AMB LA MIRADA ALS EQUINOCCIS,
d’Eulàlia Ripoll
La lectura del poemari m’ha posat
davant dels ulls una pedagogia, des de la sanitat, molt humana, de la
convivència i de les vivències amb un missatge poètic. Poemes de la veritat del
món m’han endinsat líricament en una filosofia creativa de projecció cósmica.
“Sóc al m on / i allà on em sé / no hi he arribat encara. / Hi camino / amb els
qui em donen la mà / i prenen la meva” Poema que ens parla de la raó de ser de
la persona humana. Conèixer el propi destí recolzat per la companyia de
l’altre. El poemari és un viatge per l’univers, començant per conèixer la
pròpia existència amb l’esforç d’un auto-coneixement. “Sóc el que més vull ser
/ quan tanco els ulls i veig la dansa / de cada una de les unitats més bàsiques
del que sòc.” I aquest auto-coneixament facilita el diàleg amb l’entorn i les
seves connotacions i circumstàncies. La pedagogia poético-sanitària alliçona
sobre el bategar del cor de la humanitat per esdevenir un estudiós del món.
“Caldria la cirurgia a cor obert / per restablir pons i camins,/ omplint el cor
de saba nova dels troncs,/ aromatitzant-lo amb les plantes del bosc./ Caldria
encendre-hi una flama d’escalfor,/ plantar-hi arrels de fruit madur,/ acaronant-lo
perqué bategui. / Caldria construir un cor nou / connectat a l’aigua la terra
el foc l’aire…” I deixa el poema en punts suspensius perquè el procès no pot
prescindir mai del pensament. I arriba a una conclusió de com ha d’actuar la
individualitat per ser ella veritat. “El
caminar frenètic de la ment diu prou, /ara només jo. / Només un jo despullat, /
sense accessoris, / sense altra càrrega a l‘esquena / que la respiració i els
batecs del cor”. El jo és la centralitat, com els equinoccis centren el curs
del planeta quan dia i nit s’igualen i continúen el moviment del seu programa.
La persona apren a contemplar amb els ulls la centralitat de pensament humà en
la recerca de la seva veritat. “Som aquí, entre el món i la consciència, / amb
el tremolor de la terra en els peus, / mentre l’herba mullada revifa la pell
morta./ Tremolen amb la terra / i els colors escaten amb el vent / si aprenem a
estimar el que som./ La veritat, / és semnpre el tractament més honest,/ el
millor missatge per entendre’ns.” Una constant ens recorda que no estem sols i
quina és la nostra companyia i com el cosmos actúa sobre la humanitat
recordant-li que essent ella la centralitat ha de tenir sempre present la
germanor universal de totala creació i de com és ella en cada ésser el
microsmos, recordatori de la veritat. I per aquesta raó escriu la poetesa:”Bec
de la companyía ni que sigui en la distància / de l’impacte d’un somriure / o
d’un gest inesperat.” Un poemari que cal
llegir però sobre tot meditar perquè és una filosofia de la salut mental que
repercuteix en la física i en la convivència humana global.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada