Les preguntes que portem dins

Les persones, desde sempre, senten la preocupació del demà, però hi ha un demà que és superior a tots, que seran desprès de la seva mort, si de veritat hi ha un desprès. El n.160 de Cristianisme i Justícia està dedicat a una reflexió molt complerta sobre eln tema, basat en el perquè de la mort . El més enllà és una utopia? Quina repercussió té l’expressió de “Déu  ha mort; Marx, també… i jo… darrerament no estic gaire fí que diguem…” I sobre el tema hi ha la doctrina de l’escatologia, que etimològicament  significa “la derrera paraula”. Qui la té de veritat la darrera paraula? Recordem que Sant Joan, evangelista, comença  el seu evangeli amb “la paraula es va fer carn”. Què hi ha desprès de la mort, en referència a la “salvació” predicada per Jesucrist si hi ha la convicció que la darrera paraula la tenen els més desfavorits de la humanitat. L’evangeli és la bona nova  per els més pobres. I qui són els més pobres? La resposta sembla fàcil, però no ho és tant. En la Bíblia hi ha un llenguatge d’esperança. Llenguatge que mereix una atenció especial en el llibre de JOB, aquell personatge benestant reduit a la misèria i que malgrat encarant-se amb Déu no perd la confiança i recupera la seva primera situació social. Són els més pobres els que millor entenen el missatge evangèlic de la salvació? I Jesucrist en la seva vinguda porta el “regne de Déu” i no es cansa de dir com els pobres són els predilectes. Però què significa la pobrfesa? Manca de recursos naturals o manca de recursos espirituals? La mort és la resposta perquè desprès d’ella ve el futur en el que “Déu vindrà amb glòria a jutjar els vius i els morts”. Parem atenció en “vius i morts”, vol dir que en el dia del judici no tothom haurà mort? I quin serà el judici? Cel, infern, purgatori? Quin significat té en la Bíblia creure en la resurrecció dels morts? Vol dir que és la gran manifestació de la glòria de Déu a tota la humanitat? Si no he llegit malament l’autor del llibret així ho indica. La pregunta no es fa esperar? On està doncs la justícia? Crec i penso  amb força credibilitat que la justíciaa de Déu és molt diferent de la justícia dels humans. Recordem que en els principis de la creació se’ns diu que la humanitat fou creada a imatge de Déu i si molts humans no l’han respectada, Déu no destruirà la seva obra. La paraula del poble senzill és la paraula de Déu en el perdò, l’aplicació de la justicia i la porta de la glória.

CUANTO TE HE ADMIRADO ABUELO DESCONOCIDO, de Ricardo Sàenz de Luque

Ricardo Sàenz de Luque és un metge argentí de família d’orígen espanyol afincada a l’Argentina per raons personals que aconsellaren instalar-s’hi. Ricardo és un bon amic que me’l va presentar l’exalumne Francesc Ozerans, granollerí que actualment viu a Villa la Angostura (Argentina), on hi resideix també el metge. La lectura del llibre m’ha ensenyat a coordinar el cor amb la intel·ligència. I precisament el cor i la intel·ligència del Dr. Ricardo l’impulsaren a voler conèixer amb més profunditat la història de la seva família i d’una manera més personal la vida del seu avi José Matias Saenz de Luque. I ha estat el desig d’aquest coneixement que el decidí a traslladar-se en diferents ocasions d’acord amb el seu treball a Logroño. I el llibre ens fa palès un gran treball impulsat per un gran cor. La seva lectura m’ha portat a tenir un coneixement més complert de Logroño ciutat i de la seva província, que millorà el que vaig assolir en els tres anys d’estudi a Albelda d’Iregua. Ricardo demostra en el llibre que és un gran amant de la història com també de la geografia perquè indaga en els arxius i en els indrets de les contrades que puguin tenir alguna relació amb la familia. La  redacció del text palesa la serietat en respectar la història tal com succeí, independenment dels èxits i dels fracassos, dels bons i mals momemts que els familiars van patir, Certament el seu avi fou un personatge il·lustre pels seus coneixements científics i per la seva ascendència social a Logroño. No ha menystingut cap notícia que d’alguna manera o altra defineixi la personalitat com a ciutadà i com a metge del seu avi.L’última part del llibre és el seguiment històric any per any de la família des d’el 1833 fins al 1907. Però si la part histórica és definidora d’un interés excepcional, la part més narrativa amb moments molt poètics arriba a l’ànima demostrant una gran qualitat literària de l’autor que amb els mimbres no massa abundants, a vegades, sap teixir una història d’una credibilitat gaire bé insubornable. Hi ha dos capítols d’una excepcionalitat humana molt emotiva quan coneix al pintor Manet i li és demanada la opinió a l’avi per la greu intervenció que aconsellà amputar-li una cama, que fou la causa de la mort del pintor. Però un altre pintor desvetllà interés del doctor, el valencià Sorolla. En la narració dels temes artístics palesà com caminen de la mà la ciència i l’art essent fonamentals en la formació humana de les persones. La relació medecina-art és d’una gran emotivitat que convida a una vida més cívica i social per esdevenir una personalitat integral. Un llibre molt dens informativament i molt emotiu artísticament i passional. Les hores llegint-lo m’han fet dir-me interiorment, gràcies Dr. Ricardo per la teva amistat.

AGAFA LA LUPA! El sud als diaris

El quadern 139 de Cristianisme i Justícia és una crítica raonada de les deficiències de la informació manipulada per innteressos d’estat i de les grans fortunes. En resum que el “paper de la informació contè masssa desinformació”, que obeeix a la consigna mercantil de “tot el que fa pensar aborreix”. El quadern consta de tres capítols: 1.- Una visió determinada del SUD als diaris. 2.- Un sistema internacional injust i 3.- Del coneixment a l’acció. La informació que es dóna del SUD no s’adequa a la realitat del país sinò a les exigències dels poders exteriors que  demostren el que no són amb el que fant. Dues consideracions de la injustícia internacional: 1: Despeses que acusen: un bilió d’euros a l’any en seguretat i defensa, i en desenvolupament cinquanta mil milions. 2.-Els cinc membres permanentrs del Consell de Seguretat de les Nacions Unides són els cinc primers exportadors d’armes del món i el cinc prinicpals posseidors d’armes nuclears. I una curiositat de com es manipula el concepte de l’exportació d’armes: El febrer de l’any 2004 Espanya enviava OBUSOS als països africans en concepte de material de caça. Amb només aquestes dades n’hi ha prou per entendre el motiu de les manipulacions informatives de les accions al tercer món per part dels estats més poderosos. Qui són els que dominen la información mundial? Copìo:”Es calcula que el 90% de les informacions que circulen pel món les administren QUATRE agències de premsa occidentals: AP i UPI dels Estats Units; AFP de França i REUTERS d’Anglaterra. Tres agències d’imatges dominen el mercat i les difonen.CNN, VISNEWS i WRN. De les 75 primeres empreses de premsa: 39 són dels EEUU, 25 d’Europa i 8 del Japó” Penso que aquesta informació és prou clara i potent per entendre per on va i com la manipulació. I l’autor conclou la necessitat que la informació sigui factor de pau i de desenvolupament de la cultura global. Cal tenir cura del dret a la informació de tota la humanitat i per aquesta raó és fonamental la cooperació de les ONGD i dels ciutadans per analitzar la informació total, comprovar com la crisi humanitària és tractada per la premsa, treure conclusions própies cada lector dels continguts, denunciar les desigualtats i actuar directament fent saber als directors dels diaris les manipulacions que s’hi descobreixin. En una paraula, la solució, una vegada més, la té la veu del poble que cada dia ha de ser més clara, contundent i valenta davant els manipuladors, siguin polítics, economistes o religiosos. La premsa ha de ser un col·laborador de la pau i del benestar no un escolanet del poder.    

Com llegim el missatge Barça-Betis?

Fa uns setanta anys que l’educació física i l’esport em tenen el cor robat. He viscut sensacions de tota mena, però sempre m’ha dominat l’esport com configurador social. Confeso, que el darrer partit Barça-Betis no el vaig veure perquè tinc per norma no visionar-ne cap que sigui de pagament. Penso que les televisions públiques fan un flac favor a la ciutadania. Bé, no el vaig veure, però el resultat no m’ha sorprès. Alló que sí m'ha sorprès són el comentaris de la premsa oral i escrita, amb l’afegitó que sempre hi ha oipinions compartides. El dissabte anterior al partit vaig llegir a L’ESPORTIU  una entrevista que em va aixemplar la mirada. Un tècnic del Betis, que havia estat jugador del Barça en l’etapa de Cruyf confessava, que en l’actualitat si hi havia un equip capaç de frenar el Barça era el Betis. I em vaig assebentar que el seu entrenador era un admirador de Cruyf i Guardiola i s’emmirallava en la seva técnica. I una frase em va cridar l’atenció, intentarem tenir el control de la pilota. I tal dit tal fet. Als tècnics del Barça els hi va faltar la visió per evitar-ho i el seu meteix estil de joc els va portar a la derrota. Els hi va faltar saber defensar l’estil propi, que el contrari els havia copiat. La paciència i constància de l’entrenador del Betis va donar la raó a la seva idea del futbol emmirallant-se en Cruyf i Guardiola. I aquest resultar porta un missatge que els tècnics del Barça no van intuir, el conjunt és el tot en el sistema i el sistema va dominar malgrat que el geni marquès dos gols. Com no vaig visionar el partit no goso afirmar que va ser un fracàs quan el fracàs segurament és no haver valorat prou al contrari. La fita fubolística que no hi ha equips petits, aquesta vegada fou veritat. Però resulta que el joc desenvolupat al camp era d’un equip gran. I paral·lelament, un altre missatge, què hi juga La Masia en la formació de jugadors? Fa més de trenta anys que segueixo el futbol formatiu i he mantingut relacions esportives amb responsables de la Masia. I em pregunto, on són el fenòmens catalans, a Can Barça o a altres clubs? En el Betis n’hi havia dos que patien un pecat, que com no eren estrangers el seu catxet no oferia garanties, garanties que sí són palpables quan juguen en altres equips, estrangers inclossos. En la formació física i esportiva crec que si nota molt una manca de relació col·legis i equips de futbol, que repercuteix en el descobriment dels valoirs, que hi són. Aquest tema l’he viscut intensament i jugadors del meu equip infantil foren fixats pel Barça com també tinc experiències negatives. Fa molts anys que ja no m’hi moc en aquest món. Però em causa un mal efecte perqué no en llegeixo cap referència en la premsa esportiva. I crec que aquesta mancança té els seus efectes a l’hora de descobrir verdaders fenòmens que es perden. I en tinc alguns exemples. Sincerament penso que l’esport no pot prescindir de les competicions escolars. I què hi té a veure amb el partit Barça-Betis? En el Betis hi jugaven futbolistes de la pedrera del Barça.

LA CRISI CATALANA, de Carles Puigdemont

Un llibre quina lectura recomano a tots els demòcrates perquè és una mà estesa al diàleg per arribar acords de convivènccia respectant les diferències. La seva lectura ha posat davant del meus ulls una persona que valora el fet de ser per poder estar i fer amb us racional, intel·ligent i solidari de la seva llibertat. Una persona que parteix de la base que si no s’és persona digna és impossible desenvolupar correctament cap missió i funció social. Hi he trobat un ésser humà conscient dedicat al fer que més l’atrau i convenç que és el periodista, un periodista amb capacitat d’anàlisi des de la possibilitat d’error amb voluntat d’esbrinar les errades quan hi són per redreçar el camí de la veritat vital que defensa. Un periodista que la història el portà a fer política palesant en la seva difícil missió una gran capacitat de sacrifici en defensa de la veritat que té davant seu per assolir un objectiu de llibertat. Un periodista que desde la política ha demostrat amb les seves idees poder ser una persona capdavantera en un model polític democràtic. Els dotze capítols del llibre són una anàlisi de possibilitats i futur partint de la realitat, com per exemple en el cap.1 “De petit no em podia dir Carles” on defineix la seva personalitat i el seu amor per Catalunya quina defensa és l’ADN de la seva existència. I feta la presentació, el capítol II enfoca directament el perquè de la problemàtica de Catalunya provocada per “El cop d’estat de Madrid”. I davant els atacs inacceptables respon en el III cap. Que “Som pragmàtics, no nacionalistes” en el sentit que a la paraula nacionalista li dóna l’estat. I raona aquesta doctrina en el cap.IV amb l’exposició d’ “El que busco a Brusseles”, amb una completa exposició del perquè i com va sortir d’Espanya. Conscient del risc que corre, ens en parla en el cal V confessant “Estava preparat per a la presó”. I és precisament a la presó on emmirallant-se en els capdavanters de la no violència ens explica quin és el seu model en el cpa.VI, “El meu model és Nelson Mandela”. I està convençut que aquest model el portarà a la victòria i a poder gaudir de la seva vida privada de periodista que enyora. I en l’anàlisi del tracte rebut per part de l’estat el seu cap VII porta per títol “Se’ns ha faltat al respecte” denunciant una política espanyola allunyada de la democràcia. I fidel a la seva lluita de presentar al món el “cas català”, porta l’exemple del significat del país a través de l’esport amb el tiótol del cap. VII “La Catalunya del Barça”. El treball de guanyar-se l’admiració mundial per la seva manera d’entendre la democràcia, metaforitzada pel futbol. I perquè el món entengui millor el tema de Catalunya en el cap.IX escriu “Catalunya és un laboratori ciutadà” defensant que la identitat i personalitat de Catalunya està en l’exemplaritat dels ciutadans verdaderament demòcrates. I aquest labotari català en defensa de la persona xoca frontament amb una “Europa que està en crisi”, escull molt significagtiu en el procès de Catalunya envers la llibertat. I en el cap.XI fa una exposició sobre “Els meus estats d’Europa” en els que els petits estats i regions han de tenir els mateixos drest que els grans estats que la configuren i acaba amb la seva proposta per sortir de la crisi. En el seu raonament exposa, “el reconeixement de l’altre, un enfocament no violent i el respecte de la voluntat popular haurien de ser naturals en democràcia. És aixó, el que impedeix els conflictes i les guerres i garanteix el respecte dels drets humans. Aixó és el que hauria d’oferir Europa”. I acaba el llibre amb aquestes paraules: “Aniria fins al final; fins a la justícia internacional. No hi renunciarè fins que el problema català no estigui resolt. No, aquesta història no s’acabarà posant els líders a la presó o forçant-los a l’exili.” Una demostració d’una gran fidelitat al seu concepte de país independent per a Catalunya.

Tots Sants a Parets del Vallès

Religió, poesia i música definint l’esperit d’un poble, independentment de les diferències que no perjudiquen la qualitat i la intensitat de la trobada cultural del dia de Tots Sants al cementiri. Un espai de trobada on al menys una vegada a l’any es fa palesa la convivència entre els presents i els traspassats. És la continuitat d’una convivència ciutadana qua valoritza l’ahir i l’avui per a un futur millor. Els records dels que ens han  deixat i les emocions que han deixat gravades en els cors dels seus denuncien en la trobada del Camp de la pau silenciosa aquell amor que continúa fent de la convivència dels pobles la gran esperança d’una humanitat més humana amb la seva projecció divina. Un acte religiós amb el reconeixement d’un futur de felicitat eterna donava als recitals de poesia i música aquella capacitat creadora que desperta en cada persona el seu sentit humà i perquè és humà ha de ser solidari, just, creïble i sobre tot portador de la pau amb la força de l’amor. I fou la poesia amb el torn del recital del Niu d’art que amb una abraçada als que des d’el silenci escoltaven i la dels que amb la seva presència aplaudien que es feu més palesa la capacitat de la paraula per definir situacions i moments despertadors d’esperances i animadors de creences perquè cada ésser humà fos una imatge global de la humanitat. I la música, amb la participació de l’Escola Municipal de Música creà aquell ambient global amb la universalitat i la individualitat necessari per assolir la convivència universal en pau. Una trobada cultural en un espai sagrat per fer arribar als ciutadans aquell objectiu místic de la vida amb el que cada persona reconeixi en el seu jo el que ha de ser la humanitat. Es feu molt palès des de la religió, la poesia i la música que el viure de cada dia ha de ser la veritat terrenal del futur espiritual i etern. Les poesies del record dels familiars i amics que no estan entre nosaltres esdevenien aquell alè del respir de l’amor que la música mistificava i ensenyava que les vibracions del cor són la pedagogía de vida més justa, necessària i digna. Una trobada cultural en la que no hi podía faltar la germanor amb les institucions polítiques, en la trobada viscuda, l’Ajuntament de Parets perquè esdevingués més autèntic i clar l’exemple de globalitat d’una convivència en pau. El missatge va ser enviat. Ara cal esperar els fruits.Hi seran perquè fins i tot aquella fe que es diu que no es té hi aportarà el seu important gra de sorra. Una jornada cívica i cultural en l’espai que és i ha de ser la casa de tots.

L’Abans Parets del Vallès

Els projectes, intel·ligents i raonats, són la base del progrès dels pobles. L’Abans Parets del Vallès és un projecte del Parets d’ahir per projectar el Parets de demà. Un projecte intel·ligent amb futur per l'interès de la gent. L’interès palesa un objectiu doble recordar i fer conèixer l’ahir perquè la gent d’avui agafi el relleu amb més forçaa si és possible. És molt important aquest projecte per conéixer millor la gent perquè entronca perfectament amb el moviment mundial, que malgrat els enemics i problemes, camina amb passes segures vers el reconeixement de les persones com la centralitat de la història. I per aquesta raó L’Abans Parets del Vallès, com els Abans d’altres pobles de Catalunya és un exercici intel·ligent i solidari per entendre que les diferències són la base del demà. Sense aquelles dones que rentaven la roba en el safareig del poble no s’hauria arribat a les rentadores actuals. Sense les persones que omplien les places d’ahir en les Festes Majors no haurien estat posibles els programes d’avui. Sense el pagès que repartia patates amb el seu carro, sense el carter que repartia a mà, sense el nen que jugava a boles, sense la nena que aprenia ganxet, sense la iaia que feia l’escudella, sense l’avi que jugava a cartes al bar, sense el portador de la Creu per Setmana Santa, sense el músic de cor que cantava a l’Esglesia i dirigia corals populars, el poble avui no seria un poble obert a la cultura, a l’economia, a la ciència i al progrès. L’empenta de les persones d’ahir ha de ser el desig dels ciutadans d’avui que aspiren a una convivència modèlica. Les fotografies del llibre faran paleses les diferències, i aquestes diferències haurien de ser el leimotiv per entendre les d’avui i la filosofia pertinent per no aturar el progrès. La natura i la seva història són pedagogs perquè els éssers humans intel·ligens i lliures llegeixin la pedagogia dels Mestres però dissortadament han agafat les regnes dós Mestres que es creuen pedagogs, la política i l’economia que escriuen un altre programa. Els hi és difícil entendre el protagonisme de les persones, malgrat la bona voluntat que diuen esmarçar-hi. El projecte L’Abans dóna la impressió que està en el bon camí. La veritat li reconeixerà la gent. Ho desitja la naturalesa i la història. L’Abans Parets del Vallès, un llibre que no ha de faltar en cap biblioteca de les seves llars, però en la biblioteca que hi ha d’estar sempre és en la del cor dels ciutadans.