Francesc Payàs a l’espai tranquil Barbany

Francesc Payàs és una institució i una persona que deixa petja per la seva dedicació en tot allò que creu i fa seu. I s’hi lliura plenament amb aquella saviesa senzilla i humil que la natura regala a l’ésser humà. Curiosament dóna la impressió que en Payàs és omnipresent, omnipresència que necessita una lectura acurada perquè esdevé un dels moltíssims missatges que la natura envia als humans i que massa sovint els humans ni llegim i allò que és pitjor, ignorem. Francesc Payàs té la virtut de ser-hi i no falta mai als grans esdeveniments i no tan grans de la ciutat. I la Festa Major és una de les oportunitats. I enguany hi és present amb una exposició dedicada a l’esport presentada per ell mateix a l’espai tranquil Barbany. Artísticament no mereixerà un capítol en la història de l’art però humanament i emotiva té un valor personal i fins i tot històric remarcable. Payàs fa un repàs per moments i esdeveniments de l’esport granollerí i al mateix temps ha fet un homenatge a persones capdavanteres esportivament a la capital del Vallès Oriental. No és una exposició exhaustiva de l’esport granollerí perquè és una mostra testimonial basada en la seva presència en els moments viscuts per ell de cada esport. Òbviament els esports que se’n porten la palma són el futbol, el bàsquet, l’handbol i la natació. I precisament personalment penso que el mèrit de la mostra rau en la presència de Francesc Payàs en els moments dels fets i en la voluntat de perpetuar-los i en el reconeixement a les persones protagonistes. Amb un  treball exhaustiu perquè ha remogut cel i terra per argumentat el seu relat amb una visió artística molt personal, Francesc Payàs continua la seva tasca de pregoner de Granollers i de mur de ressonància de la vida de la capital vallesana. La història en parla poc o gens de persones com Francesc Payàs però penso que les poblacions que compten entre els seus ciutadans tals persones, gaudeixen d’un valor afegit perquè són un ressò constant de la vitalitat d’un poble.

LA ESCALA SAGRADA, de Sebastián Cazeneuve

Novel·la amb un missatge transcendent de vida que com l’autor escriu “toda nuestra vida està unida a la Gran Vida”. Novel·la amb una base filosòfica zen però intensament arrelada en la doctrina de “joc sóc la resurrecció i la vida de l’evangeli”. Guanyar la pròpia vida és el fil conductor que comença la seva narració amb una destrucció que esdevé el leimotiv que porta a trobar la veritat del ser. Una erupció del volcà Puyehue que va cobrir de sorra la població  de Villa la Angostura, població de l’autor i del protagonista de la novel·la i és el punt arrencada motivat per un brunzit que porta a descobrir “la escala sagrada”, motiu musical profeta de la universalitat i globalitat. La incidència de la música en la vida és una explicació de la tesi bàsica de la novel·la de tothom és vida. I precisament descobrir la veritat de la pròpia existència és la raó del fet temporal de ser amb un objectiu de base religiosa. I la música, el brunzit que és   nota musical que sentia el protagonista desprès de l’erupció volcànica, serà el fil conductor de la seva vida fins descobrir la plenitud de l’amor que trobarà gràcies a l’escala musical. L’autor en la portada del llibre hi presenta aquest pensament: “El hombre intentó transformar la Tierra. Ahora la tierra transformarà el homnbre”. I per  què. Senzillament perquè l’home és també terra. La relació és tan intensa que identifica. I quin paper hi juga la música? Senzillament cada persona gaudeix d’una sensibilitat en l’escala sagrada que el capacita per sentir sons molt especials que profetitzen esdeveniments històrics, com ho fou el del volcà esmentat. Gaudir d’aquesta capacitat crea una relació tan íntima i converteix la persona en tan global que la converteix en profeta de la seva vida i del seu entorn. Però allò que cal primerament és descobrir quina és la seva vida, que en la novel·la acaba amb la trobada del seu amor, en un procés llarg i treballat per un camí menat per la filosofia zen. La música desperta i la religió mena i amb una bona connexió la vida és vida perquè forma part de la Gran Vida, que esdevé desprès del temps, immortal amb el Jo sóc la vida, de l’evangeli. La gran lliçó de la novel·la rau en el fet de saber escoltar i conèixer la teva nota musical i seguir el fil de la seva profecia. Descobrir la vida és la tasca indispensable de l’existència. L’escala musical són la primera síl·laba de cada vers  de l’himne de Sant Joan escrit el segle VIII. Un mandala ens representa la freqüència amb que cada instant la naturalesa emet els seus sons que la persona humana percep. Allò que cal és ser capaç d’escoltar i d’acord amb el missatge, actuar. Una novel·la que coincideix perfectament amb la filosofia del globalisme de Lluis M. Xirinacs. Que n’és de sàvia la natura. I pensar que els homes som natura i massa sovint ho oblidem!.