El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dilluns, 27 de març de 2017

PATRIA, de Fernando Aramburu



Novel·la amb el fons d’ETA ambientada especialment en l’etapa de la democràcia fins a la declaració del final de l’activitat armada. L’argument es basa primordialment en la realitat d’una família i el seu entorn amb una difícil convivència per la raó de compartir espai familiar i cívic les dues tendències enfrontades amb accions mortals. Un tractament narratiu en el que el protagonisme de l’anomenat terrorisme, defensor de la llibertat d’Euskadi, conviu amb partidaris de la unitat d’Espanya. Per a mi el mèrit de la novel·la rau en el fet de narrar i no opinar sobre el bé i el mal. Una narració de fets creïbles, tant per part d’uns com dels altres que tampoc són tan immaculats en particular en el tema de les presons i els tractes que reben els etarres empresonats. En aquesta narració de la destrucció de la convivència ciutadana i familiar hi juga un paper primordial l’empresonament d’un etarra convençut de la legitimitat dels seus actes i la conveniència de les seves accions, inclosa la mort, si s’escau. El bé nacional d’Euskadi i la seva independència és superior al bé personal, opina l’etarra. Un llarg recorregut que insinua una possible recuperació de la convivència de base malgrat les diferències protagonitza el nucli de la novel·la, viscut per dos germans amb pèrdua de llibertat per raons diferents, però víctimes de les sensacions de ser presoners. El germà, l’etarra, empresonat i torturat, i la germana, víctima d’una malaltia que la paraltza i la deixa sense parla. Una sèrie d’accions i recomenacions i tractaments incideixen en les dues víctimes sense llibertat, que donen a entendre una recuperació que a la llarga les conduirà a una conivència pacífica, com ho palesa la tornada al seu poble natal abandonat per la mort del seu marit i una carta de qui es pensaven que era l’executor retorna la pau i la serenor a l’esposa de la víctima. Un llarg procès ple de dificultats provocades per les diferències irreconciliables entre les dues parts, però que la paraula adient en el seu moment i analítica de les veritats porta a una reconcialiació i recobrament de la pau. Una exposició novel·lada amb fons històric de com els extremismes i la negació de diàleg són trencadors i generadors d’odis i fins i tot morts i de com els apropaments difícils d’acceptar, però constants i clars, a la fi, esdevenen convergens i es fa la llum. Una gran novel·la i una aposta que ajuda a entendre cap a on ha de dirigir-se el dialeg si de veritat alló que es desitja és conviure en pau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada