El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dissabte, 14 de juny de 2014

L’ESPORT CÀTEDRA D’HUMILITAT COL·LECTIVA I PERSONAL

Massa sovint els comportaments humans obliden els seus orígens i actúen talment com si la seva realitat ultrapassès l’humanisme perquè es consideren éssers d’una altra galàxia. El món de l’esport i més concretament el món del futbol es mou en el terreny de la superioritat. Però més enllà de les possibilitats suposadament extraordinàries, la naturalesa, sovint, fa tocs d’atenció i recorda la veritat pura i dura de la història. La persona humana és natura i les lleis naturals  la programen i la sancionen negativament o positiva. El i la futbolista no poden oblidar que són natura i están sota el seu control. En el procès evolutiu de la persona, la tendènncia de cada dia més amunt és cultura en un àmbit infinit. La superació no té límits, però no es pot oblidar que aquesta superació indefinida es mou en el marc de les limitacions,  la relativitat, molt poderós però no omnipotent, no omnipresent o absolut. Relatiu i absolut poden conviure amigablement, però no poden suplantar-se i quan un relatiu vol ser absolut aleshores es produeix la decepció o el fracàs. Contemplat des de fora, el món del futbol es mou en aquest marc de superioritat, oblidant les mancances i com a proba el partit Espanya-Holanda, perdut per 1-5 en els Campionats del Món 2014, jugats al Brasil. És un partit que convida a la reflexió i a la moderació. Independentment del que jo penso, que Espanya no superarà els quarts de final, encara no hi ha res perdut si guanya els partits contra Xile i Austràlia. Però hi ha una mala imatge. Una imatge d’un conjunt que fa aigües en la defensa, puntal bàsic dels èxits, en un atac que no troba el gol per manca d’autocontrol personal i pobresa de joc d’equip, en un conjunt que quan arriba un contratemps no té solucions per sortir de l’atzucac i s’enfonsa cada vegada més. La imatge de”LA ROJA”, que curiosament era “LA BLANCA”, era el revés de la medalla de la que assolí el campionat mundial, l’any 2010. La imatge d’un equip en que li mancava l’equilibri entre la intel·ligència i la fúria perquè el temps també és àrbitre i les facultats físiques i mentals necessiten reciclatges per l’edat i sang nova per a la continuitat. Quan Holanda li va perdre el respecte LA ROJA les va veure morades i es va enfonsar. Aquest enfonsament pot ser efímer i convertir-se en lliçó. Però hi ha un enemic ocult molt perillós. La supèrbia subconscient que superi la consciència intel·ligent i en aquesta lluita l’àrbitre és la humilitat. El reconeixement del poder real dels jugadors, no el dels títols d’ahir que són un record que pot incidir destructivament. Penso que LA ROJA no superarà la humiliació i no passarà dels quarts de final. Si juga la final em traurè el barret i la felicitarè.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada