El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimecres, 15 de novembre de 2017

EUROPA, EN LA CRUÏLLA, d’Alfons Calderon i Lluis Sols.

Quadern 188 de Cristianisme i Justícia. L’opuscle està dividit en tres parts. 1.-La crisi del projecte europeu. 2.-El somni d’una Europa Unida i 3.-L’Europa que volem. Un estudi aprofundit que ens explica quina és la situació actual de l’Europa Unida i perquè s’hi ha arribat amb la preocupació del risc de disoldre’s si no se solucciona el problema i es retorna a la idea fundacional respectant els progresos, que hi són, presentada l’any 1950 per Robert Schuman. Sembla ser que la problemática de risc té la seva base en el tracte econòmic i el protagonisme que hi té fundamentalment Alemanya amb una marginació dels estats més petits i el fet d’impedir-ne l’entrada a d’altres perquè no ho volen Alemanya, França, Itàlia i Espanya
La segona part es dedica al perquè d’una Europa Unida creada per personalitats que tenien les idees molt clares i alló que pretenien és que a Europa no hi haguèssin més guerres. Les personalitats ideològiques i fundacionals són: Robert Schuman, que va er President de l’anomenat Parlament Europeu; Jean Monnet, que amb aquestes paraules va definir el projecte:”nosaltres no unim, estats, unim persones” És el problema actual del domini dels estats; Konrad Adenauer, fundador de la Democràcia cristiana; Alcide de Gasperi, va viure refugiat al Vaticà, fugint de la persecució de Mussolini; Paul Henry Spaak, perseguit pels nazis viatge a França i Espanya, va ser president de l’Assemblea de l’ ONU. Un detall del seu humanisme, Schuman i De Gàsperi tenen iniciat el procès de beatificació per l’esglèsia católica. Les característiques d’aquests líders eren: 1.-pluriculturalitat, 2.- experiencia, 3.- visió i crativitat, 4.-esperit de conciliació, 5.-pragmatisme i eficacia i 6.-habilitat. Dissortadament els dirigents d’avui no estan a la seva alçada.

Tercera part: l’Europa que volem. Senzillament és l’Europa dels pobles, alló que no volen els quatre estats grans. Els autors acabem amb aquestes paraules:”Volem una Europa útil per als seus ciutadans. Una Europa oberta, compromesa amb el desenvolupament, la justicia i el medi ambient. Una Europa capaç de transformar-se i de ccol·laborar en la transformació de la resta del món.”

dimecres, 8 de novembre de 2017

CJ quadern 180

UNICITAT DE DÈU, PLURALITAT DE MÍSTIQUES, de José I. Gonzàlez Faus

La presència del misteri i de la mística en el món en les diferents manifestacions religioses al llarg de la història. Mística i misteri una realitat que defineix en certa manera la qualitat de la persona humana. Les dues paraules ens traslladen a un espai més universal i de dimensions incalculables que incideixen en el psiquisme de l’ésser humà i li parlen d’una veritat que ultrapassa la realitat que viu en el món. El misteri i la mística són experiències que es poden viure des de diferents concepcions del present i del passat. I l’autor ho resumeix en dues modalitats místiques, la de l’ésser i la de la fe. La mística de l’ésser, bàsicament oriental, es presenta en l’hinduisme, en el budisme i en el taoisme. I la de la fe; en el judaïsme, en el cristianisme, i en l’islamisme. La peculiaritat de la mística de l’ésser es manifesta més com una vivència, que com una doctrina, i és fonamentalment psíquica, viscuda per l’esperit, que palesa una projecció universal infinita. En l’hinduïsme Déu és inaccesible de tal manera que “no pot convert6ir-se mai en objecte de coneixement…;qui es creu conèixer-lo, no el coneix en veritat”. La veritat és una experiència personal. El Budisme és en resum una experiència antropológica i la paraula Tao és l’arrel d’on brota la virtut. La mística oriental és en realitat una veritat íntima que s’experimenta sense conèixer-la, però que basteix l’estructura religiosa dels humans. La mística de la fe del judaïsme ens diu que el misteri és “la muralla on m’emparo, el meu Déu, en qui confio”.Podriem dir que el coneixement és la norma de la mística jueva i la fe en Déu fou la base de la construcció del poble jueu que té en Abraham el seu fundador. La mística jueva està representada pels salms essent els seus més fidels, els profetes. El Cristianisme esdevé el màxim exponent de la mística, amb la centralitat de l’amor, que li dóna una dimensió més sublim a la religió. I la tercera és l’Islam que comença ama aquestes paraules el seu text sagrat:”en nom d’Al·là el compassiu, el misericocdiós. Lloat sigui Al·là, senyor de l’univers”.Els seus místics representatius són el sufites i el murcià Ibn Arabi (s.XII-XII) confesa:”la sinceritat és la túnica de l’aspirant a sufí”. La presència del misteri i de la mística no està exempta de perills i dificultats, trobant-se els místics en veritables nits fosques. La mística no és exclusiva de persones religioses, un ateu pot gaudir de la mística amb la veritat de la seva vida. Un quadern per llegir-lo i reflexionar i adonar-nos de com la història necessita de la creença personal en Déu per bastir la verdadera estructura de la convivència humana. 

diumenge, 5 de novembre de 2017

ART I POESIA AL CAFEART FONTANELLA XII D’OLOT

 ULLS DELS TEMPS PLOREN

A les 20 h. del dia 3 de novembre de 2017 se celebrava a Olot en la intimitat una trobada artística mentre a la Plaça de la Vila centenars d’olotins demaneven justícia i l’alliberament dels consellers catalans empresonats per defensar el dret d’una Catalunya lliure. La veu del poble demanant llibertat li donava a la trobada del Cafèart una dimensió humana de la veritat de la convivència basada en la cultura. Per què l’empresonament dels polítics catalans és un atac directe i un greuge inacceptable contra la dignitat de les persones i la seva llibertat de pensament. La intimitat de l’acte cultural des d’el silenci aportava el valor de la veritat de l’ésser humà en una convivència en la que la política ha perdut els seus papers. L’exposició ULLS  DELS TEMPS PLOREN és un diàleg crític de la realitat humana en el que la pintura i la poesia donat-se les mans desvetllen situacions socials cíviques que reclamen amb la mirada soluccions als problemes de les persones des de la cultura al civisme digne, en que cada persona palesi la veritat de la vida. La justícia i la humiliació, la bellesa i l’absurditat, les llàgrimes i les alegries, els somriures i els mals de cap, en una paraula, totes les vibracions humanes troben en l’art de la paraula i de la imatge una lliçó de riquesa interior. Arribar al cim de la muntanya no és fàcil, els obstacles reclamenn força psíquica i física i l’anàlisi artístic i poètic comporta una manera de ser i de fer de projecció cap a l’infinit. L’essència de les llàgrimes d’uns ulls que ploren o somriuen genera la realitat d’una existència sota la llum de bellesa universal.
Trobar en el ser humà aquesta bellesa universal és el  missatge de l’art i de la poesia. Art i poesia alliçonen a la intel·ligència per que desenvolupi aquella filosofia que ensenya a moure’s sobre la terra en sintonía amb l’infinit i que aconsellà dirigí la mirada a l’horitzó infinit de la llum. Viure en temps difícils amb una visió poética-artística genera confiança i seguretat en la essència vital de cada instant. Mentre Olot demanava llibertat en l’interior del Cafeart Fontanella XII l’art i la poesia es solidaritzava amb la història de la capital de la Garrotxa. Una humil explosió volcànica de la cultura il·luminant el camí de les reivindicacions de la història.

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Homenatge de Parets als repressaliats pel franquisme

Un acte de memòria histórica, escel·lent lliçó de pedagogia per escriure l’actual i la futura. Dissortadament no tothom sap llegir la història del passat i allo que és pitjor que massa gent no la vol llegir. A la Sala Basart de la Cooperativa plena de gom a gom es va aprendre a llegir i viure aquella pedagogia democràtica que neix de la veu del poble i no de les lleis, que no sempre estan a l’alçada. A la Sala Basart és va viure una interessant lliçó de l’ahir i de l’avui per assolir un demà millor. De l’ahir basada en el sofriment dels perseguits i d’avui recordant que encara hi ha perseguidors. Però, un fet esperançador, l’existència d’una part molt considerable del poble que té una visió de futur de progrès democràtic. El record de la història viscuda, les accions dutes a terme per entitats de memòria histórica, el moviment de l’ADN per la recuperació dels immolats de les fosses escampades pel territori i la veu democràtica de l’esquerra al Congrés dels Diputats, foren lliçons d’avui que marquen el camí per la història. Unes lliçons intenses presentades per especialistes en cadascuna de les  modalitats i que el públic assistent a l’hora de les preguntes palesà la seva convicció, la demostració de la lliçó apresa i la fermesa de les seves il·lusions a l’hora del cant dels Segadors. A la Sala Basart s’ hi respirava l’ale de la gent jove, de la gent madura i de gent que va viure la guerra incivil i la persecució de l’odi dels vencedors, no dels guanyadors perquè quan es venç i la dignitat de les persones és ultratjada no s’ha guanyat, vèncer és perdre. Es va conèixer el Parets perseguit com ho evidenciaven molts familliars dels repressaliats, es va conèixer el Parets de la ressistència actual a favor dels drets humans, es va conèixer el Parets del futur que lluita per la dignitat de la gent, es va conèixer el Parets que és coherent amb la identitat dels pobles, es va conèixer el Parets capaç de plantar cara davant de les injustícies i sobre tot es va conèixer la base del Parets del futur La lliçó fou molt intensa escoltada i meditada en época democràtica. Els quaranta anys de dictadura frenaren la història, els trenta de democràcia suposen un avenç però la lliçó fonamental i bàsica és que aquest avenç, que és important, demostra que encara vivim immersos en una política d’una greu feblesa democràtica i que per assolir la verdadera democràcia serà necessària molta lluita i sobre tot una gran col·laboració de tots els ciutadans que poden dir que són veritat i justicia. Una gran lliçó la que vaig aprendre a la Sala Basart d’uns ciutadans que tenen pedagogía de futur.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

FISCALITAT JUSTA, UNA LLUITA GLOBAL

Xavier Casanovas, llicenciat en matemàtiques i màster en coordinació d’empreses i Director de Cristianisme i Justícia en convida en el quadern 205 a reflexionar sobre la fiscalitat i la seva repercussió social. En les primeres pàgines ens diu que “el sistema fiscal té un únic sentit: dotar de recursos l’Estat per tal que pugui dur a terme les seves  polítiques públiques”. L’objectiu és molt comprensible però alló que ja no ho és tant és la manera com es recapten aquests recursos en forma d’impostos i qui té l’obligació de contribuir. En un estat com l’espanyol en el que la corrupció és una realitat, el sistema fiscal crea una quantitat de problemes i objeccións que posen en dubte la justícia en la seva recaptació i en la seva gestació. El primer gran repte el planteja la pregunta qui té l’obligació de pagar impostos i en quina proporció. I la resposta a la pregunta la fa més difícil amb les activitats fraudolentes fora del pròpi estat en els paradisos fiscals. Un paradís fiscal és un estat en el que els dipositaris de diners paguen unes quantitats molt inferiors a les del seu estat propi, diners que haurien de revertir en benefici dels ciutadans. És curiós perquè la fiscalitat es presenta com el sistema més just de la distribució de la riquesa. Però a l’hora de la veritat, no ho és. I no ho és perquè els més rics cada dia ho són més i de pobres cada dia n’hi ha més. I aquesta lluita de la distribució de la riquesa provoca situacions absurdes de consells per estalviar impostos. I en aquesta absurda realitat qui no pot evadir és el treballador perquè l’estat li controla el seu sou i ja li cobra per endavant els impostos. Existeix la proporcionalitat en el pagament? Hauria, però… La lectura del quadern amb pàgines molt tècniques m’ha fet pensar perquè no existeix un sistema de proporcionalitat? I aquest sistema sembla ser que és molt difícil d’implantar i seria més just però les diferents modalitats dels impostos ho posen difícil i he deduit per la seva facilitat d’evasió. L’autor es fa la següent pregunta:”quin és el nivell òptim d’impostos? La resposta és que no existeix: l’òptim serà aquell que et permeti cobrir la despesa pública que vols tenir”. I la complicació es presenta perquè la resposta és una discusió política, i cal que sigui resposta en termes polítics i no només económics o jurídics”. Una de les conclusions de l’autor apunta a la consciència ciutadana de donar al diner el curs legal que li pertoca, tenint molt present que qualsevol anomalia repercuteix en els serveis socials bàsics, com són la salut, l’educació i la qualitat de vida. Però la conscienciació ha de ser més ferma i solidària en la classe política, en la de justícia i en l’económica que és la generadora de riquesa. I dissortadament no existeix la que la societat necessita per viure dignament. L’autor no ho diu, però ho afegeixo, per què un polític pot cobrar al més 12.000 euros (no cito noms, és prou conegut per la seva verborrea) i el sou mínim interprofessional és de 700€ i aquells que cobren un subsidi no arriben a 500€? Potser la justícia distributiva del diner hauria de ser exemplar en els sous dels polítics i els ingresos extres que els hi suposa. FISCALITAT JUSTA, UNA LLUITA GLOBAL, ens alliçona, ens fa meditar i ens donar arguments per poder exigir justícia. Recordo, és el quadern 205.           

LITA CABELLUT A L’ESPAI “VILA CASAS”.

La visita de l’exposició fou per a mi un descobriment d’un missatge artístic sorprenent. Sorprenent per l’obra presentada, sorprenent per la forma de entendre el missatge i sorpenent de com la natura té cura dels genis per què la seva obra enriqueixi la cultura i palesi el per què de l’existència. Sembla ser que els orígens  no presagiaven el futur d’una de les millors artístes plàstiques mundials. I Lita Cabellut, d’orígen humil i d’una infantesa difícil, l’adopció de molt nena encara per una familia benestant catalana li obrí el camí del seu futur, l’art. Actualment és una de les artistes més famoses del món i entre els cinc cents artistes mundials més famosos ocupe el número 333. M’impressionà el format de l’obra i d’una manera molt especial com el cromatisme definia la psicologia de la figura emmarcant la cara, per a mi la centralitat de l’obra. Per altra banda el cromatisme em traslladava a recordar els colors de la natura que donen vida al paisatge i com la pintora afincada a Holanda resaltava el missatge dels rostres amb els colors del quadre, indistintament de l’espai. Una magnificència del llenguatge cromàtic que desvetllava la lírica de la mística del ser humà. Agombolada la figura per un cromatisme de contrast, s’intuia un missatge integrador mitjançant la matèria entre l’esperit humà i l’esperit de la natura, formant un tot amb projecció il·lusionada d’un destí d’immensitat. Un dels colors més presents i més impactants és el “negre” del que ella afirma el “negre és el contrast entre la vida i la mort. Com t’ho explicaria. El negre és el pinzell de la meva ànima”. Senzillament manifesta que les seves obres neixen en el seu interior i per aquesta raó, independentment de la  materialitat expressiva, les seves pintures respiren aquell alè místic que sublima l’ésser humà independentment de la seva situació física i psíquica. Els colors esdevenen l’ànima visible de la figura humana amb la força expressiva del seu moment. Indiscutiblement l’exposició esdevé una caminada marcada pel dolor i per la joia, alenant, independentment del moment psicològic un camí de futur que el cromatisme de cada pintura fa intuir. La visita a l’exposició produeix el goig de gaudir d’un art immens però a la vegada convida a profundes reflexions del procès vital en el que la mort és germana de la vida. Ambdues de la mà, condueixen l’existència. L’expressivitat cromàtica embolcalla passionalment la veritat del ser. Una pintura, que reprodueixo en aquest escrit em va afectar profundament i m’obligà a pensar. Una de Frida Kalo, en un moment molt dramàtic de la seva intensa vida, una gran pintora mexicana.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

A 500 ANYS DE LA REFORMA PROTESTANT, per Jaume Botey

Quadern 204 de Cristianisme i Justícia, presenta un estudi interessantíssim d’una etapa molt important de l’Esglèsia Catòlica no precisament per la seva veritat evangèlica en la que el diner i la pobresa jugaren massa fort en la realitat d’una societat civilment massa desvellestada i religiosament excessivament desacreditada. I en una situació d’una greu crisi religiosa i també política en la que la societat patia un domini massa ferragós per un model en el que el Papa havia de ser l’autoritat máxima i el rei, coronat pel Papa, que exercia el poder d’entronitzar i de destronar. I fou una feblesa religiosa massa estesa amb una pretesa econòmica de solucions de perdó que desembocà en un autèntic cisme amb el naixement de l’anomenat protestantisme provocat per la doctrina teològica de Martí Luter. 500 anys desprès de les famoses tesis a la catedral de Wittenberg sembla ser que la història recoloca les persones al lloc que els hi pertoca. El protagonisme de Martin Lúter fou assenyalat i important tan a nivell religiós com polític amb el resultat d’una nova organització d’Europa. L’estudi dels fets transcendents de la història porta a solucions inesperades i a reconèixer les bondats i les desmesures d’una banda i altra. Una fet sí que cal remarcar i és que la presència de l’Esglèsia per davant de l’Emperador en el camp polític, no era el model que la societat necessitava i era necessari que els poders religiosos i el polítics tinguèssin cura cadascun dels seus objectius propis. Però es va anar més lluny atribuint poder religiós a autoritats polítiques. En el tema central hi jugava qui era l’autoritat preferent i en un altre pla com el diner podía perdonar els incompliments espirituals, en una paraula comprar la salvació. El famós cas de les indulgències. Una autèntica revolució social del segle XVI provocada per una persona eminentment religiosa, independentment del seu apartament del Papa de Roma que insultà greument per la seva disconformitat teológica. Luter en la seva vida es va moure en dues corrents: la teologia de la glòria i la teologia de la creu. La de la glòria que es desenvolupa des de la raó i el poder i la de la creu des del no-res d’un Déu crucificat. Aquesta segona molt al nivell de l’actual teologia de l’alliberament. La celebració d’aquests 500 anys està servint per apropar cristians i protestants i per entendre que la verdadera religiositat està en l’interior de les persones. Un quadern que recomano la seva lectura perquè ensenya a analitzar, comparar, raonar i entendre que el subjecte religiós és el ser humà.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Quadern 199

AMIGUES DE DÉU, PROFETES DEL POBLE, de Clara Maria Temporelli

  Un testimoni del poder de la humilitat i la senzillesa al servei de la veritat de l’ésser humà ajudant al necessitat i denunciant a l’injust en el poder polític i militar. Es tracta d’un testimoni viu com d’una manera molt humana viscuda en l’amor de Déu incideix en el desenvolupament de la història. Sis dones, les sis assessinades per l’exèrcit, que seguint l’exemple del bisbe Òscar Romero van desafiar l’odi del poder polític i militar donant una lliçó que l’oració també es celebra en el servei dels necessittats. D’una manera molt subtil també es dóna un toc d’atenció a l’episcopat que no va estar massa sovint a l’alçada que necessitava el poble humil per enfrontar-se a la força militar, totes elles  foren espiades i sovint amenaçades però el seu humanisme i civisme tenia una força religiosa que la por de la mort no les apartava del camí escollit. Dues d’elles foren cruelment sacrificades per l’Escola Superior de Mecànica de l’Armada, llançades al mar des d’un avió juntament amb unes  Madres de la Plaza de Mayo. Les altres sis, nord-americanes foren assessinades per l’exèrcit del Salvador. Sis vides sacrificades per l’amor als més pobres i necessitats. Argentina i El Salvador dos pobles dominats pel poder militar absolutista i sense escrùpols que de les armes en feien els seus arguments pacificadors d’una pau que no portava al benestar sinò a la misèria. Dues nacions que patiren la dictadura militar que sempre mira amb mals ulls a les persones que es dediquen a fer el bé entre els més humils, se’ls acusa de comunistas i a la primera ocasió inventada se les treuen de sobre. Les dues sacrificades a l’Argentia eren Leonie Renée Duquet, francesa, nascuda l’any 1916, el seu compromís de no marxar de l’Argentina i lluitar pels drets humans la va portar al sacrifici. Alice Domon, nascuda l’any 1937 també francesa i amb Leonie es va dedicar a les persones amb necessitats especials. Les altres quatre, sacrificades a El Salvador, tres eren religioses i una misionera laica. Els seus noms Maura Clarke, Ita Ford, Dorothy Kazel i Jean Donovan. Una d’elles expressava amb aquestes paraules la seva vocació:” És el meu desig patir amb aquesta gent la seva impotència? Qué els puc dir? No tinc solucions, no sé les respostes, però caminarè amb elles, estarè amb elles. Em puc deixar evangelitzar per aquesta oportunitat? Puc mirar i acceptar la meva pobresa com l’aprenc dels pobres?” Dones d’una gran personalitat que van saber conjugar la seva religiositat amb un humanisme impressionant de servei a les persones respectant les seves idees i la seva llibertat. Quan donaven de menjar, quan ensenyaven, elles amb aquesta feina resaven. El gran exemple que van donar a capellans i bisbes practicant la teologia de l’alliberament practicant el veritable amor que fou tant gran que van morir per ell assessinades. Dissortadament la història es repeteix, potser no es mata tant però amb les armes es persegueix la gent de bona voluntat que alló que volen és ser lliures i fer el bé al seu entorn. El poder imposat amb les armes és la negació del servei solidari i amic als altres. Dissortadament a casa nostra també el patim.

dimecres, 27 de setembre de 2017

Quadern 181

            Ai de vosaltres…! Distopies evangèliques, de José Laguna
Una anàlisi de la societat a patir de la utopia i del seu oposat la distopia. Ens diu l’autor que les utopies assenyalen cap a un futur idíl·lic universalment desitjable. A l’altre extrem, el neologisme distopia anuncia un horitzó apolíptic del qual cal fugir. L’estudi de la realitat de les dues paraules en la societat dibuixa dues maneres de convivència diametralment oposades però existeixen i són aplicables en la realitat. La utopia que per a una part de la societat és el màxim desig per a la majoria és una situació precària d’un mal conviure. I per el contrari la utopia de la gent pobre esdevé inacceptable per als rics. I en aquesta questió ens trobem en l’enfrontament de la doctrina evangèlica amb la filosofia econòmica. I l’autor n’analitza a la llum de l’evangeli cinc enfrontaments.
Primer: en que consisteix la felicitat. I parteix d’aquella paràbola que un molt ric va tenir una gran collita. Construí uns grans graners i com tenia la vida assegurada es va donar a la gran vida. Però es va trobar que la vida s’acaba i amb ella la felicitat. Es necessari una altra filosofia de la felicitat que es pugui gaudir en tot moment, en la riquesa i en la pobresa. En aquesta primera discussió utopia i distopia cal cercar-hi on rau veritablement la felicitat en la persona o en la riquesa, i com cal coordinar-ho.
Segon: l’enfrontament està en la questió econòmica amb les paraules perdó i gratuitat. I en aquesta questió el xoc frontal està en les hipoteques. Quan s’han perdonar o no cal perdonar mai i quina és la postura a imposar la del que concedieix la hipoteca o la del que l’ha rebuda i per alguna raó no pot tornar els diners. I ens trobem en la problemàtica de la responsabitat i quina és la centralitat, si el diner o la dignitat del ser humà que té drets als bens materials per a la subsistència.
Tercera: la paga dels treballadors. Com s’ha de mesurar, per les hores dedicades o pel dret que tota persona té a una vida digna. Posa l’exemple de la parábola dels treballadors a la vinya, que van rebre la mateixa paga els de primera hora que el de la darrera. És just? Òbviament que els barems són diferents i la centralitat no acostuma ser la dignitat de la persona. La doctrina de l’evangeli és inaceptable per la gran economia. Un xoc de trens considerable de consequències molt greus.
Quarta: perdó incondicional. S’ha de perdonar tot. I posa l’exemple del fill pròdig. En el tema cal distinguir que vol dir perdonar. S’han de perdonar totes les persones, però no s’ha de perdonar l’obligació de respondre pel mal fet. El que cal és en cada cas estudiar com i de quina manera. Òbviament la societat ens ensenya com la doctrina evangélica no és la seva pràctica. La persona no és la centralitat. La utopia evangèlica és la distopia política i econòmica. I és difícil arribar a acords.
Cinquè: qué és més important la llei o la dignitat de la persona. I aquí un altre xoc de trens entre evangeli i política. On hi ha amor no es menester la llei, per la religió és la utopia desitjable i per la política és la distopia en la pràctica.

És un quadern d’unes trenta pàgines que convida a reflexions profundes sobre la realitat i la veritat de la vida i la convivència i ens fa veure com les utopies econòmiques esdeven distopies de la majoria de la societat i a la vegada ens ho compara amb la doctrina evangélica com a solució verificable al problema. No és fácil però és desitjable una vida digna per a tothom i aquesta hauria de ser la utopia esdevinguda veritat. 

dimarts, 26 de setembre de 2017

Quaderns de CRISTIANISME I JUSTÍCIA

Cristianisme i Juastícia (Fundació Lluis Espinal) és un Centre d’Estudis creat l’any 1981, promogut per la Companyia de Jesús de Catalunya. Agrupa un equip de professors universitaris i especialistes en teologia i en diverses ciències socials i humanes interessades pel cada cop més indispensable diàleg cultural.
Els Quadrens Cristianisme i Justícia (CJ) presenten reflexions dels seminaris de l’equip del centre i treballs dels seus membres i col·laboradors. Podeu descarregar-los a: www.cistianismeijusticia.net/ quaderns.
Els dos paràgrafs anteriors els he copìat d’un quadern, que en l’actualitat superen ja els dos cents. Les temàtiques són molt diverses i molt actuals amb una visió humana extraordinària. Copìo alguns títols: LES RAONS D’ELLACURIA, deJ.Solans Lucia (Ellacuria és un  dels jesuites assessinats pels militars a l’Amèrica Central); REFER LA VIDA.DIVORCI, ACOLLIDA I COMUNIÓ, de X.Alegre, J.I.Gonzàlez Faus, J.Martínez Queiruga. CAP A UNA ECOLOGIA INTEGRAL,de L.Carrera, L.Puig. A 500 ANYS DE LA REFORMA PROTESTANT, de J. Botey. La lectura possiblement no plaurà a tothom però no es pot negar la seva qualitat, serietat i rigor científic, filosòfic i teológic. Els tiratges són de 46.000 exemplars i si es desitja rebre’ls els podeu demanar a: CRISTIANISME I JUSTÍCIA, Roger de Llúria 13-08010 Barcelona. Telf:93.317.23.38   info@fespinal.comwww.cristianismeijusticia.net.
Penso que la lectura d’aquests quaderns és enriquidora culturalment per a tothom independentment de les seves tendències. Pot ajudar a enriquir la veritat de cada persona.
Periódicament publicarè en el meu bloc  salavilamir, un comentari d’algun dels quaderns. Fa anys que hi estic subscrit. Val la pena la seva lectura.


dijous, 3 d’agost de 2017

Diners del futbol i economia social

En la meva filosofia personal l’esport i l’economiaa són servidors de la convivència huamana i dissortadament la política responsable del benestar social demostra una incapacitat desesperant per fer complir el seu deure als dos factors esmentats. Dissortadament l’ésser humà que hauria de ser el beneficiari de les activitats esportiva i económica per incompetència política esdevenen beneficiats l’esport i l’economia.La dignitat de l’ordre social està íntimament relacionada amb la dignitat de les persones, sense perdre de vista la dimensió humana de cada individu, la humanitat. Ningú està dispensat de contribuir al benestar social. I no es compleix. Darrerement uns moviments esportius d’una gran càrrega econòmica m’han portat a reflexionar-hi. Curiosament no he llegit, ni escoltat mai cap comentari sobre la capacitat social de l’esport i el seu incompliment, d’una manera especial en el futbol. L’esport no contribueix, tot le contrari, s’ha posat al costat de la gran economia i es dedica a fer multimilionaris a uns pocs en base a les lleis de l’economia dels grans bancs. El cas econòmic al que em refereixo, l’imagineu, Neymar. No discotirè la seva vàlua esportiva, però sí el tracte econòmic desenvolupat al seu entorn quan tantíssima gent no pot satisfer les seves necessitats mínimes. En el problema econòmic en questió podriem parlar de força futbolistes convertits en multimilionaris. Parem esment en els darrers moviments de Neymar i la repercussió que els diners que s’hi mouen podrien tenir en l’entorn social més pobre. Pagar dos cents vint-i-dos milions per una clàusula de rescissió de contracte és un greuge social que no té nom. Fem un senzill càlcul. Una família mileurista viu amb 12.000 €/any. Amb la quantitat del rescat hi podrien viure 18.500 famílies, que amb un mínim de tres indivus per familia equival a 55.500 persones. Si a aquests diners hi afegim els 206.000.000 que li ha costat al Barça el jugador,la xifre de 55.500, superaria les 100.000 famílies. Cura, en aquests xifres no s’hi compten els sous del jugador. Imagineu que es podría donar feina a més de 50.000 aturats? Afegim-hi els diners de Messi, Suàrez, Cristiano, on s’arribaria?
I per més inri la presència de la corrupció amb els corresponentrs judicis incriminatoris. En aquest afer hi té molta, per no dir tota, responsabilitat la política quina obligació principal és vetllar per la dignitat de totes les persones de l’estat. I aixó no es compleix. Si nomès en el jugador esmentat es mouen tants diners, imagineu si fèssim el càlcul de primera divisió del futbol, on s’arribaria i a la vegada tinguessim presents els diners que hi mouen les televisions i les federacions respectives. Només amb una racional legislació sobre l’economia del futbol Espanya tindria més diners pel benestar social. I com parlem també de política, calculem el benestar social que la política escamoteja amb la famosa corrupció existent. Francament, penso que la solució dels problemes econòmics socials, rau en la voluntat política de racionalitzar l’economia. Sr. President del Govern els diners que mou la política no són aliens del benestar social i el seu Govern no ho enten. La política i l’esport són responsadables de la precarietat conòmica d’una gran part de la societat espanyola. Per pensar-ho. La base, complir amb els objectius de l’esport i la política.

dimecres, 26 de juliol de 2017

ÈTICA EN LA POLÍTICA

La imatge de la convivència humana pot comparar-se a un tapís pensat i creat valorant l’entremat de les vivències, els comportaments de les persones i estudiant els pros  i els contres en l’execució i el resultat. Teixir la història no és deure d’uns pocs sinò obligació de tothom. Alló pitjor que pot patir la humanitat és el lideratge d’una minoria que ignora la capacitat de pensament i creativitat de la majoria. L’ experiència humana és el rebost on s’hi han de buscar tots els principis i les tesis de la filosofia de convivència d’acord amb les diferents modalitats pròpies de les diferents etapes de la història. La convivència universal és un mandala en el que cada ésser humà hi dissenya i cromatitza la seva vida coordinada amb la resta d’individuus de cada moment històric. En aquest exercici de viure és indispensable el compliment d’unes normes que la societat s’ha dictat amb la finalitat de la dignitat, centre neuràlgic de l’existència. Aquestes normes reben el nom global d’ètica perquè són el resultat de les exigències de les accions i costums perquè la convivència respongui verdaderament a la seva filosofia de vida. Aquesta tasca globalitzadora no porta a la unificació sinò a la unitat harmonitzada per la diferències de les individualitats. Per aconseguir-ho cal escoltar les consequències, que provenen de les experiències dels fets, evitant les imposicions d’uns pocs. L’ètica és la voluntat coordinada de totes les voluntats de la comunitat, en el marc històric de cada etapa de l’existència humana. Un individu sol no és la humanitat, si bé ell és humanitat, però és la unitat inicial coordinant totes les unitats per aconseguir la col·lectivitat d’acord amb les característiques definidores d’un model de vida col·lectiva. En aquesta tasca és imprescindible la participació de totes les voluntats definides per harmonitzar la globalització que exigeixen les circumstàncies i coordinar els elements disponibles en l’assoliment de la felicitat i benestar. L’ètica és aquella filosofia humana  basada en la bondat dels costums individuals per teixir un model col·lectiu. En els nostres dies, segle XXI, la democràcia sembla ser el model recomenable, però no tothom ho accepta. Corre l’opinió que la llei basteix la democràcia, quan de veritat és el col·lectiu, que vol viure democràticament, el responsable de dictar les lleis indispensables per fer-la possible. La llei no és democràcia, la democràcia necessita aquella normativa que la faci possible i la defensi.I és precisament en la dicotomia democràcia- llei on s’hi poden generar i de fet s’hi generen possibilitats de manipulació quan la llei no expressa la voluntat dels ciutadans sinó la dels polítics escollits per votació ciutadana per bastir els seu model polític de convivència democràtica. I en la representació política del poble és on hi germinen els esculls d’unes lleis poc representatives del tot i molt decantades cap a una minoria. I el resultat rau en una ètica que legalitza la corrupció. Dissortadament l’experiència política dels segles XX i XXI demostra prou clarament que les lleis estant més al servei del poder que no pas dels ciutadans. La filosofia de la democràcia es transforma en llei i la llei en poder absolut de la política. La persona, centralitat de la democràcia, esdevè esclava de la llei i de la política amb pèrdua de la seva dignitat.L’ètica de la política convertida en negació de la convivència.

dilluns, 24 de juliol de 2017

Els diners dels catalans

“Assegurem que els diners dels catalans van on els catalans volen que vagin. Tenim dret a saber-ho.” (Íñigo Méndez de Vigo, portaveu del govern espanyol).

Amb les paraules del portaveu espanyol queda molt clar que el tema central de l’oposició a la independència de Catalunya té un nom: el diner. No és constitucional. Volen rentar-se les mans demostrant que defensen l’economia catalana. Els diners dels catalans han d’anar dirigits sibilinament allà on el govern vol, fent veure que és alló que volen els catalans. És una afirmació d’una gran capacitat manipuladora perquè en una altra s’assegura que l’acció de govern és preventiva a favor dels benestar dels catalans. “Ni un euro anirà a un referéndum il·legal que és voluntat d’uns pocs” La voluntat de tres milions i escaig és uns pocs. Un seguit de contradiccions d’una gran ignorància de la veritat. En el fons, les paraules del ministre, vestides de bones intencions subtilment, són una negació del dret dels ciutadans en relació amb l’us dels seus diners. I és molt greu quan els diners, que gestiona el poder, són dinerss dels ciutadans. Però el problema s’agreuja quan ens adonem que la paraula del ministre està en desacord amb la Constitució. I la Constitució situa la sobirania en la voluntat dels ciutadans, no en la  dels polítics, quin deure és complir la voluntat expressada per la veu del poble. I cada ciutadà té dret a manifestar les seves idees, malgrat siguin contràries a les del poder. La meva defensa de la independència de Catalunya és un dret constitucional que el poder polític té l’obligació de respectar i de seure a la taula del diàleg per arribar a un acord desprès d’exposar sobre la taula els arguments d’uns i altres i de trobar una solució política intel·ligent. Aquest és el camí que marca la Constitució i el govern ignora. Hi ha una norma que diu que la ignorància no dispensa del compliment de la llei. Constitucionalment totes les idees són respectables mentre no provoquin aldarulls de convivència. Per aquesta raó la llei no autoritza a l’autoritat a perseguir-me per la meva defensa de la independència. Sí, obliga a escoltar-me. La persecució lícita que se’m pot fer és filosófica i que guanyi que millor argumenta. I el govern no vol dialogar, vol imposar el seu debat. I aquest no és el camí constitucional. Persegueix els independentistes per les seves idees, no per les seves obres. I precisament l’obra que proposen és la base de la democràcia: un referéndum. Un govern que persegueix, no dialoga, és un govern sense credibilitat i molt més quan com en el present actual, la corrupció és norma. Només un exemple resultat de la corrupció política. Acusar als jubilats que no cobrarien la seva pensió és d’una mala fe manipuladora política que no té nom perquè com a Ministre sap prou bé que l’estat espanyol és el responsable d’abonar la pensió als jubilats catalans una cop esdevingut independents, perquè la jubilació la van guanyar amb la contribució del seu treball tributant a l’estat. I en aquest punt, Sr.Ministre, si el govern d’Espanya es nega a pagar la meva pensió quan sigui independent, que n’estic segur, no dubtaria gens a denunciar-lo als tribunbals corresponents espanyols i internacionals. Amb els diners dels ciutadans, Sr.Ministre, no s’hi pot jugar. Només una pregunta: creu que el govern del que en forma part no hi juga? Molte gent creu que sí que hi juga.

dijous, 6 de juliol de 2017

ELS CATALANS A GINEBRA

El llibre publicat sota la direcció de Lolo Garcia, autor de la introducció dedicada a la personalitat de Francesc Maspons i Anglasell el configuren una sèrie d’articles en la seva majoria publicats els anys 20 i 30 del segle passat a revistes catalanes, com REVISTA DE CATALUNYA, REVISTA DEL CENTRE DE CUILTURA DE REUS, REVISTA JURÍDICA DE CATALUNYA, LA PARAULA CRISTIANA, DIARI DE VIC,  CLARÍS i QUART CREIXENT. Lolo Garcia en la introducció ens glossa la figura de Maspons i el seu arrelament a Bigues i Riells. En la commemoració de 50 è, aniversari de la seva mort, el llibre s’ha publicat amb la col·laboració de l’Ajuntament de Bigues i Riells. El llibre caldria que el llegíssin tots els catalans perquè s’endinsarien en el perquè de Catalunya com a Nació lliure i independent i quina ha estat la seva presència al món. Maspons reconeix que desprès del 1714 Catalunya ha patit, durant dos cents anys, pèrdua d’aquella qualitat política que gaudia, però no és una pèrdua sinò un arrabassament per les armes dels seus drets. Llegint la introducció i els articles que s’hi publiquen de Maspons ens adonarem de la revifalla i de la consciència recuperada d’ella mateixa, que ja en els anys esmentats Catalunya es dirigía cap a la recuperació dels drets arrabassats per formar part d’un estat europeu. És molt important parar esment en la tasca duta a terme per Catalunya en l’Europa pots-guerra mundial del 1914, assolint llocs preferents en el Congressos de les Nacions Minoritàries, malgrat no ser-ne de dret, però sí per història i mèrits. Les aportacions catalanes foren ben vistes per la Societat de Nacions, òrgan que també, sovint, donava veu als representants de les Nacions minoritàries amb presència, a vegades, de catalans. Molt important el discurs de Francesc Maspons en la sessió pública del 1er. de juliol de 1932 en la celebració del CONGRÈS DE NACIONALITATS MINORITÀRIES D’EUROPA. El paràgraf dels objectius de les nacionalitats minoritàries és la filosofia basada en el dret de ser. Diu: “Aquest camí és el de sostenir, contra tota resistència, la nostra voluntat de mantenir el dret natural per sobre tot interés que pràcticament o teòricament el negui; i, per tant, per sobre els interessos polítics que, en lloc d’ajudar els pobles a viure segons els seus principis, es redrecen per fer-los impossible l’aspiració d’identificar-s’hi. No hi ha força humana prou potent per a destruir la voluntat d’un poble quan de veras la vol sostenir.” De la lectura dels articles de Francesc es dedueix que Catalunya anteriorment a la guerra incivil espanyola i abans de la dictadura de Primo de Rivera caminava ja cap a l’assoliment de la independència. I aquest dret, confessa en els seus articles, malgrat la submissió, continúa intacte d’acord amb la Societat de Nacions, també, de la postguerra del 14.  

dijous, 25 de maig de 2017

Dins la muralla, de Giorgio Bassani

Novel·lista i amic del cinema Giorgio Bassani va nèixer a Bolònia l’any 1916 i morí a Roma el 2000. Mentre llegia la novel·la em feia una autoreflexió del seu argument traslladat al temps que estem vivint. Jueu, socialista i republicà patí les consequències de la seva identitat passant per la pressó. Els personatges de la seva novel·la fan viure una situació post bellum de la ciutat de Ferrara en la que el feixisme hi desenvolupà una activitat de domini i causant desequilibris civils, familiars i personals. Els efectes dels canvis polítics posteriors a la guerra creen una convivència enraredida en la que el tracte personal incideix en diferents situacions, algunes difícils de païr. Una novel·la que ensenya a conviure, malgrat les diferències, i en la que la personalitat de cada persona gaudeix de la vida d’acord amb la seva fermesa i formació. Jugar a ser persona, malgrat les diferències, es tal vegada la lliçó primordial de l’autor. Hi intueixo una profunda càrrega autobiogràfica que li dóna a l’obra una qualitat filosófica de la vida ajudant a guanyar la partida al marge de les diferències.

divendres, 19 de maig de 2017

QUI PROGRAMÀ EL CAMÍ DE LA MEVA LLIBERTAT?

Presento a l'amic/ga lector/a l'original sencer del llibre inèdit que explica el perquè sóc independentista català. Gràcies amic/ga per llegir-me.


Caminant cap a la independència del meu país, Catalunya

M’he fet independentista de gran

Tinc una edat que em convida sovint a mirar enrere i reflexionar sobre la trajectòria de la meva vida i sobre un punt concret, com he treballat el meu esperit independentista. Moltes de les actuacions en els diferents àmbits en què m’he mogut es deuen, sovint, més a la il·lusió que no pas a la reflexió. I quan hi penso arribo a la conclusió que aquella acció era jo i per tant el pensament i l’activitat eren una mateixa circumstància de la meva existència en aquell moment. Actuava perquè jo era l’actuació. No era una imposició perquè el meu comportament  és molt rebel. I tampoc un acte involuntari perquè me’l sento meu. En una paraula és la meva veritat. Superats els seixanta em vaig tornar més reflexiu. I estic molt interessat a fer una anàlisi de la meva trajectòria vital per conèixer com i per què en edat de jubilat defenso amb més força la independència de Catalunya i considero que és la condició que em falta per aconseguir la integritat de la meva personalitat. Crec indispensable la nota de políticament independent per ser totalment integral com a persona. Un pas més endavant, ho sento essència del meu ésser. Els sentiments són sovint els millors defensors de la veritat dels éssers humans.

dijous, 4 de maig de 2017

Yeruldelgger, muertos en la estepa, de Ian Manook


Una novel·la veritablement impactant per la trama policíaca i le denúncia directa d’una societat en la que el crim és normalitat i la corrupció domina les institucions de poder. En la centralitat de l’argument dues visions del respecte a la vida. I és precisament el poc respecte a la vida de les persones per part del poder policial i económic la raó que fa llençar-se a l’aventura de descobrir els culpables corruptes i criminals. Un policia des de la seva feina complidor i defensor de les persones es troba immers en més d’un cas criminal que porta a pensar que la culpabilitat cau sobre el seu superior i l’home més ric de la contrada. Una sèrie de situacions socials en les que la disbauxa era motiu d’enriquiment i a la vegada oportunitat de venjances. L’inspector Yeruldelgger es llença a la investigación i per la seva dedicació i manera d’actuar desperta la sospita que té motius per investigar el seu superior i els còmplices que l’acompanyen i és apartat i desautoritzat. Francament una sèrie de situacions criminals i repugnants li donen a la novel·la un caire de novel·la negra però amb l’esperança, malgrat les moltes situacions contràries, de que es faci finalment la llum. En el desenvolupament de l’argument les desventures del policia i els seus col·laboradors topen davant per davant amb la mort, que fa pensar en un final favorable als criminals, però una circumstància d’una gran qualitat humana amb transcendència, podem dir, divina, il·lumina l’inspector que retroba la seva pau interior, encara que en algunes situacions oblida les ensenyances rebudes però que el seu subconscient li recorden. Òbviament que algunes decissions de l’inspector porten una gran càrrega d’odi, però que mesurada humanament comparada amb la inhumanitat dels crims descoberts, li donen una part de raó, perquè un dels màxims culpables mort en mans de la mateixa moneda amb que matava les seves víctimes. Una lluita difícil i perillosa per la realitat d’una societat dominada per l’odi i per l’enriquiment personal amb l’argument que la mort de l’altre és la raó de la teva fortuna. Una novel·la que fa pensar en la realitat del món totalment desequilibrat, però que malgrat tot existeixen forces i persones amb capacitat de lluita i d’èxit. La necessitat de justícia social i la defensa de la vida creen situacions i mouen persones coherents i dignes per enfrontar-se al mal, independentment dels riscos que la seva vida pugui patir, amb el convenciment que existeix una força desconeguda que empeny a conquerir una societat més justa, posant al descobert als corruptes i criminals. Una novel·la que en la lectura de certes pàgines causa un veritable malestar però que una vegada llegida esdevé una denúncia dels corruptors criminals i un recolzament als lluitadors per la pau que estan disposats a donar la seva vida perquè la societat pugui gaudir-la. No és una novel·la de fons religiós però sí d’espiritualitat hindú que valora els fets, les seves circumstàncies i com les persones poden lluitar per la pau.

dilluns, 1 de maig de 2017

Transcendència poètica d’una escultura



El sentiment humà, arrelat a la terra assaonat amb passió, sent l’atracció emotiva de l’infinit. És la grandesa de la persona, microcosmos de l’univers, que gaudeix la capacitat de sentir el missatge de veritat d’un amor, arbre d’un jardí terrenal, amb projecció envers un altre jardí  d’amor de la veritat ascendent més enllà del temps. El desig és la força de l’esperit humà, que navega l’univers forjant la identitat de la seva personalitat, i descobreix que les seves arrels endinsades en la terra xuclen una saba que evapora la matèria transportant-la volant entre les estrelles i se n’adona que la identitat humana gaudeix d’una projecció divina. Senzillament s’ha adonat que jugant amb el fang de la terra pot esdevenir imatge d’una dimensió ultraterrenal. El ser humà descobreix la seva capacitat creativa que converteix la seva vida en una aspiració constant de la transcendència. Viu l’art perquè ell és art i vol dialogar sobre els misteris de l’art. El gran mistèri es fa present quan de la matèria brolla un missatge de l’esperit. En la història de la humanitat l’escultura ha estat embaixadora en tot els temps dels grans misteris de la natura. I des de la seva antigor sempre amb una ascendència sublim vers lo diví. I aquesta condició constant esdevé cada dia motiu de sorpreses i catapulta de desitjos. La creació artística sublima i enriqueix totes les facultats i capacitats humanes. És la projecció de la persona envers la sublimació divina. Estant la matèria arrelada a la terra sent aquest pessigolleix en la seva carn que  llença el ser humà a un altre espai inmaterial. I aquest sentiment esdevé una obra d’art dialogant amb el seu entorn. Una escultura de Josep Plandiura es converteix en la paraula que desvetlla el desig. El ferro esdevingut paraula i la paraula passió en el diàleg amb l’entorn. Les escultures de Plandiura són missatges que necessiten el sol, l’aire i la pluja per convèncer a qui tocant de peus a terra les contempla perquè són aquella saó humana que converteix la matèria en esperit i l’home i la dona projecten la seva imatge a l’espai infinit. L’escultura de Josep Plandiura que dóna la benvinguda a l’arribada a Parets del Vallès és un crit que sense deixar de caminar tocant de peus a terra proclama que et mous en un espai, que com un atleta olímpic no pot perdre temps per assolir la medalla, ha de mirar molt alt per abastar-la  i ha de ser fort perquè els déus de l’Olimp li pengin per poder-la gaudir i ser declarat guanyador en l’esport de la vida. Una escultura, la de Josep Plandiura a una de les entrades de Parets, que recorda la veritat de la convivència humana del poble. Parets és l’escultura que defineix la capacitat creativa de cada paretà i dels seus visitants.

La llei no pot matar els sentiments



Una llei que no respecta els sentiments de les persones és una lei antinatura. Una estelada és una bandera basada en el sentiment d’un poble. La policia ha de ser garantia d’ordre, no repressora. I la política del PP en aquest sentit és repressora. Expulsar i multar dos seguidors d’un equip perquè mostraven l’estelada abans del partit de la final de rugby de la Copa del rei, jugat a Valladolid, és una demostració més de la hipocresia d’una política que diu allargar la mà mentre amb els fets és incapaç de dialogar amb les persones que obertament manifesten els seus sentiments. Una competició esportiva, si alguna bona qualitat manifesta, és precisament els sentiments d’una col·lectivitat, d’un poble. Negar el dret a manifestar-se emotivament és negar el dret a ser persona. I aquesta manera d’actuar no és constiutucional perquè és inhumana. La resposta de la col·lectivitat represaliada policialment no podia ser més contundent i definitòria, esportivament, guanyant el Campionat d’Espanya un equip català, el Santboiana. Un resultat que evidencia la feblesa social i humana de la política espanyola del PP en el govern. Onejar una estelada i xiular l’himne en una final de Copa i no en un camp català, sinò al centre de castella, no és res més que un toc d’atenció a la política espanyola que se serveix apassionadament per matar la identitat d’un poble que porta més de tres cents anys ressistint amb les armes del respecte democràtic. La política dels partits estatals espanyols no entenen els missatges de la gent i per a ells la passió i els sentiments només poden  tenir una direcció “la sagrada unidad de España”. Una altra contradicció per què la religió cristiana, predominant a la Pell de Brau, defensa el dret a la llibertat de les persones i dels pobles. És inversemblant emprar els sentiments per negar els drets que els mateixos sentiments són. Per què manifestar alló que sent una persona és una acció natural i actuar contra la naturalesa és un greu greuge contra la humanitat. No hi ha cap llei al món que lícitament pugui prohibir la manifestació dels sentiments d’una persona envers el seu poble. Servir-se de l’esport com instrument d’esclavatge és negar-li la seva filosofia i pedagogia instrumentalitzant-lo per dividir i anul·lar. Sortosament a Catalunya existeix un concepte de l’esport com  configurador social al servei del pensament i sentiment de les persones. I aquesta pedagogia Espanya, dissortadament no l’enten. Què ha aportat Catalunya a l’esport espanyol? Seria bo que els polítics i els especialistes de l’esport llegissin acuradament la història. Una senzilla pregunta: qui va constituir el COE i a on i per què? Coneixen els espanyols aquest fet? Una altra, important però no tant, coneixen qui va fundar el Reial Madrid de Futbol? No cal seguir, són moltes les raons que la política espanyola hauria de tenir en compte respecte a la solidaritat catalana a tots nivells en relació amb tots els pobles d’Espanya. L’esport, en el marc de la història, també farà Catalunya independent perquè cap llei pot matar els sentiments dels pobles.