LES CIUTATS OCASIONALS, de Ricard Mirabete Yscla

El títol de poemari “Les ciutats ocasionals” em desvetllà una curiositat centrada en la normalitat dels pensaments. Obviament que el fet de pensar és normal però també ho és l’afirmació de la possibilitat o veritat de pensar en anormalitats. Però la lectura del poemari m’ha fet adonar que hi ha anormalitats que poden ser normals. No és el tema de veritats o mentides sinò de diferències dintre d’una ética. Tot depèn del sentit ètic o moral de les persones. I aquesta idea me l’ha despertada la paraula ocasionals una vegada acabada la primera lectura. I tot seguit em pregunto, on rau el fet o la idea ocasional de les ciutats. I la resposta me l’ha donada la identitat dels ciutadans, tot i que la construcció en el lloc escollit també port ser ocasional. Els ciutadans m’han donat la resposta en forma de vivències viscudes en visites de ciutats i precisament el primer poema acaba amb aquesta afirmació:” La questió és saber / si creurem en una història de melodies enutjoses”. Una melodia pot ser la causa d’un canvi emocional. El problema el provoca l’adjectiu perquè la melodía per uns pot ser enutjosa i per altres no. I Ricard Mirabete amb un estil poètic-narratiu o narratiu poètic gaudeix de la gran habilitat d’endinsar-nos en la veritat i dignitat del propi jo amb un missatge de l’entorn que convida a desconfiar. Reflexionem de l’acabament del poema “Envellir” fent referència a que ningú “no amaga la pressa de sentir-se veritat”. I per demostrar la seva “es despulla”. Ocasió que confirma en el poema següent, referint´se a la ràbia juvenil, escribint:”Ara i adès, malda per sobresortir / de la pedra i el fang en una tempesta / que és una farsa.” La lectura del poemari m’ha demostrat com amb els ulls oberts, una persona, sigui quina sigui la seva condició, sempre descobreix un moment  on troba la seva veritat. I Ricard Mirabete, bon poeta i gran pedagog, ens ensenya a caminar amb els ulls oberts per la vida perquè per un camí enfangat ens pot fer donar compte de com hem de caminar per la vida. Els problemes ocasionals del poemari no són fang, són poesia. Ricard ho sap, perquè la història la fan les persones que la seva vida és poesia.