ÈTICA EN LA POLÍTICA

La imatge de la convivència humana pot comparar-se a un tapís pensat i creat valorant l’entremat de les vivències, els comportaments de les persones i estudiant els pros  i els contres en l’execució i el resultat. Teixir la història no és deure d’uns pocs sinò obligació de tothom. Alló pitjor que pot patir la humanitat és el lideratge d’una minoria que ignora la capacitat de pensament i creativitat de la majoria. L’ experiència humana és el rebost on s’hi han de buscar tots els principis i les tesis de la filosofia de convivència d’acord amb les diferents modalitats pròpies de les diferents etapes de la història. La convivència universal és un mandala en el que cada ésser humà hi dissenya i cromatitza la seva vida coordinada amb la resta d’individuus de cada moment històric. En aquest exercici de viure és indispensable el compliment d’unes normes que la societat s’ha dictat amb la finalitat de la dignitat, centre neuràlgic de l’existència. Aquestes normes reben el nom global d’ètica perquè són el resultat de les exigències de les accions i costums perquè la convivència respongui verdaderament a la seva filosofia de vida. Aquesta tasca globalitzadora no porta a la unificació sinò a la unitat harmonitzada per la diferències de les individualitats. Per aconseguir-ho cal escoltar les consequències, que provenen de les experiències dels fets, evitant les imposicions d’uns pocs. L’ètica és la voluntat coordinada de totes les voluntats de la comunitat, en el marc històric de cada etapa de l’existència humana. Un individu sol no és la humanitat, si bé ell és humanitat, però és la unitat inicial coordinant totes les unitats per aconseguir la col·lectivitat d’acord amb les característiques definidores d’un model de vida col·lectiva. En aquesta tasca és imprescindible la participació de totes les voluntats definides per harmonitzar la globalització que exigeixen les circumstàncies i coordinar els elements disponibles en l’assoliment de la felicitat i benestar. L’ètica és aquella filosofia humana  basada en la bondat dels costums individuals per teixir un model col·lectiu. En els nostres dies, segle XXI, la democràcia sembla ser el model recomenable, però no tothom ho accepta. Corre l’opinió que la llei basteix la democràcia, quan de veritat és el col·lectiu, que vol viure democràticament, el responsable de dictar les lleis indispensables per fer-la possible. La llei no és democràcia, la democràcia necessita aquella normativa que la faci possible i la defensi.I és precisament en la dicotomia democràcia- llei on s’hi poden generar i de fet s’hi generen possibilitats de manipulació quan la llei no expressa la voluntat dels ciutadans sinó la dels polítics escollits per votació ciutadana per bastir els seu model polític de convivència democràtica. I en la representació política del poble és on hi germinen els esculls d’unes lleis poc representatives del tot i molt decantades cap a una minoria. I el resultat rau en una ètica que legalitza la corrupció. Dissortadament l’experiència política dels segles XX i XXI demostra prou clarament que les lleis estant més al servei del poder que no pas dels ciutadans. La filosofia de la democràcia es transforma en llei i la llei en poder absolut de la política. La persona, centralitat de la democràcia, esdevè esclava de la llei i de la política amb pèrdua de la seva dignitat.L’ètica de la política convertida en negació de la convivència.

Els diners dels catalans

“Assegurem que els diners dels catalans van on els catalans volen que vagin. Tenim dret a saber-ho.” (Íñigo Méndez de Vigo, portaveu del govern espanyol).

Amb les paraules del portaveu espanyol queda molt clar que el tema central de l’oposició a la independència de Catalunya té un nom: el diner. No és constitucional. Volen rentar-se les mans demostrant que defensen l’economia catalana. Els diners dels catalans han d’anar dirigits sibilinament allà on el govern vol, fent veure que és alló que volen els catalans. És una afirmació d’una gran capacitat manipuladora perquè en una altra s’assegura que l’acció de govern és preventiva a favor dels benestar dels catalans. “Ni un euro anirà a un referéndum il·legal que és voluntat d’uns pocs” La voluntat de tres milions i escaig és uns pocs. Un seguit de contradiccions d’una gran ignorància de la veritat. En el fons, les paraules del ministre, vestides de bones intencions subtilment, són una negació del dret dels ciutadans en relació amb l’us dels seus diners. I és molt greu quan els diners, que gestiona el poder, són dinerss dels ciutadans. Però el problema s’agreuja quan ens adonem que la paraula del ministre està en desacord amb la Constitució. I la Constitució situa la sobirania en la voluntat dels ciutadans, no en la  dels polítics, quin deure és complir la voluntat expressada per la veu del poble. I cada ciutadà té dret a manifestar les seves idees, malgrat siguin contràries a les del poder. La meva defensa de la independència de Catalunya és un dret constitucional que el poder polític té l’obligació de respectar i de seure a la taula del diàleg per arribar a un acord desprès d’exposar sobre la taula els arguments d’uns i altres i de trobar una solució política intel·ligent. Aquest és el camí que marca la Constitució i el govern ignora. Hi ha una norma que diu que la ignorància no dispensa del compliment de la llei. Constitucionalment totes les idees són respectables mentre no provoquin aldarulls de convivència. Per aquesta raó la llei no autoritza a l’autoritat a perseguir-me per la meva defensa de la independència. Sí, obliga a escoltar-me. La persecució lícita que se’m pot fer és filosófica i que guanyi que millor argumenta. I el govern no vol dialogar, vol imposar el seu debat. I aquest no és el camí constitucional. Persegueix els independentistes per les seves idees, no per les seves obres. I precisament l’obra que proposen és la base de la democràcia: un referéndum. Un govern que persegueix, no dialoga, és un govern sense credibilitat i molt més quan com en el present actual, la corrupció és norma. Només un exemple resultat de la corrupció política. Acusar als jubilats que no cobrarien la seva pensió és d’una mala fe manipuladora política que no té nom perquè com a Ministre sap prou bé que l’estat espanyol és el responsable d’abonar la pensió als jubilats catalans una cop esdevingut independents, perquè la jubilació la van guanyar amb la contribució del seu treball tributant a l’estat. I en aquest punt, Sr.Ministre, si el govern d’Espanya es nega a pagar la meva pensió quan sigui independent, que n’estic segur, no dubtaria gens a denunciar-lo als tribunbals corresponents espanyols i internacionals. Amb els diners dels ciutadans, Sr.Ministre, no s’hi pot jugar. Només una pregunta: creu que el govern del que en forma part no hi juga? Molte gent creu que sí que hi juga.