JORDI CUIXART, EL MEU PRESIDENT

Amic, Jordi, em coneixes perquè de les teves mans vaig rebre el Diploma de soci de les primeries dels anys 1970. Estic tocant els noranta anys i la meva defensa de la llibertat és una petita veu del desert que com Joan Baptista predica l’arribada de la verdadera dignitat del poble català. La meva campanya la reflexa el meu blog filosofiaipensaments/joan sala vila, el meu Facebook i darrerament un llibre amb el títol EL MÓN NECESSITA UNA DEMOCRÀCIA HUMANA. No te l’he fet arribar perqué desconfio dels encarregats de presons i espero la manera de poder donar-t’el personalment. No sé quan temps durarà el teu injust empresonament però estic convençut que el teu sacrifici i el dels companys i companyes serà la derrota d’una democràcia tan feble que és més una dictadura. OMNIUM CULTURAL amb el president reelegit fins i tot estant empresonat és la campana gran del temple de la llibertat. La cultura derrota sempre les armes, malgrat que aquestes derramin sang física i sang moral. Un poble de set milions d’habitants, amb una entitat cultural, a l’alçada del més potent equip de futbol de l’estat, juga el partit de la història de la verdadera llibertat i el capità d’aquest equip ets tu, Jordi.  La Farga del meu silenci,  foc que dóna vida a les idees i a la dignitat de les persones rep amb il·lusió, goig, esperança i amor el vent del teu ventall que el vivifica i reanima en moments de desncís. La gent que no estima el silenci no pot compendre, ni entendre, aquesta força que no es veu, però se sent, i il·lumina la ment i fa bategar més fort el cor.Els missatges de la història, la política no els vol entendre però les presons han catapultat genis de la humanitat i Catalunya n’ha enviat d’aquests missagtges i l’Estat Espanyol no els enten, ni els vol entendre. Gandi, Nelson Mandela, Luter King, el president mártir català amb el seu govern i Lluis M. Xirinacs i avui els presos polítics catalans

. Ells i vosaltres són la força que voltegen les campanes de la llibertat i el vent que oneja triomfant la bandera de la victòria. La força del vent, la intensitat de la llum del sacrifici, la fe en les persones i els seus pobles amb líders com tu i els teus companys i companyes envien al món un missagte de futur. Catalunya, amb la cultura i la democràcia verdadera, devallarà de la creu i resucitarà triomfant. Jordi Cuixart, amb el teu sacrifici i la teva fe, Òmnium Cultural serà l’orgull de Catalunya, també d’Espanya i del món. La creu del sofriment, suma enlairant la dignitat.

ULLDEVELLUT, d’Hermínia Mas i JF Delgado

Novel·la d’una lectura emocionant que tradueix la veritat de la globalitat humana i com interactúen els éssers i les forces de la naturalesa. La lliçó ha marcat profundament el meu sentit humà de la vida amb una característica molt remarcable en la societat actual menystinguda i no volguda dissortadament tampoc per la política. La protagonista una nena de 12 anys, pastora, que protagonitza una convivència suposadament impossible amb uns alliçonaments sorprenents.La sorpresa, que trenca barreres, és l’amistat amb un os. Els efectes de les relacions es valoren molt positivament pels fruits assolits, comprobats, una vegada, l’os ha estat internat per uns amics estrangers de la nena en un parc on ha trobat la seva llibertat i ha enriquit la seva vida amb una nova descendència. La intel·ligència infantil, sense estudis per raons socials del seu temps, esdevé un exemple de dignitat humana al fer front als enemics de les feres i al seu tractament de tirotejar-les sense intentar el contacte. Els fets luctuosos van portar a la petita a guanyar-se les simpaties de l’os, per cert quan el seu para havia mortt la mare del petit animal. I la nena va conviure, davant la incomprensió de la gent, amb la bèstia i va descobrir que no era l’os que matava les ovelles sinò el llop. La història excel·lentment desnvolupàda per la qualitat literària i pel treball d’investigació que dóna a entendtre’n la lectura. Una novel·la increïblement creïble amb un final d’un humanisme amb una gran dignitat assolit pel respecte que es deu a la natura, tant a la terra com a les plantes i als animals de tota mena. Una narrativa filosófica de que tot és possible quan s’actua amb intel·ligència i la llibertat dels infants. Els nens i nenes, nois i noies, també són protagonistes de la història i la seva participació és indispensable per assolir dignitat en el marc de la globalitat.

LA POESIA, L’ESPERIT DELS POBLES

La veritat de la poesia es descobreix en el missatge de la forma del poema abraçant un fons netament humà. La forma és molt important perquè també escenifica el protagonisme de la llibertat. Sense llibertat no hi ha línea de relació. La complexitat no està en el model sinò en l’ànima del model. Per què fa entendre una manera de ser personal i diferent en  cada poema. I és precisament en aquesta diferència on hi trobem, on hi descobrim la qualitat humana i social. La poesia és obertament un configurador social. Valorem l’expressió dels sentiments i ens n‘adonem de la psicoologia. Francament és el donar-se la mà de l’amistat amb una acció solidària el que facilita la veritat de la convivència. I quan el donar-se la mà, l’acompanya una mirada als ulls, s’entra directament en la realitat de l’altre. La mirada és la porta del desig de l’amistat. I la realització d’aquest desig és una acció poètica. La mirada i la poesia no enganyen. L’amistat sempre brolla tant pel  bé com pel mal. L’opció escollida sempre depen dels objectius dels dos nous amics. El ventall dels sentimenrs és molt ampli. I en aquesta situació la poesia quin paper hi juga? És la intel·ligència del poeta que li marca el camí. Les accions són els fruits de l’arbre del bé i del mal que depenen del conreu cultural amb que s’ha tingut cura de l’arbre. Sortosament les relacions humanes són múltiples i els diferents resultats tenen el poder de fer descobrir la comissió d’un error i la capacitat de raonar possibilita sortir de l’error i recuperar el camí de la pròpia veritat. Ens trobem en un estret lligam entre pensament i sentiment. La poesia en aquest lligam ha exerceix la funció de ser poesia i escriure poesia. I és quan  cal descubrir la realitat poética d’escriure-la, que és el poema, i de ser, que és la vivència. Penso que totes les persones gaudeixen d’aquesta vivència però disortament són poques les que en tenen consciència. Els poetes són les persones en minoria que que esriuen poemes, però no sempre el poemaés poesia. Una verita tés l’entitat poética i una altra el vestit. Literàriament es valora el vestit del poema que ha de de la bellesa del llenguatge que es tradueix en les diferents formes dels poemes. Formes que també reflexen etapes de la história humana com també ho manifesten les temàtiques. En certa manera la poedia ens sitúa en el temps i ens ajuda a conèixer la complexitat dels diferentes llenguatges. Però no és nomès les formes en el temps i en l’espai sinó també l’evolució de la humanitat en el seu progrés. Evolució que sitúa cada vegada més l’èsser humà en el centre de la convivència i la seva presència en el model polític de poble essent-ne la centralkitat. Dissortadament, encara en l’actualitat, aquesta centralitat no és reconeguda com tampoc acceptada i encara que sembli un contrasentit la cultura se’n resenteix i la poesía deixa d’influir. Es dona més importància als poemes escrits que a les vivències. I en una societat democràtica de veritat la poesía esdevè esperit vivificador de convivència. L’absència de les vivències poètiques es tradueix en la feblesa de les relacions humanes. Viure poèticament no pot set mai un  caprici, ha de ser un desig fet realitat. La gran poesia de la história literaria ho reclama i ho valora. La seva presència es manifesta en la convivència, una obra d’art. L’obra d’art de la paraula.