El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimecres, 22 de maig de 2013

El ministre Wert contra el fracàs escolar.

Aquest és l’objectiu, segons les seves paraules, de la nova llei d’educació. El fracàs escolar no el frenarà mai una norma absoluta, la dicti una dictadura o la dicti una democràcia. Una majoria política democràtica és tan i més perillosa que una dictadura.I molt més quan el partit democràtic majoritari actua en contra de tots els altres partits que l’igualen o superen en vots. Quina força té aquesta majoria? La força de la feblesa d’un orgull mal entès. Però com tota força feble es busca el poder d’una veritat i aquesta vegada el ministre s’aixepluga sota el paraigua de frenar el fracàs escolar. El ministre s’estrellarà contra dos obstacles roquenys: la majoria de tota l’oposició a la que cal sumar-hi la resposta dels docents i un altre obstacle molt dur rau en el fet que mai cap norma imposada dictatorialment, encara que sembli democràtica, ha frentat el fracàs escolar. He perdut el compte de les reformes en el camp de l’ensenyament i cap ha reixit en aquest problema. No em considero cap especialista en el món escolar però una cosa sí tinc clara. No he vist cap programa vàlid per a la majoria docent. Per què? La resposta la dóna el fracas escolar, que penso ha d’analitzar-se des de dues vessants: a) el nombre d’alumnes que no superen el curs i b) quins són els fruits dels estuduants que han assolit l’èxit. El fracàs escolar té un punt molt punyent: l’abandonament dels estudis abans d’hora. No sempre la culpa és dels estudiannts dolents o dels professors que no saben ensenyar. Els estudiants dolents i els mal dits mestres dolents topen amb el mateix mur: la manca d’alicient de la programació. I per arrodonir-ho més, obligar a elegir especialiats als 14 ó 15 anys. El problema que la programació no pensa en la formació de l’estudiant sinò en l’estudiant com un armari ple de calaixos de diferents coneixements. Els professors no són treballadors que omplen magatzems, són formadors de persones que han de saber pensar quina és la seva millor aportació per ajudar a omplir els magatzems de la saviesa. El futur d’aquesta llei és decebedor.

JOAN SALA VILA

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada