El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

divendres, 19 de maig de 2023

ESCUCHA TU NIÑO INTERIOR, de Núria Candelas Ruiz

 

La seva lectura és aconsellable perquè des del coneixement del nen o nena que vam ser podem descobrir el perquè de la nostra personalitat en l’edat madura i en la bellesa. Descobrir el perquè soc avi és un valor que m’ha demostrat el perquè de la meva vida amb els errors i canvis viscuts. Núria Candelas amb els seus raonaments ens porta a demostrar la necessitat que el nen que vam ser encara ens acompanya i som i defineix el nostre procés en la vida. És un llibre apassionant i apassionat amb una filosofia de pedagogia de la vida sense perdre el sentit que viure és també art. No conèixer aquesta filosofia pot ser i és la raó de portar una vida sense interès per la veritat dominada per l’egoisme de com més diners millor. Conèixer el nen que vam ser i portem dins ens palesa el curs de la nostra vida amb encerts i desencerts. I una de les realitats molt importants és que ens convenç  de la necessitat de ser pedagogs conscients dedicant la nostra vida a ser una mà estesa a l’altre per ajudar en els seus problemes i ser pedagog en el ser futur. En una pàgina del llibre hi llegim el perquè de la llibertat citant unes paraules de Jesucrist, “coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures.” És molt pedagògic el coneixement de la llibertat perquè la farem nostra si de veritat coneixement el nostre nen interior. El final del llibre amb les set raons ens resumeix com assolirem la nostra personalitat si de veritat som conscients del que comporta “ser nen interior”. En l’edat de la maduresa i la vellesa la nostra imatge no és de nen, però ens acompanya i ajuda si en el nostre conscient hi continua viu, significa que no equivoquem el camí i donem sentit a tots els moments de la nostra vida. Un llibre que aconsello, pedagògicament és molt alliçonador, i humanament molt creatiu.

dijous, 11 de maig de 2023

ÀNIMA DE SAL, de Jordi Sedó

Quan començo la lectura d’un llibre procuro abans haver reflexionat el missatge del títol. I la primera pregunta que em vaig fer: quin missatge ens dona Jordi Sedó amb aquest títol, ell que és un excel·lent pensador i un gran pedagog? La sal és vida de la natura i companya de viatge de l’ésser humà.  El protagonista de la novel·la, més aviat una pedagogia del temps històric, adapta cada moment de la vida a les normes de la seva sal. Un personatge que vol ser ell en el seu temps però són les circumstàncies el seu historiador. El seu país en guerra i la família amb problemes , el convenç d’anar a fer la seva vida el més lluny possible. Deixa França i vola a l’Amèrica del Sud. La seva veritat esdevingué una pedagogia, gràcies a l’exèrcit, per tenir cura d’un far. Fuig de la guerra i cau en mans de l’exèrcit. La sal de la vida. Al nou mon, les relacions humanes del protagonista que el fan feliç parlen d’amors i amistats amb la particularitat que una de les seves relacions més afectuoses les comparteix amb un gos. La naturalesa sempre present perquè la sal de l’ànima la genera la natura. Amic d’un gos, responsable de controlar la maquinària que avisa dels perills als vaixells, amistats femenines i masculines amb el goig de l’amor, com també enfrontaments amb algun oficial que amenaça acabar amb una vida. Una novel·la, no ficció sinó tot el contrari filosofia de la humanitat. Els principis filosòfics de la vida es dedueixen de les relacions humanes i naturals del protagonista perquè en totes elles si pot llegir la lliçó. Corroboren aquesta idea el quatre documents afegits al final del llibre. Amic lector o lectora, tu pots ser  protagonista seguint les passions i emocions que emanen de la sal de la teva ànima. “Jo soc jo i les meves circumstàncies” pregona el costumari català. I és ben cert. I com el protagonista, cada ésser humà esdevé imatge de la humanitat. I la novel·la de l’amic Jordi és una fotografia d’aquesta imatge, que tots portem amb més o menys veritat en la nostra vida.

dimecres, 10 de maig de 2023

EL RECONEIXEMENT DE LES PERSONES LGTBIQ+ EN L’ESGLÉSIA

La sexualitat és una realitat inqüestionable en la definició de tota persona a la vegada que marca diferències. Cada persona presenta característiques sexuals que aporten objectius reals que modelen la pròpia personalitat. El grup LGTBIQ+ aporta suposades anomalies sexuals en el concepte persona, anomalies que esdevenen realitats en la valoració de les persones afectades per un sexe diferent del seu, tenint present que li son naturals de naixement. I aquest fet natural les hi dona legitimitat humana també en la vessant religiosa. Com a persones lliures que son la seva vida es mou entre el be i el mal i poden tenir el seu espai en la religió, concretament tenen el seu grup en l’Església Catòlica.  I els esforços del Papa Francesc “han fet que les persones LGTBIQ+ sentin que l’Església pot ser una llar per a elles”. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) la va eliminar de la llista de malalties mentals el 17 de maig de 1990. La Bíblia ens convida en la seva lectura a reflexionar profundament el tema per la incidència que hi té sobre el codi de santedat. En diferents llibres bíblics a la centralitat del sexe en les relacions humanes se li dona  importància a partir de la seva humanitat i de la seva funció en la vida en diferents moviments bíblics com David i Jonatan, per exemple. El quadern de C.i J. 229 ens diu: “La totalitat de la sexualitat, del sexe o de les relacions familiars necessiten ser contextualitzades i confrontades dins d’un procés de promoció humana integral. Ara la realitat de les dones o de les persones LGTBIQ+ són la llum que il·lumina.

dimarts, 17 de gener de 2023

EL LECTOR ESCRIU

Conèixer el pensament dels ciutadans em porta sovint a llegir les Cartes al Director o l’espai d’El Punt Avui, El lector Escriu. I ho llegeixo perquè és un espai de llibertat hi estigui o no d’acord amb les idees que s’hi defensen. I el dia 7 de gener de 2023 em van fer reflexionar dos escrits de lectors publicats en EL PUNT AVUI. Un escrit tenia per títol NOU (VELL) DELICTE i l’altre VOLEM BISBES CATALANS. La llibertat de pensament és molt més que un dret democràtic, és consubstancial a l’ésser humà. Sense aquest respecte la convivència és impossible. I en la credibilitat d’una convivència en pau, la responsabilitat és de la política, la religió i la cultura. La justícia i les forces d’ordre públic, funcionaris de la política, són serveis a la convivència dels pobles. Els autors dels dos escrits raonen el seu pensament de llibertat que els pobles tenen el dret a gaudir. L’autor de l’escrit polític expressa molt clarament que el delicte de sedició no hauria d’existir i acaba el raonament amb aquestes paraules: “L´única derogació vàlida pels que volem una Catalunya lliure i independent, una nació plenament sobirana, és la de totes les lleis espanyoles que ens sotmeten i penalitzen la nostra legítima dissidència, hi posin el nom que vulguin”. L’escrit VOLEM BISBES CATALANS, de sentit religiós es fonamenta en el dret natural i en la teologia de l’Església Catòlica. La religió, sigui el catolicisme, el cristianisme, el judaisme, el mahometisme i totes les modalitats existents, el primer dret natural que defensen és la llibertat amb tot el que representa. A Catalunya, on hi cohabiten altres religions que no son cristianes, els cristians catòlics tenen el dret de que els seus màxims representants catòlics siguin bisbes catalans. L’autor de l’escrit afirma que “cal tornar a insistir en el que necessitem a Catalunya, a diferència d’altres, és a dir bisbes compromesos amb l’ús social de la llengua catalana a l’Església, en el respecte a la cultura popular i tradicional del país”. Llegir articles com els esmentats, de Josep Just Sabater i Rodríguez (Canadà) i de Raimon Gusi i Amigó (Vilafranca del Penedès) alenen l’esperança i animen a no defallir en la lluita per una convivència mundial dels pobles, en la que Catalunya hi aporta el seu saber i el seu treball. La més cordial felicitació autors dels escrits.


ON ENS PORTA EL FUTBOL?

El futbol, com esport, objectivament és una activitat humana pedagoga de relacions de bona convivència. Com tots els aspectes de la història de la humanitat palesa diferències en la línia de una bona fraternitat. Dissortadament els fets ho desmenteixen. L’exemple, dues organitzacions i un contracte multimilionari, que acusen als respectius organitzadors de manca de respecte als drets humans. Qatar, Aràbia Saudí i el Barça. Òbviament que no és l’esport el culpable sinó la responsabilitat dels seus dirigents. On ens volen portar? No a una convivència en pau, perquè s’han vulnerat i es vulneren drets humans amb resultat de massa morts. Podien jugar tranquil·lament els esportistes en estadis en quina construcció van morir més de sis mil persones en circumstàncies de pobresa extrema? Eren conscients els clubs espanyols que van jugar lluny de casa seva en un país que té molt a desitjar humanament? Pregunteu-ho a les dones. És coherent  contractar a una empresa turca la remodelació del Camp Nou? El president de Turquia en unes declaracions es va definir amb aquestes paraules: ”la democràcia és un tramvia, hi puges per arribar allà on vols i desprès en pots baixar.” El futbol mundial l’any 2023 en mans del poder del diner manipulador de la democràcia. Amb el vist i plau de directius que es creuen demòcrates. El President del Club de Futbol Barcelona va fundar un partit polític independentista que ha fracassat, i que als seus inicis en vaig ser militant, militància que vaig abandonar. Perquè es concedeix la remodelació del camp nou a una empresa que el seu propietari és amic d’Erdogan? On està l’esperit independentista del Barça? Com també podem preguntar si la democràcia dels responsables de la Federació Espanyola obeeixen a la filosofia del President de Turquia, tan en la participació a Qatar de la Selecció Espanyola, com la dels quatre finalistes en els camps d’Aràbia. Darrera de tot només hi ha la influència del diner. Núria Cadenas, periodista i aficionada a l’esport, també del futbol, ha escrit l’article “No em parleu de futbol, si us plau”, article quina lectura recomano. Publicat en el butlletí ELS TEMPS, el 17 de gener de 2023. La democràcia espanyola hauria de fer-se amb la seva filosofia. El futbol ens porta a una convivència esclava del gran capital amb tots els seus efectes gens democràtics.

dimecres, 28 de desembre de 2022

EL MALBARATAMENT D’ALIMENTS

El Quadern 228 de Cristianisme i Justícia ens posa els fonaments per poder parlar de l’alimentació partint de la base del malbaratament que se’n fa. Els diferents capítols ens porten a reflexionar: a) les múltiples cares del malbaratament d’aliments. b) El que la ciència ens diu sobre el malbaratament d’aliments. c) Les raons per les quals malgastem aliments: implicacions filosòfiques i ètiques del malbaratament alimentari. d) El significat teològic dels residus dels aliments. e) El camí que tenim per davant. f) mesures pràctiques, senzilles i sensates per a tothom. Els aliments, fruits de la terra, tenen una relació molt directe amb les persones. Són fruits de la terra per l’alimentació. El seu procés segueix un recorregut des de l’obtenció, la manipulació, el transport, el mercat i la compra per part del consumidor. Aquest procés i la consumició tenen consequéncies que poden ser greus per la naturalesa com és la contaminació del medi ambient. El quadern ens informa que: “la Comissió europea calcula que en la UE es malgasten 80 milions de tones d’aliments a l’any (179 kg per persona)”. Una data molt important és la postura de les religions en el tema de l’alimentació fins al punt que un maltractament dels aliments pot ser culpable com defensen el cristianisme, el protestantisme, el judaisme i altres religions. El quadern acaba amb aquesta reflexió: “Ser humà no és només ser membre de la mateixa espècie. Té a veure amb la solidaritat. Quan somiem al costat d’altres en un món en que tothom tingui prou menjar i quan estiguem disposats a lluitar amb altres persones per fer realitat aquest somni, ens trobarem estranyament agraïts i animats. Lluitarem contra les actituds envers els aliments i el malbaratament que deixen la gent exclosa i la terra contaminada.” El malbaratament dels aliments és el problema, diria jo, més important, en la responsabilitat de l’economia. És la demostració de la veritat o mentida de la germanor humanitat naturalesa.

dilluns, 26 de desembre de 2022

L’ESPORT, CÀTEDRA DE FILOSOFIA DE LA VIDA

 

La Universitat de la Història gaudeix de moltes facultats en l’especialitat de l’esport. I cada facultat alliçona d’acord amb la pedagogia del ser. Ser esportista significa ser global en el que cada diferència forma part del tot. Un exemple de la globalització esportiva el descobrim en els Jocs Olímpics, on teòricament totes les modalitats esportives hi haurien de tenir el seu espai.  Dissortadament, els avenços assolits que són importants, la imatge de l’esport no és neta, està tacada per la falsa globalitat imposada per l’economia. I d’acord amb aquesta globalització el fet de guanyar és allò més important i perdre és el fracàs. En aquest procés molts pobles se senten marginats perquè els seus aficionats prefereixen ser seguidors del gran club menystenint la importància dels petits clubs del poble. La manipulació de la filosofia de l’esport no perdona i els grans clubs també sen senten afectats. No cal citar noms. A casa nostra ho palesen la formació de les plantilles dels grans en les que la presència dels jugadors de casa brilla per la seva pobra presència. Què defineix la personalitat d’una entitat esportiva? Formar la plantilla que els permeti jugar gairebé només amb estrangers? Fa una pila d’anys que segueixo l’esport català. I francament desanima. En la temporada 2022-2023, per exemple, el CF Barcelona juga amb majoria d’estrangers. Si la informació no enganya en la seva plantilla actual hi consten deu estrangers, la majoria dels quals són presents en tots els partits. La culpa la té Catalunya per no generar grans jugadors?  Els grans clubs no segueixen l’excel·lent planter català. Les plantilles de les entitats esportives catalanes no les defineixen jugadors catalans sinó jugadors d’altres països comprats amb diners. Davant d’aquest fet, són correctes els campionats que porten el títol de la Federació Catalana o l’Espanyola, per exemple? Una entitat formada amb un nombre considerable d’esportistes sud-americans és catalana? Qui qualifica l’entitat, les persones o els diners? Són catalans, per exemple, els diners del FC Barcelona? Si la tendència s’orienta cap a la globalització, penso, que caldrà una nova organització de l’esport que en realitat les entitats siguin globals. Una nova organització més d’acord amb la universalitat de les competicions. És factible? El temps té la paraula. Però aleshores l’esport serà també una càtedra de filosofia de la vida? El progrés històric té la paraula.

La Universitat de la Història gaudeix de moltes facultats en l’especialitat de l’esport. I cada facultat alliçona d’acord amb la pedagogia del ser. Ser esportista significa ser global en el que cada diferència forma part del tot. Un exemple de la globalització esportiva el descobrim en els Jocs Olímpics, on teòricament totes les modalitats esportives hi haurien de tenir el seu espai.  Dissortadament, els avenços assolits que són importants, la imatge de l’esport no és neta, està tacada per la falsa globalitat imposada per l’economia. I d’acord amb aquesta globalització el fet de guanyar és allò més important i perdre és el fracàs. En aquest procés molts pobles se senten marginats perquè els seus aficionats prefereixen ser seguidors del gran club menystenint la importància dels petits clubs del poble. La manipulació de la filosofia de l’esport no perdona i els grans clubs també sen senten afectats. No cal citar noms. A casa nostra ho palesen la formació de les plantilles dels grans en les que la presència dels jugadors de casa brilla per la seva pobra presència. Què defineix la personalitat d’una entitat esportiva? Formar la plantilla que els permeti jugar gairebé només amb estrangers? Fa una pila d’anys que segueixo l’esport català. I francament desanima. En la temporada 2022-2023, per exemple, el CF Barcelona juga amb majoria d’estrangers. Si la informació no enganya en la seva plantilla actual hi consten deu estrangers, la majoria dels quals són presents en tots els partits. La culpa la té Catalunya per no generar grans jugadors?  Els grans clubs no segueixen l’excel·lent planter català. Les plantilles de les entitats esportives catalanes no les defineixen jugadors catalans sinó jugadors d’altres països comprats amb diners. Davant d’aquest fet, són correctes els campionats que porten el títol de la Federació Catalana o l’Espanyola, per exemple? Una entitat formada amb un nombre considerable d’esportistes sud-americans és catalana? Qui qualifica l’entitat, les persones o els diners? Són catalans, per exemple, els diners del FC Barcelona? Si la tendència s’orienta cap a la globalització, penso, que caldrà una nova organització de l’esport que en realitat les entitats siguin globals. Una nova organització més d’acord amb la universalitat de les competicions. És factible? El temps té la paraula. Però aleshores l’esport serà també una càtedra de filosofia de la vida? El progrés històric té la paraula.