QUAN EL CEL SERÀ SERÉ, de Narcís Munsó i Prats

El sotstítol del llibre és molt significatiu: foto-poemes de natura i sentiments. La imatge i la paraula són dues germanes que dialoguen sobre la identitat del ser humà compartint les seves emocions amb la natura. No debades La Garrotxa és una comarca catalana, talment com  un poemari del cosmos. Narcís Munsó i Prats no necessita llegir, ni escoltar els poemes recitats pels prats, boscos, muntanyes i rius perqué el sentiment que regalen els  versos de la natura, ell els porta escrits en el seu cor. El poeta estima intensament la vida perqué l’ha compartida amb l’amor de la seva primera esposa i el seu segon matrimoni és una nova trobada amb l’amor perquè l’amor de l’absència va de la mà amb l’amor de la presència, que amb el diàleg humà i amb el poètic, elles i ell viuen la veritat de la vida temporal i l’eterna. “Quan el cel será seré” és un desig que li obra le portes de la serenor. “Quan es badin les poncelles / anirè a la feixa gran / on hi trobàvem les orquídees / on encara se n’hi fan”. És l’amor que encara és viu i es viu perqué “ per camins de Vall Bianya / que engalana la tardor / ve la Carme de La Canya/ barra, coca i pa rodó”. Llegint el poemari la presència viva de l’amor, el d’ahir i el de’avui, serà el mateix del demà “perquè quan en el seu passeig troba la mallarenga blava” sent que el cor li diu “teniu galta tota blanca, / dalt el cap blau solideu, quan us veig damunt la branca / m’enamora el goig que feu.” Compendreu millor la veritat d’aquest amor amb una ullada a l’índex, dividit en tres parts: FLORA, FAUNA i SENTIMENTS. El poemari esdevé un agermanament entre coneixement i sentiment en quan la ciència l’ha introduit en  l’extraordinari món de les plantes i dels animals silvestres i casolants amb una excel·lent harmonia en l’apartat dels SENTIMENTS que metafòricament viu la realitat de la interrelació humanitat-natura.Com resum d’aquest comentari l’acabarè transcribint el poema LA FONT DE LES MULLERES ( de La Canya) que retrata molt bé les imatges dels sentiments i els sentiments de les imatges. “En la nostra caminada / fent camí cap els Verlets / et trobem Font estimada / sense encara fer bufets.// De tornada ja cansats,/ et tornem a contemplar / del teu doll enamorats / quan encara pots rajar. // Si, degut a les sequeres,/ qualque cop la deu s’estronca,/ nostra Font de les Mulleres / als eixuts núvols esbronca.// I demana: pluja vine,/ vine alegre i persistent / que és la que ja s’endevina / que és del grat de molta gent”. El poemari és el goig que produeix en la humanitat l’amor com els núvols quan tornen a fer rajar les fons. L’esperit de la natura metàfora de l’esperit de la humanitat.

…Y AHÍ LO DEJO, de Gonzalo Boye

Permeteu-me començar amb unes paraules del bisbe de Solsona, que penso són molt adients per a l’ocasió. “Els drets propis de Catalunya estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble.” Penso que Gonzalo Boye hi estaria totalment d’acord perqué la defensa del President Puigdemont i els sseus companys a l’exili té el màxim objectiu en la llibertat de Catalunya. L’assoliment de la independència el té molt clar com el procès d’un poble que defensa la seva identitat i ha despertat la consciència europea perquè en resum és la defensa dels drets  naturals de les persones i dels pobles. La lectura del llibre m’ha ensenyat més seguint la manera de treballar com advocat que les idees que s’hi defensen. La convicció en la feina que fa sense defallir valorant tots els pros i contres no estalviant nits sense dormir és el camí que pas a pas en condueix a trobar els teus arguments fruit de les errades del contrari. Gonzalo Boye té fe en la independència de Catalunya i ha intuit legalment, social i històrica els contra arguments per desmuntar els de l’opisició. Té clar que el procès català ultrapassa les fronteres de la pell de brau perquè afecta també a la democràcia europea i pot esdevenir una lliçó per a la política mundial. Gonzalo Boye no s’arruga davant les persecucions osquestrades contra ell des de tots els indrets polítics, judicials i periodístics de l’estat. La democràcia europea, malgrat deficiències i defectes, les irregularitats davant Europa de juristes, polítics i policies espanyols, la fe de l’independentisme català i la justícia internacional vesteixen una base de confiança que recolza la fe d’un acdvocat amb qui la vida política ha estat injusta i dura i aquesta circumstància l’ha consagrat abogat de prestigi internacional. L’equip que defensa els independentistes catalans són advocats de prestigi internacional que han assolit ja èxits important a Anglaterra, Bèlgica, Alemanya i Suíssa i que senten al seu costat la llei internacional que defensa els drets de les persones. I una demostració que l’estat espanyol veu perduda la seva acusació rau en la persecució desfermada contra ell. Però la fe d’un poble recolzant la fe, la dignitat humana i social dels seus advocats dóna esperances a l’equip defensor que coneix les dificultats, però també els camins  Són molt expressives i significatives les paraules del darrer paràgraf del seu llibre:”Seguramente, la mejor de las respuestas a este dilema la tenemos desde hace mucho tiempo y procede de Schleswig-Holstein, cuyo Tribunal Superior determinó que los hechos por los que se reclamaba al president Puigdemont son inherentes y propios en una democràcia y todo Estado democrático tiene que tolerarlos. Son hechos sin relevancia penal porque son el ejercicio legítimo de una serie de derechos individuales i colectivos que el Estado español ha tratado de criminalizar para reprimir las legítimas aspiraciones del pueblo catalán… i ahí loi dejo”.