El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimecres, 16 de març de 2016

ESMORÇAR DE FORQUILLA A QUATRE



Els esdeveniments culturals no han de celebrar-se necessàriament amb assistències massives per esdevenir importants i qualitatius. Són moltes les grans obres que han començat en silenci. El darrer esmorzar de forquilla de CLARIANA els visqueren quatre persones, l’organitzadora, el ponent i dos assistents i sense adonar-s’en el diàleg s’allargà  tres hores i escaig. Sembla ser que el tema era un xic tabú. Falta cultura de la mort i precisament  perquè la cultura de la vida és massa feble. Però quan la centralitat de la trobada rau en el suïcidi encara esdevé més espinosa l’assistència. En la meva qualitat de ponent puc afirmar, que respectant totalment l’opinió de tothom, es van perdre un bon col·loqui, no per les meves paraules sinó per la intervenció de les altres tres persones que fou extraordinària. El tema era espinós però les opinions i suggerències exposades foren positives amb una profunda base d’humanisme. Per què totes les accions humanes del signe que siguin afavoreixen el diàleg, i el suïcidi oferta una gama molt àmplia d’opinions que la societat del segle XXI hauria de tenir present. El punt d’arrencada és fonamental: és un acte humà i com a tal pot presentar tot un ampli ventall de criteris per una raó molt senzilla, perquè el concepte de la mort, el suïcidi ho és, l’analitzen amb diferències lògiques segons la institució a la que pertany la persona. Dintre del pensament religiós cal tenir present que les persones poden ser creients, no creients, atees, agnòstiques i de diferents institucions religioses, catòliques, cristianes, musulmanes, jueves, protestants, hinduistes etc... i conseqüentment el barem per valorar no és el mateix per a tothom. I s’ha de respectar aquesta diferència. L’acte de morir es presenta de múltiples maneres, no totes mereixen la mateixa qualificació ciutadana i religiosa. Però dintre de l’àmplia gama també existeix, encara que sembli mentida, el voluntari en forma d’ofrena a Déu. I aquesta modalitat no és fàcil d’entendre i de valorar, però hi és perquè té un fonament molt humà: ningú està obligat a viure irracionalment. I quantes persones s’hi veuen obligades? Com tot acte humà forma part dels deures dels responsables de la convivència humana, dels polítics, dels religiosos, dels econòmics i de tots els que hi tenen a veure amb la dignitat del ser humà. La presència del suïcidi, d’aquell que és resultat d’una crisi emotiva, familiar, econòmica, depressiva, porta sempre un missatge molt crític contra la societat perquè la convivència és injusta. Un punt d’inici del col·loqui fou que la humanitat del segle XXI s’està suïcidant perquè els responsables de la societat no compleixen amb les obligacions que exigeixen els càrrecs que representen. És molt greu l’afirmació. L’existència de suïcidis per culpa de depressions ho confirma. Encara que sembli impossible el col·loqui analitzà la part positiva i la negativa del tema per trobar l’equilibri que li urgeix a la humanitat del segle XXI.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada