El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dilluns, 29 d’agost de 2016

ENTRE ELS ACTES, de Virgínia Woolf



La darrera novel·la de l’escriptora anglesa que m’ha ensenyat a contemplar-me com un narrador en la dramatúrgia de la vida. A mesura que avançava en la seva lectura descobria com era l’horitzó de la humanitat i com es desenvolupen les persones per el gran escenari del  món. Una novel·la, bàsicament sense argument, essent el fonamental la realitat de l’existència. Amb una habilitat magistral a l’hora de presentar els personatges i definir-los dibuixant-los, els mou en un ambient natural descrit de tal manera que es capten les olors de les flors i se sent la suavitat de l’aire fregant la pell. Al costat d’una qualitat poètica que dóna vida als sentiments una profunda filosofia de la vida que ensenya a caminar pel món. Ensenya a ser actors. Però l’abast de la pedagogia escènica esdevé força global perquè no són només els actors que mereixen l’atenció sinó aquells moments en els que actors i espectadors interactuen fins i tot ens els entreactes Els moviments dels entreactes couen les veritats de la filosofia de la vida i seleccionen les persones per la seva capacitat social. I és tal la profunditat dels moviments que actors i espectadors esdevenen els dramaturgs de l’obra. En el missatge s’hi descobreix un objectiu molt clar: ajudar als altres, independentment de la classe i situació social. En un moment determinat en la que l’escriptora para esment en la civilització exclama que se li amuntegava tota la població de les immensurables profunditats de la ment. I al pensar que a Anglaterra ningú fa res a canvi de res si li obra la ment que la faria feliç si pogués escriure una obra de teatre sense públic. El públic seria només ella. Per què arriba a la conclusió que cada persona forma part del tot, senzillament és humanitat. Una conseqüència d’aquesta idea la palesa quan escriu “Anglaterra sóc jo.”
I en aquesta filosofia ens confessa l’autora que tres emocions constitueixen el gruix de la vida humana: amor, odi, pau. En el desenvolupament de l’obra de teatre no hi manquen escenes d’una forta dramatúrgia amb definició d’excel·lents actors i actrius i de la mateixa manera que l’escriptora sap presentar els protagonistes de l’acció i l’entreacte, també és mestre en l’anàlisi que en fa el públic de la veritat i qualitat de l’obra de teatre. Una novel·la d’un gran missatge de la veritat del teatre en la vida, com titulava Calderón de la Barca una de les seves obres, El Gran teatre del mundo, Virgínia Woolf ens presenta com és la vida, la gran novel·la, la millor narrativa del món. Senzillament aquesta és la idea i l’emoció que m’ha gravat en el meu esperit la novel·la de Virgínia Woolf.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada