Perfum d’una flor

No em diguis que m’estimes
si les paraules no són perfum
d’una flor,
no m’abracis.

 Es més dolça la punxada d’una espina

del roser
per què els pètals enfolleixen la mirada
quan la paraula en veu baixa
no sap explicar l’amor.

 No em diguis que m’estimes

i els teus llavis glacen les galtes,
no m’abracis.

 Llàgrimes dels ulls regaran el jardí

i una rosa dirà: díga-li que l’estimes
perquè els sospirs són perfums d’una flor.
Abraça’l.

 

 

 

 

 

 

MONGETES TENDRES

Dits de mans amigues
manipulen mongetes tendres,
renten sota l’aixeta
tavelles d’un verd de rialla.
Fetes trocets, les tavelles,
el foc les gronxa dins l’olla.
L’aigua les petoneja.
Foc, aigua i vent
juguen amb les mongetes
aquell joc que crema
i neix l’esperit.
Dits de mans amigues
les mongetes alliberen
en una plata de vidre.
Un rajolí d’oli, polsim de sal,
i dues rostes per companyia.
El cucut de la cuina
canta migdia.
Paren taula les mans amigues,
dues rostes, mongetes tendres i una amanida.
Mans amigues fines s’entrecreuen
amb altres mans amigues rudes.
Els ulls s’esguarden
i dues cadires senten
l’escalf de dos cossos.
Poques paraules,
un xic més de carícies,
un glop de vi,
un mos de pa,
un xic de vianda,
les boques treballen,
la ment pensa,
i el cor batega.
Mans amigues desparen la taula,
les altres escombren la cuina,
davant la tele, els llavis
dibuixen clavells a l’aire.
Sabates de taló pla
se’n van.
Mans fines amigues
porten un xerrup de wisky.
La veu de les mans fines amigues
diu a l’orella de les mans rudes,
havia oblidat la signatura.
Fa molts anys, en el record,
un dinar de mongetes tendres
va fer bategar dos cors.
-És el dinar que més t’agrada,
espós meu.
No cal tenir moltes lletres
per cuinar viandes d’amor.
Amb el plat net a les mans,
fluixet a cau d’orella,
és preciosa la teva carta
escrita amb mongetes tendres
i una rosta.
T’estimo.

 

 

Gotes d’aigua,

Gotes d’aigua,
notes musicals de la pluja,
cavalquen núvols que agermanen terra i aire.
Gota d’aigua,
gemma preciosa en el pètal d’una flor,
enveja l’anell
testimoni brillant de dos amors.
Gota d’aigua
enyora la germana
nascuda en la font dels ulls.
El plorar
encalça cors i núvols
dibuixant somriures del sol.
Gota d’aigua
contempla aixoplugada en el mantell d’una taula
vibracions d’un àpat de festa.
Gota d’aigua
besa dits que enlairen copes
escoltant brindis
de catorze veus que silencioses canten
l’himne
de cosins i cosines
al voltant de la taula.

Fulles seques del bosc

Fulles seques del bosc,

germanes dels ocells,
volen
viatgeres a les ales del vent.
Juguen amb guspires de llum,
petites joies d’aigua,
amarades de petons de la lluna.
Miralls d’un rierol
juguen a la rateta amb una fulla,
un peix la mira hipnotitzat.
Mare lluna, diu la fulla,
vull ser barqueta per jugar amb els peixos,
no tinc vela, ni rems,
tampoc tinc forma de barca
però en les aletes d’un peix
serè vaixell volador.
La mà del vent deixà caure
la fulla
quan una petita ona del rierol
n’esdevinguè el seu gronxador.
La mare lluna somrient
envía un petò de llum.
La nova barqueta
amb els rems de les aletes d’un peix
volava sobre el blau de l’aigua
xuclada pel blau del cel.

FESTA MAJOR AL PLANETA AIGUA

“l’esperit de Déu planava sobre les aigües” (Gen. I,2)

 Infinits el silenci i la foscor,

la veu de l’esperit les converti en deus d’aigua

i nasquè la immensitat.

La terra i l’aire saluden la nova companya.

L’esperit ha modelat el món amb

aigua, aire i terra.

El món era trist

i amb el pinzell de la paraula

agermana la foscor i la llum.

Foren un regal de l’alè celestial

les seves fonts,

sol, lluna i estrelles.

L’aigua, com un mirall,

abraçava tota l’obra creada.

“Que hi hagi un firmament enmig de les aigües,
per separar unes aigües de les altres” (Gen.I,6)

 Les aigües embolcallaven el món.

Dialogant amb el cel i la terra

les aigües descobriren la comunicació.

Sense paraules

aigua, aire i terra

s’entenen,

riuen les diferències

i no poden existir separades

 “El rierol de Déu desborda d’aigua,

així prepara els sembrats” (Salm LXV,10)

 L’aigua, amb les carícies dels vent

corria generosa pels plecs de la terra.

La terra tenia sed

i xuclava delerosa.

Les entranyes xopes de la terra

generen vibracions que envegen  sol i estrelles.

La terra somriu a l’aigua i al vent,

el somriure es torna rialles,

les rialles volades d’ocells

i músiques que les plantes arrenquen del vent.

L’esperit que planava sobre les aigües

ha modelat l’obra d’art de la natura.

“Serà (l’home feliç) com un arbre que arrela vora l’aigua” (Salm I,3)

 Les plantes amb les seves fulles verdes

i amb les flors

gaudien remors d’aigua

que tiges i branques anhelaven.

Vora el riu

un dia lluminós

hi va crèixer un arbre que camina.

Les nits, la llum de les estrelles

retrata les petjades del seu passeig.

La lluna, encantadora,

fa trobadissos dos arbres caminadors.

Les seves branques s’abracen,

les seves fulles, ulls que enamoren,

els seus fruits, besos que estimen i creen.

L’esperit que planava sobre les aigües

bastí el Planeta Aigua

sobre quatre elements fonamentals:

aigua, aire, terra i vida.                                                                            

 “Cada aiguat en crida un altre,

quan les fonts del cel bramulen” (Salm XLII,8)

 El Planeta Aigua està orgullós

de la seva reina i capitana.

Fonts, rius, mars i oceans

reciten, canten, salten i ballen,

avui, amb afecte,

demà, amb desgana.

És el rol dels seus sospirs,

el somni teatral d’un devenir clamorós

fer del drama l’espill de l’existència.

Flora, fauna i humanitat

omplen les butaques del teatre,

aplaudeixen, s’ho passen bé,

xiulen, massa aborriment,

fugen, els havia decepcionat.

 “Em fa descansar en forats deliciosos,

em mena al repós vora l’aigua” (Salm XXIII,2)

 La humanitat llegeix embadalida

el programa escrit sobre les ones de l’aigua.

Petits rierols donen vida a un jardí,

curull de bondats i fruits de vida.

L’aigua pesigolleja els peus

mentre fa frisar les mans.

Un repós, prop del riu,

desvetlla el desig més gran.

No han llegit prou bé el programa

i s’han equivocat de petó.

Estaven a la línea de sortida

no davant el portal d’entrada

al Jardí infinit i etern.

 

 

ESTUDI DEL SILENCI

Cinc cavallets, cinc teles,
una cadira,
a terra,
la paleta amb alguns pinzells.
Les parets de l’estança
guarden records,
els ulls de la finestra
contemplen el bosc d’aquella alzina
musa de poemes de color.
La llum passeja callada,
besa una pinzellada matèrica
i el sospir
d’un pot de pintura
escup enyorances.
L’ambient del’estudi
reclama l’absència
que remou sentiments impossibles
dels pinzells.
Impotents, no creen imatges.
Les mans de l’artista, invisibles,
han perdut el tacte i la pintura
esdevé una llàgrima groga
sobre la tela blanca.
Cinc cavallets, cinc teles
esperen
remors d’unes sabates,
testimonis d’un artista absent.
El testimoni s’ ha traslladat,
a l’estudi del silenci,
Museu Abelló de Mollet.