El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dilluns, 26 de gener de 2015

GUANYARÀ ESPANYA EL CAMPIONAT DEL MÓN D’HANDBOL?

El campionat mundial d’handbol de Qatar em provoca reflexions, que m’agradaria fossin totes positives, però dissortadament les negatives també hi són i massa significatives. Un campionat del món en el que el diner, que ha fet una demostració de magnificència i d’una suposada generositat, ha palesat un respecte molt dubtós sobre la dignitat de la persona, amb el vist i plau, tot s’ha de dir, de les autoritats esportives mundials i complint la reglamentació. En un equip en concret, el diner ha pervertit, és la meva opinió, els sentiments identitaris d’orígen. No és cap secret que l’equip de Qatar per estar a l’alçada s’ha format compran nacionalitzacions. Quan per televisió ho vaig veure vaig al·lucinar. Concretament, al menys un jugador, s’ha nacionalitzat dues vegades. Una espanyol i l’altra qatareny. La majoria d’aquest equip està format per jugadors que ja havien estat internacionals en els seus respectius països. El reglament ho permet i el diner ho provoca i tothom tan content. Certament l’esport internacional té  molt a desitjar psicológicament i pedagógica. Dóna la impressió que alló més important és sortir a la foto. És veritat que tothom basat en la Declaració dels drets humans pot canviar de nacionalitat. Penso que com a acte voluntari, no com una negociació económica, venent-se. És veritat que l’equip en questió s’ha classificat per jugar els quarts de final. No m’estranyaria que els diners fessin miracles. Potser la política també hi pendria part i crearia un conflicte internacional. De més verdes en maduren, però esperem que no sigui. Estic segur que si per una d’aquelles raons que no tenen explicació arribessin a la final Qatar- Espanya, Espanya perderia el títol de campiona del món. Però cap dels dos equips hi arribarà a la final. Dimecres s’esvairan alguns dubtes, i podria ser que jo fos un mal profeta. He vist jugar Dinamarca i és un gran equip, amb armes que molt bé poden decidir el partit. És possible, i penso que será així, que Espanya no superarà els quarts de final. Com comentava no fa pas massa dies un diari en cas de jugar Qatar- Espanya, els convidats espanyols per quin cantó es decantarien. Per què les grades dels pavellons es pretenia omplir-les, no s’ha aconseguit, amb aficionats estrangers de diferents equips. Una altra carta d’un joc de mans no gaire net. Malgrat tot, m’agrada l’esport per l’esport. Procuro posar esment només en el joc. Però es produeixen circumstàncies que l’embruten. I és una llàstima. Per què l’esport no es neteja amb grans proclames publicitàries, cròniques esportives i eloqüents transmissions radiofòniques i televissives. Estic a favor de l’esportivitat, el bon joc i net i aplaudirè el campió que aconsegueixi el títol. Serà Espanya? Podria ser, però hi a dos o tres equips molt forts que penso decidirán. I que guanyi el millor?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada