El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimarts, 15 de juliol de 2014

AMB ALES DE PARRACS


Sol, apartat de la gent,
camisa i pantaló esparracats,
caminava  sobre  sorra molla.
Petites ones besaven els seus peus nus,
mai  ningú l’havia estimat.
Encara un infant, orfe de mare
va crèixer al costat del pare,
pobre, en una barraca
sense amics i sense carícies.
Complerts vint anys
busca l’amor,
tothom se n’aparta.
La sort, un dia,
li dóna menjar i aixepluc.
Un altre pobre que sabia estimar.
Un matí, rentant-se els dos a la platja,
un raig de sol il·lumina la seva cara.
Bon home, perquè som tan pobres
si som de veritat fills de Déu?
Els àngels també són pobres, contesta,
i viuen feliços al cel.
També serem àngels un dia
i viurem al costat de Déu.
Senyor, aquesta nit, en somnis
una veu m’ha dit,
jove, demà, la platja t’espera
necessita una àngel, amic.
Un somni, va portar a Egipte
Josep i la mare de Déu, respon el company.
L’aurora somriu a l’angel d’ales de parracs
descalç remullant els peus.
Guaita mar en dins!, és un crit.
Una mare amb el fillet al pit,
sura immóbil sobre les ones.
Necessiten un àngel,
repeteix la veu de la nit.
Un infant juga amb la mare
sobre sorra molla.
Les ales ja no són  de parracs,
són de llum de la glòria.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada