El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

diumenge, 23 d’agost de 2015

“Quina merda, cada dia igual!”



Una pintura de Lluis Capçada, circulant per les xarxes, va desvetllar el meu interès i em va fer pensar. El missatge deia que l’obra havia complert 15 anys i a continuació l’exclamació. Com la pintura de Lluis Capçada em sedueix, intueixo en ella un poema de la vida en el que cada persona pot ser el protagonista. I em pregunto qui és el personatge de l’exclamació, el de la imatge de la part superior de la pintura o l’artista que l’ha creada? L’angoixa suplicant d’un desig em fa pensar que la cara del jove espera la solució d’un desig que cada dia continua desig i mai li arriba la solució dels seus problemes. També pot haver estat el mateix artista que quinze anys desprès del missatge artístic comprova que la societat continua amb els mateixos problemes i no avança. L’obra em fa pensar en un collage amb la possible solució. Una aportació de la tècnica a l’art. Contemplant atentament l’obra ens adonem que la part inferior, talment com un collage, si superposa una altra obra, amb una tècnica més abstracta i informal i amb una invitació més revoltada. Dóna la impressió que li vol fer comprendre al jove que hi ha una altra manera de contemplar la vida i que la solució del desig està en ell mateix. L’ informalisme té la virtut que demana en cada instant la recerca d’innovacions creatives perquè el desig personal no esdevingui una imatge d’una monotonia que esclavitza. Una mena de puntillisme difumina la mirada del jove per fer parar esment de la seva capacitat de ser. L’oferiment de l’estil de l’obra superposada, malgrat no donar solucions, és una invitació a cercar-les perquè només la capacitat creativa personal, integrada en cada ser humà per la intel·ligència i la passió, serà capaç de convertir el desig suplicant en satisfacció de l’obra ben feta. Ens movem en un mon en el que la confusió destrueix moltes capacitats innovadores i creatives per la incapacitat manipuladora d’il·lusionar. L’art, el més informal, desperta el desig i li dóna força. No podem deixar passar els anys infructuosos que obliguen a cridar, quina merda, cada dia igual. Depèn  de la qualitat del ser humà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada