EL DIA QUE VAN ABAIXAR ELS SOUS, d’Hermínia Mas

El títol del llibre és tot un indicador de la intencionalitat de l’escriptora. Un llibre de  crítica ficció d’una política ficció que posa davant dels ulls del lector o lectora la no ficció d’una política amb denúncies prou clares de com es manipulen els de baix des d’els de d’alt. Llibre que té un comú denominador polític d’una institució política en la ficció com a fil conductor amb la peculiaritat que cada capítol esdevé un tot independent en una narració o símil de conte. Amb un llenguatge ágil que supera la insinuació llaminera amb una mordacitat incissiv a i poc pietosa, pietat que no cal, dirà el lector. Cada capítol és una história, que té en comú el marc, amb protagonistes propis i no necessàriament han de tenir continuitat en altres capítols. Alló que sí és continu ho trobem en la crítica més que insinuada i clarament denunciadora. Un plaer amagat del fet de destruir alló que és destruible. Una crítica joc que controla la pilota del contrari intentant rebentar-la abans d’assollir el gol. Un llibre que sí li fa un gol a la política, jugant en un camp de ficció un partit de trista i llastimosa realitat. L’argument del llibre l’imagino com un àrbitre esportiu que ha d’anar amb molt de compte a l’hora de xiular les errades. No és fácil senyalar una infracció al retallador, que no s’auto-retalla, malgrat que al final del partit vol fer creure que ell és conseqüent. Un joc de retallador i retallats en que el gol dels rfetallats consisteix en fer sortir els colors a la cara al retallador. Jugadors d’aquest simulacre de bon partit guanyat pels més forts (retallen) són els aprofitats descaradament, els aduladors egoïstes, el simuladors del bé per amagar el mal. En resum, un llibre que es llegeix mollt bé i que el lector hi pot aprendre la diferència existent entre un jugador honest i solidari i el sense escrúpuls que s’aprofita del càrrec per enriquir-se. Val la pena llegir-lo.

WAGNER AMB VENTS

La Banda Municipal de Barcelona commemora els 200 anys del naixement del compositor
Richard Wagner amb un concert en el qual els instruments de vent són els protagonistes.
Sota la direcció de Salvador Brotons i amb la participació estel·lar d'Stefan Schilli, un dels
oboistes més reconeguts a nivell mundial.
L'actuació inclou fragments d'Els mestres cantaires, de Tristany i Isolda i Tannhäuser, així
com peces per a oboè i banda de Rimski-Kórsakov i Ferrer Ferran. La sonoritat de
l'orquestra s’adapta com un guant a la música wagneriana i ens la fa arribar amb tota la
seva energia i sensibilitat.
Formació amb més de 125 anys d'història com a orquestra de vents i percussió, la Banda
Municipal de Barcelona des de 2008 té com a director titular Salvador Brotons.
Compositor de més de 135 obres orquestrals i de cambra, Brotons també dirigeix des de
1991 la Vancouver Symphony, als Estats Units i participa com a director convidat a
orquestres d'Israel, Alemany, la Xina, Bèlgica, Corea, França, Itàlia, Mèxic i els Estats Units.


Per a més informació: taquilles@teatreauditoridegranollers.cat / Tel. 938.405.121
www.teatreauditoridegranollers.cat

BM Granollers – Puerto Sagunto

Dos històrics de l’handbol nacional em van recordar vells temps en els que l’esport no estava tan polititzat i mercatilizat i l’espectacle era més “amateur” i conseqüentment més popular. Cal reconèixer, però, que el partit jugat entre els dos històrics al Palau d’Esports de Granollers el dia 2 d’octubre de 2013 va tenir una resposta ciutadana molt expressiva, que els anys seixanta hauria provocat overboquing en la pista del Parquet. La victória del BM Granollers va ser justa, merescuda i en cap moment s’hi visquè la sensació de poder perdre. No va ser un partit que fa afició, tampoc història, però sí, un partit d’un Granollers amb aspiracions legítimes. Un equip força jove, amb un nombre considerable de jugadors de casa, que donaven aquell aire clar i net dels anys de la consolidació d’aquest esport a la capital del Vallès Oriental. Els visitants, com sempre, lluitadors però no amb poder suficient per variar les xifres del marcador. Si hi haguè alguna nota que desafinava era el xiulet dels àrbitres. Van donar una sensació, malgrat ser àrbitres de lliga nacional, que no tot funcionava bé en un cos sobre el que cau la garantía de l’esportivitat i si alguna nota contrària s’hi palpà, nasquè en la seva manera d’actuar. Una nota simpàtica el sentit de festa que el BM Granollers li donà al partit continuant la filsofia que els fundadors del club van posar en pràctica des dels primers dies. Molt significatiu l’ambient musical creat, que complia la seva missió en la resposta de les grades i un molt petit retret, des del meu punt de vista de persona que supera els vuitanta, un xic eixordadora, però festa. Però alló verdaderament important, el BM Granollers continua fent història quan prepara la celabració del seu setanta aniversari.

JAUME RODÈS

Tertúlies culturals

FUTBOL, TESI i ANTíTESI

Les competicions esportives han començat el nou curs. El futbol ha superat un estiu ple de comentaris de tots colors, especialment sobre fitxatges i les seves necessitats omplint espais de televisió, ràdio i premsa escrita. A casa nostra un dels temes més debatuts fou la necessitat d’un central en el FC Barcelona. Personalment, fora de lloc i  una pèrdua de temps. I per més inri, el nou entrenador confessa que de moment no el necessita. El futbol omple moltes pàgines i ocupa moltes hores. Però ben escrites i ben ocupades? La resposta és personal de cadascú. Una cosa és certa, que una vegada més, el futbol arrossegarà milions d’aficionats en tot el món. El mira tothom de la mateixa manera?

 

El futbol és un esport, una activitat humana, que té una funció, una missió i uns objectius en la història. És més que un espectacle i un esbargiment. També és un configurador social històric. Fa història i l’escriu. El futbol com  esport és un configurador social i té una tasca a desenvolupar en la globalització de la que tant es parla i que tant es manipula. La meva tesi afirma que és un model social. L’exemplaritat està en la seva pràctica, ho és quan es juguen partits. Un partit de futbol és un bon model  de funcionament social a partir de la seva concepció i dels elements i situacions indispensables perquè esdevingui una activitat humana i global. El camp de futbol representa el món. Les seves demarcacions marquen les exigències que han de complir-se per part dels jugadors que les ocupen. La globalització ve donada pel desenvolupament del partit. El final defineix la globalitat. La imatge que s’en tregui dependrà de com s’ha desenvolupat guanyant, empatant o perdent i ens definirà una globalitat més o menys perfecta. Aquesta condició dependrà de l’actuació col·lectiva i de l’aportació individual de cada protagonista, jugadors, àbitres i tècnics. Des d’aquesta vessant el futbol és model de societat basada en el respecte a les individualitats i en la qualitat de les seves relacions. Sense individualitats íntegrament globals elles mateixes és impossible una imatge global del partit. Un partit de futbol és per la seva configuració un model de societat. Traslladat al món  de la política afirmo que la globalitat és impossible sense un respecte a les diferències.

Sortosament o dissortada, l’esport, en el nostre cas el futbol, està influenciat per elements externs que ajuden a la perfecció, uns i uns altres que la deterioren. Si el futbol l’analitzem des d’una organització federativa a nivell autonòmic, nacional, internacional i mundial no puc afirmar que la societat esportiva és un  model de convivència social i un configurador de la globalitat. El seu comportament ens demostra que és un creador de diferències a tots nivells. Però alló que m’impacta i em crida l’atenció és com una gran quantitat de persones accepten com una normalitat aquest fet. En aquest sentit, el futbol és un perfecte col·laborador dels desestabilitzadors socials que en fan de la crisi un instrument per augmentar les diferències, pobres i rics. El món del diner ha vist en l’esport un factor de fer diners i se l’ha fet seu. I aleshores el futbol deixa de ser un model globalitzador perquè confon poder i riquesa amb globalitat. Per aquest motiu la política i l’economia se l’han fet seu. En certa manera ha deixat de ser esport pedagògic i sociológic per passar a ser esport espectacle i negoci. I curiosament el futbol pateix l’efecte boomerang del seu comportament extraesportiu. Només una minoría de futbolistes se’n beneficien i per rentar-se la cara els poders fàctics divinitzen els jugadors. Tot un comportament antirespectuós a la globalització humana. Aixó no és esport i conseqüentment no pot ser un model social globalitzador basat en la integritat de la persona.

El tema dóna per molt. Continuarè aquest assaigs en articles que publicarè periódicament en aquest bloc.

Els Isards - Els quatre genets de l’apocalipsi

 

L’isard, animal remugant, similar a una cabra, trisca per terrenys escabrosos i salvatges cercant sempre la bellesa de la seva figura en les dificultats de les grimpades entre els rocs de les muntanyes. La història dels isards troba en el seu nom la valoració de la seva trajectòria desafiant sempre les dificultats i definint continuament l’objectiu dels seus moviments. El grup actual dels Isards és la demostració de com s’assoleix la maduresa artística en el temps quan en la jovenesa lluitaven contra la incomprensió del seu art. Quatre genets que desafiaven un futur que vislumbrava tempesta però que el seu treball profètic els ha portat a la llum. Perquè la trajectòria dels quatre artistes té molt de profecia mirant el futur però també reconsiderant el passat. Un grup cohesionat, malgrat la diferència en la seva concepció de l’art. Diferència que els anys han respectat i a la vegada han consagrat.

JOAN BATLLES amb una demostració de domini de l’espai, tradueix el concepte hàbitat per dirigir-lo cap a la realització artística. Una visió clara i oberta envers l’escalf vital d’un disseny que no es conforme i vol anar més enllà. El color i la línia són factors coordinats que parlen d’emocions i sentiments en el repós de la tranquil·litat i de les vivències cromàtiques.

XAVIER VILAGELIU, és aquell artista que s’endinsa en el pensament amb una incansable recerca filosòfica dels batecs del cor de la història, batecs que troba en situacions que esdevenen un somni pel valor que dóna a les figures més inversemblants i amb un col·lage senzill produeix un somni, revelador d’una existència més enllà de les estrelles.

JORDI RIERA, amb una pintura de ressons musicals li demana a la figura i al color que esdevinguin una sinfonia, com a record i memòria, i, a la vegada, s’agermani amb volums quina intenció és  volar, giravoltant, per superar l’horitzó de l’infinit. Un agermanament entre les dues i les tres dimensions, pintura i escultura, que agafant-se de la mà juguen a trobar la felicitat.

KIKU MENA, la constància contemplativa en la foscor per endevinar racons de llum que conviden a sublimar el pensament amb les carícies del sentiments movent la llum entre les  foscors per definir l’art com una existència insatisfeta que cerca la seva plenitud en el silenci del no ser per descobrir el concert musical del ser.

Els quatre isards, genets d’un apocalipsi que desafien el temps i l’espai isard per trobar la veritat de l’art.

JOAN SALA VILA

Somnis d’una identitat - Oko Vyanga

La contemplació de l’exposició que Oko Vyanga presenta a l’Espai Gralla de Granollers m’ha portat a reflexionar la paraula identitat. Òbviament el títol de la mostra ens revela que no es tracta d’una identitat real sinò d’una identitat desitjada. Però el llenguatge d’aquesta pregunta filosófica ens demana interpretar metafóricament el ser actual en totes les seves formes i modalitats. Amb llenguatge cromàticament exquisit i ric es fonamenta en una figura observable des de diferents punts de vista i posicions. I en aquest joc, la màscara ens convida a un puzzle de mil interpretacions possibles aconseguint que els ulls, els llavis, la boca, les galtes, el nas, les orelles i les formes del rostre ens defineixin emocions d’un ampli ventall de vivències. En gairebé totes les pintures hi figuren traços indicadors, com si fossin lletres, que formulen preguntes independentment de la posició natural o invertida de la cara. Preguntes que sembla volen contestar els ulls amb la gran varietat de formes i expressions d’acord amb el cromatisme de la figura. Una verdadera lliçó psicológica signada poèticament amb un contrapunt musical que sorgeix de la varietat de traços jugant amb els colors. Unes pintures que tenen ànima i ens traslladen a cultures africanes que saben fer sonar les cordes del violí de l’ànima dels pobles. Oko Vyanga filosofa, poetitza i canta aquell interior de la persona que vol ser ella d’acord amb el seu entorn dialogant amb els entorns d’altres pintors filosofs, poetes i músics per convergir caminant plegats en la verdadera identitat de cada persona. Un somni que pot esdevenir realitat.

JOAN SALA VILA

ESPAI TRANQUIL - Presentació del llibre BUFA EL VENT

El ministre Wert contra el fracàs escolar.

Aquest és l’objectiu, segons les seves paraules, de la nova llei d’educació. El fracàs escolar no el frenarà mai una norma absoluta, la dicti una dictadura o la dicti una democràcia. Una majoria política democràtica és tan i més perillosa que una dictadura.I molt més quan el partit democràtic majoritari actua en contra de tots els altres partits que l’igualen o superen en vots. Quina força té aquesta majoria? La força de la feblesa d’un orgull mal entès. Però com tota força feble es busca el poder d’una veritat i aquesta vegada el ministre s’aixepluga sota el paraigua de frenar el fracàs escolar. El ministre s’estrellarà contra dos obstacles roquenys: la majoria de tota l’oposició a la que cal sumar-hi la resposta dels docents i un altre obstacle molt dur rau en el fet que mai cap norma imposada dictatorialment, encara que sembli democràtica, ha frentat el fracàs escolar. He perdut el compte de les reformes en el camp de l’ensenyament i cap ha reixit en aquest problema. No em considero cap especialista en el món escolar però una cosa sí tinc clara. No he vist cap programa vàlid per a la majoria docent. Per què? La resposta la dóna el fracas escolar, que penso ha d’analitzar-se des de dues vessants: a) el nombre d’alumnes que no superen el curs i b) quins són els fruits dels estuduants que han assolit l’èxit. El fracàs escolar té un punt molt punyent: l’abandonament dels estudis abans d’hora. No sempre la culpa és dels estudiannts dolents o dels professors que no saben ensenyar. Els estudiants dolents i els mal dits mestres dolents topen amb el mateix mur: la manca d’alicient de la programació. I per arrodonir-ho més, obligar a elegir especialiats als 14 ó 15 anys. El problema que la programació no pensa en la formació de l’estudiant sinò en l’estudiant com un armari ple de calaixos de diferents coneixements. Els professors no són treballadors que omplen magatzems, són formadors de persones que han de saber pensar quina és la seva millor aportació per ajudar a omplir els magatzems de la saviesa. El futur d’aquesta llei és decebedor.

JOAN SALA VILA

TROBADA POETICA

Un gran president del C.E,Granollers.

Article publicat per qui fou un gran esportista i alcalde de Granollers que firmava amb el pseudónim Luis de León.

Manipulació política i mediática del futbol: Alemany 2 – Espanya 0

Alemany 2 – Espanya 0

L’emininació del Madrid i del Barça en les semifinals de la Xampions no els fa fora de l’èlit del futbol mundial. Alló que sí els fa fora és la manipulació política i mediàtica. Es pot perdre una eliminatória per golejada sense perdre la categoría internacional. Es pot perdre l’eliminatória i, a la vegada, perdre la dignitat de l’excel·lència esportiva. I en aquest aspecte hi juguen molt la política i els medis de comunicació. Madrid i Barcelona jugaven al mateix nivell una semifinal. Políticament com equips d’un mateix estat presentaven els mateixos mèrits esportius per rebre els mateixos honors  polítics. En la semifinal del Madrid hi és present el Cap d’Estat i en el del Barça, no. Per què? Sincerament un suspens pel seu representant. Al nivell que li escau, Catalunya té un motiu més per ser independent perquè l’esport català és tan o més digne que qualsevol altre de la pell de brau. Tenir la seu a Madrid no ha de donar privilegis. Els dos han estat eliminats, un amb golejada i l’altre a un gol de superar. Però la golejada amb dignitat és honrosa, perdre per un gol antideportivament i sense acceptar la derrota amb elegància i humilitat és una indignitat i un desprestigi. Una diferència molt expressiva i significativa a l’hora d’analitzar els fets. Amb alló que no combrego és amb les alegries i suspicàcies tant d’alguna premsa de Madrid com de Barcelona. Ni les eufòries fora de sentit, ni l’estripar-se les vestidures exageradamentg tornen la dignitat i  no li fan cap bé al futbol. Estic convençut que ni els jugadors del Madrid,  ni els del Barça han d’arrepentir-se de res. Els responsables són altres els que han provocat no poder acceptar un del dos clubs anar amb el cap ben alt. Imposar antideportivitat en el joc és inadmissible. Els dos equips eliminats han practicat filosofies esportives molt diferents per part dels jugadors, tan a dintre del camp com a fora. La categoría és un valor que també es defensa perdent. I el Barça ho ha fet. Estar en l’èlit no necessàriament exigeix ser campió. Sí, actuar com actúen els campions fins en els moments més difícils.

CORRE PER LA INDEPENDÈNCIA

Els camins de la història sempre van plens. Peró no sempre la seva plenitud respon a l’esperit dels pobles. La independència de Catalunya ensopega cada dia amb obstacles massa forts que volen fer dessistir als corredors de la independència fent-els-hi creure que no hi ha meta d’arribada. Veritablement els obstacles són insuperables? La postura dels corredors és molt clara, continuaran corrent. I aquesta predisposició és un signe prou clar que s’arribarà a la meta. Molta gent a Catalunya té les idees prou clares. L’exemple, les curses per a la indepenència. La Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes i l’Associació Nacional Catalana han programat un Circuit Corre per la independència que té el tret de sortida a Cardedeu en el marc de la Fira de Sant Isidre el diumenge dia 5 de maig. Aquest circuit palesa amb prou força i claretat que  la cursa cap a la independència no té aturador. Aquesta voluntat van poder comprobar-la tots els assistents barcelonins i no barcelonins presents a la Plaça de Catalunya on en les oficines de la Fundació Catalunya Estat hi penjava una pancarta de 150 m2 proclamanant Catalunya nou estat europeu. Molt fotografiada pels estrangers i amb una gran difusió en les xarxes nacionals i internacionals. El circuit CORRE PER LA INDEPENDÈNCIA consta de les cinc curses següents XIX Cursa Fira de Sant Isidre, Cardedeu (5-5.13).XXIII Cursa Vila Olímpica. Barcelona (30-6-13). 36ena Cursa d’Espluga de Francolí (27-7-13). XIV Cursa Ronda 43. Mataró (11-9-1 3) i 24ena Cursa del Torró.

 

Surt de Concavell i arriba a Agramunt (12-10-13). Les categories per sexe són: Seniors, nascuts el 1977 i posteriors.- Veterans A: nascuts entre 1978-1969 i Veterns B nascuts entre 1968 i anteriors. Paral·leles a les del circuit n’hi ha altres d’aherides que són: Cros de Sant Jordi, Navàs (20-4-13). Cursa el Vent. Els Raguers (5-5-13). Mitja Tossa de Mar (12-5-13). Caminem cap a la independència Barcelona (Sants) ((26-5-13) VIIena Cursa de la Guineu. Vilanova de Bellpuig (2-6-13). IX Cursa de Cantonigros (9-6-13). Cronomola. La Torre de Fontanella (23-6-13) i Olla de Núria. Queralbs (21-7.13). Darrera d’aquesta activitat esportiva i d’altres sota l’aixepluc de l’UFEC hi vull la idea de que un Estat Català propi benefia l’esport. La qualitat de l’esport català és una garantía fefaent de la necessitat d’una Catalunya Independent. La llavor hi és i de conreadors n’hi ha, només cal que la gran majoria de la terra catalana sigui del tot saonada.

Per més informació podeu entrar a la web  http://www.correperlaindependencia.cat/

Autors locals i comarcals a la Porxada de Granollers el dia de Sant Jordi, abril de 2013

Vigília de Sant Jordi: Trobada d’autors locals i pregó de Núria Albó

Imatges de la vigília de Sant Jordi a la Porxada de Granollers, enregistrades el 22 d’abril. El vídeo, cliqueu la foto per veure’l, inclou imatges de la Trobada d’autors locals i comarcals, una quarentena, bona part dels quals es van trobar per fer-se la fotografia que acompanya aquestes línies. El vídeo acaba amb el tall final del pregó de Sant Jordi 2013 de l’escriptora Núria Albó dedicat al plaer de llegir.

 

                              

Centenari de l’Esport Club Granollers II

Alfred Canal i Comas, fundador i president. Qui era?

“Un metge amb una dedicació completa a la seva ciutat tant en els aspectes sanitaris com socials”, el defineix un amic seu. Dissortadament aquesta qualitat humana no fou considerada per la dictadura franquista un cop acabada la (in)civil guerra perquè morí víctima de les represàlies indiscriminades, que primer el condemnaren a mort, desprès li comutaren la pena per cadena perpetua i quan la malaltia era irreversible li reduiren a set anys concedint-li la llibertat,  morin poc temps desprès, l’any 1942.

Neix el 19 de dxesembre de 1884, essent els seus pares, Martí Canal i Canal i Maria Teresa Comas i Juliachs. Orfe de mare als cinc anys, el pare es casa amb Filomena Garriga i Fontanals. Estudia batxillerat a l’Escola Sant Francesc de Granollers i medicina, primer a l’Hospital de la Santa Creu i el darrer curs a l’Hospital Clínic de Barcelona (1900-1907). Cal remarcar que per ajudar als pares a pagar els estudis treballava d’ajudant de farmacia.

Amb el títol a la mà la seva tasca sanitària adopta tres direccions, medecina familiar, investigació i organitzacio, dedicant-hi moltes hores, reservant-ne, però algunes de dedicació ciutadana.

Els primers passos com a metge els donà a Sant Feliu Saserra (Bages), obrint l’any 1911 consulta de Medicina General a Granollers. En el camp de la medicina assistencial fou metge municipal supernumerari, metge forense, subdirector del Laboratori Bactereológic, vocal del tribunal d’oposicions a inspectors municipals de sanitat i director de la subdelegació sanitària de Granollers.



El doctor Alfred Canal, al despatx de la seva consulta mèdica. Granollers, anys 1920. [P Canal]

La categoría científica i la qualitat de les seves investigacions ho palesaren les següents organitzacions:
Primer Congrès de Sanitat Municipal a Madrid, del que en fou secretari i pronuncià el discurs inaugural. Presentà la ponencia “Estadística de morbilidad y mortalidad. Su técnica y su valor.”

Li fou aprovat el Projecte de municipalització de l’aigua, a Granollers.

Congrès de Sanitat a Madrid on hi llegeix la ponència: “Manual del inspector de sanidad”.

Segon Congrès de Sanitat a Saragossa amb la ponència:”L’assistència mèdica en el medi rural”.

Membre  de la ReiaL Acadèmia de Medicina de Catalunya.

 Altres activitats sanitàries:

Funda Policlínica del Vallès (projecte d’assistència mèdico-quirúrgica assequible a tots els estaments socials.

Director de l’Hospital Euskadi de Granollers.

Revista Médico Professional, de periodicitat bimensual.

Activitats ciutadanes:

Presidència del Casino, Junta d’Estudis Histórics de Granollers, Esport Club Granollers, del que en fou fundador.

Era una amant de la història i un estudiós de l’art.

El 5 de gener de 1939 signa conjuntament amb els doctors Lluis Marimon i Delfí Santmartin la darrera acta del Col·legi de Metges de Catalunya. Acabada la guerra fou acusat de maçó, empresonat i condemant a mort. A la presó tenia cura de la infermeria. Sol·licità donar xarles als presos ajudant-los a superar els problemes psíquics i donar-els-hi formació sanitària. Tenia molt d’èxit. La tercera xarla ja no se li permetè. L’aplaudien massa els seus companys de presó. Una demostració de la roïnesa dels vencedors. La condemna i empresonament del Dr.Alfred Canal i Comas demostra a bastament que la qualitat i categoría humana de les persones no era un valor perquè feia miques els valors de l’odi dominant.

Bibliografia:  Vida i obra d’Alfred Canal i Comes (1884-1942) Metge de Granollers. Treball de: Ana Ruiz Herèdia, Neus Salvat Pujol i Judith Sánchez Manubens. (Ho trobareu a internet)

Festa poética en el marc de la Carbonera

Cànoves, 30 de març de 2013

Sota la Parróquia de Cànoves, una esplanada aplaudida per les fulles dels arbres que l’envolten, es respirava olors de fum i cendra. Era el segell espiritual de La Carbonera, la festa tradicional del carbó que se celebra bienalment. Una carpa rural amb dos taulells on si servien entrepans, begudes i records i un allargament actuant de sala d’exposicions i a la vegada espai de col·loquis i debats, fou l’ambient on se celebrà una emotiva festa de la poesía amb la presentació del meu darrer llibre de poemes, BUFA EL VENT. El vent fenòmen metereològic imprescindible per la vida de les persones i missatger de sensacions atmosfèriques, compartia amb el meu llibre que troba en el vent el missatger del sentit poètic de la vida, des de la sensibilitat més exquisida a les sensacions més tempestuoses. Núria Pujolàs, promotora cultural i membre de l’entitat EL SUI creadora i promotora de la festa del carbó, ho fou també del meu llibre amb un muntatge molt rural i per a mi extraordinàriament emotiu perquè el meu pare també hi traballà en el bosc fent carbonet. La lectura col·lectiva programada del poema JO SÓC, que el vaig escriure inspirat en la filosofia globalística de Lluis M.Xirinacs fou una empenta inesperda per poder explicar les línies del meu llibre i sobre tot el qué significava Lluis M. Xirinacs i el seu lliurament voluntari a Déu, que vaig valorar de suicidi teològic i no de crim. A la vegada la participació del públic i de poetes, com Salvador Estany, Jordi Dorca i Maria Llobet li van donar a l’acte un extraordinari valor afegit, assolint un fi de festa ruralment excels, poèticament viu amb les essències del carbó i el missatge de les amistats. Gràcies, Núria, gràcies als amics de la poesía que m’acompanyàreu i gràcies a Cànoves.

ELS MEUS RECORDS DE L’ESPORT CLUB GRANOLLERS

Una humil contribució a la celebració del centenari

Els meus records són vivències viscudes en entrevistes, converses, lectures i actuacions en diferents moments de la vida del club a partir de la segona meitat dels anys seixanta del segle passat. Vaig arribar a Granollers l’any 1964. La meva, diguem-ne, fama esportiva en el món escolar em va posar en contacte amb diverses entitats deportives de Granollers. I òbviament amb l’E.C.Granollers. I parlant amb gent de l’esport vaig assabentar-me de la importància de l’any 1913 en la història esportiva de Granollers. Va nèixer el club de futbol que durant mig segle va ser l’estandart esportiu de la ciutat. Un grup d’aficionats al futbol de la Unió Liberal i el Casino foren els iniciadors. Però en aquells anys l’ambient de Granollers estava un xic revoltat i la diferència social dels membres d’una entitat i l’altre no van condemnar a mort el nou nat per molt poc. Els aficionats de la Unió Liberal i Dr. Alfred Canal van continuar donant vida a la nova entitat, que esportivament no és la primera perquè tinc entès que fou una ocellaire, com també que la primera manifestació esportiva a la capital del Vallès Oriental fou una demostració d’ascensió amb globus aeroestàtic. Alfred Canal, metge, científic, amant de la història i promotor cultural és una figura emblemàtica de la societat granollerina. El seu fill, Pius Canal, q.e.p.r. estava escribint la seva biografia, que no sé si l’havia ja acabada abans del seu traspàs. Seria un document interessantíssim per a la història i com no, per la història esportiva de la ciutat. L’E.C. Granollers abans de la guerra civil era una entitat reconeguda per la seva qualitat esportiva i les seves relacions esportives com em comentava el Sr. Ventura Roca, que actuà de president assegurant la supervivència de l’entitat en un temps tan difícil com el de la guerra i els primers anys a de la postguerra. (Continuarè aquesta sèrie amb nous articles basats en experiències personals).

ESPAIGARUM

És la galería d’art més petita del món que per celebrar el seu sisè aniversari presenta una obra  del pintor català que està treballant en el mural més gran del món. Ubicada a Lliçà d’Amunt en la carretera direcció Santa Eulàlia, caminants i automobilistes poden sentir molta curiositat. Un espai d’art que es pot visitar del carrer estant. I per celebrar el seu sisè aniversari ha escollit un artista conegut internacionalment, essent una de les darreres exposicions internacionals la celebrada al “Beijing Art Museum” de la Xina. La mostra consta d’una obra de caràcter mural formada per deu caixes de peix, essent unes figures piscícoles força abstractes el tema central i únic. El seu autor Carles Bros va rebre la Medalla de Pesca de la Generalitat de Catalunya per la defensa que porta a terme internacionalment del sector pesquer. Acompanyen a l’obra tres ampolles de vidre plenes d’anxoves de l’Escala. Una obra a primera vista senzilla però conjugant tots els elements d’un missatge social clarificador.

 

 

ALQUIMIES

Exposició de Xavier Vilageliu i Francesc Circuns a l’Espai Gralla

Exposició poètica en ella mateixa. Els dos artistes, cadascú amb el seu llenguatge, han creat un espai ambientat poèticament. El títol va més enllà de la metàfora per descobrir veritats vitals. L’alquímia estudia aquells fenómens químics per trobar la  pedra filosofal i l’elixir que allarguen la vida. Els dos artistes han intuit en la tendresa i l’amistat els elements químics que donen intensitat positiva a la vida. El laboratori, el   taller d’un escultor amic, Pedro Pardo, traspassat. Les alquimies d’aquest laboratori han inspirat unes ambientacions cromàtiques que recorden espais climàtics ambientadors de desitjos, sensacions, vibracions, idees, paraules, imatges que es mouen en un univers poètic donant voltes al sol de la vida. Circuns ho descriu magistralment amb el seu Epíleg: “ De lluny vindrà / (el mar enllà)/ portant aquí / el signe clar / de l’horitzó amarg / del fresc color/ del vespre llarg.” I amb una síntesi definidora ens diu el poeta:”alquimies de paraules transmutades dins un alambí de silencis”.

DO.DEL VERS AL VI I VICEVERSA

L’empresa granollerina de serveis culturals, dirigida per Clara Saperas, organitzà al Restaurant Anónims un peculiar i significatiu recital poètic amb el vi com a protagonista. Els poetes vallesans Albert Benzekry i Esteve Plantada feren la tria dels poemes, posant-hi també la veu. Poemes dels poetes Vicent Andrès Estellés, Josep Carner, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Marcial, Ibu Al Zaqqaq, Marià Manent, Joan Vinyoli, Josep Palau i Fabre, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, Charles Baudelaire, l’àrab Abu-Nuwas i el xinès Li-Po, evidenciaren no només el sentit poètic i lúdic del vi si no també la seva peculiar manera d’incidir en les relacions humanes, essent des dels temps dels inicis de la història, com s’evidencia en el bíblic Càntic dels càntics, metáfora de l’amor. Cal felicitar l’empresa granollerina desitjant-li els millors dels èxits pel servei que fa al país i a la cultura.

EL PECAT DE BELL - Arian Botey i Prat

Novel·la publicada l’any 2004 i si algú hi està interessat en queden alguns exemplars que els hi podem proporcionar a través del correu jsalavila@hotmail.es. L’autor embolcalla l’argument , amb el protagonisme d’un grup musical, gràcies al qual i per mor d’un viatge a l’estranger per participar en un festival, se succeeixen una série de situacions sorprenents i agosarades al  voltant de les relacions humanes que fan difícil deixar la lectura. Desacomplexada en la forma és mou cómodament en el món del sexe, amb situacions que semblen inverosímils però que la realitat del dia a dia les fa creïbles. Unions i desunions, divorcis i complicitats amoroses basteixen una estructura en la que quadren fragàcines de la Xina promovent relacions amb possibles trencaments quan alló que es trenca són les relacions. Una novel·la de bon llegir, ben estructurada i amb un llenguatge literari força col·loquial.

La meva Mitja, de Marius Gómez

Original i poética exposició de fotografíes glossant la Mitja Marató de Granollers. Una exposició d’una cursa atlètica sense cap corredor. Una mostra conceptual d’una  profunda filosofía de la vida. L’espai per on han de competir esdevé el protagonista perquè la cursa es viu interiorment. La Mitja Marató es transforma en una metàfora de la vida, la vida, feta història, té el seu espai,  cada corredor el seu encara que siguin molts. Però alló veritablement important és conèixer per on s’ha de còrrer, quin és el camí, quina la trajectòria i per aquesta raó abunden els bancs, llocs d’observació i varíen els indrets rurals i urbans. Els corredors d’una Mitja poden ser milers, com a Granollers, però l’espai és per a tots el mateix, i malgrat ser el mateix els fruits poden ser diferents perquè alló veritablement important rau en la cursa de cadascú. L’èxit és molt personal. Una exposició de fotografíes que té un missatge molt clar: conèixer la meva pròpia vida, per on transcòrrer i com l’he de còrrer. Acompanya la mostra presentada a l’Espai Gralla un llibre de fácil lectura, entendre les fotos i fer-les pròpies.

GRUP PRISMA D'OSONA EXPOSA A ARGENTONA