“Un pa com unes hósties”, de Duran i Lleida

No l’he llegit, ni tinc cap intenció de llegir-lo perquè nomès el títol, venint de qui ve, ja em desagrada. No sé de qué tracta però pel curt comentari, que he llegit a la premsa amb manifestacions de l’autor, i pel coneixement directe que tinc de la persona, suposo cap a on van els trets i m’és molt difícil acceptar la seva suposada autoritat. El conec perquè ell em va lliurar el carnet de militant d’UDC, militància molt curta en el temps per decepcions de base. El títol del llibre i amb la voluntat de respectar el pensament de tothom democràticament, per les lectures que se’n poden fer, el trobo molt poc respectuós pel sentit polític i religiós que és possible treure’n. I molt més, escrit per una persona molt significada en la política i pel partit que presidia. Em vaig donar de baixa del partit per una experiència que vaig viure i el Sr. Duran i Lleida presidia. Vaig deduir que la democràcia era un trempolí  per assolir poder. Fou una verdadera manipulació. L’experiència gens democràtica que vaig viure pertany a l’Assemblea Constituent del grup de la gent gran dintre la UDC. En ella vaig obrir els ulls i fou la primera empenta per donar-me de baixa, essent la segona comprovar com es feia el llit al President Comarcal d’UDC del Vallès. No m’extranya gens que el partit es disolgui. És inconcebible la poca coherència que té amb el seu comportament, viscut per mi, quan “acusa al govern de la Generalitat de violentar les formes democràtiques”. Davant d’aquest posicionament entenc perfectament perquè la família de Manuel Carrasco i Formiguera li prohibís recolzar-se en el nom del polític, mártir del franquisme, per demostrar la força de les seves opinions. Mai hauria imaginat que un alt responsable d’UDC  fes afirmacions tan crues contra la independència de Catalunya  com en la que afirma,”quan vas fora amb plantejaments independentistes, no et rep ningú”. Sortosament la realitat contradiu aquesta opinió.

No vull mal pensar del significat d”un pa com unes hòsties”. Si les hósties i el pa tenen un símil religiós, esdevé una afirmació molt poc respectuosa envers els qui combreguen amb la independència de Catalunya, que és un dret natural i molt poc respectuós encara pel sentit religiós i evangèlic de les paraules “pa” i “hosties”. Si per ell el pa és la independència, l’acabament de l’expressió és una immoralitat que ratlla la blasfèmia. Si el pa significa el tractament que rebrà la independència per part de l’estat, unes hósties defineixen el nivell de la venjança que caurà sobre Catalunya. Seguint el raonament i el comportament polític del seu autor, tal vegada hauria de reflexionar com será el pa que haurà de menjar una vegada s’assoleixi la independència i amb quina contundència li caurà la sanció de la història. El llibre no el penso llegir perquè l’experiència que tinc i el seguiment que he fet de la seva política no em demostren tenir dret a la confiança. Una darrera afirmació: espero que esdevindrà un argument nou per la independència. I sortosament la religió, on sembla escudar-se Durant i Lleida, defensa el dret a decidir i la llibertat dels pobles. 

PATRIA, de Fernando Aramburu

Novel·la amb el fons d’ETA ambientada especialment en l’etapa de la democràcia fins a la declaració del final de l’activitat armada. L’argument es basa primordialment en la realitat d’una família i el seu entorn amb una difícil convivència per la raó de compartir espai familiar i cívic les dues tendències enfrontades amb accions mortals. Un tractament narratiu en el que el protagonisme de l’anomenat terrorisme, defensor de la llibertat d’Euskadi, conviu amb partidaris de la unitat d’Espanya. Per a mi el mèrit de la novel·la rau en el fet de narrar i no opinar sobre el bé i el mal. Una narració de fets creïbles, tant per part d’uns com dels altres que tampoc són tan immaculats en particular en el tema de les presons i els tractes que reben els etarres empresonats. En aquesta narració de la destrucció de la convivència ciutadana i familiar hi juga un paper primordial l’empresonament d’un etarra convençut de la legitimitat dels seus actes i la conveniència de les seves accions, inclosa la mort, si s’escau. El bé nacional d’Euskadi i la seva independència és superior al bé personal, opina l’etarra. Un llarg recorregut que insinua una possible recuperació de la convivència de base malgrat les diferències protagonitza el nucli de la novel·la, viscut per dos germans amb pèrdua de llibertat per raons diferents, però víctimes de les sensacions de ser presoners. El germà, l’etarra, empresonat i torturat, i la germana, víctima d’una malaltia que la paraltza i la deixa sense parla. Una sèrie d’accions i recomenacions i tractaments incideixen en les dues víctimes sense llibertat, que donen a entendre una recuperació que a la llarga les conduirà a una conivència pacífica, com ho palesa la tornada al seu poble natal abandonat per la mort del seu marit i una carta de qui es pensaven que era l’executor retorna la pau i la serenor a l’esposa de la víctima. Un llarg procès ple de dificultats provocades per les diferències irreconciliables entre les dues parts, però que la paraula adient en el seu moment i analítica de les veritats porta a una reconcialiació i recobrament de la pau. Una exposició novel·lada amb fons històric de com els extremismes i la negació de diàleg són trencadors i generadors d’odis i fins i tot morts i de com els apropaments difícils d’acceptar, però constants i clars, a la fi, esdevenen convergens i es fa la llum. Una gran novel·la i una aposta que ajuda a entendre cap a on ha de dirigir-se el dialeg si de veritat alló que es desitja és conviure en pau.