El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimarts, 24 de novembre de 2020

ENTRE LS SOMBRAS DE OTOÑO, de Elena Peralta

 


Quan començo la lectura d’un llibre, la interpretació del títol és la meva primera reflexió. Convençut com estic de la íntima relació natura ser humà i la incidència que d’ella en rep, la interpretació del títol esdevé la síntesi indicadora del tema. Al tractar-se d’un poemari, la metàfora dona pas a la idea i feta una primera lectura he descobert que el títol ens porta a una part de la vida o al que em sembla més raonable a situacions passionals que l´ésser humà pateix. El primer poema n’és una demostració: “Llueve tristeza / los martes en mi alcoba,/ cuando enebro las dudas/ arrastrándome /hacia el polvo magnético / donde la soledad vence de nuevo.” Són moltes les situacions creades en el poemari on les emocions fosques dominen i el pensament de la mort sembra ombres en el temps que resta de vida. ”No tengo cobertura en el infierno;/se me agotó hace tiempo, /me acuna el oleaje de la muerte”. La vida esdevé un continuat sentiment de temor que porta a pensar en la feblesa de les accions humanes buides de sentit: “bailo sobre cristal / mientras voy precintando fisures del invierno”. Buscant la raó de l’existència troba poèticament la raó positiva de l’existència en el record i la nuesa al llarg dels remordiments acompanyen la vida.”Baldea los recuerdos,/después la lentitud,/desnudará al miedo; /dueño absoluto de los huracanes./ Acepta mi locura / y sin dudar.../ámame como soy.”  La veritat de l’existència es resumeix en l’amor respectant la veritat de la pròpia vida. El darrer poema revifa l’esperança perquè de les pors i sentiments i emocions n’ha après el que de veritat significa viure, vida a la que renaixem en cada instant quan entenem el perquè dels nostres dubtes. “Al otro lado de mis miedos / ya no llueve tristeza,/ ni duelen los instantes / que se murieron en mi vida;/ el viento que los mece / aleja qualquier duda. / Renazco una vez más.” La força poètica acompanya tots els moments de l’existència humana i de totes es situacions patides se’n dedueix la raó íntima del perquè de la vida. Cada moment es pot tornar a néixer.

Cap comentari:

Publica un comentari