DARRER POEMA, d’Antoni Ibàñez i Ros

Llibre publicat l’any 2000 que per la seva temàtica encara avui ens ajuda a endinsar-nos en la vida del gran poeta portugués Fernando Pessoa. Precisament un poema de les darreries de la vida del poeta ha estat el fil conductor d’aquesta novel·la  escrita pel poeta i professor de filosofía, veí de Vallromanes. L’escriptor vallesà més que la vida ha teixit els sentiments de la protagonista Ofèlia, un amor més platònic que no pas viscut però fidel fins el darrer moment per part dels dos enamorats. “A cavall de la realitat i de la ficció, a través d’una prosa poética intimista, podem resseguir pas a pas l’anfractuós itinerari d’aquestes dues ànimes unides i separades pel destí.” Aquesta novel·la rebè el Premi Comarcal de Narrativa Òmnium Cultural Granollers 1998. En queden alguns exemplars.

CATALUNYA,ESTAT EUROPEU

PARAULA I SILENCI

La meva ment i el meu cor defineixen el meu país amb la plenitud de la paraula i la profunditat del silenci. El nom Catalunya és un  conjunt de lletres que expressen un territori, peró jo vull que sigui per la mateixa paraula amb tot el seu missatge que flueix d’una identitat i es concreta en un concepte. Aquell concepte i aquella imatge que escoltant-la i mirant-la convenç, et fa seu i t’omple d’orgull de ser català. M’agrada endinsar-me en la profunditat del silenci per sentir en la meva pell les fiblades de la terra, les parles dels primers pobladors, els remors dels moviments humans que hi han deixat marcades les petjades dels seus peus i com des de la profunditat silenciosa es gaudeix de la sortida del sol. Vull fer meus els patiments de la seva gestació i compartir la seva història.

Vull conèixer com s’ha produit aquest mateix procès en el meu interior perquè em senti català. Totes les persones del món han patit el procès de gestació i païment de la identitat del seu país gravant en el seu esperit la paraula identificadora. La llegenda del naixement de Catalunya rau en la grandesa del sofriment, sang vessada per donar-li vida. Guifrè el Pilós, sobre el llit greument ferit, esdevé el sembrador de la llavor, llavor que és ell mateix, que una vegada enterrada i morta, germina i dóna vida a un gran arbre. Catalunya en el seu naixement i creixement segueix les lleis naturals de la vida que  no només li donen el ser sinò tambés les facultats i capacitats del fer i l’estar. El naixement de Catalunya no és un  naixement contranatura, tot el contrari, i la presència de les armes no té el sentit d’eliminar sinó el de crear. No fou l’arma la inspiradora sinò la sang que brollava de la ferida que l’engendrà. El procès històric de Catalunya confirma la seva essència i presència, acabada de personalitzar en la farga del treball i del sofriment. La imatge actual és la denúncia de com s’ha intentat i s’intenta anul·lar la seva identitat i personalitat, mentre, a la vegada, presenta un munt de situacions difícils superades i una imatge identitària d’una força natural, demostradora de com és possible resistir per continuar sent. I aquest continuar ser es respira amb intensitat arreu del país. Catalunya demostra que la supervivència radica en la salut dels seus pulmons i els pulmons de Catalunya els configura la cultura amb un atribut potent i determinant, la seva parla. El valor i la qualitat d’un llenguatge no es mesura pel nombre dels seus parlants sinò pel fruit dels seus conreus i la personalitat dels conreadors, siguin pocs o molts. Cal que ens adonem d’una circumstància, la definició que el llenguatge fa de la persona que el parla. Poden emprar altres formes de llenguatge i aleshores la seva presència enriqueix la cultura. Parlar altres idiomes podem considerar-ho una forma d’agermanament. Quan no s’hi produeix enriquiment personal, la presència d’un enemic destructor és inconfusible. La identitat no és monopoli sinò diferència i pluralitat. La diferència i la pluralitat són elements configuradors de la convivència universal i quan el fruit no ho és s’hi denuncia una voluntat contrària enemiga que comporta odis i persecucions.