El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

diumenge, 15 de març del 2015

L’ESPORT I LA INDEPENDÈNCIA DELS POBLES



És alliçonadora la política esportiva de l’estat espanyol. Es proclama, amb l’alta-veu al màxim, la seva democràcia i alló que les paraules diuen per un cantó per un altre ho desmenteixen. En aquests dies s’estan vivint dues situacions prou significatives: a) la normativa d’hisenda pel nou impost de societats i b) la final de la Copa del Rei que l’han de jugar dos equips de dues nacions sense estat que volen ser independents. Referent a l’apartat a) es practica aquella filosofia que s’oblida quan es tracta dels impostos a les grans fortunes, que tenen la solució a la crisi. Però no, la crisi l’han de solucionar aquells que menys tenen. Una contradicció al voler més fruits matant les plantes. Una llei, que ben analitzada, és un menys-preu al voluntariat, que hauria de ser pagat per l’estat pels diners que li estalvia. Doncs no, escorre’l fins assecar-lo. Contrastant aquesta política amb el tractament de la corrupció s’arriba a una conclusió negativa de la legitimitat dels governants, per què menys-tenen la voluntat popular que els hi ha donat el poder. Estant matant la gallina dels ous d’or.
Al costat d’aquest problema, un d’esportiu que palesa la qualitat democràtica de la política centralista. El gran problema rau en com prohibir al públic que manifesti els seus sentiments en un partit de futbol que ha servit en safata de plata la possibilitat de fer-ho. És incomprensible que preocupi més al govern els xiulets al rei i a la bandera que la corrupció política que està destruint la convivència entre la gent senzilla. Alló que hauria de ser motiu de reflexió buscant els motius d’aquests xiulets, no, castigar perquè el poble és culpable. Culpable de qué? D’alló que la política ha provocat per incompetència, tal vgada, i  per egoísmes prou públics? Els polítics, que demanen la suspensió del partit per què són intolerables els xiulets al rei, haurien de valorar si els xiulets no els suspenen a ells per manca de respecte a la llei fonamental, que és la dignitat de totes les persones.
La força de les armes, la força de la llei, es basa en una licitud, anterior a la legalitat, condició que s’oblida i s’hauria de tenir en compte perquè pot ser la raó de canviar algunes lleis o d’invalidar-les. Els càrrecs no donen credibilitat, la credibilitat és una condició de la persona. Prohibir alló que a mi no m’agrada sense considerar que a l’altre el satisfà des de la racionalitat és una  demostració d’una greu feblesa de raonament. I aleshores quan no es raona, apareix altra vegada el sistema dictatorial. Dissortadament aquest sistema encara, a la pell de brau, continua massa arrelat.El primer pas, per la solució, està en el saber ser persona. I mentre existeixi la gran diferència de mesurar la dignitat de persona entre el poder polític, religiós i econòmic  i la clase popular i humil, el dret a xiular l’autoritat i els signes té raó de ser. I prohibir-ho per la  força que sigui és legitimar la corrupció, culpable del malestar social.