ODISSIÀQUES, de Maria Rosa Blàzquez i Marin

 (Té la paraula Penèlope)

Un poemari molt ben estructurat com un homenatge a la dona en la seva lluita per la igualtat en la figura de Penèlope. Esposa d’Odisseus ( Ulisses) com a protagonista de l’amor que sentia pel seu espós absent que lluitava per la tornada a Itaca, desprès de la derrota de Troia. Penèlope és la protagonisgta del poemari en el dolor de l’absència esperant el marit i en l’absència sentint-se companya en el dolor. Un poemari en el que es viu la intensitat de l’esposa que estima immensament l’espós al marge dels moments amargs que havia de viure per culpa del deure que ell havia de complir. Maria Rosa intueix els dolors de l’absència i la cuites de l’absent posant en boca de Penèlope les paraules següents:” Del bell etern heroi me’n faig meves les cuites / el tràfec de viatger indocumentat,/ les tribulzacions de transeünt errant / empès nomès per l’afany de tornada / i ploro amb ell i amb ell estimo / l’acompanyo, com fidel consort fins a casa.” Penèlope en la seva solitud viu el viatge de tornada del seu espós “enderiat inquiet, / t’has fet a la mar, cercant-me./ Navegaràs solitari / fins descobrir que / és íntima la cerca.” L’esposa coneix molt bé l’orgull del seu marit quan es proposa un objectiu però també sap que malgrat l’èxit o el fracàs coneix molt bé el final que no és res més que recuperar la intimitat. I amb aquesta idea, ella, que estima, no desespera i escriu Maraia Rosa, “ella, la lleial, / l’espera./ Juga amb els fils / trena i destrena / somriu a tots / marca distàncies /es refugia en el fill / escull el coratge / silenciosa espera./ L’epera, si cal/ eternament./ L’home s’ho val”. Per què les penes d’esposa els intueix en els sofriments de l’espós. I en una de les seves oracions a Zeus, exclama:”Immortal engtre els immortals, en la propera / parttida, prent-me un pit com a penyora per, / com vigorosa amazona, lluitar frec a frec al / costat de l’estimat”. I el poema final és la gran declaració d’amor i de fidelitat a l’espós no escoltantn el cant de pretendents que la volien per esposa apartant-la del seu heroi. Val la pena llegir-lo. Diu: “¿És que no vas decidir aquest pensament tu mateixa, / que tornaria Ulisses per prendre venjança d’aqueixos? / Obra com et plaurà: i et dirè com més escauria. / Puix que dels pretendents s’ha venjat Ulisses diví,/ faci’s un npacte jurat: que Ulisses regni per sempre, / i nosaltres posem en fils i gemans oblidança / dels morts que s’han fet,i que els uns als altres s’estimin / com d’antic, i que hi hagi riquesa i pau a balquena”. La solució als problemes de la vida per difícils i dolorosos que sien finalment sempre la dóna l’estimar. Un poemari dens, amb veu de dona i poèticament una lliçó de convivència superant tots els problemes per greus que siguin.

ESTIMATS LLUC I JOANA, d’Oriol Junqueras

La lectura dels Contes des de la presó escrits pel pare del Lluc i la Joana m’ha fet encara més evident la innocència de l’Oriol i dels seus companys i companyes empresonats i exiliats. I el primer pensament m’ha fer veure que és l’argument i la prova més clara i el primer pensament, honestament ho dic, “si els jutges no hi veuen la veritat que defensen i la dignitat que els acompanya és per què tenen un concepte massa esbiaxat de la integritat de les persones.” Els darrers versos del poema que clou el llibre són prou expressius de la humanitat d’un pare i de l’abast de la seva dignitat. Les seves paraules són definidores de l’humanisme totalment contràries a les dels polítics de dretes que s’omplen la boca de legalitat embrutant-la d’ indignitat. Valorem els versos de l’Oriol:” Lluc i Joana, una infinitat d’abraçades / consolarà la llarga absència / i les nostres ànimes, ara ja tan fortes / no permetran / que cap petitesa els robi mai el somriure”. Definir de petitesa el seu empresonament davant de la dignitat, palesa una grandesa de la persona, que patint injustament, no deixa de ser el gran pare pedagog dels seus fills que els mena pel camí de ser ells i els ensenya a no odiar sinò a estimar, com ho indica que cap petitesa els hi robarà el somriure. La carta als meus fills és la  demostració de la honorabilitat d’una persona que és i ha estat un pedagog de la humanitat i per aixó els hi diu “el vostre pare és una persona honrada i treballadora, que us estima fervorosament”. I el seu amor i la seva pedagogia  l’evidencien els contes que els pares han d’explicar als seus fills perquè esdevinguin persones sàvies, amb la saviesa de saber entendre i de saber actuar. Els contes escollits per SAPIENS, són un exponent de la capacitat d’entendre dels infants i la necessitat de conèixer el millor possible el món perquè amb la seva inbtel·ligència, avui de nens i nenes, i demà de persones adultes, esdevindran persones creadores de la convivència universal en pau que la societat necessita. No entendre aquest missatge d’un pare empressonat als seus fills és donar pas lliure a la corrupció que domina avui la política espanyola tant des d’el corrupte com d’aquell que l’ha de sancionar i deixa actuar. La infinitat d’abraçades del poema de l’Oriol serà la veritat d’una convivència global, digna,justa i creïble amb la llibertat dels presos polítics i dels exiliats.

PARTÍCULES CAPTIVES, de Bep d’Utxí, Magda Gabàs

Un poemari a sis mans, un poeta, una poetesa i un fotògraf en el que la centralitat temàtica la protagonitzen els sentiments agermanats amb els moviments de la natura. Així SER/ESTAR, capítol que ens defineix l’objectiu dels autors que “amb ploma de coral i andesina vermella / solcava rangs per la blanca quartilla / deixant-hi la llavor de la lletra planera / que havia de forjar el poema” per què la vida és poeisia. No hi ha pretensions en la saviesa dels autors sinò humilitat davant la LLIBERTAT  que “es perfumava amb essència d’estrella./ I es vestia amb llum del firmament / I dansava al so del vent / a l’escenari de la vida.” El sentiment humà aconduint la vida “amb el desig de viure lliure”. Però en aquest esdevenir hi juga el seu paper la LLUM/FOSCA. És curiosa la metàfora de NIT DE VIDRE perquè “ no ha estat un miratge./ he reconegut la nit de vidre / cercant un oasi de serenor / de pau interior” per assolir ser persona digna. I en aquest recorregut, SENTIRS / PENSARS, s’hi paledsa com es mouen els sentiments i les idees. “No es barallen la rosa amb el nard / per la seva bellesa / ni amb el card / per les pues de la tija”. Una definició lírica del que és la vida, un diàleg entre el bé i el mal, el ser i el no ser, en la recerca de la veritat i la felicitat. I en TEMPS / ESPAI  es fa un recorregut en el que es desenvolupa la vida dels humans amb el desig de viure “com onatge de la mar / vull que sigui el meu calendari,/ infinit, sense horari”. Un poemari que desfulla la margarida de la vida per quedar-se amb el groc del treball que és el desig que marca el camí de la felicitat.

ENS ESTAN DESNATURALITZANT EL FUTBOL

Per què calia jugar a Madrid la final de La Copa Libertadores argentina? El futbol esportivament pot ser i és un necessari configurador de la societat del futur, una societat en la que la dignitat del ser humà esdevingui la centralitat i la base de la filosofia social i política de la convivència. I, amb perdó, la final entre el River Plate i el Boca Juniors em va semblar més desestabilitzadora i destructora que no pas configuradora. El motiu de traslladar la final fora d’Argentina és prou acusador. La greu baralla entre les dues aficions. Un esport, que pedagógicament i esportiva ha de tenir per objectiu la cordialitat i l’amistat, en la realitat, com ho palesa el partit que comento, dissortadament els efectes són negatius. Possiblement, les baralles sovint són efímeres i momentànies, però el soroll que fan, com el partit en questió, arriba massa lluny internacionalitzant-se la rivalitat. I la fama queda i és negativa. La pregunta que em faig és, no hi havia cap altra solució? Era més important jugar la final a Europa perquè a l’Amèrica del Sud era un risc massa evident? El missatge que he desxifrat d’aquest fet em convenç que el futbol s’està desnaturalitzant  per culpa del poder del diner. En el fons del fons ha estat una jugada económica, negativa pels ciutadans i molt positiva per la Federació i els clubs. Portar a l’estranger una activitat esportiva de risc al seu país significa la internacionalització dels aldarulls i la incapacitat de les autoritats esportives i polítiques de redreçar l’activitat esportiva. Una veritat és la passió per ser els millors amb els posibles defectes que s’hi produeixin i una altra la incapacitat per trobar-hi solucions socials dintre la convivència nacional. Buscar la solucio a cop de talonari, com es va fer, no és una solució social, és una demostració de la desviació convivencial que s’està vivint en el món, també en el segle XXI. No és el mateix missagte jugar a l’estranger un partit fruit de relacions esportives positives que un de relacions negatives. Per altra banda es palesà una altra circumstància, que cal analitzar, i valorar, la passió de l’afició que arriba a efectes socialment desmesurats i inacceptables. En un món on la pobresa cada dia és més generalitzada, generar activitats en les que la passió pot més que la raó i econòmicament és perjudicial, suposa una política de configuració social corrupta. És lamentable que la passió d’uns, perjudiqui els drets d’altres, que es va veure apartats d’aplaudir als seus ídols en un joc que cívicament hauria d’haver estat modèlic a la vista de tot el món. Jugar fora i lluny fou un trist favor a l’esport i a l’esportivitat i una demostració de feblesa organitzadora de les institucions corresponents. Des de la meva òptica fou una jugada económica de dimensions mundials dirigida pel diner, demostrativa de la qualitat humana pobra obviant els drets de la majoria de la ciutadania argentina, en aquest cas. Es va internacionalizar, no ho nego, però amb un missatge socialment lamentable: pareu esment en la qualitat técnica de jugadors de fama internacional que han estat incapaços de demostrar a casa seva la qualitat humana, cívica i social anant a l’estranger a demostrar les seves mancances solidàries.Personalmemt aquest partit ha estat una demostració de les mancances socials i humanes de les institucions esportives i polítiques i la pobre convivència social d’un país. Una demostració des de l’esport de la feina que li cal encara a la humanitat per assolir una convivència global digna.

QUATRE ESTACIONS, de Josep Lleixà i Fernàndez

Poemari dedicat a la força comunicativa de la naturalesa actuant sentimentalment com si d’una persona humana es tractès. L’emotivitat és l‘enllaç que recorda als hunmans que són natura. I és precisament la climatologia mitjançant les quatre estacions de l’any, la mà estesa que fa aflorar i valorar els sentiments. L’autor ens diu que “ho està amb un ordre que reflecteix el meu estat d’ànim en el moment de la seva escriptura, esperançat, content, trist, melangiós, confús, creatiu…” Precisament alló que vol el poeta és que el lector descobreixi en els poemes el seu propi estat d’ànim. La primavera desperta els sentiments com “roses el perfum penetrant” i “imatges de verd esclatant”. És l’estació propicia per l’enamorament i ho expreasa “els meus llavis delerosos / busquen els teus,/tu els ofereixes de bon grat / per fi s’han trobat”. L’estiu encen el desig que la llum “ara ja crema brillant segura / amb gran foc d’estima i desig /t’estimo”. La tardor és melangia, aquells records interioritzats i amagats en el cor com “gebrada de bon matí / imagtges a la tarde de tristor / així és la tardor.” I l’hivern fred, gris / insomnis, gelats a les nits, / vivint històries vora el foc / el fum embolcalla la mort”. Sintetitzant, les quatre estacions són el programa de la vida que naixent es revifa, es fa gran i quan arriba el moment, “rama que gronxa,/ remor, vent apropoant-se /rima trista, dol / rosa, pètals guarint-lo. Rossinyol mort, no canta”. Un poemari, el de Josep Lleixà, per estimar i viure profundament la vida.

BON NADAL DESDE L’AIRE

La llum resplendent de la cova de Betlem i els cants dels àngels anunciant la bona nova fant que les celebracions de les Festes de Nadal resplandeixin amb  desitjos de pau, que la humanitat tant necessita, amb una pluja de felicitacions anunciadores de la veritat íntima del cor humà. Felicitacions en que la paraula esdevè ángel, l’art imatge de l’amor i la música l’ambient de la felicitat més humana. I en aquest ambient delerós de pau, una frase d’un llibre bíblic ens porta a pensar com han de ser els artistes de la creativitat de la germanor universal. Copio:”L’abella és ben petita comparada amb altres animals que volen, però la seva mel és la cosa més dolça”. Entre els humans voladors de les festes de Nadal s’hi barregen persones de totes condicions amb les seves diferències, però hi ha uns voladors, petits com les abelles, que la seva felicitació és la més dolça. Alumnes de les escoles de Llinars del Vallès omplen els carrers de la seva població amb dibuixos i pintures, autèntiques obres d’art, penjant les banderoles artístiques en els fanals dels carrers i places. Els missatges que els infants ens conviden a entendre, llegir i reflexionar, que porta cada dibuix i pintura, van acompanyats de les veus infantils que amb els traçats i colors canten amb veu angelical paraules-cançons, com “juguem per aprendre, aprenem jugant”, veritablement el joc és la vida dels més petits, però el seu joc denuncia profunditat de pensament quan escriu “la creativitat és contagiosa, passa-la” i no hi podía faltar l’objectiu bàsic de la convivència humana espressat concís però clar:”pau, amor, màgia, somnis, família, felicitat”. Una exposició  als carrers i places, dels nens i nenes d’un poble que en el seu vol hi han convidat escolars d’altres pobles veïns, Villaba Saserra, Sant Antoni de Vilamajor, la International Rural School de Mataró i pintors del Montseny. Una felicitació nadalenca perviure el seu missagtge i gaudir de l’alè del seu respirar. La pedagogia de l’art de Jesús Costa desde fa set anys ensenya a volar.

RESISTÈNCIAI ESPERANÇA CRISTIANES EN UN MÓN INJUST

Introducció a l’Apocalipsi

El quadern 165 de Cristianisme i Justícia ens presenta una visió del missatge  del llibre de l’Apocalipsi, de l’apòstol Sant Joan. El darrer llibre del Nou Testament és una pedagpogia del significat del Regne de Déu en la terra que és la vanguarda del Regne de Deú en el cel. Sant Joan, apóstol, no presenta un futur catastrofista del fi del món, sinò denuncia a partir de la visió història que ell va viure, valora el procès de la humanitat que té moltes similituds amb els períodes que es succeixen. L’apòstool va escriure la seva tesi de la fi del món en base al model polític de l’imperi romà, procès que s’ha complert amb els successius poders polítics, i en aquesta visió hi entra de ple la història del  segle XXI. El llibre de l’Apocalipsi podriem dir que es basa en la simbologia jugant amb els números i amb les característiques dels diferents moviments històrics, partint de la filosofia de les ensenyances, profecies i personatges del l’Antic Testament, per que en elles s’hi pot intuir una projecció de futur. Els grans personatges i els moviments històrics tenen les seves repeticions en les relacions religió-política, causant verdaderes situacions que feien suposar l’eliminació del poble jueu. I aquestes perseccucions tenen el seu ressó en els nostres dies en tot el mapa polític i essent els més culpables i perillosos els enomenats capdavanters, com poden ser els EEUU d’Amèrica, la magteixxa Europa, Rússia i també hi ha motius per incloure’hi l’Estat Espanyol independentment de les suposades bones relacions amb l’Esglèsia. Però en aquest visió catastrófica, una llum convida l’esperança perquè el nou regne de Déu és una reorganització del regne actual en el que hi poden tenir entrada tots els humans, per la força redemptora de la sang de Jesucrist, vessada per la redempció de tot el món. L’Apocalipsi de l’apóstol Joan és un missatge d’esperança perquè el judici final serà just, però la justícia de Déu no és la mateixa de la dels mortals, perquè per començar no coneixem la força redemptora de la mort dels suposadament dolents en el moment del seu traspàs. Els cristians tenen en l’evangeli el programa de la seva vida, però hi ha moltes persones no cristianes que la seva vida compleix l’evangeli essent justes i verídiques. La mà de Déu està extesa a tota la  humanitat que al segle XXI els no cristianes són en nombre milionaris molt superiors i també són fills de Déu. Sóc conscient que m’he apartat un xic del text però no de la idea que està en el poder redemptor de la passió de Crist.  

Les preguntes que portem dins

Les persones, desde sempre, senten la preocupació del demà, però hi ha un demà que és superior a tots, que seran desprès de la seva mort, si de veritat hi ha un desprès. El n.160 de Cristianisme i Justícia està dedicat a una reflexió molt complerta sobre eln tema, basat en el perquè de la mort . El més enllà és una utopia? Quina repercussió té l’expressió de “Déu  ha mort; Marx, també… i jo… darrerament no estic gaire fí que diguem…” I sobre el tema hi ha la doctrina de l’escatologia, que etimològicament  significa “la derrera paraula”. Qui la té de veritat la darrera paraula? Recordem que Sant Joan, evangelista, comença  el seu evangeli amb “la paraula es va fer carn”. Què hi ha desprès de la mort, en referència a la “salvació” predicada per Jesucrist si hi ha la convicció que la darrera paraula la tenen els més desfavorits de la humanitat. L’evangeli és la bona nova  per els més pobres. I qui són els més pobres? La resposta sembla fàcil, però no ho és tant. En la Bíblia hi ha un llenguatge d’esperança. Llenguatge que mereix una atenció especial en el llibre de JOB, aquell personatge benestant reduit a la misèria i que malgrat encarant-se amb Déu no perd la confiança i recupera la seva primera situació social. Són els més pobres els que millor entenen el missatge evangèlic de la salvació? I Jesucrist en la seva vinguda porta el “regne de Déu” i no es cansa de dir com els pobres són els predilectes. Però què significa la pobrfesa? Manca de recursos naturals o manca de recursos espirituals? La mort és la resposta perquè desprès d’ella ve el futur en el que “Déu vindrà amb glòria a jutjar els vius i els morts”. Parem atenció en “vius i morts”, vol dir que en el dia del judici no tothom haurà mort? I quin serà el judici? Cel, infern, purgatori? Quin significat té en la Bíblia creure en la resurrecció dels morts? Vol dir que és la gran manifestació de la glòria de Déu a tota la humanitat? Si no he llegit malament l’autor del llibret així ho indica. La pregunta no es fa esperar? On està doncs la justícia? Crec i penso  amb força credibilitat que la justíciaa de Déu és molt diferent de la justícia dels humans. Recordem que en els principis de la creació se’ns diu que la humanitat fou creada a imatge de Déu i si molts humans no l’han respectada, Déu no destruirà la seva obra. La paraula del poble senzill és la paraula de Déu en el perdò, l’aplicació de la justicia i la porta de la glória.

CUANTO TE HE ADMIRADO ABUELO DESCONOCIDO, de Ricardo Sàenz de Luque

Ricardo Sàenz de Luque és un metge argentí de família d’orígen espanyol afincada a l’Argentina per raons personals que aconsellaren instalar-s’hi. Ricardo és un bon amic que me’l va presentar l’exalumne Francesc Ozerans, granollerí que actualment viu a Villa la Angostura (Argentina), on hi resideix també el metge. La lectura del llibre m’ha ensenyat a coordinar el cor amb la intel·ligència. I precisament el cor i la intel·ligència del Dr. Ricardo l’impulsaren a voler conèixer amb més profunditat la història de la seva família i d’una manera més personal la vida del seu avi José Matias Saenz de Luque. I ha estat el desig d’aquest coneixement que el decidí a traslladar-se en diferents ocasions d’acord amb el seu treball a Logroño. I el llibre ens fa palès un gran treball impulsat per un gran cor. La seva lectura m’ha portat a tenir un coneixement més complert de Logroño ciutat i de la seva província, que millorà el que vaig assolir en els tres anys d’estudi a Albelda d’Iregua. Ricardo demostra en el llibre que és un gran amant de la història com també de la geografia perquè indaga en els arxius i en els indrets de les contrades que puguin tenir alguna relació amb la familia. La  redacció del text palesa la serietat en respectar la història tal com succeí, independenment dels èxits i dels fracassos, dels bons i mals momemts que els familiars van patir, Certament el seu avi fou un personatge il·lustre pels seus coneixements científics i per la seva ascendència social a Logroño. No ha menystingut cap notícia que d’alguna manera o altra defineixi la personalitat com a ciutadà i com a metge del seu avi.L’última part del llibre és el seguiment històric any per any de la família des d’el 1833 fins al 1907. Però si la part histórica és definidora d’un interés excepcional, la part més narrativa amb moments molt poètics arriba a l’ànima demostrant una gran qualitat literària de l’autor que amb els mimbres no massa abundants, a vegades, sap teixir una història d’una credibilitat gaire bé insubornable. Hi ha dos capítols d’una excepcionalitat humana molt emotiva quan coneix al pintor Manet i li és demanada la opinió a l’avi per la greu intervenció que aconsellà amputar-li una cama, que fou la causa de la mort del pintor. Però un altre pintor desvetllà interés del doctor, el valencià Sorolla. En la narració dels temes artístics palesà com caminen de la mà la ciència i l’art essent fonamentals en la formació humana de les persones. La relació medecina-art és d’una gran emotivitat que convida a una vida més cívica i social per esdevenir una personalitat integral. Un llibre molt dens informativament i molt emotiu artísticament i passional. Les hores llegint-lo m’han fet dir-me interiorment, gràcies Dr. Ricardo per la teva amistat.

AGAFA LA LUPA! El sud als diaris

El quadern 139 de Cristianisme i Justícia és una crítica raonada de les deficiències de la informació manipulada per innteressos d’estat i de les grans fortunes. En resum que el “paper de la informació contè masssa desinformació”, que obeeix a la consigna mercantil de “tot el que fa pensar aborreix”. El quadern consta de tres capítols: 1.- Una visió determinada del SUD als diaris. 2.- Un sistema internacional injust i 3.- Del coneixment a l’acció. La informació que es dóna del SUD no s’adequa a la realitat del país sinò a les exigències dels poders exteriors que  demostren el que no són amb el que fant. Dues consideracions de la injustícia internacional: 1: Despeses que acusen: un bilió d’euros a l’any en seguretat i defensa, i en desenvolupament cinquanta mil milions. 2.-Els cinc membres permanentrs del Consell de Seguretat de les Nacions Unides són els cinc primers exportadors d’armes del món i el cinc prinicpals posseidors d’armes nuclears. I una curiositat de com es manipula el concepte de l’exportació d’armes: El febrer de l’any 2004 Espanya enviava OBUSOS als països africans en concepte de material de caça. Amb només aquestes dades n’hi ha prou per entendre el motiu de les manipulacions informatives de les accions al tercer món per part dels estats més poderosos. Qui són els que dominen la información mundial? Copìo:”Es calcula que el 90% de les informacions que circulen pel món les administren QUATRE agències de premsa occidentals: AP i UPI dels Estats Units; AFP de França i REUTERS d’Anglaterra. Tres agències d’imatges dominen el mercat i les difonen.CNN, VISNEWS i WRN. De les 75 primeres empreses de premsa: 39 són dels EEUU, 25 d’Europa i 8 del Japó” Penso que aquesta informació és prou clara i potent per entendre per on va i com la manipulació. I l’autor conclou la necessitat que la informació sigui factor de pau i de desenvolupament de la cultura global. Cal tenir cura del dret a la informació de tota la humanitat i per aquesta raó és fonamental la cooperació de les ONGD i dels ciutadans per analitzar la informació total, comprovar com la crisi humanitària és tractada per la premsa, treure conclusions própies cada lector dels continguts, denunciar les desigualtats i actuar directament fent saber als directors dels diaris les manipulacions que s’hi descobreixin. En una paraula, la solució, una vegada més, la té la veu del poble que cada dia ha de ser més clara, contundent i valenta davant els manipuladors, siguin polítics, economistes o religiosos. La premsa ha de ser un col·laborador de la pau i del benestar no un escolanet del poder.    

Com llegim el missatge Barça-Betis?

Fa uns setanta anys que l’educació física i l’esport em tenen el cor robat. He viscut sensacions de tota mena, però sempre m’ha dominat l’esport com configurador social. Confeso, que el darrer partit Barça-Betis no el vaig veure perquè tinc per norma no visionar-ne cap que sigui de pagament. Penso que les televisions públiques fan un flac favor a la ciutadania. Bé, no el vaig veure, però el resultat no m’ha sorprès. Alló que sí m'ha sorprès són el comentaris de la premsa oral i escrita, amb l’afegitó que sempre hi ha oipinions compartides. El dissabte anterior al partit vaig llegir a L’ESPORTIU  una entrevista que em va aixemplar la mirada. Un tècnic del Betis, que havia estat jugador del Barça en l’etapa de Cruyf confessava, que en l’actualitat si hi havia un equip capaç de frenar el Barça era el Betis. I em vaig assebentar que el seu entrenador era un admirador de Cruyf i Guardiola i s’emmirallava en la seva técnica. I una frase em va cridar l’atenció, intentarem tenir el control de la pilota. I tal dit tal fet. Als tècnics del Barça els hi va faltar la visió per evitar-ho i el seu meteix estil de joc els va portar a la derrota. Els hi va faltar saber defensar l’estil propi, que el contrari els havia copiat. La paciència i constància de l’entrenador del Betis va donar la raó a la seva idea del futbol emmirallant-se en Cruyf i Guardiola. I aquest resultar porta un missatge que els tècnics del Barça no van intuir, el conjunt és el tot en el sistema i el sistema va dominar malgrat que el geni marquès dos gols. Com no vaig visionar el partit no goso afirmar que va ser un fracàs quan el fracàs segurament és no haver valorat prou al contrari. La fita fubolística que no hi ha equips petits, aquesta vegada fou veritat. Però resulta que el joc desenvolupat al camp era d’un equip gran. I paral·lelament, un altre missatge, què hi juga La Masia en la formació de jugadors? Fa més de trenta anys que segueixo el futbol formatiu i he mantingut relacions esportives amb responsables de la Masia. I em pregunto, on són el fenòmens catalans, a Can Barça o a altres clubs? En el Betis n’hi havia dos que patien un pecat, que com no eren estrangers el seu catxet no oferia garanties, garanties que sí són palpables quan juguen en altres equips, estrangers inclossos. En la formació física i esportiva crec que si nota molt una manca de relació col·legis i equips de futbol, que repercuteix en el descobriment dels valoirs, que hi són. Aquest tema l’he viscut intensament i jugadors del meu equip infantil foren fixats pel Barça com també tinc experiències negatives. Fa molts anys que ja no m’hi moc en aquest món. Però em causa un mal efecte perqué no en llegeixo cap referència en la premsa esportiva. I crec que aquesta mancança té els seus efectes a l’hora de descobrir verdaders fenòmens que es perden. I en tinc alguns exemples. Sincerament penso que l’esport no pot prescindir de les competicions escolars. I què hi té a veure amb el partit Barça-Betis? En el Betis hi jugaven futbolistes de la pedrera del Barça.

LA CRISI CATALANA, de Carles Puigdemont

Un llibre quina lectura recomano a tots els demòcrates perquè és una mà estesa al diàleg per arribar acords de convivènccia respectant les diferències. La seva lectura ha posat davant del meus ulls una persona que valora el fet de ser per poder estar i fer amb us racional, intel·ligent i solidari de la seva llibertat. Una persona que parteix de la base que si no s’és persona digna és impossible desenvolupar correctament cap missió i funció social. Hi he trobat un ésser humà conscient dedicat al fer que més l’atrau i convenç que és el periodista, un periodista amb capacitat d’anàlisi des de la possibilitat d’error amb voluntat d’esbrinar les errades quan hi són per redreçar el camí de la veritat vital que defensa. Un periodista que la història el portà a fer política palesant en la seva difícil missió una gran capacitat de sacrifici en defensa de la veritat que té davant seu per assolir un objectiu de llibertat. Un periodista que desde la política ha demostrat amb les seves idees poder ser una persona capdavantera en un model polític democràtic. Els dotze capítols del llibre són una anàlisi de possibilitats i futur partint de la realitat, com per exemple en el cap.1 “De petit no em podia dir Carles” on defineix la seva personalitat i el seu amor per Catalunya quina defensa és l’ADN de la seva existència. I feta la presentació, el capítol II enfoca directament el perquè de la problemàtica de Catalunya provocada per “El cop d’estat de Madrid”. I davant els atacs inacceptables respon en el III cap. Que “Som pragmàtics, no nacionalistes” en el sentit que a la paraula nacionalista li dóna l’estat. I raona aquesta doctrina en el cap.IV amb l’exposició d’ “El que busco a Brusseles”, amb una completa exposició del perquè i com va sortir d’Espanya. Conscient del risc que corre, ens en parla en el cal V confessant “Estava preparat per a la presó”. I és precisament a la presó on emmirallant-se en els capdavanters de la no violència ens explica quin és el seu model en el cpa.VI, “El meu model és Nelson Mandela”. I està convençut que aquest model el portarà a la victòria i a poder gaudir de la seva vida privada de periodista que enyora. I en l’anàlisi del tracte rebut per part de l’estat el seu cap VII porta per títol “Se’ns ha faltat al respecte” denunciant una política espanyola allunyada de la democràcia. I fidel a la seva lluita de presentar al món el “cas català”, porta l’exemple del significat del país a través de l’esport amb el tiótol del cap. VII “La Catalunya del Barça”. El treball de guanyar-se l’admiració mundial per la seva manera d’entendre la democràcia, metaforitzada pel futbol. I perquè el món entengui millor el tema de Catalunya en el cap.IX escriu “Catalunya és un laboratori ciutadà” defensant que la identitat i personalitat de Catalunya està en l’exemplaritat dels ciutadans verdaderament demòcrates. I aquest labotari català en defensa de la persona xoca frontament amb una “Europa que està en crisi”, escull molt significagtiu en el procès de Catalunya envers la llibertat. I en el cap.XI fa una exposició sobre “Els meus estats d’Europa” en els que els petits estats i regions han de tenir els mateixos drest que els grans estats que la configuren i acaba amb la seva proposta per sortir de la crisi. En el seu raonament exposa, “el reconeixement de l’altre, un enfocament no violent i el respecte de la voluntat popular haurien de ser naturals en democràcia. És aixó, el que impedeix els conflictes i les guerres i garanteix el respecte dels drets humans. Aixó és el que hauria d’oferir Europa”. I acaba el llibre amb aquestes paraules: “Aniria fins al final; fins a la justícia internacional. No hi renunciarè fins que el problema català no estigui resolt. No, aquesta història no s’acabarà posant els líders a la presó o forçant-los a l’exili.” Una demostració d’una gran fidelitat al seu concepte de país independent per a Catalunya.

Tots Sants a Parets del Vallès

Religió, poesia i música definint l’esperit d’un poble, independentment de les diferències que no perjudiquen la qualitat i la intensitat de la trobada cultural del dia de Tots Sants al cementiri. Un espai de trobada on al menys una vegada a l’any es fa palesa la convivència entre els presents i els traspassats. És la continuitat d’una convivència ciutadana qua valoritza l’ahir i l’avui per a un futur millor. Els records dels que ens han  deixat i les emocions que han deixat gravades en els cors dels seus denuncien en la trobada del Camp de la pau silenciosa aquell amor que continúa fent de la convivència dels pobles la gran esperança d’una humanitat més humana amb la seva projecció divina. Un acte religiós amb el reconeixement d’un futur de felicitat eterna donava als recitals de poesia i música aquella capacitat creadora que desperta en cada persona el seu sentit humà i perquè és humà ha de ser solidari, just, creïble i sobre tot portador de la pau amb la força de l’amor. I fou la poesia amb el torn del recital del Niu d’art que amb una abraçada als que des d’el silenci escoltaven i la dels que amb la seva presència aplaudien que es feu més palesa la capacitat de la paraula per definir situacions i moments despertadors d’esperances i animadors de creences perquè cada ésser humà fos una imatge global de la humanitat. I la música, amb la participació de l’Escola Municipal de Música creà aquell ambient global amb la universalitat i la individualitat necessari per assolir la convivència universal en pau. Una trobada cultural en un espai sagrat per fer arribar als ciutadans aquell objectiu místic de la vida amb el que cada persona reconeixi en el seu jo el que ha de ser la humanitat. Es feu molt palès des de la religió, la poesia i la música que el viure de cada dia ha de ser la veritat terrenal del futur espiritual i etern. Les poesies del record dels familiars i amics que no estan entre nosaltres esdevenien aquell alè del respir de l’amor que la música mistificava i ensenyava que les vibracions del cor són la pedagogía de vida més justa, necessària i digna. Una trobada cultural en la que no hi podía faltar la germanor amb les institucions polítiques, en la trobada viscuda, l’Ajuntament de Parets perquè esdevingués més autèntic i clar l’exemple de globalitat d’una convivència en pau. El missatge va ser enviat. Ara cal esperar els fruits.Hi seran perquè fins i tot aquella fe que es diu que no es té hi aportarà el seu important gra de sorra. Una jornada cívica i cultural en l’espai que és i ha de ser la casa de tots.

L’Abans Parets del Vallès

Els projectes, intel·ligents i raonats, són la base del progrès dels pobles. L’Abans Parets del Vallès és un projecte del Parets d’ahir per projectar el Parets de demà. Un projecte intel·ligent amb futur per l'interès de la gent. L’interès palesa un objectiu doble recordar i fer conèixer l’ahir perquè la gent d’avui agafi el relleu amb més forçaa si és possible. És molt important aquest projecte per conéixer millor la gent perquè entronca perfectament amb el moviment mundial, que malgrat els enemics i problemes, camina amb passes segures vers el reconeixement de les persones com la centralitat de la història. I per aquesta raó L’Abans Parets del Vallès, com els Abans d’altres pobles de Catalunya és un exercici intel·ligent i solidari per entendre que les diferències són la base del demà. Sense aquelles dones que rentaven la roba en el safareig del poble no s’hauria arribat a les rentadores actuals. Sense les persones que omplien les places d’ahir en les Festes Majors no haurien estat posibles els programes d’avui. Sense el pagès que repartia patates amb el seu carro, sense el carter que repartia a mà, sense el nen que jugava a boles, sense la nena que aprenia ganxet, sense la iaia que feia l’escudella, sense l’avi que jugava a cartes al bar, sense el portador de la Creu per Setmana Santa, sense el músic de cor que cantava a l’Esglesia i dirigia corals populars, el poble avui no seria un poble obert a la cultura, a l’economia, a la ciència i al progrès. L’empenta de les persones d’ahir ha de ser el desig dels ciutadans d’avui que aspiren a una convivència modèlica. Les fotografies del llibre faran paleses les diferències, i aquestes diferències haurien de ser el leimotiv per entendre les d’avui i la filosofia pertinent per no aturar el progrès. La natura i la seva història són pedagogs perquè els éssers humans intel·ligens i lliures llegeixin la pedagogia dels Mestres però dissortadament han agafat les regnes dós Mestres que es creuen pedagogs, la política i l’economia que escriuen un altre programa. Els hi és difícil entendre el protagonisme de les persones, malgrat la bona voluntat que diuen esmarçar-hi. El projecte L’Abans dóna la impressió que està en el bon camí. La veritat li reconeixerà la gent. Ho desitja la naturalesa i la història. L’Abans Parets del Vallès, un llibre que no ha de faltar en cap biblioteca de les seves llars, però en la biblioteca que hi ha d’estar sempre és en la del cor dels ciutadans.        

DÉU? N.190 de CiJ.

El Pare Jesuita, J.I.Gonzàlez Faus, reconegut teòleg ens porta a la consideració de l’existència de Dèu amb una primera part molt estudiada sobre tot en relació de fins on arriba la ciència i una segona en la que exposa com entèn el Catolicisme la veritat real de Dèu. Parteix de la pregunta: Hi ha accessos a Déu? Fin son? Per reflexionar-hi explora el camí de la ciència, de la filosofia, de l’ètica, de l’estètica i de la mística. Fet aquest recorregut, la veritat científica no és demostrable però tenint present la realitat de la constitució humana hi ha altres fonts, que són les passions, que poden guiar per camins que arribin a la necessitat d’acceptar-la. Fins i tot en el marc dels científics ateus la indemostrabilitat no comporta una impossibilitat sinò que pot encetar un camí qui hi porti com ho palesa l’ateu Antony Flew, amb el seu llibre DIOS EXISTE (2012). En la segona part del seu treball, Transsició, dóna a entendre que hi ha camins que porten al ser humà cap a un desig d’un hipotètic més enllà. Però la tercera part, la més important, la titula El Déu cristià. I ens parla de dos camins. 1) de l’home a Déu i 2) de Déu a l’home. S’explaia en consideracions de com Déu es manifesta i quins són els efectes, fent esment en el fet que precisament són el pobres els primners en el regne de Déu. Davant d’aquesta afirmació em pregunto: qui són de veritat teològica els pobres? Certament que no es pot obviar l’immens nombre de persones que viuen en la misèria i la pobresa i aporta la frase evangélica de Lluc I,50-53, “derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de bens els pobres i els rics s’entornen sense res”. Aquest és el motiu de la meva pregunta en una societat com la d’avui, quan els rics ho són més cada dia i els pobres més pobres en qualitat i quantitat. És molt difícil que una gran part de la humanitat ho entengui. I em pregunto quina és la pedagogia? Sincerament, crec en Déu i no vull perdre aquesta creença precisament per la urgència de respondre a una pregunta que de moment no té resposta a nivell humà i el catolicisme, sentint-ho molt, des de`l meu punt de vista no la dóna, més aviat el contrari. I és urgent. La resposta de l’amor, l’accepto, intento entèndre-la, però a nivell d’esglèsia católica que es fa per fer-la entendre? No n’hi ha prou amb sermons.

L’ensenyança en la meva vida: anècdotes.

Tenia jo 10 anys quan el meu pare em va canviar d’escola perquè en la que anava li van dir que amb ells ja no podría aprendre més. He gaudit 38 anys passant per totes les emocions possibles en una aula en la que també hi ha aquell alumne que vol posar en evidencia al professor. He viscut el buling d’un alumne a un altre. En una de les meves aules hi havia un “hijo de papà”, per cert molt intel·ligent i assolí el campionat nacional escolar d’Espanya d’escacs, que per cert vaig acompanyar jo a Madrid junt amb l’equip de gimnàstica deportiva. Aquest alumne tenia la classe mig atemoritzada i un dia va intentar fer-me el buling. La pregunta era capciosa i la meva resposta fou la mateixa pregunta imitant la seva veu. Tota la classe esclatà amb un fort aplaudiment. Cap més buling a la classe. Dominar l’alumne que es creu dominador és important pel bon resultat dels altres alumnes. Hi ha l’alumne que intenta reventar la classe. Normalment acostumen a seure en un pupitre de la darrera fila, per així passar més desapercebut i carregar les culpes als comnpanys. Un fet els molesta moltíssim, que el professor no els hi fassi cas i una vegada acabada l’explicació els faci anar a la pizarra a explicar la lliçó. Normalment no se’n surten mai i l’enrabiada puja al màxim si el professor els canvia de pupitre i el col·loca a primera fila. Però els altres alumnes ho agraeixen. I posats a explicar històries, segueixo, són reals i viscudes personalment. Un dia, un alumne que feia moltes campanes i normalment no assistia a la classe d’educació física, es va posar a la cua de la fila. La classe es feia a la piscina muncipal perquè era a finals de maig i el temps era calurós. Quan li arribà el torn li vaig barrar el pas, m’ensenya l’entrada, li agafo, l’estripo i no el deixo entrar. Podeu imaginar el que deia quan haguè d’anar-se’n. Uns dies desprès ens vam trobar cara a cara, el vaig saludar amistosament i entre altres coses li vaig dir: vols saber per què no et vaig deixar entrar a la piscina? Em va contestar, és veritat venia per armar “follón”. I parlant de piscina dues aventures més. En una reunió de pares a l’escola, abans de les vacances, per parlar dels alumnes i escoltar als pares, un pare aixeca la mà i fa la següent queixa: el professor va obligar al meu fill a dutxar-se acabada la classe  de gimnàstica i protestava. No recordo  les paraules que va dir de més. Vaig aixecar la mà, li dic que el professor a que es referia era jo i li faig un petit comentari. Feia molta calor, era cap al final de curs. Desprès de la classe d’educació física el curs del seu fill en té una altra a l’aula corresponent. Si vos fòssiu el professor us agradaria haver de fer la classe tapant-vos el nas? Vaig fer el gest. Mut, ni una paraula. Ni ha moltes d’anècdotes amb resposta favorable dels alumnes i fins i tot dels més rebels i difícils.Encara que no ho semble l’alumne va a lescola a aprofitar el temps. Un matí arribo amb el meu curs de mecánica general a la piscina per fer-hi la classe. El responsable de l’instal·lació, em crida m’ensenya la piscina i em diu que he de suspendre la classe. Aquell dia se’m va encendre la bombeta i li dic, si els alumnes li netegen la piscina, els hi regala una semana gratuita? El problema era que uns incívics durant la nit havien tirat a la piscina els suports de les cistelles de bàsquets, el footbolin, taules i cadires del bar de la piscina. Vaig cridar la classe, els hi ensenyo el panorama i els hi dic, uns “gamberros” i a lo millor algú de vosaltres hi era, han impedit poder nedar avui. Si ho deixeu tot net, teniu una entrada gratuita tota la setmana. Amb menys d’una hora la piscina estava disponible. El responsable de la instal·lació se’n feia creus. Els milllors, els tinguts pels pitjors alumnes, aquells que la majoria de professors no volen. Els alumnes si els tractes ccom a persones responsables, compleixen i entenen les indirectes. I per acabar dues experiències sobre la voluntat d’aprendre. Un curs també difícil i alló que la majoria no tolerava era presentar resum de l’explicació del professor. Un dia la classe d’educació física havia estat difícil .Al final els hi vaig dir, escolliu: el proper dia em presenteu per escrit el que avui he explicat o bé deu voltes a la pista d’atletisme corrent. Van donar les deu voltes. També vaig aprendre la lliçó. A l’alumne te l’has de guanyar donant importància a alló que li agrada més. I ara sí la darrera, que fa referència a la capacitat d’estar atents. Una dia, al Pavelló, durant la classe vaig dividir el curs ens dos grups. Tenien que actuar amb les mans agafades a l’esquena i jugar una estona a futbol en silenci. Si s’escoltava una paraula, falta. Durant cinc minuts no es va sentir cap paraula. Aturo el partit i els hi dic, heu vist com sou capaços de fer alló que us pensàveu impossible. El poder o no depen de vosaltres. També vaig aprendre que una lliçó per què sigui efectiva no ha de ser massa llarga. Curta i estimulant. Les anècdotes són moltes i els alumnes si els tractes amb respecte, amb justicia i veritat sempre són bons alumnes. Vaig aprendre d’ells que dmanen del professor tres coses. 1.- ser tractats com a persones que són. 2,- no ser enganyats  i 3 que si se’ls castiga, el càstjg sigui merescut no un caprici del professor. Gràcies per llegir-me.

DESPERTEM! Propostes per a un humanisme descentrat. (Quadern de C i J, 209)

El quadern és una síntesi de la II Jornada de Pensament, Fe i Justícia amb el títol “Davant el segle de la gran prova”, celebrada a Barcelona l’any 2017. Els tres ponents del quadern són tres persones, quines creences fan més creïble el tema de la jornada: un no creient, un sacerdot i una feminista. A qué fan referència quan parlen d’un humanisme descentrat. Senzillament d’un humanisme que classifica els humans d’acord amb el seu poder bàsicament económic i de color blanc. I el tema a plantejar és l’assoliment d’un ecohumanisme en el que la centralitat es basés en la dignitat dels éssers del planeta i que els humans esdevinguèssin no dominadors explotadors sinò responsables de la seva realitat i desenvolupament. Aquesta manca de respecte a la natura per part dels humans s’ha traduit en una sèrie de problemes que amenacen greument a tota la humanitat i el ponent Jorge Riechmann en cita els de més risc: escalfament climàtic, acidificació dels oceans, deforestació, despoblament de la fauna, destrucció de sols fèrtils, inundació de zones costaneres, escassedat d’aigua dolça i amb una llarga llista. Per fer front a la crisi, ens recorden que l’objectiu comú humà ha de ser: 1) tenir clara la importància de les cosmovisions i 2) no oblidar la veritat de la mort. La urgència de reciclatge de les ralacions humanes amb la natura porta a recordar com des dels inicis la humanitat era responsable d’una coordinació respectuosa i la presència de la mort en el tema rau en el fet de la inconsci`rncia dels efectes que el seu tractament per part de massa humans esdevindrà greu per a tothom. José Ignacio Gonzàlex Faus, en la seva intervenció va citar les paraules de Leonardo Boff, de la teologia de l’alliberament: “el sistema que destrueix la terra és també el que produeix les víctimes humanes.” Carmen Magallón, feminista, hi aportà la realitat de l’apartament de la dòna en el devenir històric i llença aquesta advertència acusadora: “Hi ha circumstàncies en que es posa de manifest que les grans paraules, els absoluts, van en contra dels éssers humans de carn i os, i estic pensant en casos en que per defensars els drets humans s’ha arribat a bombardejar éssers humans.” En una paraula, la dignitat d’una vida humana no serà una realitat global sense una consciència de solidaritat, dignitat, igualtat, veritat i justicia. I aquest reciclatge és urgent.

CAP A UNA ECOLOGIA INTEGRAL (quadern 202)

Els jesuites Joan Carrera i Llorenç Puig ens presenten aquest tema a la llum de l’encíclica del Papa Francesc Laudato si. És una crida a la humanitat amb una obligació especial dels fidels religiosos del cristianisme i a la vegada als d’altres religions a sentir i compartir  la nenessitat d’un canvi de vida arrel de la problemática desfermada pel canvi climàtic i les relacions de la humanitat amb la natura. És una urgència perquè es fonamenta en un canvi important en les relacions humanes consistent a una més justa distribució de la riquesa i a una més humana amb el medi ambient si volem de veritat una justícia social. Com hauria de ser la nova consciència integral? Llegim.”Aquesta consciència de la interdependència ens hauria de dur cap a una ética de la compassió universal que promogui que tots els éssers vius puguin viure dignament, especialmente els més febles i els més amenaçats. Només l’espècie humana pot pendre el lideratge d’aquesta responsabilitat i, per aixó, per oferir una resposta compassiva amb els altres i amb tota la biosfera hem de comportar-nos com si fóssim La consciència del planeta.” La tasca no és fàcil, però no impossible, ni ràpida, `però sí necessària i també urgent. D’aquestes paraules que a continuació reprodueixo podrem deduir d’on sortirà la gran oposició:”Un desenvolupament tecnològic i econòmic que no deixa un món millor i una qualitat de vida integralment superior no pot considerar-se progrès”. Dissortadament la paraula progrès és la més manipulada hipòcritament perquè si els benestants van millor, és progrès i aquest progrès és consequência del major empobriment dels altres, no té importància. Però deixeu-me dir “sortosament aquesta forma de progrès” no deslliuraria tampoc al rics  de la desfeta. I la única solució passa pel canvi de consciència. El que té molt ha d’estar disposat a ajudar al necessitat i el necessitat a saber fer un us de l’entorn i del que rep, raonable. Sortosament en aquest tema les grans religions del món no només hi estan implicades sinò entregades i totes elles saben molt que vol dir aconseguir una persona integral. És la lluita de la cultura, i la religió ho és, contra l’egoïsme del voler tenir més.

MAUNA. La enseñanza del Silencio, de Swami Satyananda

El silenci del que ens parla Satyananda no és simplement l’absència de paraules i sorolls sinò un concepte molt més profund e íntim que esdevé creador. És aquell silenci que et permet caminar pel carrer sense que et desvii de la teva consciència a l’hora d’obrar. Per exemple, he arribat a la conclusió que beure tal licor no és bo per la meva persona perquè em perjudica la salut. Si la consciència és plena i el silenci és obvi per més que se’t tempti no en veuràs. Si en veus significa que el teu silenci creatiu, no és un tal silenci. No és fàcil ser silenciós en mig del xibarri. Però és possible i es pot arribar molt lluny. És alló de Sant Bernat que se sentia sol al bell mig de la multitud. MAUNA, que vol dir silenci, és unn llibret basat en l’experiència personal del seu autor, fill de Granollers i molt estimat. El seu aspecte exterior no ens portarà a conèixer que el silenci és la seva vida però les seves paraules seran una invitació per conèixer la seva personalitat. Per a mi ha estat una descoberta i, a la vegada,  una il·lusió per la consciència que jo tenia dels molts punts de contacte entre l’hinduisme i el cristianisme. Per tenir-ne una idea, a partir d’un escrit que invita a la lectura, transcriurè un poema d’una mestra hindú contemporànea, Prema Panduranga, i en el seu poema trobareu expressions que us faran exclamar, aixó és evangeli pur. No les escric, les descobrireu. Diu el poema; “El habla necesita compañía, el silencio necesita soledad/ El habla quiere conquistar a los demás, el silencio quiere conquistar-te a ti mismo./ El habla crea amigos i enemigos, el silencio es amigo de todos./ El habla necesita respeto, el silencio tiene ya esta respeto./ El habla està relacionada con la tierra, el silencio es transcendente./ El habla educa, el silencio exalta. / El habla tiene limitaciones, el silencio es ilimitado./ El habla necesita esfuerzo, el silencio mucho más./ El habla es humana, el silencio es divino./ Mientras hablas te oyen otras criaturas, en silencio puedes oir al Creador. El silencio te lleva a la quietud de la mente, luego a la introspección, a la purificación, y finalmente a la liberación.” Francament a l’acabar la lectura vaig proposar-me entrar en el gran silenci, amb pràcriques que s’aniran allargant, una al matí i l’altra a la tarda  amb una variant que el meu mantra serà “Pare nostre, que esteu en el cel”. El silenci hindú també busca la divinitat.

NATURA M’ATURA, de Narcís Munsó

Un libre que m’ha produit un goig especial perquè, l’autor un xic més jove que jo ens regala  una mos molt important de les seves emocions a pagès i també de pedagog. Emocions que comparteixo per les mateixes raons i que la seva lectura m’ha fet reviure moments molt parells a pagès i a l’escola. El títol ja és tota una advertència del que hi descubrirem, senzillament de com ens parla la natura. El llibre presenta dues parts: una de poemes i l’altra de narracions, però aixó no vol pas dir que la poesia no estigui present en les dues parts. La darrera estrofa del primer poema  és tota una profunda reflexió de vida: “Mon cor, que és de terra,/ guarda una llavor./ Si ara non s’erra,/ en puja una flor”. Mentre la lectura t’acompanya t’obre els ulls i et fa veure d’on i com surten les flors. Molt emblemàtic el poema ROSER DE BOSC: “ Vull la rosa d’englantina / o la d’un roser caní / ben guardada per l’espina / i desclosa a mig camí”. I tot el llarg de la primera part esdevé un descobriment de plantes i flors, qua totes amb els seus colors, formes i olors donen a l’ésser humà la raó de perquè es la flor més bella de l’univers. Però altres flors tenen molt de protagonisme en la vida de les persones, com ens ho diu en la darrera estrofa del poema taula vella: “Vella taula que ara és santa./ Taula que en tornar al seu lloc / es veu que el pes no l’espanta / i no cal tirar-la al foc”. La vellesa manifesta la seva saviesa i solidaritat per fer florir les plantes joves del jardí de la vida. Però la segona part del llibre esdevé una altra joia de la dedicada a la naturalesa vegetal i animal i amb moments intensos de l’ésser humà. Parla d’ocells, peixos, del fred i el calor i per damunt de tot de la grandesa de la vida humil i senzilla del camp com la del conte EL NEN QUE NOMÉS SABIA DIR NO, una gran lliçó humana de la grandesa del desvalgut sense ningú que amb humilitat i senzillesa sap guanyar-se l’amor d’una noia de ciutat donant un tomb a la vida dels dos i una lliçó de la grandesa de la humilitat del camp davant la supèrbia de les grans ciutats. Senzillament un llibre que no sé si serà un bestseller però tinc molt clar la gran qualitat de persona i de pedagog, difícil de que la superi l’escriptor, del seu autor i li desitjo que almenys l’iguali. És un llibre que més enllà de passar una bona estona fa sentir els batecs de la naturalesa que el cor comparteix.

A la tardor poemes, de Josep Lleixà i Fernànez

Aquest poemari m’ha integrat en el curs de les quatre estacions climàtiques i he trobat en el món de la poesia el goig d’abastar els fruits de l’arbre per excel·lència que és la humanitat. Possiblement algun dels fruits una tormenta els ha mossegat però aquell fruit sovint encara és més agradable al paladar dels sentiments. En la poesia de Josep Lleixà s’hi viu el procès natural d’un poema, que es pensa i dissenya a l’hivern, se sembra a la primavera, se’n té cura a l’estiu i a la tardor, amb les fulles seques de les arbredes, els fruits són un plaer del gust. Veritablement aquest procès de la poesia de l’amic Lleixà té en el missatge, el gust, l’encant de la poesia habillada amb el vestuari de la identitat personal però viscuda en l’amistós diàleg de la lectura. Diàleg distès, sense pretensions amb el desig d’arribar al cor per descobrir en cada moment quins són els veritables batecs de la humanitat. Quan el cor d’un poeta batega, batega la poesia de la humanitat perquè la millor poesia està en el fons més que no pas en la forma, però benvinguda l’excel·lència  formal perquè enalteix l’excel·ència del missatge. I penso sincerament que la poesia de Lleixà basa la seva qualitat en la mà estesa que busca l’amistat de tothom. El poema EL SILENCI sintetitza i alliçona. “Escolta el silenci,/ escolta’l en silenci./ No sentiràs res,/ i quedaràs sorprès / de les coses que has entès”. Sovint ens falta saber escoltar en silenci, el meu silenci per entendre la paraula d’altri. Sovint la conversa en silenci de dos amics, que un al costat de l’altre, es parlen sense pronunciar paraula, és la manifestació de l’amor que modela les identitats. El meu amic Swami Satyananda, diu que “estar en mauna (silenci) en su sentido màs elevado es permanecer en nuestra propia esencia”. I certament amb la senzillesa de la humilitat Josep Lleixà ens alliçona amb els seus versos quina és la seva essència. I no per aixó no deixa de ser profund, en la seva humilitat, quan ho corrobora dient:”T’adones que el que tu vius / no ho pots transmetre a ningú./ Explicar-ho, potser sí”. La comunicació és el vestit de la poesia, que pot ser més humil o més senyor, però un vestit ric o pobre no és l’ànima de la poesia. I en el poemari de Lleixà hi brilla l’anima, més que el vestit. La lectura del teu llibre, Josep, m’ha fet estimar més la vida, la meva i la dels altres.

LES CIUTATS OCASIONALS, de Ricard Mirabete Yscla

El títol de poemari “Les ciutats ocasionals” em desvetllà una curiositat centrada en la normalitat dels pensaments. Obviament que el fet de pensar és normal però també ho és l’afirmació de la possibilitat o veritat de pensar en anormalitats. Però la lectura del poemari m’ha fet adonar que hi ha anormalitats que poden ser normals. No és el tema de veritats o mentides sinò de diferències dintre d’una ética. Tot depèn del sentit ètic o moral de les persones. I aquesta idea me l’ha despertada la paraula ocasionals una vegada acabada la primera lectura. I tot seguit em pregunto, on rau el fet o la idea ocasional de les ciutats. I la resposta me l’ha donada la identitat dels ciutadans, tot i que la construcció en el lloc escollit també port ser ocasional. Els ciutadans m’han donat la resposta en forma de vivències viscudes en visites de ciutats i precisament el primer poema acaba amb aquesta afirmació:” La questió és saber / si creurem en una història de melodies enutjoses”. Una melodia pot ser la causa d’un canvi emocional. El problema el provoca l’adjectiu perquè la melodía per uns pot ser enutjosa i per altres no. I Ricard Mirabete amb un estil poètic-narratiu o narratiu poètic gaudeix de la gran habilitat d’endinsar-nos en la veritat i dignitat del propi jo amb un missatge de l’entorn que convida a desconfiar. Reflexionem de l’acabament del poema “Envellir” fent referència a que ningú “no amaga la pressa de sentir-se veritat”. I per demostrar la seva “es despulla”. Ocasió que confirma en el poema següent, referint´se a la ràbia juvenil, escribint:”Ara i adès, malda per sobresortir / de la pedra i el fang en una tempesta / que és una farsa.” La lectura del poemari m’ha demostrat com amb els ulls oberts, una persona, sigui quina sigui la seva condició, sempre descobreix un moment  on troba la seva veritat. I Ricard Mirabete, bon poeta i gran pedagog, ens ensenya a caminar amb els ulls oberts per la vida perquè per un camí enfangat ens pot fer donar compte de com hem de caminar per la vida. Els problemes ocasionals del poemari no són fang, són poesia. Ricard ho sap, perquè la història la fan les persones que la seva vida és poesia.

VETLLA, de Jordi Llavina

“¿Hi ha cap vida que sigui més real / que una altra? Encara més: ¿quina em tocava,/ a mi, de fet, si no em corresponia / la que he menat tranquil·la i prou feliç?”. És la pregunta que es fa el poeta a les darreries del poemari. Una pregunta que va molt relacionada amb la companyia que  comparteixes. VETLLA és una poemari, guardant les distàncies i el tema, que per la forma s’agermana amb el poema el CANIGÓ de Mn. Cinto Verdaguer, amb una peculiaritat que té una clara tendència a una novel·la  poètica, escrita en vers. Personalment crec que és un poemari metafòric en el que el company de la persona viva (en VETLLA) una noia, en realitat és la pròpia vida, perquè quan es troben, diu el poeta, “l’amiga em va regalar un llibre / que sempre més m’ha acompanyat”.Aquest llibre portava una dedicatòria, que em fa recordar  la mort “Jo no hi serè, i tu (taxat el pronom em) vetllaràs”. Una excel·lent metàfora definitòria de la força del record, perquè un llibre sempre pot estar present i algun lector pot fullejar-lo. Certament la vida de cada persona té dues veritats, mentre s’està excribint es comparteix la lectura, quan ja no hi ets, la història el continúa llegint. I el llibre història d’una persona, creeatiu per la seva poesia, alliçonador per la seva narrativa, sempre està en la biblioteca de la història per  ser consultat i enriquir el lector. Ens diu el poeta: “Tots dos vam tenir esments, pel llibre, / del cor noble o mesquí dels homes;/ i el zel i els ancestrals instints / dels animals hi vam aprendre./ Ens va fer entendre o reconèixer / molts símptomes del curs de l’any:/ en el color vari dels camps;/ en una branca que es  desvetlla / després d’haver complert el temps / de poda de l’hivern; en fulles / que són parracs molls de rosada / i ahir era roba de mudar.” Jordi Llavina, observador , pensador i comunicador poètic i narratiu, té molt clar el valors del temps en la vida i com aquesta vida pot continuar en el record i en la investigación aportant idees i senttiments que enriqueixen la humanitat. VETLLA, ens parla de la importància de l’ésser humà que no només passa per la història, sinò continúa sent viu en el record i llegible en el poema i la narració. El poemari de Jordi Llavina és alliçonador des de la vivència de l’escriptor que s’enriqueix de la realitat i ens recorda que “no hi cap altre llibre / que m’hagi acompanyatb mai tant / al llarg dels anys. Ni de cap més / en goso dir de capçalera / fora d’aquest que em vetlla el són” perquè el llibre de la pròpia vida és el llibre seu de capçalera. I aquest llibre de capçalera contè els records d’altres lectures, el goig produit per una exposició, el sentit comunitari d’una convivència, la impressió bona o dolenta d’un fet impactant i sobre tot la presència de les pròpies passions que li donen al llibre la veritat del missatge, perquè cada vida, cada llibre vital, és un missatge que l’escriptor convida a compartir.

XXXIII TORNEIG DELS HISTÒRICS DEL FUTBOL CATALÀ

Club de futbol Badalona – Unió Esportiva Sant Andreu

La curiositat em va portar  a visionar per TV3 el partit final entre els clubs esmentats. Un d’ells militans a Segona B Nacional i l’altre a Tercera. M’agradava visionar el partit, però m’agradava més perquè era una memòria històrica de la veritat del futbol català. És veritat que Catalunya és terra d’acollida però en l’esport també està empaltada del joc del diner i encara siguin benvinguts els jugadors d’arreu, no és just que la presència catalana en surti perjudicada. I ho dic per què durant el cant dels Segadors, Himne de Catalunya, dels jugadors que vaig veure durant la interpretació del cant, cap el cantava. I em va doldre perquè significa que la integració no és per solidaritat sinò per interés, legítim, però molt significatiu. La igualtat de forces feu que decidís el campió la tanda de penals, tanda a la que s’arribà més pels mèrits de les errades que no pas del bon joc. Certament m’esperava més qualitat en els històrics catalans. En la primera part vaig tenir uns moments d’il·lusió esportivament parlant però al llarg del partit aparexeiren accions que es donen per normals però que jo penso que són antideportives. Pèrdues de temps en jugar la pilota, marcatges perillosos que poden provocar lesions greus, controls de pilota que són un descontrol i una sèrie de jugades amb la pilota als peus amb el xut corresponent que palesen una manca considerable en els automatismes indespensables per no cometre errades, com aquelles que es diuen era més difícil enviar la pilota fora que fer gol, quan la realitat demostra manca d’entrenament adequat, respectant, òbviament, les errades psicològiques. No saber controlar el moment psicològic palesa també manca d’entrenament adequat. Quan al començament de la segona part es produí l’empat em vaig imaginar que el futbol guanyaria en vistositat, però des de la meva talaia vaig veure un futbol més fluix i  menys intens. No sóc infalible, però ho vaig veure així. Manaven els nervis? Potser sí, i fan males jugades. Ho palesa l’empat final i la nessecitat dels penaltys. Senzillament m’hauria plagut més un partit més brillant i un model de deportivitat màxima. La realitat humana demana amb la seva llibertat, cada dia un nou pas endavant de millora. A  vegades l’ambició de ser més porta males jugades. Però en aquest partit del torneig esmentat hi fluia una jugada molt bona. Un acte de justícia història al futbol català. No debades el primer club de futbol a la pell de brau fou català, el Palamós, que sense jugar a primera divisió té la copa més important del futbol: ser el primer club de futbol de l’estat. Independentment del fet opinable d’un partit, enhorabona pel torneig, homenatge als històrics.

DEMANO LA PARAULA, de Joan Gimeno i Conesa

Un poemari ple de pedagogia i psicologia perquè a mesura que vas llegint els poemes te n’adones d’una possible doble lectura del títol perquè alló que demana no és parlar, sinò rebre la paraula que defineix el moment que està escribint. En certa manera em recorda el començament de l’evangeli de Sant Joan quan diu en un princii la paraula es va fer carn. L’amic Joan busca en la seva existència les paraules que el defineixen i li fan útil la vida. Les paraules de la portada del llibre són tot un missatge de les variades pinzellades de l’existència explicant el moment viscut o que es viu. En el primer poema, els versos inicials són un desig de com vol que se’l contempli. “Demà, quan et despertis, / abans d’obrir els ulls,/ somia’m! / bell, intel•ligent, brillant, jove…/ com sols puc ser-ho / als teus somnis”. I tot el poemari és una meditació poética-filosòfica amb el record de la vida i de la mort. Vida i mort són els conceptes conductors del poemari que li donen al lector un seguit de reflexions que es poden treure de cada instant de la vida i de cada incident de la natura. Un dels primers poemes, titolat QUÉ?  pot molt bé ser la síntesi de la seva teoria humana. “Qué penses quan dius que m’estimes? / Qué fas quan saps que no et veig? / Qué veus quan els ulls em mires? / Qué sents quan em tens a prop? / Qué hi ha dins d’una abraçada? / Qué queda dresprès dún petó? / Qué vols que no pugui dar-te? / Qué més que jo pugui fer?” I en el diàleg encetat per diferents situacións de la vida, el record de la mort és un interrogant de la veritat de l’amor.”Ploro el desencís de no tenir-te, / sospiro pel sol fet de recordar-te / i moro lentament en desitjar-te”. La correlació vida mort és una constant al llarg del poemari donant sentit a l’existència de cada moment. Un poema titolat MAL D’AMOR, és un alliçonament indispensable per superar tota mena de situacions. “He après del desengany / quan he trobat respostes / al teu oblit i a la teva baixesa./ He après a no fer preguntes / si de bell antuvi sé / quines són les respostes”. Al poeta l’importa molt saber quin ha de ser la seva veritat en qulsevol instant de la vida, siguin del color que siguin. Per què les paraules dels seus poemes van plenes de colors i d’història. I en  l’anàlisi qualitatiu de la vida del poeta, quan aquest ja ha mort, l’estrofa final del darrer poema amb el títol de LA MORT DEL POETA escriu: “I quan els sanitaris el van dipositar,/ amb un gest rutinari, damunt de la llitera,/ d’aquell forat enorme, obert / al mig d’un pit que fa poc panteixava,/ vessaven encara, amb profusió impensable,/ manyocs magnífics de paraules rimades”. Una referència alliçonadora de la supervivència de la poesia amb les paraules pròpies que van més enllà de la mort. La paraula del poeta és l’exemple de l’abraçada en l’existència humana de la vida i la mort. El poemari de l’amic Joan  dóna per a molt poèticament i filosófica i va ple d’invitacions a reflexionar sobre una inacabable font d’idees amb les passions que desvetllen. Un poemari que s’ha de llegir sense presses i reflexxionat cada paraula.

LA CERDANYA DE LA POSTGUERRA (Filagarses de la memoria), de Josep Vinyet Estebanell

La meva amistat amb el Sr. Vinyet és una amistat netament cultural nascuda en el marc de la ràdio. Era una persona que estimava bojament la Cerdanya essent la base de la seva activitat ciutadana l’esforç per ser una persona digna. Va superar el marc de l’etapa de la vida desenvolupada en un règim faixista, donant sempre una imatge que alló més important des de la vessant del seub treball, era el servei als ciutadans. La lectura d’aquest llibre palesa amb prou claretat com fou la seva dedicació a Puigcerdà i a la Cerdanya i també a Catalunya des de les tasques de la seva activitat admistrativa com a secretari d’ajuntaments i des del periodisme fundant Ràdio Puigcerdà “La veu de la Cerdanya”, no defugint mai les relacions humanes que eren un veritable servei indepenentmentb del règim polític. La lectura del llibre ens fa conèixer un Josep Vinyet Estebanell, persona treballadora, solidària, digna i preocupada per la millora de la societat. I de la seva actuació Puigcerdà i la Cerdanya en donen fe. La ideologia política de l’altre mai fou un obstacle perquè defensès els drets del poble contra la realitat política del temps i els botiguers de Puigcerdà en poden donar testimoni. La font per investigar fou la seva memòria, ho dia molt clar el sotstítol de “filagarses”. Personalment, la seva cultura m’ha fet tenir un coneixement més profund de Puigcerdà fent més complerts els meus vuit anys d’estada als escolapis. La meva relació fou humil entre altres cooperacions literàries, una de la que n’estic molt joiós, “evocacions ceretanes” que era una glosa setmanal d’una població ceretana. És normal que les seves filagarses parlin d’alló que ell va fer, que és molt en el camp de la seva especialitat i res a dir de la part esportiva, que no va oblidar i en racalca la importància del fet. Francament un llibre per estimar millor Puigcerdà i la Cerdanya.

Yeruldelgger, muertos en la estepa, de Ian Manook

Acabada lam lectura d’aquesta novel·la, que no es deixa quan es comença, vaig dir-me: conec millor la maldat del món. Una frase del final del llibre em va convèncer més per les paraules d’un potentat del diner i un dels protagonistes dient:”Nuestro porvenir està en el terror y los chinos deben ser los primeros en pagar el precio con sangre.” El descobriment de dos crims va encendre la sang del comissari Yeruldelgger, que no va deixar de continuar investigant malgrat ser-ne apartat pels seus superiors, que resulten ser fidels servidors del diner. I és Yeruldelgger qui havia marcat el camï davant la pretensió del mil·lionari: “La vida la hacemos nosotros,¡a goplpe de renuncias, miedos, abandonos, trampas, ira! Nosotros impedimos que sea de otras manos”. I aquest és el resum de tota l’obra. El comissari Teruldelgger, apartat de la investigació, com era unan persona compromesa amb la feina de l’autèntic policia, no deixà la feina començada i amb intel·ligència, perills, sacrifics nii amb  l’amença de mort. Sortosament no li van faltar col·laboradors, una policia del mateix temperament que el comisari i que la va donar per morta per no posar en perill la investigació. La veritat era que la mort era le veritat més veritat, donat la pallissa que va rebre al ser descoberta. El muntatge polític, legal i policial estava en mans del capital d’una persona que feia i desfeia. Muntatge que era una clara imatge de com actua arreu el poder del capital tenint la mort com argument definitiu i sense escrúpols. El descobriment d’aquesta trama, que tenia un risc molt gran, perquè el magnat del diner era pare de la dona del comissari investigador i avi de dues netes, la petita morta pell i la segona donà ordre de matar-la però se salvà i desprès se la va seva  posant-la contra el seu pare que odiava. I aquesta circumstància dóna més valor al comportament del comissari que posà en evidència als culpables i recuperà a la seva filla. Una novel·la que m’ha fet encara més convençut de l’argument de la mort en mans del diner i de la política de tot el món, que per aconseguir el poder i mantenir-lo no tenen escrùpols de sacrificar fins i tot els seus fills. Una novel·la que s’ha de llegir amb una ment convençuda de la centralitat del ser humà en la convivència i de la urgència d’assolir una convivència humana fundada en l’amor i en el sacrifici per no perdre’l. Una lluita dura que es guanya amb la col·laboració de la ciutadania com es palesa també en l’obra que comento.

UNA VIDA MALAGUANYADA, de V.S. Naipaul

La lectura d’aquest llibre ha estat una verdadera lliçó de psicologia personal i col·lectiva. És una profunda reflexió de la veritat de la vida en les persones i en els pobles i com aquesta varietat evoluciona d’acord amb la geografía i la història. La geografía d’una nació i la seva història interfereixen en la identitat i creen una problemática difícil de païr amb la convivència de sexes, de pobres, de rics i de races. La personalitat, que no acaba de trobar-se en el seu país per raons pròpies, familiars i d’altres persones, genera desitjos d’anar a retrobar-se en altres indrets i en altres cultures. I en aquesta recerca hi juga un paper molt important la relació sexual desitjada físicament i buscada com una necesssitat. La urgència de ser, porta a un llarg viatge per diferents indrets, Àsia, Europa i Àfrica i les solucions buscades no solucionen el problema perquè el protagonista del llibre arriba al final del trajecte sense saber vritablement quin és el seu jo. L’autor ens dóna una gran lliçó en la que la història, la geografía, les races i l’instint personal configuren un relat que en el fracàs final s’hi pot llegir la veritat. Quan aquest jo no es trroba, l’evolució personal s’estanca i la seva vida peregrina de recerca només té un qualificatiu: el fracàs. L’autor en el transcurs de l’obra fa albirar misatges naturals, històrics i humans que avisen, si es saben llegir, de quina és la veritat de la vida humana. Quan s’actúa sense la particiipació de la intel·ligèrncia i de la raó i no entendre racionalment el perquè de les passions, el desequilibri humà és la consequència i tot alló que s’ha viscut s’esfuma i deixa desil·lusió, malgrat creure que ha aprofitat la realitat de la pròpia existència que arriba al final amb un qualificatiu: fracassat. Un llibre que s’ha de llegir atentament, sense presses, encara que quan l’obres és difícil tancar-lo.

La força d’un destí, de Martí Gironell

La lectura del Premi Ramon Llull m’ha situat en un espai cinematogràfic i per la meva ment han desfilat una sèrie de sequències periodísticament molt ben treballades que denunciaven una de les imatges del món actual en la que l’èxit era més poderós que la vida familiar i per assolir-lo tot es possible. Una anàlisi de la realitat és un molt bon camí per estar informat i tenir arguments negatius i positius. El protagonista de la novel·la és va trobar guiat per les circumstàncies en una situació de lectura dels missatges del món força afalagadora i difícil de no seguir. Una vida, la del protagonista forjada en el sacrifici i el patiment que el catapulten a buscar lluny del seu país la solució dels seus problemes. I és precisament que en el camí d’aquesta fugida hi troba la seva il·lusió. Una il·lusió cinematogràficament desenvolupada que comença en el perill de perdre-ho tot però que l’humanisme d’uns mariners guanya la partida a la normativa de llençar al mar als poliçons. I de poliçon es troba en el camí de l’èxit desafiant els obstacles i seguint el seu somni que no és altre que esdevenir una persona històricament important en el ram de la gastronomía i de la cultura del vi. Però en aquest camí no hi falta el gran fracàs de la seva vida que és el trencament de la seva vida familiar, trencament que al final de la novel·la es suavitza humanament amb el retrobament del mariner que el va ajudar no denunciant-lo, retrobament que fou un agraiment que no va convèncer prou al protagonista. Esdevingut una home d’èxit en el món de l’economia, de la cinematografia i de la política però amb la recança de la veritat truncada de la seva vida familiar que havia de ser la verdadera i autèntica. Una novel·la que esdevé una cinta cinematogràfca amb desfilada dels granns protagonistes dels cinema i de la política americana però en la veritat de la vida un bloom que en l’exterior és una corona d’èxits i en l’interior és el torment d’una vida manipulada per l’ambició i la sort que casualment va trobar en el fons d’un vaixell. Una novel·la que es llegeix molt bé i és difícil de tancar el llibre durant la lectura on si descobreix la veritat del poder i la realitat de la vida dels humils.