Manuel Batlle i Mundet

“Que en els meus anys la joia recomenci

sense esborrar cap cicatriu de l’esperit

O pare de la nit, del mar i del silenci,

jo vull la pau – però no vull l’oblit” (Marius Torres, 1 desetembre de 1942)

Amic, Manel, no t’oblidarem per una raó molt important, perquè ara més que mai estàs entre nosaltres, ets etern. La teva memòria, plena d’innombrables situacions i vibracions de joia sense esborrar, com diu Marius Torres, cap cicatriu de l’esperit, sofriments, penes i tristors, ens recordarà sempre una persona noble, senzilla i bona que convertí la seva vida en una veritable obra d’art. La creació artística era també la teva vida al mateix nivell humà que el treball i aportava a les teves relacions familiars i amigues un carisma d’excel·lència, carisma que es reflecteix en les tevés obres d’art. Un art demostratiu de profunditat humana palesat en la capacitat d’intuir l’esperit de la matèria i encara més, l’esperit de les desferres, per descobrir-hi l’excel·lència de ser transcendents. Les teves escultures porten un missatge de futur perquè de les cicatrius del ferro corroït per l’aigua i pel vent en creares escultures de llenguatge poètic i missatge de futur. La teva obra d’art porta el segell d’una vida que estima i l’exemple de convertir les llàgrimes en notes musicals. L’oblit, Manel, no té espai en la meva memòria i ni en cap de les persones que t’han estimat i encara t’estimen. Amic, físicament et trobarem a faltar, espiritualment, ens acampanyaràs sempre i el teu art ens ha ensenyat a valorar la vida i el seu entorn perquè les tevés obres ens diuen amb el poema de Salvat-Papasseït que res no és mesquí. “Res no és mesquí, / perquè els dies no passen;/i no arriba la mort ni si l’heu demanada./I si l’heu demanada us dissimula un clot / perquè per tornar a nèixer necessiteu morir./ I no som mai un plor / sinò un somriure fi / que es dispersa com grills de taronja”.

JOAN SALA VILA

TEMPS D’ABSÈNCIES, de Marta Planes

La paraula absències, sense ser-hi, al llarg de la lectura us farà pensar.Una de les característiques d’aquesta novel·la rau en el fet de provocar preguntes. Preguntes de tota mena. Un argument situat abans i desprès de la guerra civil espanyola genera situacions i accions que porten a preguntar: per què? Es tracta d’una novel.la que aporta moltes idees per bastir una suggerent filosofia social perquè les emocions i sentiments plantegen un model de societat força contradictori. Les consequències l’odi, el rencor i la por. Les preguntes poden ser de caire polític, social i particularment moral, ètic i religiós. La narració gaudeix de la peculiaritat de desvetllar intencions perverses, situacions incomprensibles, relacionsn inconfesables i per altra banda moments de bondat il·lusionants. És notable com actua la força dels sentiments capaços de sobreviure a circumstàncies humanes inversemblants. És en aquesta questió on les preguntes sobre ética, moral i religió són més punyents. Amb plantejament molt pensat acondueix al lector infiltrant-li cada página més desig per endevinar el desenllaç. Per entendre millor la novel·la cal tenir molt present el temps i els indrets en que succeeixen els fets.

Exposició Joan Batlles i Pi





Àngela Icart i la seva col·lecció “o r a t g e”

INVITACIÓ

Nova expo amb ÀNGELA ICART

Us esperem el proper divendres 8 de Juny a les 20.30h

Rostres, Joan Teixidó i Jordi Vacca

La imatge sempre comunica i convida a reflexionar. Però una mateixa imatge pot presentar formes diferents, generadores de reflexions també diferents. Joan Teixió i Jordi Vacca, dos artistes, que amb el rostre com a tema li demanen al dibuix i al cromatsme creativitat per intuir la bellesa des de dues mirades, entre el somriure de la lírica i la reflexió de la tecnología. Ésla mostra que presenten a la Sala Carles Sindreu de l’Ametlla del Vallès promoguda per Joaquim Raga, gran aficionat a l’art. Joan Teixidó, amb un bon domini del dibuix i una remarcable técnica cromàtica troba la força de la vida reflectida en un somriure, en una peocupació, en un somni, en l’atracció física i psíquica d’un rostre, curull de suavitats, malgrat que algunes deformacions intentin peró no ho aconsegueixin trencar el ritme. Jordi Vacca contempla el rostre humà talment com una creació tecnológica, capaç mitjançant la mirada amb la col·laboració d’un dibuix geomètricament desigual i un cromatisme provocador, de descobrir la bellesa que s’amaga darrera de la ciència i de la tècnica. Una exposició de dues formes de mirar força diferents però convergents en la interpretació de la persona amb la fusió de l’art i la ciencia. Ens trobem davant dues reflexions artístiques que aprofundeixen en el coneixement del ser humà a partir d’una figura realista, Jordi Teixidó, o molt sofisticada i surrealista, Jordi Vacca, però en el fons arriben a una mateixa definició de la naturalesa humana, fent ressaltar la capacitat intel·lectual i artística. Sense pretensions un homenatge a la persona humana. No considero més important si els retrats de Joan Teixidó són més reals i concrets i els de Jordi Vacca volen recordar científics o investigadors determinats, alló que veritablement ho és d’important rau en la intencionalitat de descobrir les vessants de la bellesa física i psíquica, artística o científica, però en el fons del fons, bellesa.

JOAN SALA VILA

Mompou Blancafort: epistolari íntim

Jordi Massó, pianista, i Sergi Mateu, actor, amb un recital literari-musical recrearen basats en l’amistat, la imatge humana i cultural de dos amics, dos músics catalans. Diàleg entre la música (Jordi Massó) i la paraula (Sergi Mateu). La música rubricava la paraula i la paraula es recolzava en la música. Una demostració de qualitat literària i musical fruit de la vocació artística. La lírica i la mística buscaven aixoplug sota l’embolcall dels sons que eixien de la natura i d’ella rebien la força creativa. Centrant el tema en una jornada plujosa del Montseny en una de les cartes s’hi llegia:” la flauta del gripau cantava el silenci”. El coneixement dels paratges naturals, com també dels moviments literaris i musicals de la seva época mai oblidaren els dos músics les seves arrels fins a tal punt que es pot afirmar que la seva música és la música del seu poble i de la seva gent.Mitjançant la música, temes dels dos compositors, i la paraula, corresponència, JordiMassó i Sergi Mateu ens van dibuixar el retrat humà i cultural de Mompou i Blancafort. Els dos amics ens van deixar l’any 1987, però les seves músiques, moltes d’elles inspirades en els cants dels ocells, les remors de l’aigua, i els moviments del vents fent volar el núbols, jardiners de la natura, ens acompanyaran en les nostres passejades per les muntanyes i valls catalanes.

Joan Sala Vila,

JAUME OJEA, Artemisia, art I tendencies

Sala d’art de les Franqueses del Vallès, C/Sant Ponç 65, amb el títol “Confessions d’un petit hoste” obre la porta al diàleg amb una pintura plena de suggerències d’una filosofía humanista força peculiar en un món laberíntic per global. Amb un domini pedagògic del cromatisme sense estridències però amb una subtilitat que penetra suament la sensibilitat amb la col·laboració d’un dibuix estructurat geomètricament. La persona humana, metaforitzada per la figura del pallasso, busca la solució per arribar a conquerir l’objectiu de trobar les accions que produeixen felicitat. Curiosa la figura del pallasso amb una marcada desproporció entre el cap i el cos. Cos voluminós, cap, la mínima expressió. Quin missatge s’hi amaga? Les dificultats, per grans que siguin, la intel·ligència (simbolitzada pel cap) té prou capacitat perquè el cos, independentment del seu volum, les superi. És el cap el petit hoste conductor de la humanitat vers la felicitat? El gran objectiu de l’existència-com el del pallasso.

Joan Sala Vila