El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dijous, 10 de setembre de 2020

VESPRES, de Francesc Circuns Margarit

 


La seva lectura m’ha portat a una interiorització de la veritat de l’ésser humà donant-se la mà amb la natura. La nit com a protagonista ha esdevingut el teatre de les variades i enriquidores relacions integradores. La nit com a protagonista amb el dia com a receptor de les bondats viscudes. I com és lògic no hi podia faltar la pedagogia del silenci amb la col·laboració de la llum. La foscor és al silenci, el que la llum és a la veritat. Un poemari que esdevé una veritable filosofia de la vida amb les conseqüents diferències. La divisió del poemari en tres parts palesa el protagonisme del sentiment donant la mà a l’enteniment. El 3 el nombre perfecte. 1.- TOTES LES NITS. 2.- TOTES LES OMBRES. 3.-TOTS ELS SOMNIS. Les nits, totes sense excepció, són l’escenari, siguin tranquil·les o revoltades, acullen els desitjos amb els seus fruits. Les ombres, la metàfora de les idees i de les passions per acabar amb els somnis que són la simbologia de la veritat personal. “Mort quotidiana de cada dia / et recordarà un nou despertar”. Una expressiva metàfora del que significa el temps en les dues manifestacions de foscor i llum, totes dues hàbils i necessàries per crear la veritat humana. Quan el dia mort, s’acaba, la nit es fa poesia. L’ésser humà no perd la seva capacitat creativa. I amb les ombres, totes les nits, “vesteixo paraules noves amb el retorn a la vida”. El dia, símbol de la vida, i la nit, símbol  de la mort, però dia i nit, vida i mort són indispensables per existir. I aquest moviments d’ombres en totes i cadascuna de les nits és propicia l’arribada a l’infinit. I els versos finals del poemari són no una declaració sinó una filosofia: ”Tots aquests materials /-nobles i mesquins-/ amb els que està feta la vida /amb els que està fet l’amor”. La vida és vida si l’amor és amor.

Cap comentari:

Publica un comentari