La seva lectura és aconsellable perquè des del coneixement del nen o nena que vam ser podem descobrir el perquè de la nostra personalitat en l’edat madura i en la bellesa. Descobrir el perquè soc avi és un valor que m’ha demostrat el perquè de la meva vida amb els errors i canvis viscuts. Núria Candelas amb els seus raonaments ens porta a demostrar la necessitat que el nen que vam ser encara ens acompanya i som i defineix el nostre procés en la vida. És un llibre apassionant i apassionat amb una filosofia de pedagogia de la vida sense perdre el sentit que viure és també art. No conèixer aquesta filosofia pot ser i és la raó de portar una vida sense interès per la veritat dominada per l’egoisme de com més diners millor. Conèixer el nen que vam ser i portem dins ens palesa el curs de la nostra vida amb encerts i desencerts. I una de les realitats molt importants és que ens convenç de la necessitat de ser pedagogs conscients dedicant la nostra vida a ser una mà estesa a l’altre per ajudar en els seus problemes i ser pedagog en el ser futur. En una pàgina del llibre hi llegim el perquè de la llibertat citant unes paraules de Jesucrist, “coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures.” És molt pedagògic el coneixement de la llibertat perquè la farem nostra si de veritat coneixement el nostre nen interior. El final del llibre amb les set raons ens resumeix com assolirem la nostra personalitat si de veritat som conscients del que comporta “ser nen interior”. En l’edat de la maduresa i la vellesa la nostra imatge no és de nen, però ens acompanya i ajuda si en el nostre conscient hi continua viu, significa que no equivoquem el camí i donem sentit a tots els moments de la nostra vida. Un llibre que aconsello, pedagògicament és molt alliçonador, i humanament molt creatiu.
Llibres-art-sport
Per Joan Sala Vila
divendres, 19 de maig de 2023
dijous, 11 de maig de 2023
ÀNIMA DE SAL, de Jordi Sedó
Quan començo la lectura d’un llibre procuro abans haver reflexionat el missatge del títol. I la primera pregunta que em vaig fer: quin missatge ens dona Jordi Sedó amb aquest títol, ell que és un excel·lent pensador i un gran pedagog? La sal és vida de la natura i companya de viatge de l’ésser humà. El protagonista de la novel·la, més aviat una pedagogia del temps històric, adapta cada moment de la vida a les normes de la seva sal. Un personatge que vol ser ell en el seu temps però són les circumstàncies el seu historiador. El seu país en guerra i la família amb problemes , el convenç d’anar a fer la seva vida el més lluny possible. Deixa França i vola a l’Amèrica del Sud. La seva veritat esdevingué una pedagogia, gràcies a l’exèrcit, per tenir cura d’un far. Fuig de la guerra i cau en mans de l’exèrcit. La sal de la vida. Al nou mon, les relacions humanes del protagonista que el fan feliç parlen d’amors i amistats amb la particularitat que una de les seves relacions més afectuoses les comparteix amb un gos. La naturalesa sempre present perquè la sal de l’ànima la genera la natura. Amic d’un gos, responsable de controlar la maquinària que avisa dels perills als vaixells, amistats femenines i masculines amb el goig de l’amor, com també enfrontaments amb algun oficial que amenaça acabar amb una vida. Una novel·la, no ficció sinó tot el contrari filosofia de la humanitat. Els principis filosòfics de la vida es dedueixen de les relacions humanes i naturals del protagonista perquè en totes elles si pot llegir la lliçó. Corroboren aquesta idea el quatre documents afegits al final del llibre. Amic lector o lectora, tu pots ser protagonista seguint les passions i emocions que emanen de la sal de la teva ànima. “Jo soc jo i les meves circumstàncies” pregona el costumari català. I és ben cert. I com el protagonista, cada ésser humà esdevé imatge de la humanitat. I la novel·la de l’amic Jordi és una fotografia d’aquesta imatge, que tots portem amb més o menys veritat en la nostra vida.
dimecres, 10 de maig de 2023
EL RECONEIXEMENT DE LES PERSONES LGTBIQ+ EN L’ESGLÉSIA
La sexualitat és una realitat inqüestionable en la definició de tota persona a la vegada que marca diferències. Cada persona presenta característiques sexuals que aporten objectius reals que modelen la pròpia personalitat. El grup LGTBIQ+ aporta suposades anomalies sexuals en el concepte persona, anomalies que esdevenen realitats en la valoració de les persones afectades per un sexe diferent del seu, tenint present que li son naturals de naixement. I aquest fet natural les hi dona legitimitat humana també en la vessant religiosa. Com a persones lliures que son la seva vida es mou entre el be i el mal i poden tenir el seu espai en la religió, concretament tenen el seu grup en l’Església Catòlica. I els esforços del Papa Francesc “han fet que les persones LGTBIQ+ sentin que l’Església pot ser una llar per a elles”. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) la va eliminar de la llista de malalties mentals el 17 de maig de 1990. La Bíblia ens convida en la seva lectura a reflexionar profundament el tema per la incidència que hi té sobre el codi de santedat. En diferents llibres bíblics a la centralitat del sexe en les relacions humanes se li dona importància a partir de la seva humanitat i de la seva funció en la vida en diferents moviments bíblics com David i Jonatan, per exemple. El quadern de C.i J. 229 ens diu: “La totalitat de la sexualitat, del sexe o de les relacions familiars necessiten ser contextualitzades i confrontades dins d’un procés de promoció humana integral. Ara la realitat de les dones o de les persones LGTBIQ+ són la llum que il·lumina.
dimarts, 17 de gener de 2023
EL LECTOR ESCRIU
ON ENS PORTA EL FUTBOL?
El futbol, com esport, objectivament és una activitat humana pedagoga de relacions de bona convivència. Com tots els aspectes de la història de la humanitat palesa diferències en la línia de una bona fraternitat. Dissortadament els fets ho desmenteixen. L’exemple, dues organitzacions i un contracte multimilionari, que acusen als respectius organitzadors de manca de respecte als drets humans. Qatar, Aràbia Saudí i el Barça. Òbviament que no és l’esport el culpable sinó la responsabilitat dels seus dirigents. On ens volen portar? No a una convivència en pau, perquè s’han vulnerat i es vulneren drets humans amb resultat de massa morts. Podien jugar tranquil·lament els esportistes en estadis en quina construcció van morir més de sis mil persones en circumstàncies de pobresa extrema? Eren conscients els clubs espanyols que van jugar lluny de casa seva en un país que té molt a desitjar humanament? Pregunteu-ho a les dones. És coherent contractar a una empresa turca la remodelació del Camp Nou? El president de Turquia en unes declaracions es va definir amb aquestes paraules: ”la democràcia és un tramvia, hi puges per arribar allà on vols i desprès en pots baixar.” El futbol mundial l’any 2023 en mans del poder del diner manipulador de la democràcia. Amb el vist i plau de directius que es creuen demòcrates. El President del Club de Futbol Barcelona va fundar un partit polític independentista que ha fracassat, i que als seus inicis en vaig ser militant, militància que vaig abandonar. Perquè es concedeix la remodelació del camp nou a una empresa que el seu propietari és amic d’Erdogan? On està l’esperit independentista del Barça? Com també podem preguntar si la democràcia dels responsables de la Federació Espanyola obeeixen a la filosofia del President de Turquia, tan en la participació a Qatar de la Selecció Espanyola, com la dels quatre finalistes en els camps d’Aràbia. Darrera de tot només hi ha la influència del diner. Núria Cadenas, periodista i aficionada a l’esport, també del futbol, ha escrit l’article “No em parleu de futbol, si us plau”, article quina lectura recomano. Publicat en el butlletí ELS TEMPS, el 17 de gener de 2023. La democràcia espanyola hauria de fer-se amb la seva filosofia. El futbol ens porta a una convivència esclava del gran capital amb tots els seus efectes gens democràtics.
dimecres, 28 de desembre de 2022
EL MALBARATAMENT D’ALIMENTS
dilluns, 26 de desembre de 2022
L’ESPORT, CÀTEDRA DE FILOSOFIA DE LA VIDA
La Universitat de la Història gaudeix de moltes facultats en l’especialitat de l’esport. I cada facultat alliçona d’acord amb la pedagogia del ser. Ser esportista significa ser global en el que cada diferència forma part del tot. Un exemple de la globalització esportiva el descobrim en els Jocs Olímpics, on teòricament totes les modalitats esportives hi haurien de tenir el seu espai. Dissortadament, els avenços assolits que són importants, la imatge de l’esport no és neta, està tacada per la falsa globalitat imposada per l’economia. I d’acord amb aquesta globalització el fet de guanyar és allò més important i perdre és el fracàs. En aquest procés molts pobles se senten marginats perquè els seus aficionats prefereixen ser seguidors del gran club menystenint la importància dels petits clubs del poble. La manipulació de la filosofia de l’esport no perdona i els grans clubs també sen senten afectats. No cal citar noms. A casa nostra ho palesen la formació de les plantilles dels grans en les que la presència dels jugadors de casa brilla per la seva pobra presència. Què defineix la personalitat d’una entitat esportiva? Formar la plantilla que els permeti jugar gairebé només amb estrangers? Fa una pila d’anys que segueixo l’esport català. I francament desanima. En la temporada 2022-2023, per exemple, el CF Barcelona juga amb majoria d’estrangers. Si la informació no enganya en la seva plantilla actual hi consten deu estrangers, la majoria dels quals són presents en tots els partits. La culpa la té Catalunya per no generar grans jugadors? Els grans clubs no segueixen l’excel·lent planter català. Les plantilles de les entitats esportives catalanes no les defineixen jugadors catalans sinó jugadors d’altres països comprats amb diners. Davant d’aquest fet, són correctes els campionats que porten el títol de la Federació Catalana o l’Espanyola, per exemple? Una entitat formada amb un nombre considerable d’esportistes sud-americans és catalana? Qui qualifica l’entitat, les persones o els diners? Són catalans, per exemple, els diners del FC Barcelona? Si la tendència s’orienta cap a la globalització, penso, que caldrà una nova organització de l’esport que en realitat les entitats siguin globals. Una nova organització més d’acord amb la universalitat de les competicions. És factible? El temps té la paraula. Però aleshores l’esport serà també una càtedra de filosofia de la vida? El progrés històric té la paraula.
La Universitat de la Història gaudeix de
moltes facultats en l’especialitat de l’esport. I cada facultat alliçona
d’acord amb la pedagogia del ser. Ser esportista significa ser global en el que
cada diferència forma part del tot. Un exemple de la globalització esportiva el
descobrim en els Jocs Olímpics, on teòricament totes les modalitats esportives
hi haurien de tenir el seu espai.
Dissortadament, els avenços assolits que són importants, la imatge de
l’esport no és neta, està tacada per la falsa globalitat imposada per
l’economia. I d’acord amb aquesta globalització el fet de guanyar és allò més
important i perdre és el fracàs. En aquest procés molts pobles se senten
marginats perquè els seus aficionats prefereixen ser seguidors del gran club
menystenint la importància dels petits clubs del poble. La manipulació de la
filosofia de l’esport no perdona i els grans clubs també sen senten afectats.
No cal citar noms. A casa nostra ho palesen la formació de les plantilles dels
grans en les que la presència dels jugadors de casa brilla per la seva pobra
presència. Què defineix la personalitat d’una entitat esportiva? Formar la
plantilla que els permeti jugar gairebé només amb estrangers? Fa una pila
d’anys que segueixo l’esport català. I francament desanima. En la temporada
2022-2023, per exemple, el CF Barcelona juga amb majoria d’estrangers. Si la
informació no enganya en la seva plantilla actual hi consten deu estrangers, la
majoria dels quals són presents en tots els partits. La culpa la té Catalunya
per no generar grans jugadors? Els grans
clubs no segueixen l’excel·lent planter català. Les plantilles de les entitats
esportives catalanes no les defineixen jugadors catalans sinó jugadors d’altres
països comprats amb diners. Davant d’aquest fet, són correctes els campionats
que porten el títol de la Federació Catalana o l’Espanyola, per exemple? Una
entitat formada amb un nombre considerable d’esportistes sud-americans és
catalana? Qui qualifica l’entitat, les persones o els diners? Són catalans, per
exemple, els diners del FC Barcelona? Si la tendència s’orienta cap a la
globalització, penso, que caldrà una nova organització de l’esport que en
realitat les entitats siguin globals. Una nova organització més d’acord amb la
universalitat de les competicions. És factible? El temps té la paraula. Però
aleshores l’esport serà també una càtedra de filosofia de la vida? El progrés
històric té la paraula.