El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dissabte, 19 de març del 2016

Padro Castaño a la Sala Carles Sindreu




Una exposició de Pedro Castaño és sempre diàleg d’un  profund humanisme i amor a la naturalesa. El paisatge i les persones són la font de la seva inspiració. La seva pintura, a l’oli i les aquarel·les, palesa un estil molt personal. De la seva pintura m’encisa el tractament que en fa de la llum aconseguint que a la pintura li dóni aquella nota íntima i musical de la que els arbres en són el liceu i els ocells els seus músics i cantants. La llum, sovint mig amagada i, a vegades, agermanada amb el groc i tonalitats del blau i vermell, contribueix a un llenguatge més directe de les emocions que vol trametre. Un altre motiu ens el dóna la pinzellada, una pinzellada generosa allargant la mà per compartir amb una abraçada els sentiments que en aquell moment està vivint l’entorn del paisatge urbà, rural i humà. El tractament del cromatisme és generós i d’acord amb la idea central que vol expressar el pintor. La seva pintura, essent realista no és fotogràfica sinó emotiva. Des del meu anàlisi la podria catalogar com expressionista perquè primerament fa seu el paisatge natural o humà, l’interioritza i quan l’ha paït generosament el trasllada a la tela i ens convida a fer-lo nostre. La Sala Carles Sindreu de l’Ametlla del Vallès presenta aquest més de març una mostra del treball de l’artista pintor Pedro Castaño, nat a Extremadura i veí de Sant Fost de Campsentelles. Una exposició que crea afició i estimació envers l’art.

dijous, 17 de març del 2016

Pedro Castaño a l'Ametlla del Vallès



Pedro Castaño és un artista gràfic extremeny, que viu a Mollet del Vallès, enamorat del paisatge i de les tradicions de la seva terra d'adopció, Catalunya, i de la d'orígen, Extremadura. El paisatge i els costums d'ambdues Comunitats Autònomes d'Espanya són font de la seva inspiració que amb un estil força personal interpreta en les seves pintures. Amb l'amor per la pintura hi conviu en la seva llar una gran afició per la música i la poesia, oferint conjuntament  amb la seva esposa emotius recitals musicals. La seva pintura ha estat molt valorada a Extremadura com ho demostra el fet d'organitzar-hi força exposicions organitzades per les institucions i tenir obra seva en el principal museu extremeny. La seva sensibilitat plaurà, n'estic convençut a totes aquelles persones que visitin la Sala Carles Sindreu de l'Ametlla del Vallès.

Vicenç Viaplana a Caldes de Montbuy


dimecres, 16 de març del 2016

ESMORÇAR DE FORQUILLA A QUATRE



Els esdeveniments culturals no han de celebrar-se necessàriament amb assistències massives per esdevenir importants i qualitatius. Són moltes les grans obres que han començat en silenci. El darrer esmorzar de forquilla de CLARIANA els visqueren quatre persones, l’organitzadora, el ponent i dos assistents i sense adonar-s’en el diàleg s’allargà  tres hores i escaig. Sembla ser que el tema era un xic tabú. Falta cultura de la mort i precisament  perquè la cultura de la vida és massa feble. Però quan la centralitat de la trobada rau en el suïcidi encara esdevé més espinosa l’assistència. En la meva qualitat de ponent puc afirmar, que respectant totalment l’opinió de tothom, es van perdre un bon col·loqui, no per les meves paraules sinó per la intervenció de les altres tres persones que fou extraordinària. El tema era espinós però les opinions i suggerències exposades foren positives amb una profunda base d’humanisme. Per què totes les accions humanes del signe que siguin afavoreixen el diàleg, i el suïcidi oferta una gama molt àmplia d’opinions que la societat del segle XXI hauria de tenir present. El punt d’arrencada és fonamental: és un acte humà i com a tal pot presentar tot un ampli ventall de criteris per una raó molt senzilla, perquè el concepte de la mort, el suïcidi ho és, l’analitzen amb diferències lògiques segons la institució a la que pertany la persona. Dintre del pensament religiós cal tenir present que les persones poden ser creients, no creients, atees, agnòstiques i de diferents institucions religioses, catòliques, cristianes, musulmanes, jueves, protestants, hinduistes etc... i conseqüentment el barem per valorar no és el mateix per a tothom. I s’ha de respectar aquesta diferència. L’acte de morir es presenta de múltiples maneres, no totes mereixen la mateixa qualificació ciutadana i religiosa. Però dintre de l’àmplia gama també existeix, encara que sembli mentida, el voluntari en forma d’ofrena a Déu. I aquesta modalitat no és fàcil d’entendre i de valorar, però hi és perquè té un fonament molt humà: ningú està obligat a viure irracionalment. I quantes persones s’hi veuen obligades? Com tot acte humà forma part dels deures dels responsables de la convivència humana, dels polítics, dels religiosos, dels econòmics i de tots els que hi tenen a veure amb la dignitat del ser humà. La presència del suïcidi, d’aquell que és resultat d’una crisi emotiva, familiar, econòmica, depressiva, porta sempre un missatge molt crític contra la societat perquè la convivència és injusta. Un punt d’inici del col·loqui fou que la humanitat del segle XXI s’està suïcidant perquè els responsables de la societat no compleixen amb les obligacions que exigeixen els càrrecs que representen. És molt greu l’afirmació. L’existència de suïcidis per culpa de depressions ho confirma. Encara que sembli impossible el col·loqui analitzà la part positiva i la negativa del tema per trobar l’equilibri que li urgeix a la humanitat del segle XXI.

LA DONA JUSTA, de Sándor Márai



Sándor Márai, escriptor hongarès (1900-1989), lluitador contra la dictadura feixista i leninista va emigrar als Estats Units d’Amèrica. El títol del llibre em va cridar l’atenció per comprovar la idea de l’autor sobre la dona justa. La novel·la en ella mateixa no té bàsicament una història d’un amor o desamor sinó que tres protagonistes, d’acord amb les seves vivències, parlen talment com si fossin conferenciants sobre els temes socials fonamentals, l’amor, l’amistat, el sexe, gelós, solitud i la mort. És molt interessant la lectura perquè aporta visions segons sigui una dona o un home el que parla i es fonamenta en la seva experiència dels temes. L’opinió que m’he format de la seva lectura més aviat és que he llegit principalment un assaig de caràcter social perquè les relacions humanes bàsiques de la filosofia de la novel·la les protagonitzen persones de diferents situació social, passant pel ric, la minyona que casualment esdevé  senyora amb discontinuïtat en la forma però continuïtat en el fons, una dona casada divorciada que explica i formula el seu punt de vista i en tercer lloc la noia de família pobra que es casa amb un ric, viu diferents relacions, algunes d’elles amb personatges de la cultura i aprofita per fer els seus retrats de la societat i les opinions que en té dels homes. He trobat molt interessant la descripció de l’escriptor amb qui va tenir relacions. Diu. ”Quan va desaparèixer i vaig buscar-lo en va per tota la ciutat, se’m va acudir que era ell el reflex. Ell, l’home, embolicat amb el seu impermeable. No allò que escrivia, que no podia tenir tanta importància, perquè al món n’hi ha una pila, de llibres, a les biblioteques i a les llibreries. De vegades penso que hi ha tants llibres, tantes paraules, que al pensament ja no ens hi caben. No, el que havia escrit ja no era important. Ni hi pensava, que s’havia dedicat a escriure, més aviat trobava recordar-ho. Un dia que em vaig atrevir preguntar-li pels seus llibres, va somriure, vergonyós. Com si li hagués retret una relliscada de joventut. Em va saber greu. Era com si dintre seu també hi hagués ràbia, còlera i tristesa. Se li veia a vegades en el tremolor dels llavis o de les parpelles. Com si li haguessin ruixat l’ànima amb un àcid mordent”. És una mostra de com durant al llarg de la novel·la els personatges arriben al fons de les passions i sentiments dels altres i de com quests sentiments i passions els afecten a ells.