A LA VORA, d’Helga Simó i Molas

La lectura del poemari “A la vora” m’ha empès en cada poema a intentar situar-me “a la vora” de diferents situacions de relacions humanitat-univers. Voler entendre la vida en cada poema ha estat la creació de diferents estats d’ànim i d’imaginar o entendre diàlegs immaterials de salut corporal. La lectura molt més que fer-me entendre missatges, em feia viure contactes en els que descobria un llenguatge còsmic regeneracional en cada instant del contacte amb les paraules agermanadores de l’esperit humà amb el còsmic integrador del humà en l’univers amb una conducció del fil indefinit amb desitjos il·lusionats d’arribar a l’infinit. Els poemes potens en la senzillesa del llenguatge, complexes en la relació sintàctica i agosarats en la projecció ultracòsmica. El poema “PER SEMPRE” palesa l’engranatge de la humilitat de la paraula amb la veritat de la intensitat del moment per qué “ l’amor no és constant / ni estàtic/ però és bonic dir / que avui / estimariem per sempre”. La força del desig de l’eternitat expressada en un instant,”estimariem per sempre”. Els fets de l’existència en ells mateixos la veritat d’una altra dimensió diferent. “La / pausa eterna abans / de la punxada del mal més idiota./ Saber que hi tornaràs.” En tot moment, en els poemes d’Helga Simó i Molas si mouen dues obcions, que semblen impossibles, amigues en la intimitat del futur. La repetició, un signe humà, i el seu sentit, una idea de futur sense fi. En cada poema s’hi descobreixen relacions humanes temporals amb insinuacions d’eternitat en el marc de la veritat del temps, traslladada a la veritat de l’infinit. Un poemari de rostre humà amb aspiracions de rostre diví. Un poemari que es presenta com un caminant del món del temps per transformar-se en un habitant del món del més enllà.

ODISSIÀQUES, de Maria Rosa Blàzquez i Marin

 (Té la paraula Penèlope)

Un poemari molt ben estructurat com un homenatge a la dona en la seva lluita per la igualtat en la figura de Penèlope. Esposa d’Odisseus ( Ulisses) com a protagonista de l’amor que sentia pel seu espós absent que lluitava per la tornada a Itaca, desprès de la derrota de Troia. Penèlope és la protagonisgta del poemari en el dolor de l’absència esperant el marit i en l’absència sentint-se companya en el dolor. Un poemari en el que es viu la intensitat de l’esposa que estima immensament l’espós al marge dels moments amargs que havia de viure per culpa del deure que ell havia de complir. Maria Rosa intueix els dolors de l’absència i la cuites de l’absent posant en boca de Penèlope les paraules següents:” Del bell etern heroi me’n faig meves les cuites / el tràfec de viatger indocumentat,/ les tribulzacions de transeünt errant / empès nomès per l’afany de tornada / i ploro amb ell i amb ell estimo / l’acompanyo, com fidel consort fins a casa.” Penèlope en la seva solitud viu el viatge de tornada del seu espós “enderiat inquiet, / t’has fet a la mar, cercant-me./ Navegaràs solitari / fins descobrir que / és íntima la cerca.” L’esposa coneix molt bé l’orgull del seu marit quan es proposa un objectiu però també sap que malgrat l’èxit o el fracàs coneix molt bé el final que no és res més que recuperar la intimitat. I amb aquesta idea, ella, que estima, no desespera i escriu Maraia Rosa, “ella, la lleial, / l’espera./ Juga amb els fils / trena i destrena / somriu a tots / marca distàncies /es refugia en el fill / escull el coratge / silenciosa espera./ L’epera, si cal/ eternament./ L’home s’ho val”. Per què les penes d’esposa els intueix en els sofriments de l’espós. I en una de les seves oracions a Zeus, exclama:”Immortal engtre els immortals, en la propera / parttida, prent-me un pit com a penyora per, / com vigorosa amazona, lluitar frec a frec al / costat de l’estimat”. I el poema final és la gran declaració d’amor i de fidelitat a l’espós no escoltantn el cant de pretendents que la volien per esposa apartant-la del seu heroi. Val la pena llegir-lo. Diu: “¿És que no vas decidir aquest pensament tu mateixa, / que tornaria Ulisses per prendre venjança d’aqueixos? / Obra com et plaurà: i et dirè com més escauria. / Puix que dels pretendents s’ha venjat Ulisses diví,/ faci’s un npacte jurat: que Ulisses regni per sempre, / i nosaltres posem en fils i gemans oblidança / dels morts que s’han fet,i que els uns als altres s’estimin / com d’antic, i que hi hagi riquesa i pau a balquena”. La solució als problemes de la vida per difícils i dolorosos que sien finalment sempre la dóna l’estimar. Un poemari dens, amb veu de dona i poèticament una lliçó de convivència superant tots els problemes per greus que siguin.

ESTIMATS LLUC I JOANA, d’Oriol Junqueras

La lectura dels Contes des de la presó escrits pel pare del Lluc i la Joana m’ha fet encara més evident la innocència de l’Oriol i dels seus companys i companyes empresonats i exiliats. I el primer pensament m’ha fer veure que és l’argument i la prova més clara i el primer pensament, honestament ho dic, “si els jutges no hi veuen la veritat que defensen i la dignitat que els acompanya és per què tenen un concepte massa esbiaxat de la integritat de les persones.” Els darrers versos del poema que clou el llibre són prou expressius de la humanitat d’un pare i de l’abast de la seva dignitat. Les seves paraules són definidores de l’humanisme totalment contràries a les dels polítics de dretes que s’omplen la boca de legalitat embrutant-la d’ indignitat. Valorem els versos de l’Oriol:” Lluc i Joana, una infinitat d’abraçades / consolarà la llarga absència / i les nostres ànimes, ara ja tan fortes / no permetran / que cap petitesa els robi mai el somriure”. Definir de petitesa el seu empresonament davant de la dignitat, palesa una grandesa de la persona, que patint injustament, no deixa de ser el gran pare pedagog dels seus fills que els mena pel camí de ser ells i els ensenya a no odiar sinò a estimar, com ho indica que cap petitesa els hi robarà el somriure. La carta als meus fills és la  demostració de la honorabilitat d’una persona que és i ha estat un pedagog de la humanitat i per aixó els hi diu “el vostre pare és una persona honrada i treballadora, que us estima fervorosament”. I el seu amor i la seva pedagogia  l’evidencien els contes que els pares han d’explicar als seus fills perquè esdevinguin persones sàvies, amb la saviesa de saber entendre i de saber actuar. Els contes escollits per SAPIENS, són un exponent de la capacitat d’entendre dels infants i la necessitat de conèixer el millor possible el món perquè amb la seva inbtel·ligència, avui de nens i nenes, i demà de persones adultes, esdevindran persones creadores de la convivència universal en pau que la societat necessita. No entendre aquest missatge d’un pare empressonat als seus fills és donar pas lliure a la corrupció que domina avui la política espanyola tant des d’el corrupte com d’aquell que l’ha de sancionar i deixa actuar. La infinitat d’abraçades del poema de l’Oriol serà la veritat d’una convivència global, digna,justa i creïble amb la llibertat dels presos polítics i dels exiliats.

PARTÍCULES CAPTIVES, de Bep d’Utxí, Magda Gabàs

Un poemari a sis mans, un poeta, una poetesa i un fotògraf en el que la centralitat temàtica la protagonitzen els sentiments agermanats amb els moviments de la natura. Així SER/ESTAR, capítol que ens defineix l’objectiu dels autors que “amb ploma de coral i andesina vermella / solcava rangs per la blanca quartilla / deixant-hi la llavor de la lletra planera / que havia de forjar el poema” per què la vida és poeisia. No hi ha pretensions en la saviesa dels autors sinò humilitat davant la LLIBERTAT  que “es perfumava amb essència d’estrella./ I es vestia amb llum del firmament / I dansava al so del vent / a l’escenari de la vida.” El sentiment humà aconduint la vida “amb el desig de viure lliure”. Però en aquest esdevenir hi juga el seu paper la LLUM/FOSCA. És curiosa la metàfora de NIT DE VIDRE perquè “ no ha estat un miratge./ he reconegut la nit de vidre / cercant un oasi de serenor / de pau interior” per assolir ser persona digna. I en aquest recorregut, SENTIRS / PENSARS, s’hi paledsa com es mouen els sentiments i les idees. “No es barallen la rosa amb el nard / per la seva bellesa / ni amb el card / per les pues de la tija”. Una definició lírica del que és la vida, un diàleg entre el bé i el mal, el ser i el no ser, en la recerca de la veritat i la felicitat. I en TEMPS / ESPAI  es fa un recorregut en el que es desenvolupa la vida dels humans amb el desig de viure “com onatge de la mar / vull que sigui el meu calendari,/ infinit, sense horari”. Un poemari que desfulla la margarida de la vida per quedar-se amb el groc del treball que és el desig que marca el camí de la felicitat.

ENS ESTAN DESNATURALITZANT EL FUTBOL

Per què calia jugar a Madrid la final de La Copa Libertadores argentina? El futbol esportivament pot ser i és un necessari configurador de la societat del futur, una societat en la que la dignitat del ser humà esdevingui la centralitat i la base de la filosofia social i política de la convivència. I, amb perdó, la final entre el River Plate i el Boca Juniors em va semblar més desestabilitzadora i destructora que no pas configuradora. El motiu de traslladar la final fora d’Argentina és prou acusador. La greu baralla entre les dues aficions. Un esport, que pedagógicament i esportiva ha de tenir per objectiu la cordialitat i l’amistat, en la realitat, com ho palesa el partit que comento, dissortadament els efectes són negatius. Possiblement, les baralles sovint són efímeres i momentànies, però el soroll que fan, com el partit en questió, arriba massa lluny internacionalitzant-se la rivalitat. I la fama queda i és negativa. La pregunta que em faig és, no hi havia cap altra solució? Era més important jugar la final a Europa perquè a l’Amèrica del Sud era un risc massa evident? El missatge que he desxifrat d’aquest fet em convenç que el futbol s’està desnaturalitzant  per culpa del poder del diner. En el fons del fons ha estat una jugada económica, negativa pels ciutadans i molt positiva per la Federació i els clubs. Portar a l’estranger una activitat esportiva de risc al seu país significa la internacionalització dels aldarulls i la incapacitat de les autoritats esportives i polítiques de redreçar l’activitat esportiva. Una veritat és la passió per ser els millors amb els posibles defectes que s’hi produeixin i una altra la incapacitat per trobar-hi solucions socials dintre la convivència nacional. Buscar la solucio a cop de talonari, com es va fer, no és una solució social, és una demostració de la desviació convivencial que s’està vivint en el món, també en el segle XXI. No és el mateix missagte jugar a l’estranger un partit fruit de relacions esportives positives que un de relacions negatives. Per altra banda es palesà una altra circumstància, que cal analitzar, i valorar, la passió de l’afició que arriba a efectes socialment desmesurats i inacceptables. En un món on la pobresa cada dia és més generalitzada, generar activitats en les que la passió pot més que la raó i econòmicament és perjudicial, suposa una política de configuració social corrupta. És lamentable que la passió d’uns, perjudiqui els drets d’altres, que es va veure apartats d’aplaudir als seus ídols en un joc que cívicament hauria d’haver estat modèlic a la vista de tot el món. Jugar fora i lluny fou un trist favor a l’esport i a l’esportivitat i una demostració de feblesa organitzadora de les institucions corresponents. Des de la meva òptica fou una jugada económica de dimensions mundials dirigida pel diner, demostrativa de la qualitat humana pobra obviant els drets de la majoria de la ciutadania argentina, en aquest cas. Es va internacionalizar, no ho nego, però amb un missatge socialment lamentable: pareu esment en la qualitat técnica de jugadors de fama internacional que han estat incapaços de demostrar a casa seva la qualitat humana, cívica i social anant a l’estranger a demostrar les seves mancances solidàries.Personalmemt aquest partit ha estat una demostració de les mancances socials i humanes de les institucions esportives i polítiques i la pobre convivència social d’un país. Una demostració des de l’esport de la feina que li cal encara a la humanitat per assolir una convivència global digna.

QUATRE ESTACIONS, de Josep Lleixà i Fernàndez

Poemari dedicat a la força comunicativa de la naturalesa actuant sentimentalment com si d’una persona humana es tractès. L’emotivitat és l‘enllaç que recorda als hunmans que són natura. I és precisament la climatologia mitjançant les quatre estacions de l’any, la mà estesa que fa aflorar i valorar els sentiments. L’autor ens diu que “ho està amb un ordre que reflecteix el meu estat d’ànim en el moment de la seva escriptura, esperançat, content, trist, melangiós, confús, creatiu…” Precisament alló que vol el poeta és que el lector descobreixi en els poemes el seu propi estat d’ànim. La primavera desperta els sentiments com “roses el perfum penetrant” i “imatges de verd esclatant”. És l’estació propicia per l’enamorament i ho expreasa “els meus llavis delerosos / busquen els teus,/tu els ofereixes de bon grat / per fi s’han trobat”. L’estiu encen el desig que la llum “ara ja crema brillant segura / amb gran foc d’estima i desig /t’estimo”. La tardor és melangia, aquells records interioritzats i amagats en el cor com “gebrada de bon matí / imagtges a la tarde de tristor / així és la tardor.” I l’hivern fred, gris / insomnis, gelats a les nits, / vivint històries vora el foc / el fum embolcalla la mort”. Sintetitzant, les quatre estacions són el programa de la vida que naixent es revifa, es fa gran i quan arriba el moment, “rama que gronxa,/ remor, vent apropoant-se /rima trista, dol / rosa, pètals guarint-lo. Rossinyol mort, no canta”. Un poemari, el de Josep Lleixà, per estimar i viure profundament la vida.

BON NADAL DESDE L’AIRE

La llum resplendent de la cova de Betlem i els cants dels àngels anunciant la bona nova fant que les celebracions de les Festes de Nadal resplandeixin amb  desitjos de pau, que la humanitat tant necessita, amb una pluja de felicitacions anunciadores de la veritat íntima del cor humà. Felicitacions en que la paraula esdevè ángel, l’art imatge de l’amor i la música l’ambient de la felicitat més humana. I en aquest ambient delerós de pau, una frase d’un llibre bíblic ens porta a pensar com han de ser els artistes de la creativitat de la germanor universal. Copio:”L’abella és ben petita comparada amb altres animals que volen, però la seva mel és la cosa més dolça”. Entre els humans voladors de les festes de Nadal s’hi barregen persones de totes condicions amb les seves diferències, però hi ha uns voladors, petits com les abelles, que la seva felicitació és la més dolça. Alumnes de les escoles de Llinars del Vallès omplen els carrers de la seva població amb dibuixos i pintures, autèntiques obres d’art, penjant les banderoles artístiques en els fanals dels carrers i places. Els missatges que els infants ens conviden a entendre, llegir i reflexionar, que porta cada dibuix i pintura, van acompanyats de les veus infantils que amb els traçats i colors canten amb veu angelical paraules-cançons, com “juguem per aprendre, aprenem jugant”, veritablement el joc és la vida dels més petits, però el seu joc denuncia profunditat de pensament quan escriu “la creativitat és contagiosa, passa-la” i no hi podía faltar l’objectiu bàsic de la convivència humana espressat concís però clar:”pau, amor, màgia, somnis, família, felicitat”. Una exposició  als carrers i places, dels nens i nenes d’un poble que en el seu vol hi han convidat escolars d’altres pobles veïns, Villaba Saserra, Sant Antoni de Vilamajor, la International Rural School de Mataró i pintors del Montseny. Una felicitació nadalenca perviure el seu missagtge i gaudir de l’alè del seu respirar. La pedagogia de l’art de Jesús Costa desde fa set anys ensenya a volar.