El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dijous, 10 d’abril de 2014

At.Madrid – FC Barcelona 1-0

Adéu “Champions 2014”. La competició amb les seves normes avui provoca alegries i demà desengayns. Peró hi ha un entremig: a la fase final hi arriben els millors. I en el joc de la vida alló important és jugar entre els millors. No vaig seguir el partit per televisió, sinò per Catalunya ràdio. Des d’una mirada només esportiva les alternances en les posicions d’honor són bones i necessàries. Però quan s’ha tastat la mel tants anys, haver de tastar el fel no és agradable. El seguiment del partit em va fer intuir dues postures ben diferents: una més modernitzada i l’altra més anclada en la tradició. I una anècdota curiosa, el periodista radiofònic de torn, com en altres partits, no va anomenar en cap moment “sa majestat Messi”. Altres vegades el mateix locutor ha afirmat que quan és necessari sempre apareix i en el partit que comento no va aparèixer genialment, com s’enten. Els genis no són una garantia de futur. El Barcelona no va poder confiar amb Messi però tampoc va funcionar com calia la resta de jugadors, anomenats, d’èlit. Un incís. El meu amic, Tito Mas, una figura entranyable en el món de l’esport, em comentava, un dia, que la velocitat del joc havia de raure en la pilota més que en el jugador. Si és possible conjugar les dues, jugador i pilota, millor. La continuitat en l’excel·lència amb un futbol com el del Barça dels darrers anys xoca amb els temps i amb la maduresa dels jugadors. Quan més madurs menys ràpids físicament, més racionals i menys inspirats, més controladors i menys arriscats. I si és veritat que mentalment s’han enriquit, físicament els òrgans locomotors han guanyat ressistència i minvat velocitat. I sembla ser que no ha existit aquella relació imprescindible entre les jugadors més madurs i els que comencen a destacar. I aquesta relació és indispensable per conjugar, en un partit, raonament i inspiració momentánea, ressistència i velocitat. Però la velocitat de la pilota se’n ressent? No hauria de ser, però va ser. I davant d’aquest fenómen, un  contrari valent, ràpid i amb voluntat de vèncer va donar més velocitat a la pilota que el Barça. Va arriscar més. No va tenir por al futbol intel·ligent i va guanyar. Als jugadors dels Barça no se’ls pot acusar de falta de voluntat de guanyar. El contrari va superar les seves armes amb la seva filosofía de joc de força i velocitat. Em dol la derrota, però em dol més la consequència que n’he tret: quan el laboratori d’una empresa no funciona correctament, els resultats minven.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada