El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dijous, 22 de setembre de 2016

ATRAPADOS, de Montserrat Llor



Un llibre de memòria història, quina lectura m’ha traslladat a la intel·ligència de la humanitat i de quina és la realitat de la història. La dita llatina, homo, hominis lupus, podria ser la conseqüència trista de molts moments del comportament humà. I en aquest comportament el joc de si no estàs amb mí, estàs contra mí, és una norma amb la que es justifiquen escalofriants injustícies. Tenia jo 7 anys, quan la guerra incivil espanyola. No en tinc massa de records dolents i força de bons. És veritat que a dos cents metres de casa van assassinar a la cuneta dos capellans i que a casa meva es va amagar un matrimoni, el marit havia estat davant del piquet d’afusellament i el seu gendre feia guàrdia a la porta de casa seva quan l’anaren a detenir els milicians. En vaig viure més de bones perquè al meu poble cada vegada que els de la FAI hi arribaven eren expulsats immediatament. Els temps de guerra fou pacífic fins al punt que el mestre del poble era un capellà, que el poble no ho sabia, només l’Ajuntament i a casa meva cada dilluns se celebrava l’Eucaristia. La retirada dels republicans i l’arribada dels nacionals, a casa fou molt significativa. Fou Casal del comandament d’uns i dels altres. I la meva memòria em diu, que el comportament envers la  tropa i el propi no hi havia diferència. Els republicans feien uns banquets de carn i que a mi nen em causava vergonya quan davant de casa als soldats se’ls hi servia un plat d’aigua calenta amb quatre cigrons i els nacionals igual. El tracte amb els de casa fred i més aviat amb exigències. I uns eren els dolents i els altres els bons. La lectura d’ ATRAPADOS  m’ha alliçonat sobre la injustícia de la justícia. Cometre les barbaritats i crims amb el dret de guerra per haver-la guanyada denuncia un gran desconeixement de la veritat del ser humà. Declarar justa una mort perquè era contrari és una immoralitat, un crim contra la humanitat i la implantació de l’odi com ordre social. La lectura d’ATRAPADOS  m’ adoctrinat sobre la capacitat de la naturalesa humana de superar els pitjors moments de la vida i, a la vegada, sobre la inhumanitat que vol governar la història. També m’ha adoctrinat de com marca a les persones perseguides i als seus fills i néts, una lliçó que dissortadament la política espanyola de la democràcia no ha après encara. Dóna la impressió que són els hereus del franquisme que basa la seva força i la licitud de les seves lleis en el poder de les armes. Per altra banda m’ha cridat l’atenció com, avis i àvies, que foren nens i nenes deportats a Rússia per fugir del feixisme parlen del comunisme i del tracte que reberen, sentint-se encara russos. La lectura del llibre m’ha recordat les paraules d’un professor meu escolapi quan jo era  estudiant que ens digué, que la història li deurà molt al comunisme. I encara li deu. Però, llegint amb mirada neutral i sense prejudicis, de la lectura es dedueix com hi ha persones que des d’el poder traeixen la història i la naturalesa per una raó simple, ells són la veritat. Llegint aquest llibre m’he reafirmat en el que he expressat manta vegades: si Stalin hagués estat en lloc de Franco i Franco en el de Stalin, la història hauria transcorregut igual perquè els dos eren manipuladors de dues filosofies. Stalin, la d’Engels i Carles Marx i Franco, la de l’evangeli. Un llibre que és bo llegir per alliçonador.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada