JORDI CUIXART, EL MEU PRESIDENT

Amic, Jordi, em coneixes perquè de les teves mans vaig rebre el Diploma de soci de les primeries dels anys 1970. Estic tocant els noranta anys i la meva defensa de la llibertat és una petita veu del desert que com Joan Baptista predica l’arribada de la verdadera dignitat del poble català. La meva campanya la reflexa el meu blog filosofiaipensaments/joan sala vila, el meu Facebook i darrerament un llibre amb el títol EL MÓN NECESSITA UNA DEMOCRÀCIA HUMANA. No te l’he fet arribar perqué desconfio dels encarregats de presons i espero la manera de poder donar-t’el personalment. No sé quan temps durarà el teu injust empresonament però estic convençut que el teu sacrifici i el dels companys i companyes serà la derrota d’una democràcia tan feble que és més una dictadura. OMNIUM CULTURAL amb el president reelegit fins i tot estant empresonat és la campana gran del temple de la llibertat. La cultura derrota sempre les armes, malgrat que aquestes derramin sang física i sang moral. Un poble de set milions d’habitants, amb una entitat cultural, a l’alçada del més potent equip de futbol de l’estat, juga el partit de la història de la verdadera llibertat i el capità d’aquest equip ets tu, Jordi.  La Farga del meu silenci,  foc que dóna vida a les idees i a la dignitat de les persones rep amb il·lusió, goig, esperança i amor el vent del teu ventall que el vivifica i reanima en moments de desncís. La gent que no estima el silenci no pot compendre, ni entendre, aquesta força que no es veu, però se sent, i il·lumina la ment i fa bategar més fort el cor.Els missatges de la història, la política no els vol entendre però les presons han catapultat genis de la humanitat i Catalunya n’ha enviat d’aquests missagtges i l’Estat Espanyol no els enten, ni els vol entendre. Gandi, Nelson Mandela, Luter King, el president mártir català amb el seu govern i Lluis M. Xirinacs i avui els presos polítics catalans

. Ells i vosaltres són la força que voltegen les campanes de la llibertat i el vent que oneja triomfant la bandera de la victòria. La força del vent, la intensitat de la llum del sacrifici, la fe en les persones i els seus pobles amb líders com tu i els teus companys i companyes envien al món un missagte de futur. Catalunya, amb la cultura i la democràcia verdadera, devallarà de la creu i resucitarà triomfant. Jordi Cuixart, amb el teu sacrifici i la teva fe, Òmnium Cultural serà l’orgull de Catalunya, també d’Espanya i del món. La creu del sofriment, suma enlairant la dignitat.

ULLDEVELLUT, d’Hermínia Mas i JF Delgado

Novel·la d’una lectura emocionant que tradueix la veritat de la globalitat humana i com interactúen els éssers i les forces de la naturalesa. La lliçó ha marcat profundament el meu sentit humà de la vida amb una característica molt remarcable en la societat actual menystinguda i no volguda dissortadament tampoc per la política. La protagonista una nena de 12 anys, pastora, que protagonitza una convivència suposadament impossible amb uns alliçonaments sorprenents.La sorpresa, que trenca barreres, és l’amistat amb un os. Els efectes de les relacions es valoren molt positivament pels fruits assolits, comprobats, una vegada, l’os ha estat internat per uns amics estrangers de la nena en un parc on ha trobat la seva llibertat i ha enriquit la seva vida amb una nova descendència. La intel·ligència infantil, sense estudis per raons socials del seu temps, esdevé un exemple de dignitat humana al fer front als enemics de les feres i al seu tractament de tirotejar-les sense intentar el contacte. Els fets luctuosos van portar a la petita a guanyar-se les simpaties de l’os, per cert quan el seu para havia mortt la mare del petit animal. I la nena va conviure, davant la incomprensió de la gent, amb la bèstia i va descobrir que no era l’os que matava les ovelles sinò el llop. La història excel·lentment desnvolupàda per la qualitat literària i pel treball d’investigació que dóna a entendtre’n la lectura. Una novel·la increïblement creïble amb un final d’un humanisme amb una gran dignitat assolit pel respecte que es deu a la natura, tant a la terra com a les plantes i als animals de tota mena. Una narrativa filosófica de que tot és possible quan s’actua amb intel·ligència i la llibertat dels infants. Els nens i nenes, nois i noies, també són protagonistes de la història i la seva participació és indispensable per assolir dignitat en el marc de la globalitat.

LA POESIA, L’ESPERIT DELS POBLES

La veritat de la poesia es descobreix en el missatge de la forma del poema abraçant un fons netament humà. La forma és molt important perquè també escenifica el protagonisme de la llibertat. Sense llibertat no hi ha línea de relació. La complexitat no està en el model sinò en l’ànima del model. Per què fa entendre una manera de ser personal i diferent en  cada poema. I és precisament en aquesta diferència on hi trobem, on hi descobrim la qualitat humana i social. La poesia és obertament un configurador social. Valorem l’expressió dels sentiments i ens n‘adonem de la psicoologia. Francament és el donar-se la mà de l’amistat amb una acció solidària el que facilita la veritat de la convivència. I quan el donar-se la mà, l’acompanya una mirada als ulls, s’entra directament en la realitat de l’altre. La mirada és la porta del desig de l’amistat. I la realització d’aquest desig és una acció poètica. La mirada i la poesia no enganyen. L’amistat sempre brolla tant pel  bé com pel mal. L’opció escollida sempre depen dels objectius dels dos nous amics. El ventall dels sentimenrs és molt ampli. I en aquesta situació la poesia quin paper hi juga? És la intel·ligència del poeta que li marca el camí. Les accions són els fruits de l’arbre del bé i del mal que depenen del conreu cultural amb que s’ha tingut cura de l’arbre. Sortosament les relacions humanes són múltiples i els diferents resultats tenen el poder de fer descobrir la comissió d’un error i la capacitat de raonar possibilita sortir de l’error i recuperar el camí de la pròpia veritat. Ens trobem en un estret lligam entre pensament i sentiment. La poesia en aquest lligam ha exerceix la funció de ser poesia i escriure poesia. I és quan  cal descubrir la realitat poética d’escriure-la, que és el poema, i de ser, que és la vivència. Penso que totes les persones gaudeixen d’aquesta vivència però disortament són poques les que en tenen consciència. Els poetes són les persones en minoria que que esriuen poemes, però no sempre el poemaés poesia. Una verita tés l’entitat poética i una altra el vestit. Literàriament es valora el vestit del poema que ha de de la bellesa del llenguatge que es tradueix en les diferents formes dels poemes. Formes que també reflexen etapes de la história humana com també ho manifesten les temàtiques. En certa manera la poedia ens sitúa en el temps i ens ajuda a conèixer la complexitat dels diferentes llenguatges. Però no és nomès les formes en el temps i en l’espai sinó també l’evolució de la humanitat en el seu progrés. Evolució que sitúa cada vegada més l’èsser humà en el centre de la convivència i la seva presència en el model polític de poble essent-ne la centralkitat. Dissortadament, encara en l’actualitat, aquesta centralitat no és reconeguda com tampoc acceptada i encara que sembli un contrasentit la cultura se’n resenteix i la poesía deixa d’influir. Es dona més importància als poemes escrits que a les vivències. I en una societat democràtica de veritat la poesía esdevè esperit vivificador de convivència. L’absència de les vivències poètiques es tradueix en la feblesa de les relacions humanes. Viure poèticament no pot set mai un  caprici, ha de ser un desig fet realitat. La gran poesia de la história literaria ho reclama i ho valora. La seva presència es manifesta en la convivència, una obra d’art. L’obra d’art de la paraula. 

L’ESPERIT DE L’ESPORT CREADOR DE LLIBERTAT

Aquest títol per a alguns lectors pot suposar una utopia. I francament aquesta opinió pot ser compartida si no es tè present que l’esport ha esdevingut una activitat humana poderosa i coherentment a l’albur de la llibertat. La imatge mundial que avui projecta l’esport està configurada pel domini del diner i de la política i ha perdut aquell humanisme que es vivia força anys enrere. En el món de l’esport no totes les modalitats pateixen la manipulació econòmica en el seu suport, de la mateixa manera. La majoria de modalitats esportives superen la manca de recursos amb el seu treball, la seva voluntat, amb la il·lusió de ser esportista. Viure esportivament. La idea que tenen de l’esport és d’un servei a la convivència i sortosament els fruits humans que en recullen evidencien la qualitat humana dels seus directius, practicants i aficcionats. He viscut molt d’aprop l’esport i, en la meva vida, esportistes de vàlua internacional han estat companys de viatge. L’esport m’ha donat, i encara em dóna, alegries i penes, que reforcen el meu esperit col·laborador psíquic en consonància amb la meva l’edat. He viscut la llibertat creativa de l’esport en pistes d’esquí, en pistes de gel, en camps de futbol, en pistes de bàsquet, handbol, voleibol, atletisme, gimnàstica, hoquei patins i gel i també ciclisme urbà i de carretera. No les he practicades totes, algunes  sí, però sempre com gaudi personal que em feia entendre l’entusiasme dels esportistes de competició. Però en aquest món de l’esport, els hi dec la meva formació esportiva als esportistes en edat escolar. Ells han fet més ferma la meva idea de la llibertat. I quan d’acord amb la meva afició esportiva contemplo la manipulació que de l’esport en fa el diner, m’entristeix, perquè acondueix pel camí de la pèrdua dels sentiments humans i la pèrdua d’humanisme porta al desordre social de convivència i com a consequència al risc de mort de l’humanisme. El domini de la convivència humana que està cada dia més regulat per l’economia converteix els èssers en mercaderia i l’esport, d’una manera escandalosa el futbol, n’és l’exemple més evident. I el futbol en ell mateix hi viu la contradicció. L’esport professional dominat i controlat pel diner degenera els valors humans perquè el màxim i  més important és el valor econòmic. I la penitència d’aquesta filosofia converteix l’esport en un configurador de la convivència en la que per ser ric tot si val i, per exemple en el futbol s’hi fa palès el fet diferenciador del diner, futbolistes amb grans fortunes i futbolistes amb dificultats per viure dignament i massa d’ells abocats a la pobresa. Per què una de les normes del futbol professional és aquella dita castellana “vaya yo caliente y ríase la gente”. I malgrat tot, el verdader esperit esportiu es manifesta amb força, per què l’esport és la seva vida, en moltes modalitats que dissortadament la premsa les oblida malgrat els seus èxits internacionals. La UFEC, unió de federacions esportives catalanes, i la Plataforma de Seleccions Esportives Catalanes ens poden explicar àmpliament d’aquesta lluita de l’esport formador de la llibertat, a nivel català, español i internacional. Són molts els esportistes practicants de l’esport per l’esport l’exemple de que un esport per a la gent és posible i com aquest esport dignificar l’esport profesional com una activuitat humana, no només com un espeectacle del gran capital dominat pels diners.

A LA VORA, d’Helga Simó i Molas

La lectura del poemari “A la vora” m’ha empès en cada poema a intentar situar-me “a la vora” de diferents situacions de relacions humanitat-univers. Voler entendre la vida en cada poema ha estat la creació de diferents estats d’ànim i d’imaginar o entendre diàlegs immaterials de salut corporal. La lectura molt més que fer-me entendre missatges, em feia viure contactes en els que descobria un llenguatge còsmic regeneracional en cada instant del contacte amb les paraules agermanadores de l’esperit humà amb el còsmic integrador del humà en l’univers amb una conducció del fil indefinit amb desitjos il·lusionats d’arribar a l’infinit. Els poemes potens en la senzillesa del llenguatge, complexes en la relació sintàctica i agosarats en la projecció ultracòsmica. El poema “PER SEMPRE” palesa l’engranatge de la humilitat de la paraula amb la veritat de la intensitat del moment per qué “ l’amor no és constant / ni estàtic/ però és bonic dir / que avui / estimariem per sempre”. La força del desig de l’eternitat expressada en un instant,”estimariem per sempre”. Els fets de l’existència en ells mateixos la veritat d’una altra dimensió diferent. “La / pausa eterna abans / de la punxada del mal més idiota./ Saber que hi tornaràs.” En tot moment, en els poemes d’Helga Simó i Molas si mouen dues obcions, que semblen impossibles, amigues en la intimitat del futur. La repetició, un signe humà, i el seu sentit, una idea de futur sense fi. En cada poema s’hi descobreixen relacions humanes temporals amb insinuacions d’eternitat en el marc de la veritat del temps, traslladada a la veritat de l’infinit. Un poemari de rostre humà amb aspiracions de rostre diví. Un poemari que es presenta com un caminant del món del temps per transformar-se en un habitant del món del més enllà.

ODISSIÀQUES, de Maria Rosa Blàzquez i Marin

 (Té la paraula Penèlope)

Un poemari molt ben estructurat com un homenatge a la dona en la seva lluita per la igualtat en la figura de Penèlope. Esposa d’Odisseus ( Ulisses) com a protagonista de l’amor que sentia pel seu espós absent que lluitava per la tornada a Itaca, desprès de la derrota de Troia. Penèlope és la protagonisgta del poemari en el dolor de l’absència esperant el marit i en l’absència sentint-se companya en el dolor. Un poemari en el que es viu la intensitat de l’esposa que estima immensament l’espós al marge dels moments amargs que havia de viure per culpa del deure que ell havia de complir. Maria Rosa intueix els dolors de l’absència i la cuites de l’absent posant en boca de Penèlope les paraules següents:” Del bell etern heroi me’n faig meves les cuites / el tràfec de viatger indocumentat,/ les tribulzacions de transeünt errant / empès nomès per l’afany de tornada / i ploro amb ell i amb ell estimo / l’acompanyo, com fidel consort fins a casa.” Penèlope en la seva solitud viu el viatge de tornada del seu espós “enderiat inquiet, / t’has fet a la mar, cercant-me./ Navegaràs solitari / fins descobrir que / és íntima la cerca.” L’esposa coneix molt bé l’orgull del seu marit quan es proposa un objectiu però també sap que malgrat l’èxit o el fracàs coneix molt bé el final que no és res més que recuperar la intimitat. I amb aquesta idea, ella, que estima, no desespera i escriu Maraia Rosa, “ella, la lleial, / l’espera./ Juga amb els fils / trena i destrena / somriu a tots / marca distàncies /es refugia en el fill / escull el coratge / silenciosa espera./ L’epera, si cal/ eternament./ L’home s’ho val”. Per què les penes d’esposa els intueix en els sofriments de l’espós. I en una de les seves oracions a Zeus, exclama:”Immortal engtre els immortals, en la propera / parttida, prent-me un pit com a penyora per, / com vigorosa amazona, lluitar frec a frec al / costat de l’estimat”. I el poema final és la gran declaració d’amor i de fidelitat a l’espós no escoltantn el cant de pretendents que la volien per esposa apartant-la del seu heroi. Val la pena llegir-lo. Diu: “¿És que no vas decidir aquest pensament tu mateixa, / que tornaria Ulisses per prendre venjança d’aqueixos? / Obra com et plaurà: i et dirè com més escauria. / Puix que dels pretendents s’ha venjat Ulisses diví,/ faci’s un npacte jurat: que Ulisses regni per sempre, / i nosaltres posem en fils i gemans oblidança / dels morts que s’han fet,i que els uns als altres s’estimin / com d’antic, i que hi hagi riquesa i pau a balquena”. La solució als problemes de la vida per difícils i dolorosos que sien finalment sempre la dóna l’estimar. Un poemari dens, amb veu de dona i poèticament una lliçó de convivència superant tots els problemes per greus que siguin.

ESTIMATS LLUC I JOANA, d’Oriol Junqueras

La lectura dels Contes des de la presó escrits pel pare del Lluc i la Joana m’ha fet encara més evident la innocència de l’Oriol i dels seus companys i companyes empresonats i exiliats. I el primer pensament m’ha fer veure que és l’argument i la prova més clara i el primer pensament, honestament ho dic, “si els jutges no hi veuen la veritat que defensen i la dignitat que els acompanya és per què tenen un concepte massa esbiaxat de la integritat de les persones.” Els darrers versos del poema que clou el llibre són prou expressius de la humanitat d’un pare i de l’abast de la seva dignitat. Les seves paraules són definidores de l’humanisme totalment contràries a les dels polítics de dretes que s’omplen la boca de legalitat embrutant-la d’ indignitat. Valorem els versos de l’Oriol:” Lluc i Joana, una infinitat d’abraçades / consolarà la llarga absència / i les nostres ànimes, ara ja tan fortes / no permetran / que cap petitesa els robi mai el somriure”. Definir de petitesa el seu empresonament davant de la dignitat, palesa una grandesa de la persona, que patint injustament, no deixa de ser el gran pare pedagog dels seus fills que els mena pel camí de ser ells i els ensenya a no odiar sinò a estimar, com ho indica que cap petitesa els hi robarà el somriure. La carta als meus fills és la  demostració de la honorabilitat d’una persona que és i ha estat un pedagog de la humanitat i per aixó els hi diu “el vostre pare és una persona honrada i treballadora, que us estima fervorosament”. I el seu amor i la seva pedagogia  l’evidencien els contes que els pares han d’explicar als seus fills perquè esdevinguin persones sàvies, amb la saviesa de saber entendre i de saber actuar. Els contes escollits per SAPIENS, són un exponent de la capacitat d’entendre dels infants i la necessitat de conèixer el millor possible el món perquè amb la seva inbtel·ligència, avui de nens i nenes, i demà de persones adultes, esdevindran persones creadores de la convivència universal en pau que la societat necessita. No entendre aquest missatge d’un pare empressonat als seus fills és donar pas lliure a la corrupció que domina avui la política espanyola tant des d’el corrupte com d’aquell que l’ha de sancionar i deixa actuar. La infinitat d’abraçades del poema de l’Oriol serà la veritat d’una convivència global, digna,justa i creïble amb la llibertat dels presos polítics i dels exiliats.