El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

LITA CABELLUT A L’ESPAI “VILA CASAS”.

La visita de l’exposició fou per a mi un descobriment d’un missatge artístic sorprenent. Sorprenent per l’obra presentada, sorprenent per la forma de entendre el missatge i sorpenent de com la natura té cura dels genis per què la seva obra enriqueixi la cultura i palesi el per què de l’existència. Sembla ser que els orígens  no presagiaven el futur d’una de les millors artístes plàstiques mundials. I Lita Cabellut, d’orígen humil i d’una infantesa difícil, l’adopció de molt nena encara per una familia benestant catalana li obrí el camí del seu futur, l’art. Actualment és una de les artistes més famoses del món i entre els cinc cents artistes mundials més famosos ocupe el número 333. M’impressionà el format de l’obra i d’una manera molt especial com el cromatisme definia la psicologia de la figura emmarcant la cara, per a mi la centralitat de l’obra. Per altra banda el cromatisme em traslladava a recordar els colors de la natura que donen vida al paisatge i com la pintora afincada a Holanda resaltava el missatge dels rostres amb els colors del quadre, indistintament de l’espai. Una magnificència del llenguatge cromàtic que desvetllava la lírica de la mística del ser humà. Agombolada la figura per un cromatisme de contrast, s’intuia un missatge integrador mitjançant la matèria entre l’esperit humà i l’esperit de la natura, formant un tot amb projecció il·lusionada d’un destí d’immensitat. Un dels colors més presents i més impactants és el “negre” del que ella afirma el “negre és el contrast entre la vida i la mort. Com t’ho explicaria. El negre és el pinzell de la meva ànima”. Senzillament manifesta que les seves obres neixen en el seu interior i per aquesta raó, independentment de la  materialitat expressiva, les seves pintures respiren aquell alè místic que sublima l’ésser humà independentment de la seva situació física i psíquica. Els colors esdevenen l’ànima visible de la figura humana amb la força expressiva del seu moment. Indiscutiblement l’exposició esdevé una caminada marcada pel dolor i per la joia, alenant, independentment del moment psicològic un camí de futur que el cromatisme de cada pintura fa intuir. La visita a l’exposició produeix el goig de gaudir d’un art immens però a la vegada convida a profundes reflexions del procès vital en el que la mort és germana de la vida. Ambdues de la mà, condueixen l’existència. L’expressivitat cromàtica embolcalla passionalment la veritat del ser. Una pintura, que reprodueixo en aquest escrit em va afectar profundament i m’obligà a pensar. Una de Frida Kalo, en un moment molt dramàtic de la seva intensa vida, una gran pintora mexicana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada