El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dijous, 12 de juny de 2014

CAMPIONAT MUNDIAL DE FUTBOL AL BRASIL

El juguen seleccions nacionals. Però em podeu explicar qué signifiquen seleccions nacionals si en les federacions més representatives els seus jugadors no disputen les competicions del seu país. On juguen els que representaran el  Brasil? La majoria a Europa. Una pregunta, el mundial qui l’organitza la Federació Internacional de Futbol o una institució política? Els jugadors a qui pertanyen, esportivament, a la federació o l’estat? Els clubs majoritaris espanyols, sobre tot algun, poden presentar en la lliga espanyola una alineació formada totalment per estrangers. Quin sentit té un Campionat Mundial? Un sentit aliè a l’esport, dominat per l’economia i la política. Dissortadament en aquests competicións hi juguen sentiments contradictoris. Sortosament hi ha persones que alló que estimedn és l’eport per l’esport. I com es tracta de les millors figures mundials, amb aquest prisma seguirán el seu desenvolupament. Però malauradament la transparència prismàtica s’intentarà des  d’espais exteriors il·luminar-la falsament per enganyar als veritablement esportistes, els que segueixen l’esport per l’esport. Si els jugadors de les seleccions són els millors perquè juguen en els millors equips del món cobrant fitxes i sous milionaris, perquè la  seva esportivitat i solidaritat social no els porta a jugar de franch en les seleccions i a renunciar a primes escandaloses, conm en el cas de la selecció espanyola, que si assoleix el campionat, rebrà cada un dels vint-i-tres seleccionats un premi extra de 720.000 euros? La puresa de l’esport esdevè corrupció i befa social per culpa del diner. Si l’esport és un treball com els altres que compleixi les lleis també. Les lleis justes, les que primen el ser persona per damunt de tot, no aquelles que justifiquen el guanyar diner perquè el diner és el centre del món. En aquest sentit sociològic el futbol necessita un reciclatge en profunditat, reciclatge que hauria de començar per les grans competicions. Óbviament l’esport en ell mateix és un instrument de solidaritat, però l’esport, avui, és un instrument dominat pel capital. I tornant al campionat del món: la primera gran lliçó per alguna selecció totpoderosa, al menys sobre el paper, hauria de ser caure eliminada als quarts de final i millor abans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada