República pagesa, de Montserrat Tura

El sotstítol: “vindicació del catalanisme rabassaire” si l’enllacem amb un text cap al final de llibre ens adonarem de la pèrdua d’identitat, que la república creava, i el franquisme va intentar eliminar. Diu el paràgraf:”Abans que el 20 de novembre de 1975 morís el dictador, a més de Jordi Solé Tura, dos renebots i una neta ( Montserrat Tura) del líder rabassaire (Feliu Tura) militaven clandestinament en organitzacions polítiques d’esquerres. No, el feixisme no havia vençut. I els pinyonaires no es van rendir mai”. La base dels pinyonaires era la familia Tura que vivien a Can Pinyonaire. La darrera frase d’aquest llibre resumeix magistralment la seva filosofia. “Quan el fred talla la cara però el dia s’allarga, cerquem mimoses”. La lectura d’aquest llibre ha estat molt més que un plaer, ha enriquit la meva consciència de la riquesa que el poble senzill creava a Catalunya a tots nivells i del genocidi d’una Catalunya que caminava segura cap a una democràcia global. La Montserrat Tura m’ha fet, amb aquest llibre,  conèixer millor el futur de llibertat destruit per una guerra injusta i negativa per a la història de Catalunya i d’Espanya. La narració centralitzada en una família de Mollet, capdavantera en el Sindicat Unió de Rabassaires, la familia de l’escriptora,  no s’atura en un individualisme negatiu, sinó que a partir d`’un individualisme cent per cent creatiu ens fa conèixer la història que una guerra va criminalitzar. La voluntat creativa de famílies humils i senzilles, però molt respectuoses amb les persones, fou aniquilada pel feixisme de l’exèrcit espanyol comandat per Franco, i sentint-ho molt i m’esgarrifo, beneït per l’episcopat signant el manifest de la guerra com una creuada. Sortosament l’arquebisbe de Tarragona es negà a signar-lo i Franco el va desterrar. El llibre molt treballat, i l’argument extraordinàriament viscut, mereuix multiplicar les edicions i que el seu missatge arribi als  demòcrates. La meva vida, jo tenia set anys quan va esclatar la guerra incivil, es va moure durant els anys de lluita en un ambient de pagès més tranquil, sense persecucions entre la gent del poble i defensant-se mútuament contra els que pretenien sembrar el terror. Vaig tenir una idea del que respirava la guerra i les persecucions de la post-guerra, i aquest llibre m’ha obert els ulls per saber distingir que és la verdadera Catalunya, el que no és i ara vol ser i dissortadament els símptomes de persecució es donen la mà. Ara no hi ha morts, però hi ha empressonats. La Masia de Can Pinyonaire és el mirall de la Catalunya que volia ser i en certa manera és una metáfora de la Catalunya actual.