El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dijous, 6 de març de 2014

Sota les llambordes, un jardí

Carme Barbany i Triadó amb el títol del seu llibre em feia pensar abans de llegir-lo en el sentit metafòric de la història. Primer calia descobrir les llambordes que amagaven el jardí. Mentra avançava en la lectura pensava que les llambordes eren els enemics de Catalunya. Que el jardí el configuraven lluitadors clandestins. Crec que no anava errat. Una altra anàlisi em feia pensar que el jardí podría ser Granollers quan es lliurès dels mals de la guerra i de la dictadura. Dues idees que casen perfectament amb el desenvolupament de l’argument. Un argument relacionat amb la defensa de la llibertat dels pobles i els sacrificis que han de suportar els seus defensors tant en temps de guerra com en temps d’una pau sense guerres però d’una pau figurada. Una novel·la en la que la trama va configurada i transformada per l’amor sexual passional i també per l’amor autèntic. El primer es movia entre llambordes i el segon construia el jardí. El desenvolupament de la narració, no sóc de Granollers, em feia recordar situacions i personatges típics del temps, com un cosidor, un bar de relacions amb nom de flor, botigues especialitzades, carrers i places amb protagonisme, i alguns noms propis i activitats cíviques, culturals i esportives. Granollers, escenari ideal, d’una novel·la d’arrels històriques, però jo diría més aviat de carácter psicológic i de denúncia. Caràcter psicológic dels personatges d’una i altra banda, amb escenes fàcils de recordar per la seva  cruesa. Psicologies autoritàries fruit d’una victória armada i psicologies compromeses fruit d’unes conviccions i d’uns amors personals i patriòtics. Amb un capítol curt, com a introducció, escenificat l’any 1939 ens fa intuir el perquè d’unes relacions rebutjades i l’epíleg ens porta a l’èxit d’una resistència, ajudant a entendre la programació de la novel·la. Ambientada a Granollers esdevé, en certa manera, un cant a la ciutat. Granollers té una ideosincràsia impossible d’esborrar. No és el cant del cigne sinó la resurreció d’Afrofita emergent de l’aigua del mar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada