Moviment, música i benestar

L’objectiu bàsic de tota convivència és formar una societat del benestar. Dissortament moltes persones no poden gaudir en la seva plenitud de les seves capacitats físiques i psíquiques. Les deficiències demanen un tractament adient. En aquesta tasca el Centre d’Estudis Musicals, Maria Grever, és una escola capdavantera i modélica que mereix el recolzament de la Generalitat i el reconeixement de la societat. La música és el mitjà formatiu. CEM Maria Grever desitja, que en el desenvolupament del seu programa musical formatiu, hi participin els ciutadans amb l’organització de conferències i debats. “Beneficis del moviment i la música al benestar ” fou el tema que desenvoluparen els psicòlegs Joan Capons i Sara Persentili. La centralitat del col·loqui, perquè la trobada fou un col·loqui molt participat, va raure en el significat de “músicoteràpia”. Senzillament la música és una medecina. El psicoanàlisi hi juga un paper molt determinant per orientar els beneficiaris del tractament, bàsicament persones deficients mentals, però també descomplexades i deprimides. La música que a la vegada convida al moviment actua en la sensibilitat del ser humà i provoca situacions de benestar que es manifesten amb somriures i moviments de passar-ho bé. El debat que fou molt intens i enriquidor, com ho prova que s’hi dedicaren dues hores, posà l’accent en el programa educatiu escolar. Programa que no dóna la importància que tenen a les humanitats i en el que les arts, música, pintutra, dansa, etc., tenen un tractament de convidats de segona mà, quan en realitat haurien de ser fonamentals perquè són els veritables motors del progrès. Òbviament que també es feu referència a la familia com a factor principal educatiu, conjuntament amb l’escola. La trobada col·loqui palesà la conveniència d’una participació més directa en el foment de la cultura artística i en el coneixment i gaudi de la música. Una nova aportació de CEM Maria Grever a l’enriquiment cultural de la població. Donar a conèixer la formació musical que porta a terme l’escola Maria Grever en l’etapa escolar a tots nivells significa recolzar la bondat del seu mètode pedagògic en el que s’obre les portes a la ciutadania. La continuitat ha der ser el seu horitzó. La qualitat està garantida per la vàlua dels seus psicòlegs i professors.

Erotisme versus misticisme

La publicació del meu llibre GLOPS ERÒTICS DE SOSPIRS BÍBLICS m’ha animat a reflexionar sobre el tema de l’amor en la història de la humanitat i quin és el sentit i correlació existent entre les dues paraules. Una ullada al món actual fa pensar que l’erotisme és la contradicció del misticisme però si parem esment en la configuració de la persona humana en la seva etapa temporal ens adonarem que el missatge de la història els relaciona positivament, malgrat els enfrontaments i contradiccions de l’exercici de l’amor. Allò primer que cal tenir clar és per què el ser humà se sent atret a estimar i que vol dir estimar i quines són les situacions i accions que li són afins. L’amor és la base de les relacions humanes, per consegüent la seva dimensió no la determina només un model, encara que se l’hagi emmarcar amb la frase “fem l’amor i no la guerra” amb una inclinació bàsicament sexual. La pràctica del sexe és amor, òbviament però té una lògica i una raó. És veritat que el cos humà en la seva configuració té diferents membres i òrgans quin objectiu és la relació amb l’altre. Però també té unes facultats que per una part inciten però per l’altra regulen, la intel·ligència i la voluntat. I la bondat de l’acció depèn de l’equilibri entre el conèixer i el voler. És cert que el coneixement és la font del desig però la integritat humana està en l’equilibri. La història, des dels seus inicis prehistòrics, ha regularitzat moltes accions humanes divinitzant-les, signe de la transcendència del ser humà però no podem oblidar que està sotmès a una condició cabdal, el dret a equivocar-se i aquí s’hi troba el gran escull,  una de les raons del procés històric de la humanitat. Des de molt antic la humanitat li ha donat a l’erotisme una missió de transcendència versos el diví. I la mitologia ens parla de deesses i déus de l’amor. La importància de ser déu era fonamental en l’evolució històrica, però amb un incís eren déus o deesses que podien ser del bé o del mal. I aquí rau la diferència en les tendències amoroses. L’erotisme té una explicació, el desig d’una relació sentimental amb una altra persona despertat per un motiu, que generalment és la bellesa, que pot ser física o psíquica. I també en aquest punt hi existeixen divergències quan preguntem, què és la bellesa? La lectura d’un llibre bíblic va orientar el meu camí. EL CÀNTIC XDELS CÀNTICS, és un llibre eròtic de tendències divines que coordina l’amor humà en el seu procés de convertir-lo en diví. I el Càntic dels càntics em va ensenyar a valorar el petó, els acaronaments i carícies a les parts més emotives del cos humà i entendre la seva dimensió quan ens parla del gaudi dels fruits de la vinya  essent la vinya el cos femení comparant els goigs que desperta amb la sabor del vi. El llibre bíblic m’ha fet comprendre que el cos de l’home i de la dona són subjectes temporals amb una dimensió sobrenatural. I aquesta és la grandesa de l’amor humà i la dignificació del mot erotisme. I el meu petit llibre de poemes vol ser una glossa del valor de l’amor humà per la seva dimensió divina.

LA DONA JUSTA, de Sàndor Marai.

La lectura d’aquest llibre de l’hongarès Sándor Marai m’ha brindat l’oportunitat, a la vegada que llegia, de reflexionar sobre la natura humana. Pensar en el significat de l’home, des de diferents vessants i també des de diferents vessants sobre la dona. Més que una novel·la és per a mi un tractat de psicologia amb la pedagogia de l’observació. Dividit en tres parts molt alliçonadores, protagonitzada cadascuna d’elles pels tres protagonistes de la història a través de les relacions d’un home singular que es casa i es divorcia i les dues dones pertanyen a classes socials diferents. La primera esposa que arriba al matrimoni desprès d’un procés complicat i desconcertant, protagonitza la primera part d’una psicologia complicada pel nivell social d’ambdós protagonistes de classe social adinerada. Però en el procés hi juga poderosament la minyona humil i pobre però d’una bellesa natural que atrau i es desitja. La clau del matrimoni amb la rica està en el fet del comportament de la minyona que fuig la relació amb el senyor de la casa i empresari important. Però els diners no ho poden tot quan la natura interfereix i òbviament el matrimoni es trenca. La segona part el professor de la història és el marit divorciat que s’allarga en explicacions sobre el tracte i comportament de les dones i com ell allò que vol és descobrir la dona justa per gaudir de la seva companyia. Però quina és la dona justa per a un home de negocis que li ocupen totes les hores del dia i el seus diners sempre estaran disponibles pels capricis de la dona que ell vol. Però en els seus pensaments se n’adona que la minyona que l’ha rebutjat per covard l’està esperant, gràcies a un signe extern. I acaba casant-s’hi. Però el matrimoni no era per amor per part d’ella com ho donen a entendre diferents comportaments. La minyona, en cert punt, es pensava que  la dona justa seria aquella que s’adaptava a la seva manera particular de ser de l’espòs.. Però ell ho perd tot, riquesa i segona dona. I la tercera part protagonitzada per la minyona és una extraordinària lliçó d’allò que significa la cultura en la vida de les persones. I els raonaments són fruit del coneixement d’un  músic, que no esdevé espòs, però sí confident i dialogant que observa, dedueix i posa en pràctica. La dona justa, dedueixo, és aquella que descobreix el veritable camí de la seva vida i sap desfer-se del cant de les sirenes siguin riques o tinguin aspectes de culturals. L’he trobat interessant per què ajuda a pensar mentre el llegeixes.

ESPAI LA GRALLA PRESENTA “ULLS DELS TEMPS PLOREN”

Art, poesia i música protagonitzaren l’acte de presentació de l’exposició i llibre del mateix nom “Ulls del temps ploren”. El crític d’art Josep M. Cadena, amb el seu mestratge glosà les pintures i el llibre reflexionant amb el seu acurat criteri artístic sobre la bondat i els mèrits de les pintures i el significat d’un treball conjunt entre l’artista i el poeta. Previ a les paraules de presentació la jove compositora cubana resident a Granollers oferí als assistents una emotiva composició que acompanyava amb la música del teclat. I el Sr. Cadena aprofità la presència musical a l’acte per remarcar la importància i incidència de les tres maneres de manifestació artística en el desenvolupament cultural dels pobles i de les persones.

Molt aplaudides les paraules sàvies del crític català, seguides per una exposició explicativa del sentit i el perquè de la seva obra per part de Jesús Costa. Anteriorment el Sr. Cadena havia remarcat la significativa visió humanista de la història per part del pintor, que explicà el seu procés i per què en les obres de l’exposició presentada i que són part i motiu del llibre, també presentat, els ulls hi tenen un paper protagonista. Saber llegir les visions de les diferents situacions de la humanitat porta a entendre el perquè succeeixen moltes històries de les persones i de la humanitat a tots nivells. En el seu comentari, el crític d’art s’havia referit al significat de plorar i somriure com capacitats del ser humà en el procés de creixement i convivència.

Una nova intervenció de la pianista Yani afavorí l’aprofundiment del significat de l’exposició i a les meves paraules que es fonamentaren en la lectura de quatre poemes. Poemes que interpretaven missatges de les pintures. Un poema amb referències a les pomes contemplades des de la finestra d’una presó que facilitaren la metàfora de l’amor com una presó que s’allibera amb el mossec d’una poma que significa la voluntat d’estimar. I amb un versos del poema STOP i una nova cançó va acabar l’acte. Els darrers versos del poema diuen: “Necessites temps per ser tu, / quan n’estiguis segur / l’ull de la teva mà retirarà l’stop / i davant teu / una nova muntanya / amic grimpador de la vida.” La vida continua, és un cim que cal ser grimpador per assolir-lo. La metàfora de l’acte significava que per grimpar estris bàsics són l’art, la poesia i la música.

Records artístics del Niu d'art

Jaume Moroldo, artista veneçolà, que viu a La Garriga, i el seu art conegut arreu, molt amic del President del Niu d'Art ha creat els vint penjois que reproduim, amb la particularitat que són peces úniques creades expressament pel Niu d'Art i com es pot comprovar en la darrera foto, cada penjoi porta gravat en el seu revers l'anagrama del Niu d'Art. L'artista enb el seu treball ha respectat tenint molt present que el Niu d'Art és una entitat de creació i promoció de la poesia i per aquesta raó tots els penjois s'ha dissenyat amb signes poètics, predominant les lletres. Jaume Moroldo hi ha treballat amb molta cura esmerçant-hi tota la seva sensibilitat artística. La seva especialitat fonamental és la pintura, havent guanyat premis importants a Catalunya i més enllà de les nostres fronteres.

Aquestes peces úniques, que com a tals el seu preu és molt raonable, només es poden demanar a l'entitat paretana del Niu d'Art poètic. I esperem que siguin una de les novetats en la Festa de la Poesia, que se celebra el dia 15 d'octubre de 2016, al Teatre de Can Rajoler amb el lliurament de premis als guanyadors del concurs de poesia inèdita i al de rapsodes.

Niu d'art poètic de Parets del Vallès en totes les seves activitats treballa amb entusiasme per què el nom de la seva població sigui conegut arreu com una població catalana referent

en el món de la poesia. I una  demostració de l'esforç i dedicació dels seus associats son els actes organitzats que tots porten el segell d'un Parets poètic. I aquestes peces decoratives, amb un llenguatge que no és la paraula, són també petits poemes que es poden lluir penjats del coll amb la peculiaritat que essent peces úniques només les pot lluir una persona.

Només recordar que enguany s'homenatja a la poetessa Olga Xirinacs i el darrer diumenge, 30 d'octubre al teatre de Can Rajoler a Ramon Llull en el set cents aniversari de la seva mort. Respirar cultura és qualitat de vida

Albert Cubells a Sant Pere de Vilamajor

ATRAPADOS, de Montserrat Llor

Un llibre de memòria història, quina lectura m’ha traslladat a la intel·ligència de la humanitat i de quina és la realitat de la història. La dita llatina, homo, hominis lupus, podria ser la conseqüència trista de molts moments del comportament humà. I en aquest comportament el joc de si no estàs amb mí, estàs contra mí, és una norma amb la que es justifiquen escalofriants injustícies. Tenia jo 7 anys, quan la guerra incivil espanyola. No en tinc massa de records dolents i força de bons. És veritat que a dos cents metres de casa van assassinar a la cuneta dos capellans i que a casa meva es va amagar un matrimoni, el marit havia estat davant del piquet d’afusellament i el seu gendre feia guàrdia a la porta de casa seva quan l’anaren a detenir els milicians. En vaig viure més de bones perquè al meu poble cada vegada que els de la FAI hi arribaven eren expulsats immediatament. Els temps de guerra fou pacífic fins al punt que el mestre del poble era un capellà, que el poble no ho sabia, només l’Ajuntament i a casa meva cada dilluns se celebrava l’Eucaristia. La retirada dels republicans i l’arribada dels nacionals, a casa fou molt significativa. Fou Casal del comandament d’uns i dels altres. I la meva memòria em diu, que el comportament envers la  tropa i el propi no hi havia diferència. Els republicans feien uns banquets de carn i que a mi nen em causava vergonya quan davant de casa als soldats se’ls hi servia un plat d’aigua calenta amb quatre cigrons i els nacionals igual. El tracte amb els de casa fred i més aviat amb exigències. I uns eren els dolents i els altres els bons. La lectura d’ ATRAPADOS  m’ha alliçonat sobre la injustícia de la justícia. Cometre les barbaritats i crims amb el dret de guerra per haver-la guanyada denuncia un gran desconeixement de la veritat del ser humà. Declarar justa una mort perquè era contrari és una immoralitat, un crim contra la humanitat i la implantació de l’odi com ordre social. La lectura d’ATRAPADOS  m’ adoctrinat sobre la capacitat de la naturalesa humana de superar els pitjors moments de la vida i, a la vegada, sobre la inhumanitat que vol governar la història. També m’ha adoctrinat de com marca a les persones perseguides i als seus fills i néts, una lliçó que dissortadament la política espanyola de la democràcia no ha après encara. Dóna la impressió que són els hereus del franquisme que basa la seva força i la licitud de les seves lleis en el poder de les armes. Per altra banda m’ha cridat l’atenció com, avis i àvies, que foren nens i nenes deportats a Rússia per fugir del feixisme parlen del comunisme i del tracte que reberen, sentint-se encara russos. La lectura del llibre m’ha recordat les paraules d’un professor meu escolapi quan jo era  estudiant que ens digué, que la història li deurà molt al comunisme. I encara li deu. Però, llegint amb mirada neutral i sense prejudicis, de la lectura es dedueix com hi ha persones que des d’el poder traeixen la història i la naturalesa per una raó simple, ells són la veritat. Llegint aquest llibre m’he reafirmat en el que he expressat manta vegades: si Stalin hagués estat en lloc de Franco i Franco en el de Stalin, la història hauria transcorregut igual perquè els dos eren manipuladors de dues filosofies. Stalin, la d’Engels i Carles Marx i Franco, la de l’evangeli. Un llibre que és bo llegir per alliçonador.