Han passat a quarts: França, Uruguay, Russia, Croàcia,
Brasil. Bèlgica, Suècia, Anglaterra. Són de veritat una mostra de qualitat del
futbol del segle XXI? Francament, penso que no. Recordem els eliminats en
octaus: Argentina, Portugal, Espanya, Dinamarca, Méxic, Japó, Suissa, Colómbia.
Mereixien tots ells la eliminatoria? Sincerament penso que no. Però els fets,
són els fets i les realitats no sempre són les veritats. Han quedat pel camí Alemanya,
Argentina, Portugal, Espanya, seleccions que es consideraven aspirants al
títol. Entre els vuit finalistes, quí sembla tenir més possibilitats? Sincerament,
tal com ha funcionat el compionat fins avui, no em veig amb prou criteri ni per
comunicar les mes preferències. En els octaus de final quins partits em van convèncer
més? Sincerament, el Bèlgica- Japó i penso que l’equip asiàtic ha demostrat que
en el futur és un bon aspirant al títol. Crec que de mèrits n’ha fet tants a
més com el més aplaudit dels finalistes. Sincerament els vuit finalistes només
m’han demostrat la presència de l’antifutbol. Els octaus de final no poden ser
mai considerats com un model futbolístic esportiu. Els partits que he vist per
TV m’han decepcionat tots i el que menys Bèlgica-Japó amb el meu cop de chapeau
per la selecció japonesa. El partit Colómbia-Inglaterra va ser una demostració
de l’antifutbol. En aquesta fase he après alló que no és l’esport, ni l’esportivitat. Francament el futbol
necessita un urgent reciclatge. Un dels mals més destacables del Campionat ha
estat la ineficàcia dels ídols. Alguns d’ells, els més celebrats, fora de
concurs com Messi i Ronaldo. No sé qui era el fenòmen alemany, però està exclós. També s’ha visualitat la poca
confiança dels ídols d’altres països que amb el seu protagonisme han desembocat
en l’eminació. Sortosament per al futbol s’ha demostrat que les grans estrelles
no són la solució. I aixó és bo per l’esport. Quins seran els equips que
passaran els quarts de final? Francament no goso manifestar-me. M’agraden molt
Croàcia i Uruguay, però que decidirá l’esportivitat dels partits corresponents?.
No confio en la imparcialitat dels arbitratges davant els noms de les
seleccions que políticaament són líders en la política europea. El campionat
del món, com s’ha vist, està molt polititzat. Personalment m’agradaria un
campió del món en el que la política mundial actual no incidís. El campió
mundial que jo aplaudiría seria un d’aquest quatre: Bèlgica, Uruguay,
Croàcia I Suècia. Serà possible?. Alló que penso m’ho guardo pel comentari
final dels campionats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada