L’ensenyança en la meva vida: anècdotes.

Tenia jo 10 anys quan el meu pare em va canviar d’escola perquè en la que anava li van dir que amb ells ja no podría aprendre més. He gaudit 38 anys passant per totes les emocions possibles en una aula en la que també hi ha aquell alumne que vol posar en evidencia al professor. He viscut el buling d’un alumne a un altre. En una de les meves aules hi havia un “hijo de papà”, per cert molt intel·ligent i assolí el campionat nacional escolar d’Espanya d’escacs, que per cert vaig acompanyar jo a Madrid junt amb l’equip de gimnàstica deportiva. Aquest alumne tenia la classe mig atemoritzada i un dia va intentar fer-me el buling. La pregunta era capciosa i la meva resposta fou la mateixa pregunta imitant la seva veu. Tota la classe esclatà amb un fort aplaudiment. Cap més buling a la classe. Dominar l’alumne que es creu dominador és important pel bon resultat dels altres alumnes. Hi ha l’alumne que intenta reventar la classe. Normalment acostumen a seure en un pupitre de la darrera fila, per així passar més desapercebut i carregar les culpes als comnpanys. Un fet els molesta moltíssim, que el professor no els hi fassi cas i una vegada acabada l’explicació els faci anar a la pizarra a explicar la lliçó. Normalment no se’n surten mai i l’enrabiada puja al màxim si el professor els canvia de pupitre i el col·loca a primera fila. Però els altres alumnes ho agraeixen. I posats a explicar històries, segueixo, són reals i viscudes personalment. Un dia, un alumne que feia moltes campanes i normalment no assistia a la classe d’educació física, es va posar a la cua de la fila. La classe es feia a la piscina muncipal perquè era a finals de maig i el temps era calurós. Quan li arribà el torn li vaig barrar el pas, m’ensenya l’entrada, li agafo, l’estripo i no el deixo entrar. Podeu imaginar el que deia quan haguè d’anar-se’n. Uns dies desprès ens vam trobar cara a cara, el vaig saludar amistosament i entre altres coses li vaig dir: vols saber per què no et vaig deixar entrar a la piscina? Em va contestar, és veritat venia per armar “follón”. I parlant de piscina dues aventures més. En una reunió de pares a l’escola, abans de les vacances, per parlar dels alumnes i escoltar als pares, un pare aixeca la mà i fa la següent queixa: el professor va obligar al meu fill a dutxar-se acabada la classe  de gimnàstica i protestava. No recordo  les paraules que va dir de més. Vaig aixecar la mà, li dic que el professor a que es referia era jo i li faig un petit comentari. Feia molta calor, era cap al final de curs. Desprès de la classe d’educació física el curs del seu fill en té una altra a l’aula corresponent. Si vos fòssiu el professor us agradaria haver de fer la classe tapant-vos el nas? Vaig fer el gest. Mut, ni una paraula. Ni ha moltes d’anècdotes amb resposta favorable dels alumnes i fins i tot dels més rebels i difícils.Encara que no ho semble l’alumne va a lescola a aprofitar el temps. Un matí arribo amb el meu curs de mecánica general a la piscina per fer-hi la classe. El responsable de l’instal·lació, em crida m’ensenya la piscina i em diu que he de suspendre la classe. Aquell dia se’m va encendre la bombeta i li dic, si els alumnes li netegen la piscina, els hi regala una semana gratuita? El problema era que uns incívics durant la nit havien tirat a la piscina els suports de les cistelles de bàsquets, el footbolin, taules i cadires del bar de la piscina. Vaig cridar la classe, els hi ensenyo el panorama i els hi dic, uns “gamberros” i a lo millor algú de vosaltres hi era, han impedit poder nedar avui. Si ho deixeu tot net, teniu una entrada gratuita tota la setmana. Amb menys d’una hora la piscina estava disponible. El responsable de la instal·lació se’n feia creus. Els milllors, els tinguts pels pitjors alumnes, aquells que la majoria de professors no volen. Els alumnes si els tractes ccom a persones responsables, compleixen i entenen les indirectes. I per acabar dues experiències sobre la voluntat d’aprendre. Un curs també difícil i alló que la majoria no tolerava era presentar resum de l’explicació del professor. Un dia la classe d’educació física havia estat difícil .Al final els hi vaig dir, escolliu: el proper dia em presenteu per escrit el que avui he explicat o bé deu voltes a la pista d’atletisme corrent. Van donar les deu voltes. També vaig aprendre la lliçó. A l’alumne te l’has de guanyar donant importància a alló que li agrada més. I ara sí la darrera, que fa referència a la capacitat d’estar atents. Una dia, al Pavelló, durant la classe vaig dividir el curs ens dos grups. Tenien que actuar amb les mans agafades a l’esquena i jugar una estona a futbol en silenci. Si s’escoltava una paraula, falta. Durant cinc minuts no es va sentir cap paraula. Aturo el partit i els hi dic, heu vist com sou capaços de fer alló que us pensàveu impossible. El poder o no depen de vosaltres. També vaig aprendre que una lliçó per què sigui efectiva no ha de ser massa llarga. Curta i estimulant. Les anècdotes són moltes i els alumnes si els tractes amb respecte, amb justicia i veritat sempre són bons alumnes. Vaig aprendre d’ells que dmanen del professor tres coses. 1.- ser tractats com a persones que són. 2,- no ser enganyats  i 3 que si se’ls castiga, el càstjg sigui merescut no un caprici del professor. Gràcies per llegir-me.

DESPERTEM! Propostes per a un humanisme descentrat. (Quadern de C i J, 209)

El quadern és una síntesi de la II Jornada de Pensament, Fe i Justícia amb el títol “Davant el segle de la gran prova”, celebrada a Barcelona l’any 2017. Els tres ponents del quadern són tres persones, quines creences fan més creïble el tema de la jornada: un no creient, un sacerdot i una feminista. A qué fan referència quan parlen d’un humanisme descentrat. Senzillament d’un humanisme que classifica els humans d’acord amb el seu poder bàsicament económic i de color blanc. I el tema a plantejar és l’assoliment d’un ecohumanisme en el que la centralitat es basés en la dignitat dels éssers del planeta i que els humans esdevinguèssin no dominadors explotadors sinò responsables de la seva realitat i desenvolupament. Aquesta manca de respecte a la natura per part dels humans s’ha traduit en una sèrie de problemes que amenacen greument a tota la humanitat i el ponent Jorge Riechmann en cita els de més risc: escalfament climàtic, acidificació dels oceans, deforestació, despoblament de la fauna, destrucció de sols fèrtils, inundació de zones costaneres, escassedat d’aigua dolça i amb una llarga llista. Per fer front a la crisi, ens recorden que l’objectiu comú humà ha de ser: 1) tenir clara la importància de les cosmovisions i 2) no oblidar la veritat de la mort. La urgència de reciclatge de les ralacions humanes amb la natura porta a recordar com des dels inicis la humanitat era responsable d’una coordinació respectuosa i la presència de la mort en el tema rau en el fet de la inconsci`rncia dels efectes que el seu tractament per part de massa humans esdevindrà greu per a tothom. José Ignacio Gonzàlex Faus, en la seva intervenció va citar les paraules de Leonardo Boff, de la teologia de l’alliberament: “el sistema que destrueix la terra és també el que produeix les víctimes humanes.” Carmen Magallón, feminista, hi aportà la realitat de l’apartament de la dòna en el devenir històric i llença aquesta advertència acusadora: “Hi ha circumstàncies en que es posa de manifest que les grans paraules, els absoluts, van en contra dels éssers humans de carn i os, i estic pensant en casos en que per defensars els drets humans s’ha arribat a bombardejar éssers humans.” En una paraula, la dignitat d’una vida humana no serà una realitat global sense una consciència de solidaritat, dignitat, igualtat, veritat i justicia. I aquest reciclatge és urgent.

CAP A UNA ECOLOGIA INTEGRAL (quadern 202)

Els jesuites Joan Carrera i Llorenç Puig ens presenten aquest tema a la llum de l’encíclica del Papa Francesc Laudato si. És una crida a la humanitat amb una obligació especial dels fidels religiosos del cristianisme i a la vegada als d’altres religions a sentir i compartir  la nenessitat d’un canvi de vida arrel de la problemática desfermada pel canvi climàtic i les relacions de la humanitat amb la natura. És una urgència perquè es fonamenta en un canvi important en les relacions humanes consistent a una més justa distribució de la riquesa i a una més humana amb el medi ambient si volem de veritat una justícia social. Com hauria de ser la nova consciència integral? Llegim.”Aquesta consciència de la interdependència ens hauria de dur cap a una ética de la compassió universal que promogui que tots els éssers vius puguin viure dignament, especialmente els més febles i els més amenaçats. Només l’espècie humana pot pendre el lideratge d’aquesta responsabilitat i, per aixó, per oferir una resposta compassiva amb els altres i amb tota la biosfera hem de comportar-nos com si fóssim La consciència del planeta.” La tasca no és fàcil, però no impossible, ni ràpida, `però sí necessària i també urgent. D’aquestes paraules que a continuació reprodueixo podrem deduir d’on sortirà la gran oposició:”Un desenvolupament tecnològic i econòmic que no deixa un món millor i una qualitat de vida integralment superior no pot considerar-se progrès”. Dissortadament la paraula progrès és la més manipulada hipòcritament perquè si els benestants van millor, és progrès i aquest progrès és consequência del major empobriment dels altres, no té importància. Però deixeu-me dir “sortosament aquesta forma de progrès” no deslliuraria tampoc al rics  de la desfeta. I la única solució passa pel canvi de consciència. El que té molt ha d’estar disposat a ajudar al necessitat i el necessitat a saber fer un us de l’entorn i del que rep, raonable. Sortosament en aquest tema les grans religions del món no només hi estan implicades sinò entregades i totes elles saben molt que vol dir aconseguir una persona integral. És la lluita de la cultura, i la religió ho és, contra l’egoïsme del voler tenir més.

MAUNA. La enseñanza del Silencio, de Swami Satyananda

El silenci del que ens parla Satyananda no és simplement l’absència de paraules i sorolls sinò un concepte molt més profund e íntim que esdevé creador. És aquell silenci que et permet caminar pel carrer sense que et desvii de la teva consciència a l’hora d’obrar. Per exemple, he arribat a la conclusió que beure tal licor no és bo per la meva persona perquè em perjudica la salut. Si la consciència és plena i el silenci és obvi per més que se’t tempti no en veuràs. Si en veus significa que el teu silenci creatiu, no és un tal silenci. No és fàcil ser silenciós en mig del xibarri. Però és possible i es pot arribar molt lluny. És alló de Sant Bernat que se sentia sol al bell mig de la multitud. MAUNA, que vol dir silenci, és unn llibret basat en l’experiència personal del seu autor, fill de Granollers i molt estimat. El seu aspecte exterior no ens portarà a conèixer que el silenci és la seva vida però les seves paraules seran una invitació per conèixer la seva personalitat. Per a mi ha estat una descoberta i, a la vegada,  una il·lusió per la consciència que jo tenia dels molts punts de contacte entre l’hinduisme i el cristianisme. Per tenir-ne una idea, a partir d’un escrit que invita a la lectura, transcriurè un poema d’una mestra hindú contemporànea, Prema Panduranga, i en el seu poema trobareu expressions que us faran exclamar, aixó és evangeli pur. No les escric, les descobrireu. Diu el poema; “El habla necesita compañía, el silencio necesita soledad/ El habla quiere conquistar a los demás, el silencio quiere conquistar-te a ti mismo./ El habla crea amigos i enemigos, el silencio es amigo de todos./ El habla necesita respeto, el silencio tiene ya esta respeto./ El habla està relacionada con la tierra, el silencio es transcendente./ El habla educa, el silencio exalta. / El habla tiene limitaciones, el silencio es ilimitado./ El habla necesita esfuerzo, el silencio mucho más./ El habla es humana, el silencio es divino./ Mientras hablas te oyen otras criaturas, en silencio puedes oir al Creador. El silencio te lleva a la quietud de la mente, luego a la introspección, a la purificación, y finalmente a la liberación.” Francament a l’acabar la lectura vaig proposar-me entrar en el gran silenci, amb pràcriques que s’aniran allargant, una al matí i l’altra a la tarda  amb una variant que el meu mantra serà “Pare nostre, que esteu en el cel”. El silenci hindú també busca la divinitat.

NATURA M’ATURA, de Narcís Munsó

Un libre que m’ha produit un goig especial perquè, l’autor un xic més jove que jo ens regala  una mos molt important de les seves emocions a pagès i també de pedagog. Emocions que comparteixo per les mateixes raons i que la seva lectura m’ha fet reviure moments molt parells a pagès i a l’escola. El títol ja és tota una advertència del que hi descubrirem, senzillament de com ens parla la natura. El llibre presenta dues parts: una de poemes i l’altra de narracions, però aixó no vol pas dir que la poesia no estigui present en les dues parts. La darrera estrofa del primer poema  és tota una profunda reflexió de vida: “Mon cor, que és de terra,/ guarda una llavor./ Si ara non s’erra,/ en puja una flor”. Mentre la lectura t’acompanya t’obre els ulls i et fa veure d’on i com surten les flors. Molt emblemàtic el poema ROSER DE BOSC: “ Vull la rosa d’englantina / o la d’un roser caní / ben guardada per l’espina / i desclosa a mig camí”. I tot el llarg de la primera part esdevé un descobriment de plantes i flors, qua totes amb els seus colors, formes i olors donen a l’ésser humà la raó de perquè es la flor més bella de l’univers. Però altres flors tenen molt de protagonisme en la vida de les persones, com ens ho diu en la darrera estrofa del poema taula vella: “Vella taula que ara és santa./ Taula que en tornar al seu lloc / es veu que el pes no l’espanta / i no cal tirar-la al foc”. La vellesa manifesta la seva saviesa i solidaritat per fer florir les plantes joves del jardí de la vida. Però la segona part del llibre esdevé una altra joia de la dedicada a la naturalesa vegetal i animal i amb moments intensos de l’ésser humà. Parla d’ocells, peixos, del fred i el calor i per damunt de tot de la grandesa de la vida humil i senzilla del camp com la del conte EL NEN QUE NOMÉS SABIA DIR NO, una gran lliçó humana de la grandesa del desvalgut sense ningú que amb humilitat i senzillesa sap guanyar-se l’amor d’una noia de ciutat donant un tomb a la vida dels dos i una lliçó de la grandesa de la humilitat del camp davant la supèrbia de les grans ciutats. Senzillament un llibre que no sé si serà un bestseller però tinc molt clar la gran qualitat de persona i de pedagog, difícil de que la superi l’escriptor, del seu autor i li desitjo que almenys l’iguali. És un llibre que més enllà de passar una bona estona fa sentir els batecs de la naturalesa que el cor comparteix.

A la tardor poemes, de Josep Lleixà i Fernànez

Aquest poemari m’ha integrat en el curs de les quatre estacions climàtiques i he trobat en el món de la poesia el goig d’abastar els fruits de l’arbre per excel·lència que és la humanitat. Possiblement algun dels fruits una tormenta els ha mossegat però aquell fruit sovint encara és més agradable al paladar dels sentiments. En la poesia de Josep Lleixà s’hi viu el procès natural d’un poema, que es pensa i dissenya a l’hivern, se sembra a la primavera, se’n té cura a l’estiu i a la tardor, amb les fulles seques de les arbredes, els fruits són un plaer del gust. Veritablement aquest procès de la poesia de l’amic Lleixà té en el missatge, el gust, l’encant de la poesia habillada amb el vestuari de la identitat personal però viscuda en l’amistós diàleg de la lectura. Diàleg distès, sense pretensions amb el desig d’arribar al cor per descobrir en cada moment quins són els veritables batecs de la humanitat. Quan el cor d’un poeta batega, batega la poesia de la humanitat perquè la millor poesia està en el fons més que no pas en la forma, però benvinguda l’excel·lència  formal perquè enalteix l’excel·ència del missatge. I penso sincerament que la poesia de Lleixà basa la seva qualitat en la mà estesa que busca l’amistat de tothom. El poema EL SILENCI sintetitza i alliçona. “Escolta el silenci,/ escolta’l en silenci./ No sentiràs res,/ i quedaràs sorprès / de les coses que has entès”. Sovint ens falta saber escoltar en silenci, el meu silenci per entendre la paraula d’altri. Sovint la conversa en silenci de dos amics, que un al costat de l’altre, es parlen sense pronunciar paraula, és la manifestació de l’amor que modela les identitats. El meu amic Swami Satyananda, diu que “estar en mauna (silenci) en su sentido màs elevado es permanecer en nuestra propia esencia”. I certament amb la senzillesa de la humilitat Josep Lleixà ens alliçona amb els seus versos quina és la seva essència. I no per aixó no deixa de ser profund, en la seva humilitat, quan ho corrobora dient:”T’adones que el que tu vius / no ho pots transmetre a ningú./ Explicar-ho, potser sí”. La comunicació és el vestit de la poesia, que pot ser més humil o més senyor, però un vestit ric o pobre no és l’ànima de la poesia. I en el poemari de Lleixà hi brilla l’anima, més que el vestit. La lectura del teu llibre, Josep, m’ha fet estimar més la vida, la meva i la dels altres.

LES CIUTATS OCASIONALS, de Ricard Mirabete Yscla

El títol de poemari “Les ciutats ocasionals” em desvetllà una curiositat centrada en la normalitat dels pensaments. Obviament que el fet de pensar és normal però també ho és l’afirmació de la possibilitat o veritat de pensar en anormalitats. Però la lectura del poemari m’ha fet adonar que hi ha anormalitats que poden ser normals. No és el tema de veritats o mentides sinò de diferències dintre d’una ética. Tot depèn del sentit ètic o moral de les persones. I aquesta idea me l’ha despertada la paraula ocasionals una vegada acabada la primera lectura. I tot seguit em pregunto, on rau el fet o la idea ocasional de les ciutats. I la resposta me l’ha donada la identitat dels ciutadans, tot i que la construcció en el lloc escollit també port ser ocasional. Els ciutadans m’han donat la resposta en forma de vivències viscudes en visites de ciutats i precisament el primer poema acaba amb aquesta afirmació:” La questió és saber / si creurem en una història de melodies enutjoses”. Una melodia pot ser la causa d’un canvi emocional. El problema el provoca l’adjectiu perquè la melodía per uns pot ser enutjosa i per altres no. I Ricard Mirabete amb un estil poètic-narratiu o narratiu poètic gaudeix de la gran habilitat d’endinsar-nos en la veritat i dignitat del propi jo amb un missatge de l’entorn que convida a desconfiar. Reflexionem de l’acabament del poema “Envellir” fent referència a que ningú “no amaga la pressa de sentir-se veritat”. I per demostrar la seva “es despulla”. Ocasió que confirma en el poema següent, referint´se a la ràbia juvenil, escribint:”Ara i adès, malda per sobresortir / de la pedra i el fang en una tempesta / que és una farsa.” La lectura del poemari m’ha demostrat com amb els ulls oberts, una persona, sigui quina sigui la seva condició, sempre descobreix un moment  on troba la seva veritat. I Ricard Mirabete, bon poeta i gran pedagog, ens ensenya a caminar amb els ulls oberts per la vida perquè per un camí enfangat ens pot fer donar compte de com hem de caminar per la vida. Els problemes ocasionals del poemari no són fang, són poesia. Ricard ho sap, perquè la història la fan les persones que la seva vida és poesia.