La veu del poble català, de Joan Navarro Montoliu

Llegat poètic de Joan Navarro i Montoliu, membre del Niu d’art poètic de Parets  del Vallès, que ha estat cridat a la casa del pare, del que en el poema La mà de Déu, va escriure:”quan veig sortir el sol naixent / esclata de fe el meu pit./ Tinc Déu en el pensament,/ple d’amor clarivident”. Una gran part de la seva producció poètica l’inclou el seu llibre LA VEU DEL POBLLE CATALÀ, PUBLICAT L’ANY 2006. Una poesia molt emotiva i sentimental en la que l’amor i la solidaritat humana hi tenen un protagonisme de centralitat temàtica. Amb un llenguatge popular, molt expressiu, i amb una versificació molt clàssica amb estrofes i rimes molt marcades. Els poemes estan catalogats en quatre parts molt expressives com són: la primera el títol del poemari, LA VEU DEL POBLE CATALÀ, segueix SOMNIS D’AMOR, PENES D’OBLIT, en el que predoiminen les emocions i sentiments, continúa amb un espai bàsicament religiós  FE, VIDA I MORT i acaba amb un cant al seu poble PARETS, ENCÍS DEL VALLÈS. La seva poesia és la de la força del poble humil que sense pretensions proclama senzill i ferm l’amor a la seva terra catalana. En el poema LA SENYERA, ens diu “la senyera és el cor que batega /tot regant l’ànima i el cor, / és la força que omple la vida,/la llum de la terra, el sol de l’amor” I en la defena de la terra proclama ANEM PER FEINA, amb una versificació de vers curt i lleuger, invitació a fer crèixer el país animosa i clara. “Anem per feina,/sempre endavant./Anem per feina / bons catalans/…../Nostres arrels han de florir”. I ens posa per exemple Gaudí:”El geni i el talent/ són la clau de l’harmonia,/ i l’obra Gaudinianes,/ ens ho demostra sempre viva.” I una altra veu, la de Verdaguer: “La veu de la llengua catalana /floreix amb vers al pas del temps./ Bells poemes que floreixen / tot fent niu en els pensaments”. La pàtria es fa gran amb el treball de la gent però  les mares hi juguen un paper primordial:”Els cors de les mares / són nius de neguits./Pateixen angoixades,/ quan creixen els fills”. Entre els afers de la vida en la seva imatge sempre figura Déu com centre i futur. En NAU DEL SILENCI, el silenci és sempre un ambient de contemplació, medita:”Emprenc el viatge etern,/ tot cercant oratge de pau/ on el ritme és arpa de goig / i l’amor és el rostre de Déu”. L’humanisme de la poesia de Joan Navarro, ja siguin les passions humanes, ja sigui la fe i la religiositat en els diferents actes, ja sigui la defensa de la terra, sempre acaba en un ressó d’eternitat. No podía ser d’altra manera, que dedicar un espai al Poble de Parets on amb la seva poesia realitzava els amors de la seva vida. I qué significava Parets? Amb  senzilleza confessa:” Van fent poble les persones /que són justes i sensibles, / i Parets és el mirall / on es mira aquesta Vall”. Honestament serà la poesia de Joan Navarro una estrella de la cultura vallesana i catalana? El que sí serà per a l’amic lector que medita els seus poemes una invitació poètica a ser persona en la projecció infinita de l’amor. Joan Navarro, ara no escrius poemes, no n’escrius perquè tu en Déu ets poesia eterna.