les diferències protagonitza el nucli de la
novel·la, viscut per dos germans amb pèrdua de llibertat per raons diferents,
però víctimes de les sensacions de ser presoners. El germà, l’etarra, empresonat
i torturat, i la germana, víctima d’una malaltia que la paraltza i la deixa
sense parla. Una sèrie d’accions i recomenacions i tractaments incideixen en
les dues víctimes sense llibertat, que donen a entendre una recuperació que a la
llarga les conduirà a una conivència pacífica, com ho palesa la tornada al seu
poble natal abandonat per la mort del seu marit i una carta de qui es pensaven
que era l’executor retorna la pau i la serenor a l’esposa de la víctima. Un
llarg procès ple de dificultats provocades per les diferències irreconciliables
entre les dues parts, però que la paraula adient en el seu moment i analítica
de les veritats porta a una reconcialiació i recobrament de la pau. Una
exposició novel·lada amb fons històric de com els extremismes i la negació de
diàleg són trencadors i generadors d’odis i fins i tot morts i de com els
apropaments difícils d’acceptar, però constants i clars, a la fi, esdevenen
convergens i es fa la llum. Una gran novel·la i una aposta que ajuda a entendre
cap a on ha de dirigir-se el dialeg si de veritat alló que es desitja és
conviure en pau.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)