El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

diumenge, 25 de maig de 2014

EL FUTBOL, TAMBÉ MARCA ESPANYA?

La final de la Champion Ligue jugada a Portugal entre el R.Madrid i l’At. De Madrid és una deu d’idees i sentiments força interessants sobre tot des de la talaia del pensament. Una ullada a l’entorn, la presència dels Reis d’Espanya, del President del Govern i d’altres dignitaris, va fer desvetllar del meu subconscient la següent reflexió: aquest partit deu ser també emblema de la Marca Espanya. I tot seguit la pregunta: la marca qui la  defineix, les persones o els noms? No hi ha marca Espanya sense espanyols, que són els que li donen  credibilitat, si en té. I el primer que vaig fer fou repassar les alineacions, principalment les de l’equip que posteriorment es proclamà campió. El R.Madrid de sortida jugà amb vuit estrangers dels onze de que consta un equip. I el dubte no es va fer esperar: aquest emblema qui el dibuixa? Han de venir de fora perquè els de casa no en saben prou? No tenim dissenyedors prou efectius? La conclusió no podía ser més negativa. Però tot seguit un altre dubte amb rerefons positiu: potser rau en el fet del futbol global? Però aleshores les reflexions en negatiu no es fan esperar. La globalitat qui la treballa? Sense cap mena de dubte les persones. Lògicament si els dos equips d’ahir eren globals no pertanyien a cap individualitat. Conseqüentment la Marca Espanya quedava borrada del mapa. Aquesta idea de la globalitat ens porta per altres indrets. Una pregunta capciosa: potser la globalitat la defineix el poder del diner per poder comprar els millors jugadors del món? Però la marca Espanya des d’aquesta òptica continúa malparada. I com més voltes li donava més augmentava el meu confusionisme. Vaig pensar que emprava incorrectament els conceptes, perquè una idea dóna la globalitat i una altra la globalització. Però em vaig entrebancar una altra vegada perquè la globalització és aquella activitat que opta a la globalitat i només poden globalitzar les persones. I la Marca continuava difuminada. Amb una bena em tapo els ulls i em poso a pensar: qué fa que el futbol sigui global? La imatge mundial del futbol és la fotografía resultant de tots els practicants mundials d’aquest esport desde les seves individualitats que la globalització les fa seves, mantè la seva identitat i es crea una idea universal. I torno a la conclussió: la marca hispànica global del futbol només la poden donar els futbolistes hispànics. Una altra idea és possible? Hi tant però aleshores no hi entra cap marca perquè tots juguen, encara que en diferents categories, la mateixa competició. Veritat que aquesta conclusió els defensors de la marca hispànica la rebutjarien? Aleshores siguem coherents. A cada cosa el seu nom, el que li pertany. Dissortadament el món del futbol, si el poble no ho impedeix, seguirà sent el del diner.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada