Campionat mundial de futbol que no atura la guerra

La celebració d’un Campionat Mundial de Futbol a Russia esdevé una pàgina contradictòria en la història de la humanitat. I és contradictòria perquè és la contraimatge d’una revolució que volia canviar el món i ha estat tot el contrari. I la culpa no és del ideòlegs sinò dels polítics dominats sempre pel diner. I el Campionat Mundial de Futbol 2018 és una demostració d’alló que no havia de ser una societat comunista. I per a més inri aquesta competició es desenvolupa en el marc d’una guerra económica mundial declarada pels EEUU d’Amèrica que esportivament la Fifa ho endolceix amb l’atorgament d’un futur campionat del món a EEUU, Canadà i Mèxic connjuntament. Un difícil missatge d’entendre precisament per les tensions existents de  Canada i Mèxic amb EEUU. I aquest panorama em fa pensar en els Jocs Olímpics de Grècia que aturaven les guerres i el futbol que preten ser l’abanderat mundial esportiu, què hi aporta? La força del diner que el comunisme volia regularitzar. Se’m contestarà dient que els temps canvien. Certament, però les persones continùen. Francament, quan reflexiono sobre el missatge de l’esport que en els seus orígens era una voluntat de pau, se’m regira l’estòmac al comprovar que l’esport d’un futbol dominador té en el diner la formació dels protragonistes que haurien de ser de la convivència. I ja em direu quin és el seu protagonisme. En la celebració d’enguany s’hi intueix una contradicció i rau en el fet que els països més rics del món futbolísticament no són els protagonistes. Vol dir que la història fa un gir cap a la centralitat de l’ésser humà en el procès de la història? No ho crec, més aviat que aquests paísos es volen fer els amos d’aquest esport. Peró la contradicció hi és. Com actuarà? Rússia, centralitat del futbol l’any 2018, EEUU també ho vol ser en un futur? Qué es pot esperar? Em pregunto quina orientació futura ens oferirà el campionat del 2018? De moment existeixen indicis d’una guerra esportiva entre clubs i també entre seleccions. Un escàndol que essent d’una selecció ha esdevingut mundial, amb la dissort que els culpables es presenten com la solució. Uns campionats amb petites guerres per motius diferents que la deportivitat és incapaç de reconvertir. Seria un missatge excepcional si el seu desenvolupament fos un mirall de deprtivitat. Però la tecnologia que havia de ser la solució de problemes ha demostrat que també en crea. No és el futbol el culpable, són els seus manipuladors, persones que se’n beneficien a diferents nivells per assolir protagonismes socials. Espero i desitjo que el futbol a tots nivells demostri que és un verdader configurador social. Serà capaç l’actual campionat del món de donar-li aquesta orientació?.